Els jugadors de whist (2009)

Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà, té 535 pàgines. I tot i que es llegeixen volant i que encara en voldria més, no el podré presentar als Lleons. En Jordi passa per uns moments de crisi. Ratlla la quarantena i no està ni casat ni separat del tot, viu al garatge de casa seva, i per postres casa la seva filla amb un noi que no pot ni veure. A més, reviu i recorda un fet que ha marcat la seva vida... I fins aquí l’argument. Deia que el llibre passa com res; d’una banda, per la seva estructura narrativa i les paraules utilitzades: una mena de diari, semblant a una crònica d’un temps, una autobiografia, usant referències del cinema i la literatura, que animen encara més a continuar llegint d'una forma fresca, fàcil i ràpida, insisteixo. De l’altra banda, pels personatges, que són éssers divertits, tendres, ridículs i previsibles, tot i que alhora també et sorprenen; per això són humans i propers. Viuen situacions amb les que el lector es pot sentir fàcilment identificat. Són les petites grans coses i situacions que m’agrada trobar en una novel·la, per això la recomano.