En Petites Porcions

Una Breu història de gairebé tot (A Short History of Nearly Everything, 2003)

2012-02-09T07:00:00.001+01:00

Fa relativament poc, en Dani porcionava un llibre de Bill Bryson "Aventuras i desventuras del chico centella". Crec que aquest autor és un exemple de divulgador científic, ja que aconsegueix amb els seus llibres, que temes aparentment avorrits o difícils, ens resultin interessants i entenedors.

En aquest llibre, Bill Bryson fa un repàs de les grans aportacions científiques al llarg de la història de la humanitat, intentant contestar el com sabem el què sabem. Tocant un ampli ventall de temes: geologia, biologia, astronomia, arqueologia..., l’ autor, d’ una manera molt divulgativa i gens avorrida - com ens té acostumats-, ens acosta als grans científics de la història. Uns científics sobtadament excèntrics, competitius, obsessius i insensats, que moltes vegades no han estat a l’alçada dels seus descobriments. És un llibre que des del començament deixa enganxat al lector i, a través del qual, s’aprenen i desaprenen molt coses.

La idea d'escriure aquest llibre, segons el mateix autor, li va venir quan estudiava a l'institut. Durant una classe de naturals on s'estaven explicant les capes de la terra i la seva composició, el jove Bill es va començar a preguntar com sabien els científics quina era la composició del nucli de la terra, ja que els éssers humans no tenien els mitjans per haver arribat a fer una prospecció a tanta fondària; no hi ha cap tuneladora tant llarga! Va ser aquest dubte l'inspirador d'una obra sorprenent, que serveix per adonar-nos de que moltes de les coses que donem com a científicament demostrades, tan sols són aproximacions, hipòtesis o conjectures.

El decameró (Il decameron, 1971)

2012-02-06T07:00:00.000+01:00

Primera part de l’anomenada “Trilogia de la vida” de Pier Paolo Pasolini, composada per aquesta pel·lícula, “Els contes de Canterbury” i “Les mil i una nits”.

Acompanyats per una banda sonora del genial Ennio Morricone, una sel·lecció d’alguns dels contes de Bocaccio, serveixen a Pasolini per mostrar una visió de la vida on prima la intel·ligència, la llibertat i l’anar contracorrent de les normes de la societat. I és que aquestes idees sorgides del hippisme i del maig del 68, no estan molt allunyades de les de la societat que retratava Bocaccio al final de l’edat mitjana.

Institucions com el matrimoni, l’església o els rics i poderosos són objecte de burla en un film amb cert contingut eròtic, que denota per altra banda un cert to naïf en les seves històries i que, a més, sembla quedar una mica curt de mitjans.Qui sap si a això es referia Pasolini quan el pintor d’un immens fresc d’una església, que fa de fil conductor de les històries, exclama al final de la pel·lícula: per què realitzar una obra, quan resulta tan hermós només somiar-la?

El gato desaparece (2011)

2012-02-03T07:00:00.000+01:00

Carlos Sorín, autor de pel·lícules on ens expliquen petites històries quotidianes, canvia de registre i firma un thriller on hi trobem recursos propis d’aquest gènere, però també petjada pròpia de l'autor.

Sorín té prou habilitat per mantenir-nos en suspens mentre dura una peli on qualsevol cosa sembla que hagi de passar en qualsevol moment. Amb un parell de bons actors (Beatriz Spelzini i Luís Luque), un gat i destresa al darrera la càmera n’hi ha prou per construir una bona i entretinguda història amb una durada molt adient d'una hora i mitja (perquè últimament s’entesten a fer dura les pelis més de dues hores si no és necessari?), i que potser peca de tenir un final un pèl previsible.

De passada Sorín, a més d’una bona història de suspens, no se'n està d’explicar-nos un conte sobre les relacions de parella, sobre si un individu pot conèixer perfectament un altre per molt que hi porti anys de convivència. Un conte sense alliçonament moral, que simplement deixa que cada espectador es miri el melic de la seva relació de parella i en faci la seva reflexió.

Helvética (Helvetica, 2007)

2012-02-01T07:00:00.000+01:00

Al 2007 es van complir 50 anys de la creació d'una de les tipografies més utilitzades en la nostra societat: l'Helvetica. I per això, un director nord-americà anomenat Gary Hustwit, que al 2009 va estrenar un altre documental sobre el procés creatiu en el disseny industrial, va realitzar la pel·lícula Helvetica (2007), endinsant-se en aquesta ocasió en el món del disseny gràfic, donant un homenatge a aquesta famosa lletra que per a alguns és tan perfecta en tots els seus detalls. Però el director no només dóna informació sobre el que va suposar l'aparició d'aquesta esperada tipografia en els anys 50, o així com el seu veritable origen i l'evolució que ha tingut amb el pas dels anys, sinó que també encerta a enfocar el documental dins d'una visió global del disseny gràfic, amb converses de diversos experts en la matèria i les seves diferents opinions sobre a utilitzar tant la famosa Helvètica. I per veure la dimensió que abasta l'ús d'aquest tipus de lletra, el documental no para d'ensenyar imatges de ciutats com Nova York, Amsterdam, Berlín o Zuric, en les quals es pot veure la gran quantitat de cartells, senyals i marques que fan servir aquesta lletra amb totes les seves variacions. I encara que és veritat que gaudiran més de la pel·lícula els que es dediquen al disseny gràfic, el documental és força interessant i la música instrumental de fons està molt ben escollida per fer més amè el seu desenvolupament.

Aquí us deixo el link per veure el tràiler que resumeix molt bé el documental: http://www.youtube.com/watch?v=Bw7bVD-V8rsI aquí deixo el link del documental sencer que es pot veure a Youtube amb subtítols en espanyol: http://www.youtube.com/watch?v=KRaGDp2WMig&feature=related

Napoleon Dynamite (2004)

2012-01-30T07:00:00.000+01:00

La comèdia adolescent americana ha donat petites joies com “Desmadre a la americana (Animal House, 1978)” i molta porqueria que no val la pena mencionar. Tot i que aparentment sembla un gènere que ja ha donat tot el que podia, de tant en tant ens anuncien una nova pel·lícula que ha de representar una renovació del gènere i que al final no deixa de ser més del mateix.

En aquest panorama, la pel·lícula de Jared Hess representa una excepció que, si bé no renova el gènere ja que no crea escola, si que l’aborda des d’un punt de vista totalment diferent en tots els aspectes: el tipus d’humor, els personatges, el tractament de la història, etc.Hess ens mostra la vida d’un inadaptat d’institut, de la seva difícil relació amb qui l’envolta, les seves dèries i tot això sense pretendre expressament que ens en riem ni que en sentim llàstima, la narració és molt freda i distant i l’espectador pot arribar a tenir sentiments contradictoris cap als personatges. Els seus personatges, la poca implicació emocional que transmet la història i la seva estètica, present des dels seus magnífics títols de crèdit, és el que més m’ha agradat i sorprès d’aquesta peli.

Per últim, avisar-vos que no espereu trobar-hi l’humor gruixut que caracteritza aquest tipus de films, fins i tot és fàcil que a la pel·lícula li costi arrencar-vos un somriure. El seu sentit de l’humor és molt personal i polaritzant. O us encantarà o us avorrirà.

Salvados (2008)

2012-01-27T07:00:00.000+01:00

Desconec la qualitat d'aquest programa les temporades passades, i si sempre ha tractat temes d'actualitat, espinosos i polèmics com en aquesta, però he de dir que des del setembre passat estic enganxat a la ironia, al rigor periodístic i a la cara dura de Jordi Évole, conegut per tothom amb el sobrenom del "Follonero".

Dels programes que he vist, destacaria els següents:

Sobre la independència de Catalunya: en aquest programa Jordi Évole "rapta" a Miguel A. Rodríguez, ex-secretari de comunicació i portaveu del govern d'Aznar, i el porta a visitar Arenys de Munt, primer poble en realitzar el referèndum per a la independència de Catalunya. Després, entrevista a Carod Rovira, en aquest cas no el porta a les espanyes per desig d'aquest últim, per la mala experiència que ha tingut, segons les seves paraules, les vegades que ha creuat la frontera.

Salvados pels toros: en aquest programa, es reflecteixen els arguments dels defensors dels toros, inclosos els de les curses de braus, i dels anti-taurins.

Per què serveix el senat? Jordi Évole entrevista a un senador, Xosé Manuel Pérez Bouza ( senador del BNG), i també realitza una visita guiada al seu lloc de "treball".

Quan erem rics... Voleu fer una visita a infraestructures desmesurades, a espais abandonats i a aeroports fantasma? Doncs Espanya és el lloc que busqueu.

La Qatar Fundation: entrevista de Jordi Évole amb el vicepresident de la Qatar Fundation, fundació que ha signat un patrocini milionari amb el Barça, aconseguint desplaçar el logo d'Unicef a les parts més pudentes de la samarreta, provinent d'un país no massa amic dels drets humans ni de la democràcia.

Esborrant a ETA 1,2: crec que aquest reportatges intenten donar veu a totes les parts implicades, encara que a vegades es troben amb gent reticent a participar-hi. Tot i així, aconsegueix donar molts punts de vista del conflicte basc, amb moltes desavinences però també amb molts punts en comú.

Per acabar, només dir, que malgrat la seva fusió amb Antena 3, esperem que la Sexta mantingui programes com aquest a la seva graella.

Spiderman: La última cacería de Kraven (Spider-man: Kraven's last hunt, 1987)

2012-01-25T07:00:00.000+01:00

Als anys 80,autors com Frank Miller o Alan Moore amb obres com Daredevil: Born Again iWatchmen respectivament van revolucionar els còmics de superherois ambhistòries tan realistes com els hi permetia el gènere i donant un tractamentadult i fosc.

L’èxit de críticai públic de propostes com aquestes va portar a una sobreexplotació d’aquestamena de conceptes que van portar, com sol passar en aquests casos, gransquantitats de històries sense cap mena de valor, però també alguna història quesense estar al nivell de les obres mestres de Miller i Moore, si que les podemqualificar com a notables.

Un d’aquestscasos és la saga d’Spiderman “La última cacería de Kraven”. Guionitzada perJ.M. DeMatteis i dibuixada per Mike Zeck, es tracta d’una història en que un té lasensació que, com a les grans obres de la dècada, els autors van gaudir deforça llibertat creativa per fer el que vulguessin amb un dels enemics d’Spiderman. El supervillà Kraven era tot un clàssic però també era força ridícul, cosa per altra banda habitual enels enemics d’Spiderman. Gairebé gosaria dir que DeMatteis demostra que no hi ha malspersonatges sinó guionistes sense idees, ja que aconsegueix fer deKraven un personatge boig i temible.

El to fosc de lahistòria està molt ben il·lustrat per Mike Zeck, un dibuixant que personalmentm’agrada molt i que sempre he pensat que va tenir menys fama de la quees mereixia. En resum, un bon còmic de Spiderman, tot i que tan sinistre i amb unspersonatges tan fora de si, que quedaria molt millor amb Batman com aprotagonista.

Tangencias (2000)

2012-01-23T07:00:00.000+01:00

Miguelanxo Prado és un dibuixant de còmic i il·lustrador, molt conegut a tot el món després d'haver rebut diversos premis pels seus treballs i, sobretot, per haver dissenyat els personatges de la sèrie de dibuixos animat Men in Black (1997), produïda per Steven Spielberg. Tangencias és un recull de 8 històries dibuixades per ell entre finals dels 80 i durant els 90 i publicades a les revistes Cairo i Cimoc, i en les que resumeix breument i a la perfecció diversos retrobaments de parelles que es tornen a veure després de molts anys, adonant-se de l'error que van tenir en separar-se o de la dificultat que seria tornar a reprendre el passat. I per revelar-nos els secrets més ben guardats dels seus personatges, Prado utilitza un traç molt viu amb diverses tècniques, com l'aquarel·la, el pastel o l'acrílic, resseguit tot per una línia fina de retolador, component en definitiva bellíssimes imatges carregades d'erotisme i de molt sentiment en les que el lector es deixa portar sense poder evitar sentir-se en la pell de moltes d'aquestes històries. Les parelles fan l'amor recordant aquell passat que no tornarà, i molts d'ells miren a través de grans finestrals, remarcant aquell silenci tan aterridor dels comiats fugaços i amb la resignació de deixar les coses tal com es van quedar. Encara que, com diu un dels personatges en una de les històries, sempre ens quedarà el tòpic de "potser ens tornem a trobar".

Els silencis d'Eslet (1996)

2012-01-20T07:00:00.007+01:00

A manera de presentació, dir que ens trobem davant una novel·la de ciència-ficció especulativa, escrita per Jordi Solé i Camardons, guanyadora del Premi Juli Verne 1995. L'adjectiu que acompanya a ciència-ficció, no és una invenció meva, sinó que és matisat pel propi autor i, de fet, crec que d'una manera molt encertada, ja que l'obra és una especulació futurista i analítica d'una realitat social complexa en un possible món extraterrestre.

Fet aquest incís, i centrant-me a parlar ja de l'obra pròpiament dita, començaré fent una breu pinzellada de l'argument. L'acció del llibre transcorre en un planeta extraterrestre on els seus habitants són sords-muts i , per tant, la comunicació no és una comunicació verbal, com a la que estem habituats, sinó que és visual, gesticular, tàctil i olfactiva. Aquest no és l'únic tret cultural a destacar d'aquesta civilització estraterrestre, també és molt diferent la manera d'aparellar-se dels individuos d'aquest planeta, no existeixen les parelles, sinó que les relacions afectives s'esdevenen formant trimonis ( terme inventat per l'autor per definir les relacions entre dues dones i un home).

Ara bé, tot aquesta estructura social i cultural trontollarà quan un esletià s'enamori d'una única esletiana i comenci a qüestionar i posar en dubte, tot allò que creia lògic i natural dins de la seva societat.

Aquest marc li serveix a l'autor per parlar de sociolingüística i del poder de les paraules com a eina per a canviar el món- en aquest cas de la paraula escrita, clar-, també de les revolucions i dels canvis de mentalitat, de les relacions de parella i de la necessitat comunicativa, sigui en la forma que sigui, de qualsevol ésser intel·ligent.

Per finalitzar, dir que és una novel·la que m'ha sorprès i recomano , i que demostra, una vegada més, que mitjançant la ciència-ficció també es pot fer bona literatura.

Bomboncitos2011(2011)

2012-01-18T07:00:00.000+01:00

Malgrat ho pugui semblar, lliure no vol dir gratis. Lliure fa referència al dret de l'autor a escollir de quina manera s'utilitza la seva obra. En aquest cas, i parlant de música, netaudio fa referència a tota una comunitat d'apassionants per la música que han decidit compartir legalment la seva música perquè altres la puguin utilitzar per crear noves obres, en aquest cas gratis. Podeu escoltar i descarregar Bomboncitos2011 des del següent enllaç.

The People vs George Lucas (2010)

2012-01-16T07:00:00.000+01:00

És ben sabut que una àmplia majoria de seguidors incondicionals de la saga de Star Wars odien al seu creador per dos motius: Els continus retocs de les pel·lícules clàssiques que ha anat fent durant els últims 15 anys i per la nova trilogia.

A partir d’aquí, un servidor, es disposava a veure aquest documental esperant trobar-hi més conyeta que una altra cosa. I cal dir que sí, que de conyeta n’hi ha molta. Però Alexandre O. Philippe ens presenta també un debat força interessant fins i tot per aquells als que la saga galàctica els hi bufi.

Tal com sugereix el títol, el film mira de fer un judici a Lucas, dividint la pel·lícula en diferents parts que ens expliquen el que va representar el fenomen a l’estrena de la trilogia original, tot el que els fans van generar al voltant de la saga durant 15 anys i l’inici de l’odi cap a Lucas amb el retoc de la trilogia clàssica en un primer moment, amb la nova trilogia després i finalment amb la quarta part d’Indiana Jones on viola un nou mite de la seva creació.El documental s’il·lustra amb opinions de treballadors de l’indústria cinematogràfica, freaks, entrevistes fetes durant anys al propi Lucas i alguns dels vídeos fets per fans i que podem trobar fàcilment a Youtube.

El debat que gira al voltant d’una història tan trivial com aquesta és: Star Wars pertany a George Lucas o ja és patrimoni del públic? Pot un autor retocar contínuament la seva obra o l'ha de donar per acabada un cop la publica? Té dret a fer-ne una revisió contínua? Evidentment són preguntes sense resposta, però només per generar-les, el documental ja val la pena.

I per cert Sr. Lucas, tots sabem que Han Solo va disparar primer.

Crónica de un verano (Chronique d'un été, 1961)

2012-01-13T07:00:00.000+01:00

Si en aquests temps es fes un documental que es basés en un estudi sobre la manera de viure dels habitants de ciutats espanyoles com Madrid o Barcelona, el seu resultat recordaria, encara que amb altres matisos i altres tipus de vida, al que van aconseguir mig segle enrere els francesos Jean Rouch, director de cinema i antropòleg, i Edgar Morin, filòsof i polític, amb el molt interessant documental Crónica de un verano, que es va realitzar a París en l'estiu de 1960.

L'atenció se centra en xerrades profundes amb obrers, estudiants, immigrants, i introduint temes com la guerra d'Algèria, que ja durava sis anys, i altres tan actuals com el treball o l'habitatge, relacionat amb la forma de vida de cada ciutadà. I el més curiós és que la pel·lícula acaba amb un debat amb alguns dels personatges principals del documental als quals se'ls ha passat en privat, donant cada un d'ells el seu punt de vista sobre el que han vist, i el resultat per alguns més satisfactori que per altres, però donant un sentit més interessant al global de la cinta. Els mateixos directors donaran també el seu balanç pel que han aconseguit i per les opinions dels seus protagonistes.

Aquí deixo un enllaç de la millor seqüència del documental en què dues noies van amb un micròfon pels carrers parisencs a preguntar a la gent si és feliç o com fan per defensar-se en la vida: http://www.youtube.com/watch?v=JcbWBtv78tE&list=UUkXa5omAk5o9RxY_NpNxoSg&index=4&feature=plcp

El llop estepari ( Der Steppenwolf, 1927 )

2012-01-11T07:00:00.005+01:00

El llop estepari, novel·la escrita per Hermann Hesse, és una obra no apte per a personalitats depressives o amb tendència a l'aïllament social. Ara que, mirant-t'ho bé, potser és la novel·la ideal per aquest tipus de gent.

Harry Haller és el protagonista de la història i també es converteix en l'eix principal, de fet: menys una introducció feta pel nebot de la llogatera de l'habitació on resideix Haller, tota la resta del llibre és narrat en primera persona pel protagonista. D'aquesta manera, el llibre esdevé un assaig psicològic de la personalitat de Haller i l'expressió escrita de la seva lluita interna; una lluita vers les dues personalitats que el defineixen com a individuo, la part més sociable, seu dels sentiments i de les emocions "amables", i la part més solitària, on hi resideix la part més salvatge, més primitiva i impulsiva i que dóna nom a la novel·la, el llop estepari.

Crec que és important conèixer el context històric en el qual va ser escrita la novel·la, durant el període d'entreguerres, i també la biografia de Heman Hesse per entendre-la millor. De totes maneres, tot i aquesta coneixença prèvia, advertir que no és una novel·la de lectura fàcil, penseu que ens posem dins del cap d'un personatge depressiu, amb tendències suïcides, ple de dubtes existencials i amb un marcat caràcter egocèntric. Dit això, crec que és interessant llegir aquest llibre, encara que només sigui per entrar dins del " Teatre Màgic" creat per l'autor, on darrera de cada porta podem trobar, o no, la resposta a aquelles preguntes més íntimes que atormenten la nostra existència.

Metròpolis (Metoroporisu, 2001)

2012-01-09T07:00:00.000+01:00

Metropolis és d’una peli de ciència ficció, amb dosis importants d’acció, violencia, amb trama política i que no aconsellaria per a nens. Rintaro recull el millor de la millor animació japonesa però també allò que la fa més difícil de digerir.

Ens situem a un futur on trobem una Metròpolis amb punts en comú amb la creada a la peli de Fritz Lang, on el progrés tecnològic ha portat a una societat orwelliana, plena de misèries i amb unes diferències classistes radicals. I com al film de Fritz Lang, també es crearà un robot amb formes femenines que en aquest cas hauria d’estar destinat a liderar aquesta societat. Aquesta forma de retratar el futur en aquesta mena de ciutats és típica del manga. El mateix guionista d’aquest film, Katsuhiro Otomo (adaptant l'obra d'Osamu Tezuka), ens en va mostrar una versió al clàssic Akira. Igual que Akira aquesta pel·lícula és una joia de l’animació per a adults. Tot està ben cuidat, el disseny de les escenes els moviments dels personatges, els moviments de la càmera. Però com passa a moltes pel·lícules d’animació japoneses, exceptuant les obres mestres de Miyazaki, la pel·lícula s’entreté massa a explicar-nos-ho absolutament tot, girant massa sobre si mateixa i aburrint en alguns fragments a l’espectador, per molt meravellat que estigui per l’espectacle visual que se li ofereix.

Bones festes

2011-11-30T07:00:00.000+01:00

Tenim al davant un mes de Desembre d'aquells que toquen de tant en tant en que més que un pont ens trobem un aqüeducte, per al cap de 4 dies endinsar-nos de ple a les festes de Nadal.
Per aquest motiu hem decidit prendren's un petit descans i tornar el 9 de gener amb més porcions (i possiblement algún quilet de mes).

Fins aviat!

Els Voltors ( 2004 )

2011-11-28T07:00:00.017+01:00

Aquesta novel·la m'ha arribat a les mans de manera fortuïta, fruit d'un intercanvi de llibres amb un company de feina i, en aquest cas, és una llàstima que aquestes casualitats no passin més sovint. Els Voltors " la troballa " és la segona novel·la de Miquel Adrover, segona part d'una futura trilogia, ja que l'autor està escrivint la tercera novel·la. El primer llibre s'anomena, la Marrada.

Passant a donar un tastet de "Els Voltors", dir que és una novel·la que mitjançant un llenguatge precís i amb un vocabulari ric i ple de paraules típiques del mallorquí - ja que Mallorca és l'escenari on transcorre l'obra-, Miquel Adrover ens explica la història del Mateu, un jove que viu al poble d'Onxa i que esdevé el protagonista de la història. Jove arquitecte, amb un futur prometedor i que ha arribat a un moment d'estabilitat i felicitat tant en el àmbit professional, amb un obrador propi, com en l'àmbit sentimental, convivint amb la dona somiada, veurà com la vida pot arrabassar-te tot en un instant, destruir tot allò que has creat al llarg de molts anys d'una sola però profunda estocada , com si estigués tot orquestrat per la mà més macabra del destí.

Com pot arribar a afectar-nos la vivència d'una situació traumàtica?, quines són les respostes que cercaríem en un situació límit?, fins on arriba l'instin de supervivència?, fins a quin punt pot canviar la nostra manera de pensar i de viure? ... Són preguntes que l'autor ens planteja a través d'aquesta obra, que no deixa de sorprendre al lector i que conté, sens dubte, un gran final.

Podeu consultar el llibre a aquesta adreça: voliana.cat

Joc de trons (A game of thrones, 1996)

2011-11-25T07:00:00.000+01:00

Les històries de fantasia heroica mai no han estat el meu fort, i exceptuant el món creat per J.R.R. Tolkien a “El Hobbit” i “El senyor del anells”, mai no m’havia cridat l’atenció, fins que gràcies a la sèrie de l’HBO em vaig creuar amb “Juego de tronos”.

Si bé a nivell literari, George R. R. Martin, queda molt lluny de Tolkien, cal reconèixer que sap com construir un bon best seller, capítols curtets i una història que avança sense por, amb girs inesperats en tot moment que desconcerten al lector sense caure ni molt menys en l’absurd.

Què ens ofereix aquest primer volum de la "Cançó de gel i foc”? Doncs hi trobem el típic entorn medieval (mapa inclòs) amb alguns éssers fantàstics i un punt de màgia que caracteritza la fantasia heroica, barrejat amb una trama d’espies, política, lluites entre poderoses famílies, conxorxes de palau i jocs de poder al més pur estil de “Els pilars de la terra”. I també les dosis d’acció necessàries, alguns personatges d’aquells que t’atrapen quan els coneixes i poden passar a l’historia de celebritats de la ficció, i algunes de les seves frases ja comencen a sonar quan dos o més fans de la saga comparteixen conversa.Com no podia ser d'una altra manera, el final del primer llibre et fa anar corrent cap a la llibreria a buscar el segon.

El primer volum s'ha publicat aquest novembre per primer cop en català. “L’hivern s’acosta”, esteu preparats?

Dr. Slump (Dr.Suranpu, 1980)

2011-11-23T07:00:00.000+01:00

Gràcies a l’edició que Planeta està fent d’aquesta sèrie sota el títol “Dr. Slump Ultimate Edition”, una edició en 15 volums de 240 pàgines que recull totes les seves històries, estic gaudint de nou dels personatges que em van fer cedir en aquell curiós moment en que deixes la infantesa i tendeixes a rebutjar els dibuixos animats per infantils.

El Dr. Slump ens explica la vida d’un poblet anomenat la Vila del Pingüí, on un científic anomenat Sembei Norimaki, crea una nena robot i la vol fer passar per la seva germana petita Arale. A aquest fil argumental i hem de sumar la calentor mental del Dr. Slump, els seus invents i els personatges de la sèrie i tenim un còmic molt divertit per a gairebé totes les edats.

Akira Toriyama, que va crear posteriorment Bola de drac, ens diverteix i es diverteix fent un humor absurd, escatològic, verd i innocent alhora, homenatjant i parodiant personatges de la cultura popular japonesa i occidental, trencant la quarta paret que el separa del lector, protagonitzant ell mateix moltes històries, i en definitiva fent el que li donava la punyetera gana. Si una sensació tens llegint el Dr. Slump és que al darrera hi ha una llibertat creativa total. Fins i tot aquells aspectes que fan avançar la trama i que tan em van molestar quan seguia la sèrie de televisió, aquí no m’importen gens: tot suma i tot ho fa divertit.

Oio!

Els espigoladors i l'espigoladora (Les glaneurs et la glaneuse, 2000)

2011-11-21T07:00:00.000+01:00

Els espigoladors i l'espigoladora és un curiós, benintencionat i aclamat documental, dirigit per Agnès Varda (considerada "l'àvia de la Nouvelle Vague"), que mostra, d'una forma original, la manera de vida de persones que es dediquen a recol·lectar en el camp el que sobra de les collites i a recollir de les ciutats el que es pugui trobar per terra i en les escombraries. Són els que la directora anomena "els espigoladors urbans i rurals", alguns obligats per necessitat i altres per no voler menysprear el que la societat tira.

Basant-se en les pintures de François Millet i Jules Breton sobre espigoladores, Varda ens introdueix en un món on no hi ha rebuig algun que no sigui aprofitat, donant-se compte l'espectador de la facilitat que tenim els humans de menysprear gairebé tot, sense tenir en compte les conseqüències del nostre acte. I això ho planteja molt bé la directora que sap per on ha de seguir el curs de la seva recerca; això sí, de vegades falla a l'hora d'apartar-se del tema per a gravar-se a sí mateixa amb la seva càmera digital o per crear algun efecte visual curiós però que no ve al cas. Tot i això cal valorar molt positivament les intencions de Varda, permetent-se, al meu entendre i amb raó, el luxe d'incloure's en el títol del documental com "l'espigoladora", ja que utilitza el que troba pel camí per a plasmar el seu projecte de forma coherent i divulgativa.

Habibi (2011)

2011-11-18T07:00:00.000+01:00

Craig Thompson ja ens va explicar a l'autobiogràfic Blankets, la seva estricta educació cristiana i com aquesta li havia marcat l'adolescència. A Habibi, publicada en català per Astiberri, la religió torna a ser un dels temes centrals de l'obra, en aquesta ocasió, tracta la religió islàmica.

El fil conductor de l'obra torna a ser una història d'amor. En aquest cas, un amor impossible de dos personatges que lluiten per la supervivència a algun lloc indeterminat del desert mentre es fan grans i el seu entorn canvia a un ritme vertiginós. Craig Thompson aprofita la història d'aquests personatges per establir-hi paral·lelismes amb fragments de l'Alcorà, escollint històries que també formen part dels llibres sagrats de les dues altres religions monoteïstes: el judaïsme i el cristianisme. D'alguna manera, Thompson demostra que partint d'un mateix Déu i d'un origen comú (parla d'Adam i Eva, Noé, Abraham o Jesucrist) el que separa el món és el poder econòmic o un vertiginós desenvolupament del tercer món descontrolat i mal portat que ha tingut conseqüències nefastes pel medi ambient.

El masclisme, l'ús del nihab, l'abortament i d'altres temes són tractats també per Thompson, que com qui no vol la cosa, hi va deixant la seva opinió. Per capatar-ne tots els matisos i temes tractats de passada, aquesta obra mereix una segona lectura.

El dibuix de Thompson millora amb el temps, encara que sembli impossible, i algunes de les més de 600 pàgines d'aquesta extensa obra són una autèntica meravella. Per emmarcar.

Atrapados en el hielo (The Endurance: Shackleton's Legendary Antarctic Expedition, 1998)

2011-11-16T07:00:00.000+01:00

En menys d’un segle l’esser humà va passar de descobrir territoris verges al nostre planeta a llançar-se a la conquesta de l’espai. Probablement, l’últim viatge de l’edat heroica dels descobriments de la terra va ser el que va fer Shackleton en plena primera guerra mundial, quan va voler travessar sense èxit un pol sud que ja havia estat trepitjat pel noruec Roal Amudsen. El seu vaixell, l’Endurance, va quedar atrapat en el gel i el viatge és recordat no pel seu èxit sino per l’èpica supervivència en condicions extremes de tots els membres de l’expedició, sota el lideratge i les ordres de Shackleton.

Caroline Alexander, a partir dels diaris dels tripulants del vaixell i el del propi Shackleton, en fa una narració dels fets on hi transcriu fragments dels diaris per tal de reforçar les seves suposicions i també donar dramatisme a la narració quan és necessari.

Un llibre que fascina per l’esperit aventurer dels seus personatges reals que semblen extrets d’una novel·leta de ficció i que sorprèn pels pocs mitjans amb què es contava en aquella època per emprendre una expedició d’aquestes característiques.En recomano especialment l’edició que en va fer Geoplaneta que inclou les impressionants fotos realitzades pel fotògraf de l’expedició.

Les veus del Pamano (2004)

2011-11-14T07:00:00.000+01:00

En ple debat sobre la memòria històrica, aquesta novel·la que en tracta el tema ha anat guanyant lectors entusiasmats des que es va publicar i s’ha convertit en una de les novel·les catalanes més traduïdes i venudes al món.

Jaume Cabré ens demostra que un best-seller pot tractar temes de debat sense cercar polèmiques esotèriques o conspiranoiques i a sobre fer-ho escrivint d’una forma agosarada per a un llibre que pugui tenir aquestes aspiracions. Cabré ens explica la història d’uns personatges en tres moments del temps: la postguerra, la transició i els primers anys del segle XXI i veiem com van cicatritzant o no les ferides que ha deixat la guerra a les persones i als pobles. Per fer-ho, utilitza la Tina, una professora d’un poble del Pirineu que va estirant del fil per esbrinar qui era realment l’Oriol, un mestre que com ella va anar de Barcelona a un poble del Pirineu per exercir la seva feina 60 anys abans que ella. Uns personatges que en la seva majoria no podem qualificar com a bons i dolents, sinó que són en general víctimes de la història, tot i que ens hi poguem identificar més o menys segons el bàndol en que la història els hagi col·locat.

Una història que explicada de forma lineal seria un culebrot soporífer, es converteix en mans de Cabré en un llibre que devores, on l’autor ens introdueix en el mateix diàleg escenes diferents, amb personatges diferents, amb narradors diferents i diferents moments del temps que es van encreuant. I encara que sembli impossible el resultat s’entén i fa palès el paral·lelisme de les vides dels personatges.

Aventuras y desventuras del Chico Centella (The Life and Times of the Thunderbolt Kid, 2006)

2011-11-11T07:00:00.000+01:00

Bill Bryson és un escriptor nord-americà nascut a Des Moines, Iowa. És autor de diversos best-sellers i el tret més característic de les seves històries és l'humor amb que les impregna. Entre els seus llibres, el més conegut és Una breu història de gairebé tot (2003), en el que intenta explicar, de forma amena i alhora didàctica, diverses coses referents a la vida i a la ciència, com el mateix origen de l'Univers. I en aquest cas, la novel·la autobiogràfica Aventuras y desventuras del Chico Centella li serveix per evocar, amb un humor bastant exagerat, part de la seva infància i adolescència ubicades en les dècades dels 50 i 60, cosa que també utilitza per a retratar al seu país d'aquella època, amb l'aparició de la televisió, dels automòbils o les estúpides proves nuclears. Però, sobretot, hi ha diversos moments que són una delícia per al lector: la descripció de la seva família (la despistada de la seva mare), la creació del seu superheroi quan troba un jersei amb un raig al mig, les seves aventures al cinema, les bretolades amb els amics, les anècdotes que explica quan va ser repartidor de diaris i la petita descripció que fa d'un desastrós parc d'atraccions, al que cap nen volia anar, i que provoca diverses riallades.

Les aventures de Tintin: El secret de l'unicorn (The Adventures of Tintin: The Secret of the Unicorn, 2011)

2011-11-09T07:00:00.000+01:00

Molts dels seguidors de Tintin no les teníem totes amb l’adaptació al cinema de les seves aventures que portaven entre mans Steven Spielberg i Peter Jackson. Un nord-americà i un neozelandès portant a la pantalla un personatge tan europeu? Una peli d’animació en motion capture? Ai, ai, ai...

Doncs tots aquestes pors desapareixien en els quinze primers minuts de pel·lícula (inclosos els magnífics títols de crèdit). El respecte cap a l’obra d’Hergé és notable. Els guionistes fan el que han de fer, adaptant lliurament diferents històries dels àlbums per fer-los més adients al llenguatge cinematogràfic i alhora mantenint una total fidelitat als personatges, l’època, el to i l’humor un pèl innocent dels còmics. Afortunadament, evita caure en la correcció política actual que impediria introduir alguna elements característics de les aventures d’Hergè en una peli d’animació per a tots els públics: Us imagineu un Tintin que no agafi una pistola en tot el metratge? O un Haddock que no es dediqués a beure a la mínima oportunitat?

També tenia certes reticències cap a la tècnica d’animació després de veure pel·lícules com Beowulf, però a Tintín trobo que hi queda d’allò més bé. Hergé sempre havia dibuixat un còmic molt realista amb els escenaris i els objectes i alhora amb un traç molt senzill en els personatges. El motion capture aconsegueix un efecte semblant a la pantalla donant a més molt realisme als moviments dels personatges i a les escenes d’acció.

Ens trobem davant d’una pel·lícula familiar que comença amb un misteri, va avançant i creixent en aventures per acabar amb algunes escenes d’acció espectaculars. Esperem que Peter Jackson també estigui a l’alçada amb la segona part.

Treme (2010)

2011-11-07T07:00:00.000+01:00

La història és ben coneguda: L’huracà Katrina va arribar amb tal força a Nova Orleans que va destruir parts dels dics de contenció que protegien la ciutat de l’aigua. Bona part d’ella va quedar submergida sota l’aigua i sota el caos, la violència i l’instint de supervivència dels seus ciutadans. L’actuació de l’administració va arribar tard i malament. I després?

David Simon, creador de la magnífica “The Wire”, ens explica en aquesta sèrie la vida a Nova Orleans després de la catàstrofe i ho fa fugint de melodrames, amb una sèrie coral però no de vides creuades, si no que ens va explicant de mica amb mica, fragment a fragment, com s’ho fan diferents ciutadans anònims per afrontar la situació i tirar endavant, negant-se a marxar de la seva ciutat.

El seu punt de vista és radicalment local. Ens mostra que la ciutat és una mena d’illa dins del seu país degut al creuament històric de cultures, que ha donat una forma ben diferent i allunyada de la típica cultura americana i que fa sentir orgullosos als seus habitants. Ens ho mostra, no ens ho explica, cosa que demana la implicació de l’espectador.

La música hi té a més un pes molt important, com no podia ser d’altre manera (els títols de crèdit i la seva cançó son una joia). Bona part dels protagonistes de la sèrie son músics de jazz, blues, folk o hip hop i els que no ho són, són melòmans empedreïts.

El ritme de la narració també té certa musicalitat. No és lent, és lentíssim, però es guarda a la màniga algun cop amagat que de sobte fa girar la vida d’un dels seus personatges alhora que sacseja a l’espectador.

Localista, farcit de música poc popular, sense uns protagonistes clras i una trama difuminada i lenta, té tots els ingredients necessaris per fracassar però és una petita meravella.

Wilco European Tour (2011)

2011-11-04T07:00:00.000+01:00

No me’n puc estar de recomanar-vos que quan tornin Wilco a Barcelona, no us penseu ni un minut si val la pena pagar el preu de l’entrada per veure’ls en directe. Jo he pogut fer-ho les sis vegades que han vingut i probablement seguiré repetint.

Com que en considero un negat a l’hora de parlar de temes musicals, incapaç d'explicar-me, no se m’ha acudit millor manera de fer-vos venir ganes de presenciar la perfecció d’un dels seus concerts que citar algunes de les frases que he pogut llegir als diaris sobre els seus concerts a Barcelona i Madrid:

"Todas las facetas que han convertido al sexteto de Chicago en referente del rock actual quedaron reflejadas durante su incandescente actuación, a veces con dos teclistas (sonó mucho piano), una guitarra acústica y otra eléctrica, y otras fiándolo todo a tres eléctricas de tono diferente aunque raramente complementario: Tweedy representando la tradición, Nels Cline la vanguardia y Pat Sansone el power-pop." (El Mundo – Pablo Gil)

"Se han convertido en una máquina perfectamente lubricada, diseñada para complacer y apabullar." (El Pais – Diego A. Manrique)

"Las canciones pueden obedecer a patrones convencionales pero son simples pistas de despegue para desarrollar arreglos intrincados, monumentos de diez minutos donde se aprecia la asimilación de elementos del pop, el ruidismo, la new wave, las máquinas, el kraut rock, la psicodelia clásica."(El Pais – Diego A. Manrique)

"A ratos parecían más aventurados que Radiohead, otras tan míticos como Bob Dylan & The Band; tan rápidos y poderosos como la E Street Band, y hasta salieron victoriosos en el difícil arte de mirar cara a cara al Neil Young de la distorsión encabritada." (El Mundo – Pablo Gil)

"La santísima (doble) trinidad del rock no quiso dejar una sola i sin su punto: a día de hoy, no cabe imaginar nada más intenso sobre un escenario, ningún hechizo tan superlativo. "(El Pais – Fernando Neira)

"Cuando llegó Impossible Germany el consenso ya era obligado: no conoce el siglo mejor solo de guitarra que ese de Nels Cline." (El Pais – Fernando Neira)

"Para entendernos, si Nels Cline tocara con cinco teletubbies, habría que ir a verle igualmente." (El Mundo – Pablo Gil)

"En total casi dos horas que reafirman una vez más a Wilco como una de las grandes bandas de la actualidad, y a su líder, Jeff Tweedy, como una de las personalidades a tener más en cuenta. Más aún." (Europa Press)

Podeu veure el repertori del concert al Palau de la Música aquí.

El sol del membrillo (1992)

2011-11-02T07:00:00.000+01:00

El sol del membrillo (1992) és una pel·lícula que barreja documental i ficció en un laboriós procés de treball del pintor hiperrealista Antonio López García, basant-se en una idea original del mateix pintor i del director Víctor Erice.

Des de la tardor de 1990 fins a la primavera de l'any següent, a causa del desig del pintor de retratar un codonyer que va plantar temps enrere en una casa que li servia d'estudi, l'espectador serà un privilegiat observador veient la tècnica tan precisa del gran pintor manxec. El desenvolupament del retrat d'aquest arbre serà el tema central de la història, amb la paciència del seu autor per plasmar l'exactitud de la simetria en el seu llenç. Però els problemes començaran quan el temps vagi empitjorant i el sol només il·lumini durant unes hores, cosa que complicarà molt el treball tan meditat del pintor. Aquesta manera de representar la realitat d'Antonio López, amb una paciència gairebé interminable, és similar a la manera d'expressar-se en el cinema de Víctor Erice, ja que aquest utilitza el temps que calgui per aconseguir una bona fotografia i un so natural de les coses, donant una màgia especial al que vol mostrar.

El més aconseguit és l'interès que té l'espectador en les escenes en què el pintor es troba sol, però és cert que la pel·lícula perd ritme quan s'allarga amb alguns personatges que l'acompanyen en algun moment, i això de voler donar al final un punt de ficció a la història és una cosa que no ajuda a la durada del metratge. Tot i així, és un film interessant i diferent.

Fringe (2008)

2011-10-31T07:00:00.000+01:00

Escric aquesta ressenya reconexient que m'he rendit. He abandonat aquesta sèrie després de veure alguns episodis de la tercera temporada. M'he esforçat per continuar però fins aqui he arribat.

"Fringe" era una sèrie que m'havia d'agradar, té tots els ingredients per fer-ho. Una sèrie plena d'elements de la ciència-ficció que em trobava als còmics de la meva adolescència i que encara m'apassionen. Però tot i així no podia evitar adormir-me en molts dels seus episodis. Quin és el problema? Básicament dos: ritme i carisma.

La sèrie, se sent presonera dels seus 24 episodis per temporada que obliga a produir una cadena generalista, es veu obligada a aturar contínuament la trama principal en episodis autoconclusius, sense cap interés més que complir l'expedient i omplir 40 minuts més. Això fa que la sèrie avanci a base d'accelerades i frenades que et fan acabar un episodi amb un cliffhanger d'aquells que marquen època, per deixar-te després amb 5 episodis que no aporten absolutament res. Molts d'aquests episodis tenen a més un problema de ritme narratiu en els seus 40 minuts. No hi ha cap necessitat que aquests episodis de farciment ens aborreixin mortalment!

Pel que fa al carisma, ens trobem davant d'un trio protagonista del qual només en podem salvar un dels protagonistes, el doctor Walter Bishop, els altres dos i la seva suposada tensió sexual no tenen cap mena de gràcia ni interés. Comparem-ho amb Lost (ja que en el seu moment ens volien vendre Fringe com una de les seves successores). Allà, la majoria de personatges tenien un carisma brutal: quants episodis va necessitar el Sr. Eko per robar-nos el cor?

Ho sento, però fins aqui he arribat.

El gran Gatsby (The great Gatsby, 1925)

2011-10-28T07:00:00.000+02:00

Aquest és un d’aquells clàssics de la literatura que teòricament t’han d’apassionar però que potser per culpa d’aquesta aura que el rodeja personalment m’ha agradat i prou.

Francis Scott Fitzgerald ens explica en aquest llibre la història de Gatsby, un milionari que habita la costa est americana durant els feliços anys vint. La descripció del personatge i la trama, comencen envoltant-lo d’un misteri que el fa d’allò més interessant alhora que descriu de meravella la frivolitat del seu entorn social. A mesura que la història avança, Fitzgerald va despullant a Gatsby del seu misteri i deixant l’alta societat del Nova York dels anys vint en pilota picada.

El retrat de l’època que va precedir el crack del 29 i la gran depressió és pel meu gust el que més ha valgut la pena a l’hora de llegir-lo.

The Beats (2009)

2011-10-26T07:00:00.000+02:00

Tot i que s’ha classificat de còmic aquesta obra guionitzada en bona part per Harvey Pekar, a mi em passa amb ella el mateix que comentava uns mesos enrera sobre Dublinés d’Alfonso Zapico. Més que un còmic, es tracta d’una sèrie de biografies il·lustrades ja que l’efecte narratiu del dibuix, allò que defineix el còmic com a art seqüencial, no hi és present.

Aquest llibre és un intent d’explicar d’una forma divulgativa, accessible a tothom, qui van ser els escriptors més importants de l’anomenada Generació Beat i quin fou el seu llegat a les generacions d’artistes posteriors. Gran part del llibre es dedica a la biografia de Jack Kerouac, Allen Grinsberg i William S. Burroughs. La resta són petites històries de poques pàgines dedicades a altres escriptors i també algun artista plàstic i fins i tot una història dedicada a la llibreria City Lights de San Francisco.

Si no sabeu qui eren aquesta gent i us interessa, o si simplement ho sabeu i voleu aprofundir una mica més en la vida i obra d’aquests artistes, és una obra recomanable. Si al contrari, no hi teniu el més mínim interès, dubto que aquest llibre us el desperti.

Llegiu també la Porció sobre American Splendor de Harvey Pekar
Llegiu també la Porció sobre Howl, biopic d’Allen Grinsberg

The corner (2000)

2011-10-24T07:00:00.000+02:00

La passió que em va despertar la magnífica sèrie The Wire em va portar a buscar altres treballs de David Simon i Ed Burns i em vaig trobar amb aquesta mini-sèrie on, igual que a la seva obra mestra, parla dels carrers de Baltimore i del tràfic de drogues. Basada en un llibre homònim de Simon, aquesta petita història sembla un estudi previ per la creació de The Wire.

Aquí la trama es centra en una família (pares ionquis i un dels fills camell) i el seu entorn a les cantonades on es trafica amb drogues a Baltimore Oest. La història es real i ens explica un any a la vida d’aquests personatges, optant per un tipus de producció que es mou entre el fals documental a l’inici de cada episodi, on entrevista a algun dels personatges, i la filmació realista càmera en mà de la resta d’escenes.

Val molt la pena veure-la i anar agafant certa estima als personatges per veure com als últims 15 minuts de l’últim episodi, alguns dels protagonistes reals, aquelles persones que durant 6 entregues hem vist interpretades per actors, expliquen com els hi va tot, que esperen del futur, que els ha semblat la seva vida vista des de fora i que esperen que provoqui en els espectadors. Si tal com diuen el que pretenien era remoure consciències i advertir sobre els perills de les drogues, ho han aconseguit perfectament, ara cal que tinguin el màxim de difusió.

Rare Exports: a Christmas tale (2010)

2011-10-21T07:00:00.003+02:00

Per posar en antecedents, només dir que ens trobem davant la guanyadora dels premis a millor pel·lícula, millor director i millor fotografia de la passada edició del festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. Dins d'aquesta coproducció finlandesa, canadenca i americana, el director Jalmari Helander ens aporta una nova versió de la ja coneguda història de Santa Claus, diguem que en aquest film el Pare Noel no és aquell home rodonet i amb cara de bona gent que va de casa en casa portant regals pels nens la vigília de Nadal, sinó tot el contrari. En aquest cas, els nens viuran el 25 de desembre amb la por i el neguit de saber si són ells els desafortunats de rebre la visita de tant il·lustre convidat.

La història transcorre en una regió recòndita del nord finlandès fronterera amb Rússia, en aquesta regió hi ha una companyia multinacional que està realitzant una prospecció geològica cercant alguna cosa. Una família (pare i fill) de pastors de rens que viuen al costat del lloc on s'està realitzant la prospecció, seran els protagonistes de la història quan en una de les trampes per a llops que ha posat el pare i caigui un visitant inesperat.

En resum: un guió original, amb bones dosis de terror, d'intriga i d'humor negre i amb la capacitat de sorprendre a l'espectador cap al final del llargmetratge amb un gir inesperat.

El meu amor Sputnik (Sputoniko no koibito, 1999)

2011-10-19T07:00:00.000+02:00

Una nova lectura de “Els lleons de la vella Europa”.

Murakami i la barreja de realitat i màgia que esquitxa les seves històries no han estat del gust de tothom, hi ha qui li agrada l’aparició de fets inexplicables, hi ha qui no li agrada i hi ha a qui li podria agradar, però no de la manera que ho explica l’autor.

El que si que agrada a tothom és com en aquesta novel·la amb un cert component eròtic, Murakami ens retrata de nou alguns dels seus personatges habituals: solitaris i desconcertats sobre quin futur els espera i volen, amb una gran descripció tan física com psicològica que en fa uns personatges molt interessants i amb els que el lector s’hi identifica fàcilment en algun o altre aspecte.

Les aventures d'en Huckleberry Finn (Adventures of Huckleberry Finn, 1885)

2011-10-17T07:00:00.000+02:00

Escriure alguna cosa sobre un llibre que a la primera pàgina adverteix

Les persones que busquin un motiu a aquesta narració, seran perseguides.

Aquelles que intentin trobar-hi una moralitat, seran desterrades,

i les que mirin de trobar-hi un argument, seran afusellades.

fa pensar-s'ho dues vegades, però m'ho he passat tan bé llegint "Les aventures de Huckleberry Finn" que no me'n puc estar de recomenar la lectura a tothom. A qui busqui entreteniment, a qui busqui humor intel·ligent, a qui busqui ironia, a qui busqui un retrat de la societat del sud dels Estats Units durant l'esclavisme, a qui busqui recordar com de bé s'ho passava veient Tom Sawyer a la tele, i sobretot a qui vulgui descobrir a un dels grans (i potser el primer) dels novel·listes nord-americans: Mark Twain.

Per part meva, ja us dic que el proper llibre que em compri serà la primera part d'aquestes aventures, les de Tom Sawyer.

Tota la literatura americana moderna prové d'un llibre de Mark Twain,

anomenat Aventures de Huckleberry Finn.

Ernest Heminghway

Star Wars: Episodi VI - El retorn del Jedi (Star Wars: Episode VI - Return of the Jedi, 1983)

2011-10-14T07:00:00.000+02:00

Així com el tercer episodi de la nova saga, “La venjança dels Sith”, volia enllaçar en la seva estètica amb les pel·lícules de la saga original, a “El retorn del Jedi” ja hi podem veure algun dels elements que van caracteritzar i van ser molt criticats a la nova trilogia.

George Lucas opta fer defugir el to més sinistre de “L’imperi contraataca” i amb Richard Marquand a la direcció, ens ofereix un episodi on baixa notablement l’edat del seu públic objectiu, donant-nos una pel·lícula més amable i alhora menys interessant, igual que passa amb “L’amenaça fantasma”. L’exemple més clar el tenim amb els Ewoks: com ens podem prendre seriosament un exèrcit imperial que és derrotat per uns ninots de peluix de mig metre? Aquest és el terrible exèrcit que va fer recular als rebels a la batalla de Hoth?

En el guió també sembla que Lucas li hagi entrat una mica la mandra i pensi més en fer caixa que en aprofundir en la història. L’argument és potser massa semblant a l’episodi quart i comença amb un rescat i acaba amb la destrucció de l’Estrella de la Mort, atacant el seu punt dèbil.

Crec sincerament que amb aquesta pel·lícula comença al declivi de la saga, però es salven els mobles pel carisma dels personatges i l’estima que els hi vam agafar durant dues magnífiques pel·lícules i gràcies a que, a diferència del que passa a la nova saga, el film en cap moment cau en l’avorriment ni l’excés de sucre.

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca.

La bicicleta estàtica (2010)

2011-10-10T07:00:00.000+02:00

Tot i que més o menys segueixo a Sergi Pàmies a través del que escriu a diaris, explica a radios i diu a TV, des que fa molts anys em van fer llegir la seva novel·la Sentimental no m'havia llençat a llegir cap altre llibre seu. Greu error que hauré de corregir.

Habitualment Pàmies em diverteix amb el seu posat als matins de TV3 o quan apareixia la ràdio amb en Basté. El seu posat d'antisocial, passota i enfadat amb el món donava molt de joc, i era inevitable imaginar-se'l així com a persona real: incapaç de conmoure'm.

La meva sorpresa amb aquest recull de contes ha estat molt agradable. Pàmies decideix posar molt més que algunes notes autobiogràfiques en molts de contes, s'exposa, sembla que fins i tot es sincera i ens regala algunes pàgines memorables i molt emotives a contes com "Quatre nits","Les cançons que li agradaven a Lenin", "Papiroflèxia", "El mapa de la curiositat" o "Cent per cent seda natural". En d'altres contes experimenta en la narració i juga amb el lector explicant un conte com si fos una recepta o encavint-lo a dins la història com a observador.

Dues horetes d'aquests estiu molt ben invertides.

Podeu consultar la biografia de Sergi Pàmies aquí, o escoltar-la explicada per ell mateix entrevistat per Jordi Garcia Soler aquí.

Star Wars: Episodi V - L'imperi contraataca (Star Wars: Episode V - The empire strikes back, 1980)

2011-10-07T07:00:00.000+02:00

Estem davant de la pel·lícula amb més qualitat de la saga. El repte no era fàcil al tractar-se de la pel·lícula del mig. George Lucas es va enretirar del darrera de la càmera per quedar-se al darrera de la màquina d’escriure i cedir la direcció a Irvin Kershner. Personalment veig a Lucas com a més bon escriptor que director, pel que veig aquest relleu com un gran encert.

Kershner ens ofereix seqüències magnífiques com la batalla de Hoth, el planeta gelat, o la lluita entre Darth Vader i Luke Skywalker, i Lucas ens regala nous personatges com Yoda, alhora que aprofitant que no ens els ha de presentar, juga molt més amb la relació del triangle Solo - Leia - Luke.

Amb un final que queda en suspens i ens deixa amb l’ai al cor, la mà de Kershner junt amb el fet que es tracta del nus de la trilogia, en fan una peli fosca, negativa i que perd bastant el punt més infantil present en tota la saga, que aquí trobem gairebé de forma exclusiva quan apareixen en pantalla els androides R2D2 i C3PO.

Alquézar

2011-10-05T07:00:00.000+02:00

Alquézar és un petit poble medieval de la província d’Osca, situat a l’última gorja del riu Vero, en plena serra de Guara. Declarat Conjunt Històric Artístic, conserva molt bé tot a la bellesa d’una vila de l’edat mitjana. Les cases envolten el Castell Col·legiata Santa Maria la Mayor, que domina des de les altures tot el poble i la vall del riu Vero.

Val la pena passejar tranquil·lament pels seus carres admirant els antics portalons amb escuts d’armes, les balconades de les cases, la Plaza Vieja porticada amb diferents estils, els passos elevats que ara són petits carrerons coberts (callizos). Mentre passegem trobarem diferent miradors que ens permetran gaudir d’unes boniques vistes de la gorja i de la vall del Vero i, si tenim sort, veurem volar algun trencalòs o uns voltors. Finalment arribarem al castell col·legiata, del castell, construït pels musulmans durant el segle IX, tan sols es conserva una torre i un tros de la muralla. La col·legiata té una barreja d’estils notable: romànic, gòtic, renaixement i barroc. Del romànic tan sols es conserven quatre capitells que estan dintre el claustre gòtic, totes les parets del claustre tenen pintures al frecs de diferents èpoques, val la pena fer la visita guiada, ens ajudarà a no perdre’ns res.

Alquézar mereix que ens hi arribem si passem a prop, però també hi podem anar un cap de setmana. D’aquesta manera, a més de visitar el poble, podrem triar entre una gran quantitat d’activitats: es poden fer rutes a peu i en bicicleta, visitar llocs amb pintures rupestres i pels més atrevits hi ha una gran oferta d’esports d’aventura com ara el barranquisme, el rafting, l’escalada... Si cap d’aquestes activitats us fa el pes, podeu aprofitar que el poble forma part de la comarca del Somontano i visitar alguna de les bodegues d’aquesta denominació . Totes ofereixen visites guiades amb tast, també es troben ofertes per visitar varies bodegues seguides però, si tenim en compte que les degustacions solen ser de tres copes de vi a cada bodega, aquesta opció pot ser perillosa. Algunes bodegues també fan jornades de maridatge i cursets de tast.

Orígenes Superman (Superman: Secret Origin, 2009)

2011-10-03T07:00:00.000+02:00

Periòdicament, i últimament força (potser massa) sovint, l’editorial DC ens torna a explicar l’origen d’un dels seus personatges estrella: Superman.

Una d’aquestes versions és la guionitzada per Geoff Johns i dibuixada per Gary Frank. Johns ens ofereix una mena de plat combinat amb tots els elements que han popularitzat Superman durant els últims 30 anys, i només hi posa alguna pinzellada de l’època daurada del còmic com a guarnició

Per guarnir-ho, recupera per exemple el personatge de Superboy, ens insinua la presencia de Krypto, el supergos, i com a teca forta, hi trobem coses que hem pogut veure a la sèries de TV, Smalville i Lois y Clark, o escenes que ens recordaran a la pel·lícula de Richard Donner dels 70. Per acabar-ho de rematar Frank dibuixa al personatge amb les faccions de Christopher Reeve. Una característica afegida, i per mi prou interessant, és que ens ensenya com el descobriment dels poders per part de Clark Kent i la seva assimilació, no van ser tot flors i violes. Superman va començar essent un inadaptat social, fet que casa més amb l’estil dels còmics de la Marvel (editorial de la competència) que amb l’esperit propi del primer superheroi.

Ens trobem davant d’un còmic molt ben dibuixat, força entretingut i interessant per qui es vulgui apropar al personatge. Tot i així no és, ni de lluny, el millor origen que podeu llegir-ne.

Star Wars: Episodi IV - Una nova esperança (Star Wars: Episode IV - A new hope, 1977)

2011-09-30T07:00:00.000+02:00

Ja que vam començar a revisar la nova saga de Star Wars, arribats al final de la tercera part, és difícil no parlar de la trilogia clàssica. I quan dic clàssica vull dir el metratge que hi havia abans de que el Sr. Lucas la comencés a potinejar i afegir-hi nous efectes, escenes i personatges.

Parlar del quart episodi sense caure en la repetició del que es deu haver dit mil vegades deu ser gairebé impossible (com a mínim per mi), així que faré un post una mica diferent on citaré els 19 punts que haurien de fer que les persones que encara no l’hagin vist, que n’hi ha, es convencin de que és una peli que han de veure:

1) Pel carisma dels personatges

2) Per l’amalgama d’elements de la ciencia–ficció de sèrie B i de les històries d'espasa i bruixeria.

3) Perquè van revolucionar els efectes especials amb molts mitjans però encara més imaginació.

4) Perquè, per bé o per mal, van canviar la forma d’entendre el cinema com a negoci.

5) Perquè legions de friquis no poden estar equivocats (i si els hi dieu el contrari us faran la manicura amb espases làser).

6) Pels seus diàlegs.

7) Per Constantino Romero doblant a Darth Vader.

8) Per veure a Harrison Ford fent el personatge de la seva vida (amb permís de l’Indiana).

9) Perquè quan tingueu un gos li voldreu posar Chewbacca.

10) Perquè si teniu bessons els hi voldreu posar Luke i Leia.

11) Per Peter Cushing i Alec Guinness.

12) Perquè Han Solo és el nòvio que haguessiu volgut tenir a l’Institut.

13) Per veure el pentinat de fallera de la Princesa Leia.

14) Pel disseny de les naus espacials.

15) Perquè la força us acompanyi.

16) Per la música de John Williams.

17) Per entendre videos tan divertits com aquest.

18) Perquè és tremendament divertida...

19) ... i us farà gaudir-ne com a nens.

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca.
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi.

It’s bad for ya (2008)

2011-09-28T07:00:00.001+02:00

George Carlin és un comediant que he descobert gràcies al bloc Amb Compte.

3 mesos abans de morir, l’humorista va grabar l’últim dels seus 14 especials pel canal de televisió HBO. Carlin va ser un mestre de l’anomenada Stand Up, que al nostre país es coneix com a monòlegs.

Molt influenciat per altres humoristes com Lenny Bruce, Carlin va començar a provocar al públic i a les autoritats americanes als anys 70 amb monòlegs com “Set paraules que no es poden dir a la televisió”. Des dels 70 fins a la seva mort al 2008, Carlin no va canviar ni una mica el seu humor intel·ligent i provocador que et fa moure la mandíbula al riure però també el cervell i segons com l’estómac.

En el seu últim monòleg ataca directament a grans tabús com la mort, les convencions socials al seu voltant i la religió o l'orgull nacional, així com a les noves modes com la mitificació de la paternitat o l’educació dels fills, mostrant el seu habitual menyspreu per la societat americana i la humanitat en general. El fil conductor de l’actuació són variacions sobre la frase All this bullshit, it’s bad for ya (Tota aquesta merda, és dolenta per vosaltres) i és el que dóna títol a l’especial.

Si en voleu fer un tastet, només heu de posar el nom de George Carlin al Youtube.

Els gossos de Déu (Dogs of God, 2007)

2011-09-26T07:00:00.003+02:00

L’any 1492 va ser un any capital per la història d’ Espanya, però també dels jueus, dels àrabs, de l’ església, i en definitiva, del món. És un any en que els fils de la història varen confluir: la culminació de 500 anys d’esforços per reconquerir la Península Ibèrica; la fi de 8 segles de la presència de la cultura musulmana a la Península; l’expulsió dels jueus; el descobriment del Nou Món i la posterior divisió del planeta en dues àrees d’ influència: l’espanyola i la portuguesa.

James Reston, en el seu assaig històric: Los perros de Dios, ens va relatant d’una manera molt novel·lesca, els esdeveniments històrics que es van succeir en aquest període tant important de la història. Els actors principals de l’assaig són autèntics gegants de la història mundial: els reis Isabel i Fernando, Cristòfol Colom, Tomás de Torquemada, Boabdil de Granada, Juan II de Portugal, els jueus Isaac Abravanel y Abraham Senior, el cardenal Rodrigo Borgia, etc.

L’autor al llarg del llibre ens va dibuixant la personalitat de cada un d’ aquests personatges: les seves ambicions, les seves creences, les seves pors, inquietuds, etc. D’aquesta manera la història en majúscules, es teixeix a partir de la història vital de cada un d’ aquests personatges.

Així que per a tots aquells que us interessa la història, no només com una mirada al passat, sinó també com a instrument de reflexió sobre el que està passant en els nostres temps. Crec que aquest és un llibre molt recomanable.

Star Wars: Episodi III - La venjança dels Sith (Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith, 2005)

2011-09-23T07:00:00.000+02:00

Tanquem la trilogia amb la que, sense ser res de l’altre món, em sembla millor pel·lícula de la nova saga, cosa que contrasta amb l'opinió de Cecil B. Demente, amb qui hem tornat a veure les tres pelis, i que diu que la millor és la primera.

El gran problema d’aquesta tercera segueix essent, igual que a la segona, la història d’amor de Padme i Anakin. Afortunadament, aquestes escenes es veuen reduïdes al inici de la pel·lícula, pel que de seguida anem a les aventures, batalles estel·lars i lluites amb espases làser, que en el fons és el que sempre ens ha interessat.

Aquesta tercera part és la que aconsegueix arribar més al fan de la saga gràcies a la recuperació de certs aspectes estètics de la saga original alhora que fa ens ajudar a imaginar com de millor hagués esta “El retorn del Jedi” si la seva resolució hagués tingut lloc al planeta dels wookies i no al dels ewoks, com George Lucas s'havia proposat en un principi.

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca.
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi.

Premiats !

2011-09-22T07:00:00.001+02:00

Avui no us oferim cap Porció.

Hem tingut la sorpresa i l'alegria d'haver estat premiats amb el Premio Bloguero. I per partida doble! Ens l'han concedit els blocs Cinealopareja i Cinema en cartells.

Aquest premi busca que els blocaires en fem publicitat els uns als i altres i per aconseguir-ho, el privilegi de ser premiat implica els següents deures:

1) Has d’anunciar-ho amb una entrada al teu bloc.

2) Premiar a altres 10 blocs i avisar-los.

3) Enllaçar el bloc que t’ha concedit el premi.

4) Compartir una frase i explicar perquè t’agrada.

Ens agafarem una mica a la lleugera el segon punt, ja que us citarem algún dels blocs que seguim i que podeu trobar habitualment a la part dreta del nostre bloc, però no els avisarem. Alguns ho veuran i d'altres no..

En conseqüència, complirem el tercer punt tot i que no n'exigirem el seu compliment.

A nosaltres ens agraden sense cap ordre en concret:

* El blog ausente
* Poder friki

* Grassonet Bord

* Applejux

* ADLO

Esperem que us agradin.

Pel que fa al quart punt, aprofitarem que estem dedicant els divendres a parlar de Star Wars per desitjar-vos: "Que la força us acompanyi!"

Incerta glòria (1955)

2011-09-21T07:00:00.004+02:00

La novel.la deu el seu nom a una frase de Shakespeare: "the uncertain glory of an April day”. Segons paraules del mateix Sales: “ Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no ens pot donar”. Busquem la glòria d’una gesta, d’ un reconeixement dels altres vers a la nostra persona, o tal vegada un amor vertader, únic i per sempre...Però la senyora realitat – amb la seva fredor habitual - sovint ens retorna d’aquesta recerca amb les mans buides.

Joan Sales, fa servir la guerra civil com a escenari per anar desgranant d’una manera magistral la naturalesa humana. Tres personatges amb una història en comú: en Lluís, en Soleràs i la Trini, ens traslladaran mitjançant correspondència: les seves alegries, tristeses, inquietuds, dubtes existencials,etc. He de confessar que des del primer moment, em va captivar un dels personatges. Aquest es diu Juli Soleràs i és un dels pilars de la novel·la, que amb la seva dialèctica mordaç, ens va dibuixant idees, preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, que, indubtablement, ens portaran a la reflexió.

És una novel·la que amplia els punts de vista sobre el conflicte, a més de la dels ja coneguts protagonistes: anarquistes, comunistes i feixistes, apareix representada i caracteritzada la burgesia catòlica catalana. És aquest ric ventall de mirades el què fa d'aquesta novel·la, una novel·la imprescindible per aquells interessats en la Guerra Civil Espanyola.

El convidat (2010)

2011-09-19T07:00:00.004+02:00

Televisió de Catalunya és capaç, a través del seu departament de nous formats, de treure petroli d’on altres canals de televisió només en treurien porqueria.

Ara que podem donar l’entrevista en profunditat com a morta i enterrada en el seu format televisiu (com a mínim pel que fa a la gran audiència), TV3 es treu de la màniga El Convidat, un programa on el reporter, Albert Om, se’n va a viure un cap de setmana a casa de l’entrevistat. Lluny de buscar la tafaneria, Om s’esforça per mostrar a l’espectador aquella part de l’entrevistat que habitualment no surt a la llum pública i que podem veure moltes vegades més en petits detalls (com s’afaita, com té decorada la casa...) que en el que diu el personatge.

Els programes tenen certa irregularitat en funció del seu protagonista i del que deixa entreveure durant el cap de setmana, però en conjunt és una d’aquelles petites joies que ens ofereix la nostra televisió de tant en tant. Esperem que en la segona temporada que comença avui segueixi així.

Star Wars: Episodi II - L'atac dels clons (Star Wars: Episode II - Attack of the clones, 2002)

2011-09-16T07:00:00.002+02:00

Amb la segona part de la triologia de Star Wars és la que confirma la decepció. Les esperances que teníem Cecil B. Demente i un servidor de que la nova saga no estigués tan malament com ens deien els nostres records, s’esvaeix definitivament a una segona part que comet el pitjor pecat que pot cometre una peli d’aventures: avorreix.

Contínua amb la carència d’humor que havia fet brillar la saga original, i això es reflexa especialment en la relació d’amor entre Padme i Amidala, que contrasta amb la divertida relació d'amor-odi, amb constants pulles que mantenien Leia i Han Solo. Aquí, quan els dos enamorats coincideixen en pantalla fan caure el ritme i la narració dels esdeveniments a quotes baixíssimes, allargant escenes innecessàriament que omplen minuts i minuts de metratge només per que quedi claríssim que estan molt enamorats.

A l’últim quart de pel·lícula, l’acció remunta amb l’esclat de les guerres clon, però després de més d’una hora i mitja soporífera ja és massa tard per recuperar a un espectador que fa estona que dorm.

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca.
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi.

Oído caníbal (2010)

2011-09-14T07:00:00.001+02:00

Hem parlat de dues de les tres sèries que ha produït Canal+ i amb les que ha aconseguit donar un impuls a la ficció televisiva espanyola: "Que fue de Jorge Sanz?" i "Crematorio", però encara ens quedava parlar de la primera i alhora més arriscada de les tres: Oído Caníbal. Aquesta (mini)sèrie és una autèntica raresa, una aposta clara per un autor novell i la seva proposta clarament diferenciada i per un públic minoritari.

David Navarro ens mostra un grup de sociòpates que fan terapia conjunta i la seves patologíes que els porten a violar repetidament i de diferents maneres la intimitat de les persones del seu entorn. És en aquest punt on l'espectador comença a sentir-se incòmode i possible víctima sense saber-ho.

A partir d'aqui l'argument deixa de ser verosímil en alguns moments per enrabassat, i falla en algun que altre aspecte més formal. Tot i així, degut a l'alenada d'aire fresc que representa aquesta proposta i la seva contenció pel que fa a la durada (explica el que ha d'explicar en el temps just i necessari), fa que sigui una sèrie del tot recomenable.

Dimonis (Бесы, 1871)

2011-09-12T07:00:00.000+02:00

El lector poc habituat a l’estil literari de Dostoievski no s’ha de deixar desanimar per les primeres pàgines de la novel·la, que li poden resultar un tant soporíferes. Després d’aquest tràngol inicial, el lector s’adonarà que aquestes pàgines eren necessàries, i començarà a gaudir de l’ obra fins el punt que al final els resultarà curta.

La història transcorre en una província X de la Rússia de finals del s.XIX, la vida d’aquesta província es veurà alterada per un grup de conspiradors revolucionaris. Amb aquest argument, Fedor Dostoievski considerat un mestre de la novel·la psicològica, començarà a presentar-nos una variada gamma de personatges entre els quals destaquen:

Stepan Trofimovitx: intel·lectual frustrat i mantingut per una aristòcrata (Anna Petrovna).

Verjovenski: un líder destructiu de cap a peus.

Alexei Kirilov: el suïcida. És un suïcida peculiar, ja que amb el seu suïcidi (lliure albir) pretén esbrinar l’existència o la inexistència de Déu: “Si Dios existe, toda la voluntad es suya, y yo no puedo escapar a su voluntad. Si Dios no existe, toda la voluntad es mía, y yo estoy obligado a mostrar mi libre albedrío” “El generoso Kirilov no pudo soportar su idea y se voló la tapa de los sesos.”

Schàtov: l’home-víctima.

Stavroguin: ve caracteritzat per la seva incapacitat per estimar, nihilista dels sentits.

Molts analistes consideren aquesta obra, com una obra premonitòria de les revolucions que s’esdevindran a la Rússia dels anys posteriors. També podríem considerar-la un tractat sobre el fanatisme; quins són els seus gens inductors?, sobre quines personalitats actua?, són algunes de les qüestions que planteja el llibre.

Star Wars: Episodi I - L'amenaça fantasma (Star Wars: Episode I - The Phantom Menace, 1999)

2011-09-09T07:00:00.003+02:00

Res millor que deixar reposar la indignació inicial durant més d’una dècada i fer front a la (ja no tant) nova trilogia d’Star Wars amb unes expectatives ben baixes per acabar sorprès d’una forma, podríem dir que agradable. Durant aquest estiu hem estat revisant la saga amb Cecil B. Demente i aquestes son algunes de les conclusions que n’hem extret.

“L’amenaça fantasma” no és ni de bon tros el millor de la saga; en essència recull el que la saga representa però falla en els detalls. Hi tenim per exemple el clàssic rescat de la ~~princesa~~ reina, o la destrucció del punt d’energia que tirarà per terra el projecte dels dolents de la pel·lícula com ja passava a l’episodi 4 i 6. Però hi trobem també uns personatges mancats de carisma, alguns fins i tot irritants, i unes explicacions sobre detalls que no son necessàries: Ens calia saber l’origen de la força? Cal que Anakin sigui fill d’una mare verge? I sobretot, el que li falta a ”La Amenaça fantasma” i que marca l’esperit de la trilogia original: l’humor.

Per la resta, la història és correcte i només acusa una petita baixada de ritme i de tensió cap al tercer quart del metratge que repunta de seguida en el clímax del film.

Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca.
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi.

Kafka a la platja (Umibe no Kafuka, 2002)

2011-09-07T07:00:00.003+02:00

Amb un rerefons de tragèdia grega i amb maledicció inclosa, la història transcorre entre la realitat i el somni (surrealisme en majúscules). Kafka, el protagonista, un adolescent de 15 anys, fuig de casa buscant trobar-se a ell mateix i, tanmateix, trobar sentit a la seva jove existència. Per un altre banda, la història de Nakata, un vell amb retard mental que té el do de parlar amb els gats, es veurà estretament relacionada ,sense saber-ho ni un ni l'altre, amb el jove Kafka. Aquests dos viatgers a la recerca del destí, són l'eix vertebrador de la novel.la. A partir d'ells anirem coneixent als altres personatges.

En resum, una novel.la molt recomanable per esvair-nos per moments del món real, i endinsar-nos en un món màgic, on tot és possible.

Reflexions de l' Hoshima el bibliotecari, arrel de la visita de les dues feministes a la biblioteca:

"Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. -Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit-. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides."

Parc dels búnquers de Martinet i Montellà

2011-09-05T07:00:00.004+02:00

Passant per la carretera que va de Puigcerdà a La Seu d'Urgell (o de La Seu a Puigcerdà) no caldrà que siguem massa observadors per veure una sèrie de forats incrustats a les roques de les muntanyes que voregen la carretera. Es tracta d'una sèries de búnquers i nius d'ametrelladores que jo, ignorant, atrubuïa la seva construcció i ús al periode de la guerra civil. Estava totalment equivocat. La història és força curiosa, ignorada i interessant, i a la visita guiada al Parc dels búnquers de Martinet i Montellà ens l'expliquen de meravella i a més podrem entrar-hi.

Aquests búnquers formen part de la linea Pirineus, una linea que havia de construir-se als anys 40 per evitar una invasió estrangera a Espanya. S'ignora si la paranoia de Franco era davant d'un possible atac nazi, dels aliats o potser de qualsevol dels dos. Finalment la linea no es va acabar i òbviament no es va utilitzar mai, i l'únic que n'ha quedat és una ferida al paisatge que gràcies a Memorial democràtic ara podem visitar tot i que la titularitat correspon encara al Ministeri de Defensa.

Si teniu pensat anar-hi, consulteu abans horaris, ja que fora de la temporada d'estiu no és obert cada dia.

Trumbo y la lista negra (Trumbo, 2007)

2011-09-02T07:00:00.002+02:00

Trumbo y la lista negra, de Peter Askin, és un esplèndid documental on es torna a parlar sobre un tema tan conegut com denigrant, anomenat "caça de bruixes", que va marcar per sempre a moltes figures de Hollywood per ser assenyalades pel senador McCarthy i perseguides pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, després de la Segona Guerra Mundial, en creure que estaven afiliades al Partit Comunista, cosa que suposadament no era bo per a la seguretat nacional. El protagonista d'aquesta pel·lícula, el guionista Dalton Trumbo, va ser conseqüent amb la seva forma de pensar i actuar i no tenia la menor intenció de revelar si havia pertangut al Partit Comunista ni de dir el nom de cap dels seus companys, cosa que sí va fer, per exemple, el director Elia Kazan. El senyor Trumbo va arribar a utilitzar fins a tretze pseudònims per als guions de pel·lícules.

Tenia les idees molt clares, amb un marcat temperament que semblava donar-li una increïble inspiració per obtenir respostes intel·ligents en centenars de cartes que va escriure a amics i enemics entre 1942 i 1962. Cartes que en aquest documental són llegides i interpretades de manera fabulosa per diversos actors, com Michael Douglas, Liam Neeson, Paul Giamatti, Brian Dennehy o David Strathairn, apareixent aquest últim en una altra pel.lícula que ens va recordar també aquests fets, Bona nit, i bona sort (2005), en la qual interpretava a un periodista que va ajudar a que s'acabés la maleïda "caça de bruixes".

Les imatges d'arxiu que veiem estan molt ben escollides, igual que tot el material utilitzat i exposat, com les esmentades cartes i les entrevistes fetes a Dalton Trumbo. Tot serveix per tornar a una part de la història dels Estats Units en què ningú s'hauria d'haver vist exposat.

En s'estiu

2011-07-29T07:00:00.011+02:00

Esperem que com a mínim una petita porció d'aquest estiu el faci especial!
Tornem el 2 de Setembre.

Guerra i Pau ( Война и мир, 1869)

2011-07-27T07:00:00.003+02:00

Després d’haver llegit algunes novel·les de Dostoievski i haver-me endinsat en el món de les classes baixes de Moscou i Sant Petersburg de mitjans i finals del XIX, on els personatges miserables i tenebrosos en són la nota predominant en un ambient de pobresa i misèria absoluta. Ara, amb Tolstoi, estic descobrint l’altre Rússia, la de l’aristocràcia. La Rússia dels prínceps, princeses, comtes i comtesses, on la vida dels quals gira al voltant de banquets fastuosos i de matrimonis de conveniència. És el món dels prohomes, els senyors dels quals les seves decisions poden portar a una guerra, i fins i tot, a la caiguda d’un país.

Centrant-me més en la novel.la de Tolstoi, Guerra i Pau, és una crònica històrica de les successives guerres entre la França Napoleònica i la Rússia d’Alexandre. Les descripcions bèl·liques són sublims - destacar la descripció que fa l'autor de la batalla d'Austerlitz- , i no falta una crítica mordaç a les classes dirigents, on la intel·ligència dels personatges que han passat a l’ història es posa en entredit - sobretot la figura de Napoleó-. També deixa en evidència l’absurditat de les guerres, tant en la manera en com poden arribar dos països a l’enfrontament - moltes vegades per qüestions trivials - i també, en el paper important que té la sort en el camp de batalla, en un context de caos absolut on aquesta última esdevé moltes vegades decisiva.

Crec que els dos escriptors són fonamentals per entendre la Rússia dels Tzars i les posteriors revolucions russes, en una època de convulsions a Europa i de canvis importants, que portarà a molts països a la caiguda de les seves monarquies.

Crematorio (2010)

2011-07-25T07:00:00.000+02:00

Ve de gust veure com la ficció espanyola és capaç de produir sèries amb una qualitat mínima, encara que enlloc de fer-ho un canal generalista o hagi de fer un de pagament com Canal+. A diferència d’altres sèries d’aquest canal, aquest no es tracta d’un producte per a un públic minoritari. Crematorio, sèrie basada en una novel·la homònima de Manuel Chirbes, està construïda com a producte comercial i de qualitat.

Aprofitant que degut a la bombolla immobiliària que ha desencadenat la crisi, qui més qui menys pensa que alguna cosa fa pudor al litoral mediterrani, la sèrie ens explica la història de l’empresari de la construcció Rubén Bertomeu i de com des dels anys 80 s’ha anat enriquint a base d’edificar, comprar polítics, policies i creant un negoci mafiós. A cada episodi la trama avança i es centra en un dels personatges del seu entorn, del qual se’ns explica a través de flashbacks la seva relació amb el mafiós.

Com podeu comprovar la proposta no és massa original, però si que compta amb un guió més que digne, un repartiment creïble liderat per José Sancho, i ens manté enganxats i atents a la pantalla durant els 10 episodis de la primera temporada, cosa que ja per si sola és motiu de celebració en la ficció televisiva produïda a Espanya.

Objetos frágiles (Fragile things, 2006)

2011-07-22T07:00:00.004+02:00

Els recursos de Neil Gaiman són limitats i la seva obra ha caigut massa en la repetició des dels anys 90, quan va guionitzar el còmic que de moment és la seva obra mestra: “Sandman”.

En aquest recull de relats de diferents èpoques, veiem clares les mancances d’un escriptor que brilla més quan escriu còmics que quan vol fer literatura. No obstant, també hi trobem el millor de Gaiman, que és el de sempre. Històries interessants en les que uneix els seus coneixements mitològics, històrics i màgics i que fa que entre els múltiples contes que hi trobem, més d’un ens diverteix d’allò més.

Els millors d’aquests relats serien dignes guions de sèries com "La dimensió desconeguda", ja que Gaiman segueix la tradició de grans contistes de la ciència-ficció i el terror anglosaxó com Ray Bradbury, Harlan Ellison i Robert Sheckley a qui dedica aquesta recopilació.

Un llibre només recomanat per seguidors de Gaiman (com un servidor) o malalts dels relats fantàstics.

Jo vaig matar l'Einstein, senyors (Zabil Jsem Einstein, Panove, 1969)

2011-07-20T07:00:00.001+02:00

La història és la següent: en el futur, l'any 1999, els terroristes han llançat diverses bombes atòmiques que han provocat el desastre. No, no em refereixo a un hivern nuclear o a l'apocalipsi, sinó a alguna cosa que resultaria impensable per al mateix Carl Sagan: l'enverinament radioactiu ha provocat que la població femenina es quedi estèril, i el que és més inquietant, que els creixi la barba! Davant tal catàstrofe el caos s'apodera del món, es produeixen manifestacions, vagues i divorcis, per la qual cosa l'ONU decideix prendre cartes en l'assumpte. Primer proven sort amb una gegantina maquinilla d'afaitar, un invent que es revela completament inútil, i després prenen una decisió molt més radical i absurda, encara que no eximeix de certa lògica estranya. Decideixen viatjar al passat en una màquina del temps i matar a Albert Einstein, així la revolució de la física moderna aniria en una direcció diferent i les bombes atòmiques no existirien. Oldrich Lipský, el director, s'arma de consciència pop i grans dosis d'humor absurd per crear una obra clarament antiprogressista i que posa sobre el tapet qüestionis morals de gran importància, perquè dimonis, se us ocorre una cosa més paradoxal que viatjar en una màquina del temps per matar a Einstein? Existeix un assassinat més premeditament ideològic que aquest? Zabil Jsem Einstein, Panove, en un to d'aparent innocència, escull l'art i la música abans que la ciència i la física, i utilitza l'amor com a força redemptora.

Johnny va agafar el fusell (Johnny got his gun, 1971)

2011-07-18T07:00:00.002+02:00

Dalton Trumbo pot ser considerat un dels grans guionistes de Hollywood. L’any 1947 va ser investigat pel Comitè d’Activitats Antiamericanes, va anar a la presó i el seu nom va passar a formar part de la llista negra (Hollywood Ten), per això el seu nom no apareix en els títols de crèdit de les obres de les quals va ser guionista, de fet l’Oscar que va guanyar pel guió de Vacances a Roma no va portar el seu nom fins després de la seva mort. L’any 1971 quan Trumbo va escriure el guió d’aquesta pel·lícula, adaptant la novel·la que ell mateix havia publicat el 1939, ho va fer pensant en Buñuel com a director,però al no aconseguir que aquest acceptes l’encàrrec va decidir dirigir-la ell mateix.

Joe Bonhan, el protagonista , és un soldat ferit durant la 1ª Guerra Mundial, una explosió el deixa cec,sord-mut i amb les quatre extremitats amputades. La impossibilitat de comunicar-se el deixa totalment indefens davant dels metges i el personal de l’hospital que no el consideren capaç de cap resposta coherent. Tan sols li queden els records , els somnis i una gran força de voluntat per intentar fer-se entendre.

Trumbo va utilitzar el blanc i negre per mostra el dia a dia a l’hospital i el color per els records i els somnis. El guió és molt bo, però la realització és tan sols correcta, amb unes bones interpretacions per part de Timothy Bottoms, Marsha Hunt i Donalt Sutherland i poca cosa més, malgrat el que acabo de dir la història és molt colpidora i aconsegueix mantenir-te en tensió des del principi. Quan es va estrenar va ser considerada com una pel·lícula antibel·licista i ningú pot negar que ho és, però principalment és un dur al·legat pel dret a morir dignament. És un dels primers films que tenen com a tema principal l’eutanàsia, per tant la podem considerà un antecedent d’altres obres com : Algú va volar sobre el niu del cucut (1975), Million dollar baby (2004) o Mar adentro (2004). El grup Metallica es va inspirar en aquesta pel·lícula per rodar el seu vídeo One.
Tot i no ser una obra mestra és recomanable, de tota manera no es pot deixar de pensar que hagués fet un geni com Buñuel amb aquesta història. Un consell final, no oblideu els mocadors si decidiu veure-la.

Teleshakespeare (2011)

2011-07-15T07:00:00.001+02:00

“Teleshakespeare” no és una de les múltiples fonts on ens podem informar de quines sèries de televisió és imprescindible veure o ens podrien agradar, de llegir-ne petites crítiques o opinions. Per aixó ja teniu multitud d’opcions com poden ser aquest bloc o el llibre de Toni de la Torre “Las séries que no me dejan dormir”. Jorge Carrión ja avisa a la primera pàgina: El llibre conté infinitat de spoilers. El que intenta fer amb aquest llibre és dignificar les telesèries, fer-ne un anàlisis exhaustiu que les interrelaciona, les valora, i veu que aporta cadascuna d’elles al mitjà televisiu i a l’art d’explicar històries.

Carrión posa a les telesèries (o telenovel·les com ell les anomena) al nivell de la literatura o el cinema, com a un digne continuador d’aquestes dues arts. I per fer-ho ens disecciona i interrelaciona sèries de les que hem parlat aquí com Los Soprano, The Wire, Perdidos, A dos metros bajo tierra, Californication, Breaking Bad, V o Mad Men i d’altres que algún dia en parlarem com Battlestar Galactica, Treme, Dexter, Cárnivale o Herois.

I un arriba a la conclusió que des d'aquest mateix moment amb la mateixa insistència que els nostres pares en deien “Fill meu, llegeix”, ja hauríem d’estar dient “Fill meu, mira més la tele”.

Qui vol matar la Jessie? (Kdo chce zabít Jessii?, 1966)

2011-07-13T07:00:00.000+02:00

Rose i Henry són un avorrit matrimoni txecoslovac, ella és una prestigiosa científica al servei de l'Estat i ell treballa com a enginyer en cap d’una fàbrica. Rose acaba d'inventar un elixir experimental que reemplaça els malsons per somnis reparadors, mentre que el seu marit s'entreté llegint còmics sobre una bella heroïna armada amb guants anti-gravitacionals. Una nit, Henry té un malson en què la bella heroïna és lligada i assotada per un superhome i un vaquer, així que Rose pren cartes en l'assumpte i li posa una injecció del seu elixir. El que la doctora desconeix és que els elements eliminats del camp dels somnis es materialitzen al món real, de tal manera que Henry es desperta al costat de l'esvelta heroïna de carn i ossos. El superhome i el vaquer també han cobrat vida, així que la lluita per aconseguir els guants anti-gravitacionals comença al món real. Qui vol matar la Jessie? és una pel•lícula de ciència ficció i una divertida comèdia pop. Realitat i ficció es confonen en una trama que dota a Henry de certs matisos heroics, mentre que Rose va semblant un dolent de còmic, una simplificació de rols que concorda molt amb el to alegre i absurd del film. Però darrera d'aquesta aparent ingenuïtat, la cinta trenca una llança a favor de la imaginació i planteja una irreverent crítica al règim comunista txecoslovac. A la pregunta de qui vol matar la Jessie?, entenent la Jessie com la personificació dels somnis, anhels i fantasies del protagonista, la pel•lícula respon de forma contundent: el racionalisme i l'estretor de mires del sistema soviètic.

Antología American Splendor Vol.1 (American Splendor, 1976-1982)

2011-07-11T07:00:00.001+02:00

Han passat ja alguns anys des que es va estrenar a una minoria de sales de cinema American Splendor (2003), basada en la sèrie de còmics guionitzada per Harvey Pekar. Molts dels que vam descobrir a Pekar gràcies a aquell film, estàvem desitjant des d’aleshores que se’n publiqués la seva obra de forma decent al nostra país. Aquest moment ha arribat gràcies a La Cúpula que en publica una antologia de tres volums.

Harvey Pekar treballava com a administratiu en un hospital i quan va conèixer casualment a Robert Crumb i el còmic underground americà dels 70, hi va veure una forma d’art ideal per explicar les seves històries. Durant tres dècades Pekar ens va estar explicant històries sobre la seva vida quotidiana, la seva feina, la familia, els amics, amb l’habilitat de fer interessant allò quotidià, dedicar diverses pàgines a explicar-te una afonia, que no pot dormir a la nit o una discussió amb la seva dona per oblidar-se d’afegir el cafè a la llista de la compra. Sense més intenció que explicar les propies vivències, Pekar aconsegueix fer a través seu, un retrat de la classe obrera americana, i especialment de la seva ciutat Cleveland.

Com deia el mateix Pekar en una de les seves vinyetes: “Feia un parell d’anys que em voltava pel cap escriure guions per comic-books que fossin diferents a qualsevol que haguessin escrit els autors comercial i els underground. Ara, amb Crumb i Armstrong allà, vaig començar a pensar-hi una altra vegada... Més detingudament que mai. Els tius que fan superherois o animals antropormofitzats estan molt limitats perquè intenten atreure als nens. Y els que fan underground han obert noves temàtiques però, encara tenen molt potencial, encara hi ha un munt de coses que es poden fer. Als còmics pots fer el mateix que a les novel·les, a les pel·lícules, a les obres de teatre o el que sigui! Els còmics es composen de dibuixos i text... Amb dibuixos i text pots fer el que vulguis!"

A l’apartat gràfic, molts autors van il·lustrar les seves històries. En el primer volum de l’antologia, a part del mateix Robert Crumb, hi brilla especialment Gerry Shamray, amb un estil molt realista que juga de forma fantàstica amb la tinta i que encaixa a la perfecció amb les històries.

E.T. l'extraterrestre (E.T. The Extra-Terrestrial, 1982)

2011-07-08T07:00:00.004+02:00

Sens dubte una de les obres mestres d’Steven Spielberg. Una història senzilla i emotiva, dirigida de forma magistral on la va encertar de ple amb el repartiment, on compta amb 3 joveníssims actors que borden els seus papers (Henry Thomas – Elliott-, Robert MacNaughton – Michael- i Drew Barrymore –Gertie). El cercle es tanca amb la inolvidable música de John Williams.

Un entranyable extraterrestre amb grans ulls, llarg coll, cap apepinat, dits com llanternes i un gran cor, es troba sol a la terra. Pendrà contacte amb un humà de 7 anys, l’Elliott i els seus germans, que viuran un munt d’aventures per aconseguir que ET torni a casa mitjançant la construcció d’una mena de “telèfon” intergalàctic.

Escenes tant brillants com la nit de Halloween (amb Yoda inclòs), la borratxera de l’E.T. i d’Elliott (amb un màgnifica escena de petó), o les bicis que volen amb la lluna i el sol al darrera, no se’ns esborren mai de la memòria.

Gràcies a Phenomena, el divendres passat vam poder tornar als anys 80 i reviure aquesta peli en un cinema on vam riure, ens vam emocionar i alguna que altra llàgrima va caure.

Happy End (1967)

2011-07-06T07:00:00.003+02:00

Aquesta pel·lícula txecoslovaca es presenta com el paradigma definitiu d'un tipus de cinema a contra corrent, metafòrica i literalment, per un curiós motiu: està muntada al revés, amb els seus personatges (tots) caminant d'esquena i els seus diàlegs (alguns) en sentit invers. El film fa a miques la linealitat més clàssica i comença pel final, amb el tradicional Konec, al que li segueixen el que suposem són els títols de crèdit finals, alguns dels quals fins i tot es llegeixen a l'inrevés. La cinta és un autèntic tour de force narratiu i un clar precedent de films com Memento (2000) o la més recent El curiós cas de Benjamin Button (2008), i funciona gairebé com una barreja radical entre les dues, però amb la virtut afegida de no prendre's molt seriosament a si mateixa. El film és una extravagant comèdia i una obra d'art i assaig, on la semàntica inversa tergiversa el significat de qualsevol fet anodí i provoca tot tipus de situacions surrealistes, confusions i diàlegs absurds. A l'espectador, en el film, li dóna la sensació de que el temps és una cosa viva, que en ocasions s’alenteix i en unes altres s'accelera. L'estrella és, sens dubte, el muntatge. Happy End és una absurda comèdia sobre la vida humana i una autèntica joia de la Nova Onada txecoslovaca; l'humor al servei de l'art.

Celebración (Festen, 1998)

2011-07-04T07:00:00.001+02:00

Festen és una pel.lícula de Thomas Vinterberg, la primera que es va realitzar sota les normes del Manifest Dogma 95, creat al 1995 pels directors danesos Lars Von Trier, el mateix Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen, amb la intenció de fer un cinema basat més en marcar el dramatisme de les escenes, utilitzant llum natural, càmera en mà i unes quantes regles més.

En aquesta contundent història, la celebració dels seixanta anys del patriarca d'una rica família burgesa estarà plena de moments inoblidables. Els tres fills d'aquest acabalat senyor, Michael, Helene i Christian, seran els principals protagonistes d'aquesta gran reunió. Helene i Christian no es veien des del funeral de la seva altra germana, Linda, a qui no va acudir el mal educat Michael. Christian encara està bastant afectat per la mort de la seva estimada germana, a la qual dos mesos enrere van trobar morta a la banyera, i el pla ordit per ell no només produirà un xoc en els convidats, sinó també en l'espectador, totalment interessat per el que pugui succeir després de la seva intervenció a l'hora de dir unes "dolces" paraules sobre el seu estimat pare.

Les seves intervencions són secrets trets a la llum que no tenen cap desperdici, elevant la tensió a un gran nivell. I la veritat és que aquesta manera de filmar amb càmera en mà, en aquesta ocasió és idònia, lluint amb un alt nivell la decadent celebració.

Primer aniversari

2011-07-01T07:00:00.013+02:00

Ja fa un any que vam penjat la nostra primera Porció. En un any n’hem fet 244 més. Enhorabona a tots els col·laboradors per haver arribat fins aquí. I també als lectors!

A partir d’ara deixarem de ser tant constants i no tindrem Porció cada dia.

Aquest bloc compta amb diversos col·laboradors amb edats i opinions diferents i té l'aspiració de ser encara més divers. Si voleu participar-hi amb les vostres ressenyes podeu contactar amb nosaltres via facebook, twitter o per correu electrònic: marcgallartb@hotmail.com

Ens llegim!

The inside job (2010)

2011-06-30T07:00:00.000+02:00

Aquest és el documental que serveix i probablement servirà per explicar la crisi econòmica global que es va viure a finals de la primera dècada del S.XXI. Charles Ferguson aconsegueix fer-ho d’una manera entenedora i al acabar la peli saps què i qui va provocar la crisi financera, cosa que no és fàcil, la complexitat és molt alta i les causes múltiples. La seva estructura en capítols ens permet veure els antecedents, que el director ubica a l’administració Reagan, com es va coure la bombolla durant els mandats de Clinton i Bush i com va esclatar i les seves conseqüències.

Tot i que la pel·lícula té una ideologia molt clara que fa que es deixi algunes preguntes pendents de formular i esviaixi alguns aspectes, Ferguson opina però no manipula, intenta posar a tots els protagonistes davant la càmera, i quan algú s’hi nega, ho diu. Com podreu endevinar, els que s’hi han negat son els principals artífex de l’escenari que va dur a una crisi que bona part del món ja està deixant enrera.

Pel·lícula guanyadora de l'Oscar al millor llargmetratge documental que us recomano que veieu, ja que us ajudarà a crear-vos la vostra opinió. Però no espereu trobar-hi les causes de la crisi per la que passa Espanya. Aquesta, és una altra història. Esperem que algú ens l’expliqui.

Llimonada Joe (Limonádový Joe aneb Koňská opera, 1964)

2011-06-29T07:00:00.001+02:00

De l'Europa de les Noves Onades i de la mà d’Oldrich Lipský, sorgeix aquesta aproximació txecoslovaca al western americà, una aproximació realitzada mitjançant la paròdia i la sàtira, i que està pensada per rendir un absurd homenatge al cinema de vaquers, i en especial a la seva etapa muda, però substituint el clàssic blanc i negre per una sèrie de cridaneres gammes bicolor, amb predomini del groc (llimona). La pel•lícula està situada a mig camí entre l'art i la broma, i és un encreuament transgènic de western, comèdia i musical. Humor absurd, gags visuals, slapstick, números musicals surrealistes i uns efectes especials basats en el trucatge, són el que es pot trobar a Llimonada Joe, una absurda òpera western que funciona com una anatomia del American way of life explicada als nens i és tot un clàssic de culte de la Nova Onada txecoslovaca.

Dios, patria y Coca-Cola (For God, Country and Coca-Cola, 2000)

2011-06-28T07:00:00.000+02:00

Curiós títol per un llibre, no?

A mitjans dels 80 s'havia demostrat en un test a cegues, que la majoria de consumidors americans preferien el gust de la Pepsi al de la Coca-Cola, tot i que era per un marge escàs. Pepsi no parava de créixer. Coca-Cola va reaccionar, van crear un gust que guanyava de carrer en els comparatius i que era molt millor que el de la competència. La New Coke es va llançar al mercat i Coca-Cola va començar a rebre cartes que deien coses com: "Modificar la Coca-Cola es com si Déu canviés el color dels prats" o "Crec que si vostès cremessin la bandera de la nostra nació no em faria més mal". El problema no era el gust. Segons explica l'autor del llibre al pròleg, aquestes cartes son les que el van fer decidir pel seu títol.

Ja tenim títol, però per explicar-nos que? Doncs la història de una de les marques comercials més importants del segle XX (i de moment també del XXI), i de com ha arrelat tant en els seus consumidors, especialment els americans, com per produir reaccions d'aquesta mena. Mark Pendergrast ens explica la biografia d’un refresc de forma amena i entretinguda, hi trobareu un munt de curiositats, de pensaments sobre la gestió empresarial, d’errors, d’èxits i la fòrmula secreta de la Coca-Cola. I el que encara és més important que aquesta fòrmula per l'exit del producte: la història del marketing d’una empresa durant més de 100 anys.

Breaking Bad (2008)

2011-06-27T07:00:00.000+02:00

Punt de partida: A Walter White, un professor de química d’un institut d’Albuquerque, li diagnostiquen un càncer de pulmó terminal. En Walter no vol que li falti de res a la seva familia quan ell no hi sigui, pel que aprofita els seus coneixements de química per cuinar metamfetamina.

Vince Gilligan construeix a partir d’aquí una història apassionant, cruel i amb un humor tan negre que et deixa el somriure glaçat a la cara. Els personatges de la sèrie son moralment tan ambigus com us podeu imaginar que és el seu protagonista per la sinopsi, cosa que fa que l’espectador es posicioni a favor de cada decisió i alhora la condemni, i vagi veient clarament com la cosa s’embolica i la resolució d’un conflicte porta com a conseqüència la llavor del conflicte següent: Crec que mai he patit tant davant d’una tele.

És evident que per ser fidel a la seva premissa, la sèrie no pot tenir una durada excessiva. Després d’una primera temporada brillant, les següents mantenen un nivell força alt, tot i alguna resolució excessivament rocambolesca pel to realista que vol tenir la sèrie. Això es perdona gràcies a magnífics episodis com “Fly”, el desè de la tercera temporada, que per si sol ja és una obra d’art.

Once (2006)

2011-06-23T07:00:00.000+02:00

Once, de John Carney, és una història d'amor que emociona per la seva tendresa, pels seus humils personatges i, sobretot, per la bonica parella protagonista que sorprèn per la seva increïble naturalitat davant la càmera i per compondre belles cançons que transmeten tot el que senten, arribant a posar la pell de gallina a l'espectador.

La història és ben senzilla i coneguda per tots: noi coneix a noia, però la connexió entre els dos actors és excepcional i per a l'espectador és molt gratificant la sensació de bon rotllo que hi ha entre ells. Ell és Glen Hansard, un músic de professió i líder del grup The Frames i tot i no ser actor professional fa una interpretació esplèndida, juntament amb la d'ella, Marketa Irglova, una noia txecoslovaca (quan va fer la peli tenia 17 anys) que havia tocat el piano en algunes de les seves actuacions, sent aquest un símptoma de la seva formidable compenetració. John Carney havia estat baixista del seu grup i són molt amics, cosa que va facilitar la feina. Sempre havien volgut fer un projecte junts per al cinema i es van ficar de ple en aquesta història.

Gairebé totes les lletres estan escrites per Hansard, però la cançó Falling Slowly, que va guanyar l'Oscar, va ser escrita per ell i Irglova, i ella mateixa va escriure tres cançons més, com la preciosa If you want me.

Az prijde Kocour (1963)

2011-06-22T07:00:00.004+02:00

És difícil descriure el gran plaer, la meravellosa sensació que t'omplena, al descobrir una joia tan gran de la cinematografia txecoslovaca, i tan injustament desconeguda. La pel·lícula sorprèn pel seu visible esforç de producció, per la bellesa de la seva narrativa lírica i per l'esperit autòcton de la seva trama, tot i que es desmarca de la plèiade de comèdies surrealistes de la Nova Onada txeca per desenvolupar una extraordinària rondalla moral, amb puntuals pinzellades d'humor. La història ens explica com un mag, una bella trapezista, una banda de músics i un gat amb ulleres, porten un fabulós espectacle d'il·lusionisme a un petit poble. El gat, a més, té una particularitat; quan es treu les ulleres la gent canvia de color segons la seva naturalesa i accions. Els mentiders i farsants es tornen violetes, els infidels grocs com el sofre, els tramposos i lladres grisos i els enamorats vermells. Aquesta estranya habilitat no trigarà a incomodar a alguns, que voldran desfer-se d'ell costi el que costi. La pel·lícula, així, es permet examinar la condició humana des del marc senzill que proporciona un conte, i emfatitza el paper de l'art com a mirall de la realitat. Bella, poètica, divertida i evocadora, Az prijde kocour te una posada en escena impecable i un aura màgic que pot recordar al dels grans musicals de Hollywood.

Anatomía de un instante (2009)

2011-06-21T07:00:00.012+02:00

Sembla que Javier Cercas tingui una obsessió pel comportament humà en un moment decisiu. Que tingui la necessitat d’estudiar-lo, analitzar-lo, entendre’l. Ja ens ho va demostrar al seu primer gran èxit “Soldados de Salamina”, una novel·la que girava entorn al moment en que un soldat republicà perdona la vida a Sanchez-Mazas, ideòleg de Falange.

El que Cercas va fer en aquesta novel·la ho porta molt més lluny a “Anatomía de un instante”. Impossible trobar un títol més precís per aquest assaig on trobem una minuciosa descripció dels fets enregistrats per les càmeres de TVE el 23 de Febrer de 1981 al Congrés dels Diputats: 3 destacats polítics no es van deixar intimidar pels colpistes. Aquesta és l’excusa per explicar-nos les arrels del cop, els seus protagonistes, i de passada fer-nos una biografia d’aquests 3 polítics: Santiago Carrillo, Manuel Gutiérrez Mellado i molt especialment Adolfo Suárez.

Tres biografies lligades al cop d’Estat del 36, a la guerra, a l’exili, a la dictadura i a la transició, amb els seves dèries personals, la seva voluntat de redimir-se i de fer història, que permet a l’autor plantejar-se dilemes referents a la moral i l’ètica lligada a la política. Dilemes tractats al llarg de l’historia per pensadors que van des de Maquiavel fins a Max Webber.

Per poc que us interessi la història recent del país, el llibre us semblarà apassionant, ben documentat i rigorós. Cercas deixa sempre ben clar fins on arriba la informació i on comença la interpretació dels fets i de la psicologia dels seus protagonistes. Crec recordar que va ser Jordi Pujol qui entrevistat el 23 de Febrer d’enguany a la ràdio, i quan li van preguntar que ens faltava saber del cop 30 anys després va venir a dir alguna cosa semblant a: “Res, tot està al llibre d’en Cercas”.

"El rey hizo cosas el 23-F que no debería haber hecho": Comentaris de Cercas a la presentació del llibre a "El País"

Lucky Louie (2006)

2011-06-20T07:00:00.001+02:00

A finals dels anys 80 sèries com Roseanne o Els Simpson van obrir un nou camí en les comèdies de situació. Hi havia una sèrie de tabús en el gènere que aquestes sèries van fer caure, i a més ho van fer amb èxit. Es podia fer crítica social, parlar de drogues, sexe i ensenyar que la família nord-americana de classe mitjana no era sempre feliç.

Aquest via va ser aprofitada uns anys després pel còmic Louis C.K. a la seva sèrie Lucky Louie, produïda per la HBO. En una sola temporada de 13 episodis porta a l’extrem aquestes temàtiques que ens havia començat a mostrar Roseanne 20 anys abans. Per aconseguir-ho, Louis C.K. agafa personatges estereotipats que amb unes engrunes de realitat li serveixen per construir històries divertides i contundents. L’afortunat Louie té una feina de merda, una dona que treballa massa hores com a enfermera, una filla a la que no sap educar, un pis que cau a trossos, i uns amics que no saps mai si han passat la barrera de la perversió sexual i la drogaadicció. Com veieu, un material que en mans de qualsevol altre guionista esdevindria un drama social de telefilm de sobretaula però que en les mans d'aquest còmic us divertirà d’allò més.

Rain Dogs (Tom Waits, 1985)

2011-06-17T07:00:00.006+02:00

Deixant de banda la seva faceta interpretativa demostrada en diverses pel·lícules (sobretot del director nord-americà Jim Jarmusch) i autor de les bandes sonores de moltes d'elles, cal dir que Tom Waits és un músic molt peculiar i autèntic, que des del seu primer àlbum (Closing Time, 1973) ha sabut combinar diversos estils com el blues, el rock, la polka o el jazz, i en els que s'ajunten tant instruments de percussió com de vent o de corda, i en els que per descomptat es pot reconèixer perfectament el que més el caracteritza: una veu entre esquinçada, afònica i ronca. I encara que a priori sembli una cosa que no jugui al seu favor, Waits sap utilitzar-la de manera impecable per crear una atmosfera única en les seves cançons, canviant el to segons ho consideri oportú. I l'àlbum Rain Dogs (1985) és un clar exemple dels diferents registres que pot obtenir amb la seva veu, trobant melodies tan suggerents com les genials Clap Hands, Jockey Full of Bourbon, Diamonds and Gold o Gun Street Girl. Llàstima que a part del millor Waits també trobem al pitjor, com en les balades rockeres de Hang down your head o la famosa Downtown Train, temes molt més comercials que s'allunyen moltíssim del Waits més fosc i interessant.

Asterios Polyp (2009)

2011-06-16T07:00:00.001+02:00

David Mazzuchelli, després de signar, juntament amb Frank Miller, dues de les millors històries de superherois dels 80 i adaptar al còmic la “Ciutat de cristall” de Paul Auster, ens presenta ara una obra molt personal que guionitza i dibuixa.

Mazzuchelli aprofita aquest còmic per incloure-hi un munt de opinions personals, pors, dubtes existencials, plantejaments filosòfics i, tot i que sembli increïble, ho fa de forma totalment coherent articulant tots aquests conceptes al voltant de la història d’èxit i caiguda d’Asterios Polyp, un arquitecte de Nova York que té molt reconeixement però cap projecte edificat. La narració va alternant un capítol de la caiguda amb un de l’èxit en forma de flashback de tal forma que el lector va construint el personatge i entenent la història a un ritme que és l’adequat per a no prejutjar-lo, risc que es correria si s’expliqués la història de forma lineal.

Tot i que el guió és prou bò i interessant, on Mazzuchelli brilla especialment és a l’apartat gràfic, on utilitza totes les eines que el mitjà li posa al seu abast. No només el dibuix, el disseny o la perspectiva son importants, a Asterios Polyp, la rotulació i el color no només serveixen per complementar el dibuix o el guió, també formen part de la història que no s’entendria tant bé sense utilitzar-los.

Si Mazzuchelli ens va presentant obres d'aquest nivell, li podem perdonar que sigui tan poc prolífic.

Una invenció diabòlica (Vynález Zkázy, 1958)

2011-06-15T07:00:00.001+02:00

Quan Karel Zeman (1910-1989) es va proposar traslladar a la pantalla el personal univers de Julio Verne, venia influenciat per la forta tradició marionetista de Txecoslovàquia i pel seu amor incondicional a l'obra de George Méliès. Així que el que va crear no va ser una adaptació a l'ús, mitjançant el trucatge, la sobreimpressió i el collage, i amb un sentit plenament lúdic i artesanal, Zeman va atorgar moviment a aquells gravats que acompanyaven les novel•les de l’escriptor, creant una suggestiva era del vapor repleta d'impossibles prodigis mecànics. Submarins, Zèppelins i diversos globus aerostàtics són moneda comuna en la pel•lícula, al que cal sumar una posada en escena basada en l'esgrafiat i una meravellosa estètica steampunk i retrofuturista. La cinta, sens dubte, és visualment portentosa, però cau presa de l'abstracció que provoca la seva pròpia perícia visual i l'acció queda mancada de tot dinamisme. El muntatge es recrea massa en unes imatges que tot i ser brillants, tan sol són el mitjà per explicar una història. Una història a la qual el director, molt ocupat en altres menesters, no ha sabut prestar-li tota l'atenció que es mereix. Una invenció diabòlica se'm presenta com un precedent poètic al que anys més tard aconseguirien Sin City (2005), 300 (2007) o Watchmen (2009), i francament, a aquesta pel·lícula ja es troben moltes de les virtuts i defectes amb els quals es toparien Zack Snyder i companyia al fer les seves adaptacions vinyeta a vinyeta. La proposta resulta de gran eficàcia plàstica però de poca resolució cinemàtica.

Éramos unos niños (Just kids, 2010)

2011-06-14T07:00:00.001+02:00

Fue el verano en que murió Coltrane. Los hippies alzaron sus brazos vacíos y China detonó la bomba de hidrógeno. Jimi Hendrix prendió fuego a su guitarra en Monterey. Fue el verano del amor. Y en aquel clima cambiante e inhóspito, un encuentro casual cambió el curso de mi vida: fue el verano en que conocí a Robert Mapplethorpe.

Abans que Robert Mapplethorpe morís victima de la SIDA l'any 1989, la seva amiga Patti Smith li va prometre que escriuria la seva història i 20 anys després va complir la seva promesa. Una història que arranca amb el naixement dels dos artistes i que acaba amb la mort del fotògraf. Explica com es van conèixer al Nova York de finals dels 60, com es van enamorar, com van passar misèria i com van anar buscant el seu lloc en el món artístic i cultural per acabar essent una cantant de rock i un fotògraf enmig de Warhol, músics que venien de Woodstock, escriptors de la generació beat i demés fauna.

Després de llegir “Por favor, mátame” se’m va despertar un especial interès pel moviment cultural de Nova York de finals dels 60 i principis del 70, per això, quan vaig llegir la ressenya d'"Éramos unos niños" que va fer Toni Hernández al seu bloc, vaig decidir llegir-me’l. Però aquest llibre és ben diferent que el de McNeil i McCain. La visió molt personal, honesta, plena de sentiments i un punt poètica que ens dóna Patti Smith d’una ciutat, una època, una visió de l’art i una història d’amor i d’amistat, fa que fins i tot qualsevol persona que no tingui cap interès per descobrir la vida dels dos protagonistes s’emocioni.

El presoner (The prisoner, 1967-68)

2011-06-10T07:00:00.001+02:00

Emblemàtica sèrie de televisió dels anys 60’s que gira entorn del número 6, un tipus del que desconeixem nom i ocupació i que renuncia al seu lloc de treball. Després de ser drogat i segrestat, desperta en un petit poble costaner conegut com La Vila. Les autoritats del lloc, la lleialtat de les quals també ignorem, pretenen esbrinar el motiu de la seva dimissió, imposant la seva voluntat mitjançant control mental, drogues, rentats de cervells, manipulació del somni i tot tipus d’estratagemes psicològiques. El presoner és una paranoia conspirativa de tints abstractes, on l'aventura d'espionatge futurista serveix com a excusa per tractar temes tan interessants com la relació entre poder i llibertat, l'anul•lació de la personalitat, l'individu com a element subversiu o el terrorífic be comú, conceptes que se'ns presenten mitjançant una posada en escena avantguardista i pop, repleta de colors primaris, escenografia Art Decó, psicodelia, surrealisme i l'ús reiteratiu d'una iconografia pròpia. La proposta resulta tan singular i excèntrica que s'ha creat un merescut culte al seu voltant.

Fundación (Foundation, 1951)

2011-06-09T07:00:00.000+02:00

Isaac Asimov és un dels grans autors de la ciència ficció, en la branca que dóna més pes a la paraula ciència i menys a la ficció, és a dir, fa un esforç de predicció a partir dels seus coneixements científics per tal de presentar-nos històries que, si bé no són probables, si que serien possibles d’aquí uns centenars o milers d’anys.

Als anys 40 va escriure una sèrie de relats i novel·les curtes que va publicar a Astounding i que posteriorment va agrupar en el llibre “Foundation”. El fil conductor d’aquests relats és la psicohistòria, una nova ciència creada per Hari Seldon que permet preveure com es desenvoluparà a grans trets la història de la humanitat gràcies a models matemàtics. Seldon preveu una greu crisi i pren les úniques mesures que pot prendre.

Asimov era molt hàbil a l’hora d’entretenir i crear certes dosis de misteri en l’evolució dels esdeveniments que fan que aquestes històries siguin d’allò més divertides i t’enganxin a seguir la resta de la saga. A més, era tan bo, que 60 anys després la història no es veu gens passada de moda. A veure si algun editor s'anima i publiquen l'obra d'Asimov en català.

Valeria i la seva setmana de les meravelles (Valerie a týden divu, 1970)

2011-06-08T07:00:00.000+02:00

És impossible no sentir-se fascinat pel laberint semàntic que representa Valeria i la seva setmana de les meravelles, un film pel que sobrevolen ombres d'Alicia al país de les meravelles i que està basat en un relat de l'escriptor surrealista Vítězslav Nezval. La seva història segueix l'enigmàtica lògica d'un somni preadolescent, el realitzador Jaromil Jireš ens (des)col•loca en l'estrany univers de Valeria, una òrfena de 13 anys que viu amb el seu tètrica àvia en un ambient de repressió religiosa. L'arribada al poble d'un grup de missioners i artistes ambulants iniciarà una cadena d'esdeveniments que provocarà que perilli la seva vida, la seva joventut i la seva innocència, i en els quals Valeria, amb l'ajuda d'unes arracades màgiques, haurà d'enfrontar-se a un diabòlic vampir. La pel·lícula elabora una inquietant metàfora sobre el despertar sexual d'una nena, prenent com a base elements del folklore i dels contes infantils. Lesbianisme, incest, vampirisme i iconografia cristiana, es donen de la mà en un film on el contrast entre puresa i obscenitat està molt present, i on els exteriors bucòlics i l'atmosfera de colors suaus, no fa més que intensificar una malsana corrent subterrània de maldat i vici.

X-Men: Primera generación (X-Men: First Class, 2011)

2011-06-07T07:00:00.004+02:00

La franquicia de X-Men, després de dos magnifiques pel·lícules dirigides per Brian Singer, ens va donar un tancament de trilogia i un spin-off de Lobezno tant nefastes que semblava que l’havien deixat tocada de mort.

Però Brian Singer torna amb els mutants com a coescriptor i coproductor per demostrar que podia tornar a agafar l’essència dels personatges i fer una peli que, dirigida amb destresa per Matthew Vaughn, es posés a l’alçada de l’arrencada de la sèrie.

Aquesta vegada ens expliquen els orígens del grup i la joventut dels líders del mutants que vam conèixer a la trilogia original. Això ens remet als anys 60, en plena guerra freda on els mutants poden ser clau en el seu desenvolupament. I és clar que si tenim anys 60, guerra freda i espionatge, el referent és el Bond original, i la peli n’agafa molt encertadament l’estètica. S’havia parlat molt d’un spin-off que ens expliqués els orígens de Magneto, i d’alguna manera, tot i ser una pel·lícula coral, aquesta és la peli d’en Magneto, ja que sobre ell s’aguanta bona part del seu pes. Afortunadament, l’actor Michael Fassbender està a l’alçada del personatge, cosa gens fàcil si tenim en compte que el seu predecessor a l’hora d’interpretar-lo fou Ian McKellen.

A aquesta estètica i a aquesta bona interpretació l’acompanyen una bona història, uns personatges ben construïts i coherents amb el que ja se’ns havia explicat, January Jones i les dosis necessàries d’acció, tot plegat fa que passis dues hores al cine amb una peli que, tot i algunes mancances evidents, val la pena.

Llegeix també la crítica que n'ha fet "Quesito Rosa".

Els mandarins (2011)

2011-06-06T07:00:00.004+02:00

Se'm fa difícil imaginar un llibre que parli sobre polítics i que sigui tan original, divertit, interessant i deliciós com aquest.

El periodista i ex-director del Periódico Rafel Nadal ens retrata en poc més de 100 pàgines les principals personalitats polítiques del nostre país, alguna estrangera i un parell d’escriptors. A pocs personatges els hi ha de dedicar més de 3 o 4 pàgines. Una simple anècdota, un parell de frases agafades al vol en una conversa informal, quatre gestos fets tot dinant en un restaurant... Amb aquestes cosetes en té prou per explicar-nos el que molts necessitarien pàgines i pàgines d’una biografia per poder reflectir, i encara!
Nadal només jutja directa i durament a un dels personatges, pel que fa a la resta, el lector interpreta. Per bé o per mal. Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, José Luis Rodriguez Zapatero, Joan Carles I, Josep Pla o François Miterrand son només alguns dels mandarins de la nostra societat que hi trobareu.
No us el perdeu, no us portarà més de dues hores devorar-lo.

Lamparetes (Antònia Font, 2011)

2011-06-03T07:00:00.002+02:00

El dia que els mallorquins facin un disc dolent s'acabarà el món, ni calendari maya, ni terratrèmols, deep impacts o cogombres amb bacteris.

Més clar i accessible que 'Batiscafo Katiuskas', 'Lamparetes' ens torna a la particular visió de la realitat d'Antònia Font, un món ple de referències de la cultura popular on l'heroic es torna banal (fins en 'Clint Eastwood' acaba els seus dies sopant sol a la cuina) i el trivial es converteix en èpic (l'home que trenca a cantar al bar mentre els altres veuen el partit de 'Boreal'). Segueix l'habitual aposta pel pop senzill, fresc i sense prejudicis, per moments naïf (els cors de 'Me Sobren Paraules', la flauta i el Yupi Happy de 'Sospitosos' ...), però amb especial cura pels detalls i els arranjaments (impressionant el piano de 'Icebergs i Guèisers' o la falsa orquestra final de 'Pioners').

El disc s'obre amb 'Me Sobren Paraules' i 'Coses Modernes', exemples clars de la composició amb escriptura automàtica que sol utilitzar Joan Miquel Oliver, encara que en 'Lamparetes' es fa més patent que en anteriors treballs la seva intenció per explicar històries. Aquí hi ha la narració de l'arribada dels pioners a terres verges ('Pioners'), l'emocionant escapada nocturna del farer jubilat que encara conserva la clau del far ('Es Far de Ses Salines') o el conte d'amor bigger than life de 'Calgary 88', un hit perfecte, inqüestionable, que precedida del single 'Clint Eastwood'i de 'Icebergs i Guèisers' porten a 'Lamparetes' al seu cim. Pel mig encara queden cançons notables com 'Illes Balears', un irònic souvenir de tornada xampurrejat en spanglish i part final en reverse (la repetició de la lletra) o 'Es Canons de Navarone'. En el tancament, 'Minuts Musicals' és un notable instrumental perquè assimilis el que acabes d'escoltar, i no un 'Complimentant Compromisos Contractuals', entre altres coses perquè 'Lamparetes' surt editat en el propi segell del grup, Robot Innocent. I Pau Debon mai habia cantat tan bé, com a mostra aquest botó de la meva cançó favorita del disc i de la tota la seva discografia.

Demà m'aixecaré i em cremaré amb te (Zítra vstanu a oparím se cajem, 1977)

2011-06-02T07:00:00.001+02:00

Som al futur, concretament en la dècada dels 90’s del segle XX, on Praga és la seu mundial dels viatges en el temps. Allà l'agència Universum ha engegat un negoci de turisme temporal amb el qual es pot anar de vacances a l'edat de pedra, l'antiguitat clàssica o qualsevol altra època que estigui d'oferta aquesta setmana. D'altra banda coneixem a un grup d'oficials nazis que gaudeixen de molt bona salut per ser octogenaris, el cas és que prenen pastilles anti-envelliment i encara estan ressentits per allò de perdre la guerra als anys 40 (els nazis no són famosos per la seva indulgència). Aquest destacament planeja segrestar un coet temporal i viatjar a l'Alemanya de la Segona Guerra Mundial, l'objectiu és lliurar una bomba atòmica a Hitler i així canviar el transcurs de la història. Demà m'aixecaré i em cremaré amb te és, en definitiva, una pueril comèdia de situació amb rerefons futurista, on el fet científic és maltractat de manera impúdica i l'humor absurd és empès fins a l'infinit i més enllà. Alguns riures per a una trama molt complicada, però gens complexa. Comentar que Jindrich Polák, el director, també és el realitzador de Voyage to the End of the Universe (Ikarie XB 1, 1963), cinta de ciència ficció que alguns cataloguen com la baula perduda entre Forbidden Planet i 2001: Una odissea de l'espai.

Marcos Montes (2010)

2011-06-01T07:00:00.000+02:00

David Monteagudo, nascut a Galicia i resident a Catalunya, va començar a escriure als 40 anys. La seva primera novel·la “Fin” de la que ja vam parlar en aquest blog, ha venut més de 80.000 exemplars.

L’èxit de la primera ha propiciat la publicació d’una de les històries que tenia en un calaix, on torna a conseguir crear la intriga i tensió a la que ja ens té acostumants.

Igual que a “Fin” l’argument sembla un tòpic, però poc a poc i a mesura que llegeixes veus la seva particular forma de narrar, que aconsegueix que entris totalment dins l'obra.

Marcos Montes és un miner que treballa en una explotació d’or, la seva monòtona feina -d’on s’esbaeix creant un món interior-, es veurà alterada per un accident que farà que tant ell com els seus companys hagin de buscar una sortida completament a les fosques, fet que permet a Monteagudo analitzar el comportament de l’ésser humà en situacions extremes.

Una excel·lent trama que ens desencisa amb un final que, des del meu punt de vista, no està a l’alçada.

Larry David (Curb your enthusiasm, 2000)

2011-05-31T07:00:00.000+02:00

Després de crear Frasier, juntament amb Friends una de les gran sit-coms dels 90, Larry David era un guionista de prestigi que es plantejava tornar als escenaris a fer de monologuista en un especial pel canal de pagament HBO. Aquest era l’argument d’aquest especial, que en lloc d’un espectacle de monòlegs es convertiria en una mena de making of/fals documental de la seva preparació.

Aquest especial va acabar assentant les bases de la sèrie que Larry David crearia al voltant de la seva persona, i és que com a bon monologuista, David és capaç de fer humor a través de la seva vida quotidiana. La sèrie juga contínuament amb el dubte de fins a quin punt estan els fets bastats en anècdotes reals del personatge i ens introdueix multitud de cameos d’actors, sobretot de l’àmbit televisiu.

Personatge especial, bastant neuròtic i amb problemes importants amb els convecionalismes socials que acaben perjudicant les seves relacions amb l'entorn, David viu a la ciutat de Los Angeles, entre la faràndula televisiva i cinematogràfica que precisament es troba submergida en les relacions públiques, personals i en un bon grau d’hipocresia. En aquest context, David és capaç de fer girar tot un episodi entorn, per exemple, al dubte quan cal saludar algú pel carrer o quan cal fer un saludar i parar. Coses com aquestes fan que inevitablement t’identifiquis amb el personatge i que t’acabis plantejant moderar el teu entusiasme.

Por favor, mátame: La história oral del punk (Please kill me: The uncensored oral history of punk, 1997)

2011-05-30T07:00:00.003+02:00

Aquest llibre no té narrador. Ens anem trobant amb noms, alguns coneguts, alguns no, que ens van explicant anècdotes, fets, històries, teories, etc a vegades uns es complementen als altres, a vegades es reafirmen i d'altres es contradiuen. I a força de retalls la història va avançant, n'anem coneixent el protagonistes, els seus excessos, la seva creativitat, la seva genialitat, les seves misèries, riem, sentim llàstima, ens fan patir, ens descollonem i se'ns desperta (encara més) la curiositat per la seva música, les seves vides, el CBGB i el Nova York dels anys 70.

Ramones, David Bowie, Iggy Pop, Patti Smith, Mick Jagger, Blondie, Lou Reed, The Clash, Sex Pistols, Andy Warhol, un bon grapat de groupies... Legs McNeil i Gillian McCain carreguen amb la feinada de buscar entrevistes i declaracions de tots els que van viure aquell moment, treure'n el suc, ordenar-ho cronològicament i donar-li un sentit a tot plegat, tot això sense intervenir-hi, deixant les paraules tal com les van pronunciar els seus protagonistes. El punk que ens trobem és l'americà, el britànic, molt més polític, només hi apareix de passada i no en surt massa ben parat. I és que com va dir l'escriptor William S. Burroughs: Abans dels Sex Pistols i dels Clash, abans del cínic circ mediàtic de Malcolm McLaren, abans de que la música fos tot postura política i rotllo, hi va haver el punk americà, amb tot el seu cor. Llegiu "Por Favor, Mátame", m'han fet sentir com si hagués estat allà... un moment, vaig ser allà. Aquest llibre ho explica tal i com va ser, és el primer llibre que ho fa. Me n'alegro que en Legs i la Gillian per fi hagin corregit la història.

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull, 2008)

2011-05-27T07:00:00.000+02:00

Es van apagar els llums i començava a sonar la mítica “Raiders March” de John Williams. Nervis. ¿Ho haurà tornat a fer Lucas? ¿Es carregarà amb una sola peli la segona saga cinematogràfica més important de la meva infantesa tal com va fer amb la primera?

Començava la quarta part d'Indiana Jones. I com ho feia? Doncs com totes les anteriors amb una llarga escena d’acció que, aquesta vegada, acaba d’una manera excessiva fins i tot per l’Indi. Lucas i Spielberg, al mantenir Harrison Ford com a protagonista, es veuen obligats a portar al personatge als anys 50 i ho fan amb totes les conseqüències: Referències al Rock’n’roll de l’ambient, el “grease” dels cabells, clàssics del cinema de l’època, la psicosi atòmica i es clar l’època daurada de les pelis de la sèrie B, i en això acaben convertint el film. El problema és que Indiana Jones era una altra cosa.
Tot i això la història segueix la línea de les pelis de Indiana Jones seguint pistes per trobar el regne que dóna títol a la peli, restes arqueològiques, fenòmens paranormals, religió i un nou company d’aventures que al igual que al temple maleït, no és encertat.

La pel·lícula plena de picades d’ullet als fans de la saga i homenatges a alguns actors que han aparegut a les tres anteriors. Hi trobem, com és habitual, molt d’humor, incorporant amb molta conyeta fent referència a l’edat del protagonista.

I la resposta a la pregunta ¿pot ser un Indiana Jones sense nazis? Doncs si. De fet, fan el mateix paper l’exèrcit soviètic de Stalin que l’exèrcit nazi de Hitler, i si tenen menys carisma és culpa dels personatges però no del país i règim al que pertanyin.
Una pel·lículeta entretinguda, però a anys llum del millor de la saga.

Llegeix la Porció de "A la recerca de l'arca perduda"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el temple maleït"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i l'última croada"

Dune (1984)

2011-05-26T07:00:00.003+02:00

Dune és sobretot una pel·lícula atmosfèrica on el millor és la posada en escena, personatges estranys es passegen per colossals naus espacials d'aspecte majestuós i inhumà, al seu al voltant s'expandeix l'univers, un lloc fred, fosc i abissal. L'únic món que visitem és Arrakis, el Dune del títol, un planeta desèrtic habitat per monstruosos cucs gegants. Tot és irreal i David Lynch ho filma de manera lenta i contemplativa, acompanyat per l'inoblidable tema principal de la banda sonora composta per Toto, encara que part del to es perd en les escenes d'acció. Ja han passat més de vint anys i Dune encara segueix buscant el seu lloc, reivindicada per uns i vilipendiada per uns altres. És una d'aquests films difícils de catalogar, es debat entre les excessives explicacions que necessita la història per funcionar i la fascinació que sent la pel·lícula per explicar-se malament. Pensem, per exemple, en l'ús abusiu que fa de la veu en off. Un mecanisme que el cinema normalment relega a personatges principals aquí és de domini públic, i encara que en un principi sembli formar part de l'atmosfera enrarida del film, a la llarga es converteix en un tic totalment irritant. Sumem a això dubtoses el·lipsis argumentals, subtrames a mig fer, sobreentesos inexcusables i un considerable excés d'informació, què tenim? Una patata de més de 40 milions de dòlars.

Wasting Light (Foo Fighters, 2011)

2011-05-25T07:00:00.008+02:00

El setè disc d’estudi de Foo Fighters deixa un regust agredolç als que encara confiem en la seva recuperació. Acontenta i engrandeix encara més la base de fans dels Foo mode rock d’estadi, i alhora satisfà més o menys a la resta.

Anem a pams. Primer de tot, s’ha de dir que no és un àlbum pitjor que l’infumable In Your Honor (2005). És més, situat com es troba entre els àlbums normalets de la seva trajectòria, com One by one (2002) o Echoes, Silence, Patience and Grace (2007), podríem dir que és el millor d'aquesta categoria, la que engloba els treballs que contenen quatre o cinc bones cançons i set o vuit de farciment.

En aquest cas les quatre bones cançons són Bridge Burning, Back & Forth, Rope i White Limo -reminiscent de la mítica Weenie Beenie-, i el so general del disc també resulta realment bo. Potser per la producció, a càrrec de Butch Vig. Continua sent un disc irregular, però és cert que en aquesta ocasió no se'n van per branques allunyades del seu estil habitual en els últims temps, que és -no ens enganyem i sobretot, que no s'enganyin ells mateixos- el rock amable.

També és destacable i es fa notar la tornada de l’immens Pat Smear a les guitarres. Complementa i enriqueix la potència de so de la banda, massa quadrat i net des que Chris Shiflett va assumir la responsabilitat a les sis cordes -casualitat o no, quan els Foo van deixar de molar...-. Senyor Grohl, fins quan haurem de suportar el senyor Shiflett? Si ha tornat el gran Smear, perquè continua tenint aquest paio tan avorrit a sou?

Les dues col·laboracions estrella del disc -una amb l'ex-Hüsker Dü Bob Mould i l’altra amb l’altre ex-Nirvana viu, Krist Novoselic- decepcionen i són potser els episodis més fluixos del treball. I bé, resumint, no és ni de lluny un disc a l’alçada dels seus primers treballs, però s'hi noten cert esforç i certes maneres que mantenen la flama encesa.

Mitjanit a París (Midnight in Paris, 2011)

2011-05-24T07:00:00.000+02:00

Com ho deu fer Woody Allen per ensenyar-nos les ciutats on roda les seves pelis d’aquesta manera? Uns minuts inicials que semblen emular els de Manhattan però sense una sola línea de guió, i ja voldria sortir del cinema i agafar el primer vol a París.

I és que aquesta pel·lícula és una carta d’amor a aquesta ciutat, especialment als anys 20, quan era el centre cultural del món, relleu que curiosament va agafar Nova York. En poques pelis com aquesta li havien encaixat tan bé les melodies de jazz i la música de Cole Porter. Aquell públic que gaudeixi especialment de l’obra artística creada a la primera meitat del segle XX, li agradarà i divertirà veure el punt de vista que té el director d'Ernest Hemingway, Salvador Dalí o Man Ray entre d’altres. Però podeu estar tranquils, Allen ha tingut l’habilitat suficient per tal que, qui no conegui o gens a algun d’aquests artistes, pugui passar-s’ho bé veient al cinema, però se li escaparan alguns matisos.

No ens trobem amb un dels millors films d’Allen, però si una pel·lícula deliciosa, bonica, entretinguda i divertida, amb la lectura alliçonadora final que caracteritza bona part de la seva obra.

Camí de sirga (1988)

2011-05-23T07:00:00.001+02:00

En aquesta novel·la el autor ens explica els últims cent anys d’història del poble on va néixer, Mequinensa, que el 1971 va ser engolit per les aigües del pantà de Riba-Roja. Aquesta vila era el centre una important conca minera i d’un intens tràfic fluvial, el títol fa referència precisament a aquest últim, els llaüts que baixaven pel riu gràcies al corrent, el remuntaven remolcats per la força dels animals que estiraven de la embarcació mitjançant una sirga. Situada entre l’Ebre i el Segre, Mequinensa, haurà de veure com les aigües dels rius, que fins aquell moment havien portat la prosperitat al poble, ara el negaven i el convertien en una vila fantasma.

La història comença just amb l’inici de la destrucció del poble, quan la pols del primer enderroc omple tots el racons de la vila. La constatació de que la mort del poble és una realitat fa reviure el records dels veïns, que es fan tan presents com la pols que, dia rere dia, els envaeix les cases . Aquest records ens porten a conèixer la historia de Mequinensa i dels seus habitants: minaires, llaüters i hortolans que convivien en uns carrers que havien sobreviscut a nombroses guerres, parlant en un idioma, el català de la franja d’Aragó, que persistia tot i les imposicions de l’administració.

Escrita amb rigor històric i un gran domini del llenguatge, plena de l’humor subtil, peculiar i únic de Moncada, aquesta és una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX.

Indiana Jones i l'última croada (Indiana Jones and the last crusade, 1989)

2011-05-20T07:00:00.002+02:00

Amb aquesta tercera part es torna al esperit original del personatge: Nazis, religió, humor, acció, mapes i pistes per resoldre.

Com als altres dos films ens trobem amb un inici espectacular, en aquest cas en forma de flashback, que ens narra l’origen que tot superheroi necessita i a més ens presenta amb gran encert, un company d’aventures que, a diferencia d’en Tapón a la segona part, funciona a la perfecció: el Dr Henry Jones Senior.

En aquesta ocasió, Spielberg ens torna a demostrar que quan s'hi posa amb el que de veritat sap fer, ningú li pot fer ombra. ¿Ens podem imaginar un Indiana Jones que no interpreti Harrison Ford? Doncs costaria però, potser si. El que és inconcebible és un Indiana Jones que no dirigeixi Spielberg.

Com a últim detall, comentar que comencen a aparèixer referències en to d’humor a les anteriors pelis, aquelles tonteries que als friquis ens encanten, que donen a les pel·lícules l’esperit de saga que fa que les mitifiquen encara més.

Llegeix la Porció de "A la recerca de l'arca perduda"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el temple maleït"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el regne de la calabera de cristall"

El setè segell (Det sjunde inseglet, 1957)

2011-05-19T07:00:00.005+02:00

Ingmar Bergman signa, el que és per a mi, una de les seves millors obres. La mort, la por de les pors, és un tema que obsessionava a Bergman, tant és així, que apareix de manera recorrent en moltes de les seves pel·lícules. En aquesta en concret, fins i tot, es converteix en una protagonista més.

La història està ambientada en plena baixa edat mitjana (s.XIV i s.XV), un temps on la gent convivia de manera molt íntima amb la mort; la guerra dels cent anys, les crisis alimentàries i l'arribada de la pesta negra eren les responsables d'aquesta estreta relació. Bergman, aconsegueix copsa molt bé l'atmosfera sufocant i obscura d'aquell període, on les pors es trobaven per a tot arreu. És en aquest ambient, on es desenvolupa la història: un caballer, de nom Antonius Block, espera amb paciència l'arribada de la mort - sabedor que ha arribat el seu moment -, però les ganes de saber si hi ha alguna cosa més enllà faran que quan arribi la mort al seu encontre, aquest la reptarà a jugar una partida d'escacs amb la condició que si ell guanya, la mort el deixarà viure, i si perd, acceptarà el seu destí i marxarà amb ella fins a la fi de la nit.

Fragment de diàleg de la pel·lícula:

Caballero: "¿Porqué, al menos, no me es posible matar a Dios en mi interior?. ¿Porqué prefiere vivir en mí de una forma tan dolorosa y humillante, puesto que yo le maldigo y desearía expulsarlo de mi corazón?. ¿Sabes?. Estoy a punto de llegar a una conclusión... Creo que Dios es una especie de realidad engañosa, de la cual los hombres como yo no podemos desprendernos... Por eso yo quiero saber. No deseo creer. Ni suponer, sino saber... Deseo que Dios me tienda la mano, ver su rostro y que me hable”.

Muerte: “Pero se calla”.

Caballero: “Así es... Le grito en medio de la noche, pero es como si no hubiera nadie en ningún sitio”.

Muerte: “Puede que no haya nadie”.

Caballero: “Sí, ya lo he pensado. Pero, en ese caso, la vida sería un horror absurdo. Nadie es capaz de vivir con la muerte ante sus ojos y creyendo que todo ha de desembocar en la nada más absoluta”.

Muerte: “La mayor parte de los hombres no piensan ni en la muerte ni en nada”.

Leviatán (Leviathan, 1992)

2011-05-18T07:00:00.006+02:00

Aquesta novel·la de Paul Auster manté certes semblances amb la Trilogia de Nova York. El llibre comença amb un misteri: un home queda destrossat quan li esclata una bomba al mig d'una carretera del centre d'EUA. El narrador, afirma ser amic seu i es disposa a narrar la seva biografia i a explicar-nos que va portar a la victima a la situació en que es trobava.
Aquest misteri és utilitzat, com a l'esmentada trilogia, per plantejar-se la identitat dels personatges, jugar amb ells, veure'n l'evolució al llarg dels anys i introduir l'atzar com a desencadenant de canvis radicals que un no pot controlar. El llenguatge d'Auster, és com sempre, fàcil i directe, però és utlitzat per jugar i explicar microhistòries dins l'argument general. En aquest cas a més, apunta el tema de la militància política i es planteja si el seu païs manté l'essència del que el va convertir en el símbol de la llibertat a occident. Un tema que ens podem plantejar 19 anys després, amb les recents accions dels EUA en contra del terrorisme.

Llegeix també les Porcions de:
"Ciutat de vidre", primera part de la trilogia de Nova York
"Fantasmes", segona part de la trilogia de Nova York
"L'habitació tancada", tercera part de la trilogia de Nova York

Zeitoun (2010)

2011-05-17T07:00:00.001+02:00

Una nova lectura dels “Lleons de la vella Europa”.

“Zeitoun” és un llibre-denúncia sobre l’actuació de les autoritats nord-americanes durant y posteriorment al huracà Katrina, que va provocar el trencaments dels dics de Nova Orleans. El llibre també aprofita per denunciar la situació dels ciutadans de religió musulmana als EUA post 11-S.

Aquesta voluntat de denúncia, porta a David Eggers a escriure un llibre que, si bé pretén ser un document periodístic, es converteix en una mena de confrontació novelesca de bons i dolents, quan és evident que la realitat sempre té matisos.

Al centrar-se concretament en un personatge, es triba a faltar una història més coral que et pugui posar en situació del que representa Nova Orleans dins d’un país com Estats Units. Sembla que vulgui ser un llibre pel consum intern del país amb una clara intenció moralitzadora per als seus ciutadans.

En aquest sentit, hi ha un bon ús de la narració: Básica, senzilla, directa, que facilita una fàcil digestió del llibre, convetint-lo en una obra de consum lleuger i distret, amb un ritme adequat que gestiona molt bé els moments de tensió provocats per les situacions límit que passen o que el lector sap que han d’arribar.

Blacksad (2000)

2011-05-16T07:00:00.000+02:00

Norma Editorial ha presentat coincidint amb el Saló del Còmic de Barcelona, una recopilació dels 4 àlbums editats fins ara de Blacksad, on podem gaudir per primera vegada en català de les històries de Juan Díaz Canales dibuixades per Juanjo Guarnido. Tot i tractar-se d'autors espanyols, l'original va ser publicat a França, i d'allà exportat amb èxit a tot el món. Crec que aquest cas i d'altres diuen molt de la situació del còmic en el nostre país.

A aquesta multipremiada sèrie, hi trobem històries de gènere negre, molt entretingudes i divertides , bones però no brillants. El gran motiu per fer-se amb aquest còmic és l'art de Juanjo Guarnido.

Guarnido ens regala uns plànols que son una virgueria, uns dibuixos detallistes i una expresivitat dels personatges impresionants, i tot plegat fent us del seu passat com animador de Disney. I és que Blacksad, tot i estar dirigit a un públic adult, està protagonitzat per animals humanitzats, com a moltes pelis de la productora americana. Això, que pot semblar ridícul, li dóna al còmic una personalitat única dins el seu gènere, i fa la sensació que permet a Guarnido poder explotar totalment les seves habilitats i deixar-nos amb un pam de boca oberta.

Indiana Jones i el temple maleït (Indiana jones and the temple of doom, 1984)

2011-05-13T07:00:00.004+02:00

La segona part de les aventures d’Indiana Jones és en realitat una preqüela, ja que es situa cronològicament abans que la primera. Es tracta d'una peli més fosca que l'anterior, tant a nivell visual com a nivell argumental. Diuen les males llengües que aquest canvi de tò fou degut a problemes personals del director Steven Spielberg.
Al igual que l’anterior, i marcant una constant a tota la saga, arrenca de forma fantàstica amb una escena d’acció, però amb un petit problema: Més que el principi de un Indiana Jones, sembla el principi d’un James Bond.

A partir d’aquí, una bona peli d’aventures que no està al nivell de la primera part. Hi ha més acció, més bitxos i escenes fastigoses, més màgia (aquest cop sense el rerefons de la mitologia cristiana), menys investigació de pistes “arqueològiques”, i un humor més basat en l’acció que en el diàleg.

La resta de personatges: Els dolents, una mena de secta religiosa hindú, no estan a l’alçada dels nazis. Ens trobem a més, amb un company d’aventures, Tapón, un sidekick com el Robin de Batman, que no t’aporta res com a espectador a no ser que siguis un nen que somia en ser l’Indiana Jones.

Llegeix la Porció de "A la recerca de l'arca perduda"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i l'última croada"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el regne de la calabera de cristall"

Cadena de muntatge (Blue collar, 1978)

2011-05-12T07:00:00.000+02:00

En els anys 70 hi va haver un canvi generacional en la indústria del cinema nord-americà en el qual van aparèixer nous noms que canviarien la forma de veure i entendre el setè art, com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, George Lucas, Steven Spielberg, Brian de Palma, Robert Altman o William Friedkin. Entre tots ells també es trobava un tipus anomenat Paul Schrader, autor de guions com el de Taxi driver (1976) i Toro Salvatge (1980), ambdues de Martin Scorsese. Justament, dos anys abans d'escriure la història del boxejador Jake La Motta, va decidir posar-se darrere de la càmera per dirigir Blue Collar, un bon debut per a una de les trajectòries més interessants i irregulars de la història del cinema.

Schrader retrata de manera precisa la vida rutinària de tres treballadors d'una fàbrica de cotxes de Detroit que, a causa de la seva mala situació econòmica, decideixen cometre el robatori de la caixa forta que hi ha a la seu del sindicat de la fàbrica al qual estan afiliats, ficant-se en una trama que canviarà completament les seves vides. Aquests tres treballadors estan ben definits i interpretats de manera impecable per Richard Pryor, Harvey Keitel i Yaphet Kotto, que juntament amb els seus companys de treball hauran de suportar l'escricta vigilància d'un encarregat que no para de queixar-se de la ineficàcia de tots ells, aconseguint Schrader un ambient carregat en les escenes rodades a la fàbrica. El bon resultat de la història s'aconsegueix mitjançant una bona direcció de Schrader i una intel·ligent evolució dels personatges amb alguns punts d'humor a l'inici basats en uns diàlegs divertits i un pla còmic inoblidable en l'escena del robatori, involucrant-se a poc a poc en un thriller en què la corrupció sindical és la protagonista.