Through the wormhole (2010)

Estem davant d'una sèrie de documentals sobre astronomia amb el popular Morgan Freeman com a mestre de cerimònies. Tot i estar a anys llum del Cosmos de Carl Sagan en quant a capacitat divulgativa i claredat expositiva dels seus capítols, he de dir que és una sèrie que m'ha enganxat i, tot i aquesta llunyania respecte a l'obra del mestre Sagan, la part divulgativa està força treballada i intenta fer-se entendre - un aspecte important sobretot si ens submergim en l'univers quàntic- . La sèrie ja va per la quarta temporada, clar símptoma de la bona acceptació per part del públic. Tots els capítols parteixen d'una pregunta: existeix un creador?  Com hem arribat fins aquí? De què estem fets? o existeix el temps?. A partir d'aquesta pregunta inicial, el capítol comença a cercar respostes mitjançant les teories científiques existents al respecte. És interessant també tot el recull històric de descobriments astronòmics que ofereix la sèrie, posant noms i cognoms als científics que han fet possible un descobriment i explicant amb quin experiment, observació o cop de sort el van realitzar. Dir que aquesta última,  la sort, ha jugat un paper molt més important del que podríem pensar dins de la història de la ciència, ja que molts descobriments han estat fruit de l'atzar - sinó que li preguntin a Fleming i el descobriment de la penicil·lina-.

Boardwalk Empire (2010)

Steve Buscemi com a protagonista, Martin Scorsese com a productor i director del primer episodi i els Estats Units de la llei seca com a escenari fa de Boardwalk Empire la sèrie que tot bon fan de les pelis de gàngsters ha de veure. 

La història arrenca a Atlantic City l’any 1920, en el moment en que la llei seca entra en vigor i un grup de gent ho celebra com a la gran oportunitat per fer-se ric. Un d’ells és Nucky Thompson (Steve Buscemi), un dels personatges més influents de la ciutat i polític important del Partit Republicà. A altres ciutats d’Estats Units com Chicago o Nova York diferents organitzacions agafen posicions en el comerç il·legal de begudes alcohòliques contant entre els seus soldats amb gent com Al Capone o Lucky Luciano. 

La sèrie es basa lleugerament en un personatge real, Nucky Johnson, al que canvien el nom i part de la biografia per tal de poder tenir llibertat narrativa i no haver de cenyir-se a la realitat. Pausadament, al ritme que només la ficció televisiva permet, la trama va evolucionant i ens explica com un negoci il·legal en el que l’únic risc era ser detingut per la policia, progressivament es va complicant i va entrant la rivalitat, la violència i personatges poc desitjables com Capone van agafant pes, sentint-se com peix a l’aigua quan les coses es compliquen. 

El canal HBO ens presenta la qualitat cinematogràfica habitual de les seves sèries i les dosis de escenes pujadetes de to pel que fa al sexe i violència també habituals. Ideal per a seguidors de sèries de lenta digestió i bona degustació. Si sou més de fast food absteniu-vos.

La costilla de Adán (Adam's rib, 1949)

La costilla de Adán, de George Cukor, és una comèdia sobre la guerra de sexes en la qual brillen amb llum pròpia Spencer Tracy i Katharine Hepburn, una encantadora parella que acapara tota l'atenció de l'espectador gràcies a la seva gran química i la seva excelsa personalitat. La història comença quan una dona intenta assassinar el seu marit en descobrir que l'enganya amb una altra. És llavors quan entra en escena el matrimoni d'advocats Tracy-Hepburn, que a la primera escena junts, en llegir la notícia al diari, discuteixen sobre el que ha passat sense tenir els mateixos punts de vista. Ell opina que "la Llei és la Llei" i ella pren en consideració que la dona ha de ser igual a l'home davant la justícia. El que no sap aquesta parelleta és que s'enfrontaran en el cas, sent ell el fiscal i ella l'advocat defensor.

A més del somriure que ens aconsegueixen treure aquests dos monstres del cel·luloide, la pel·lícula també té certs tocs d'humor bastant encertats (alguns un tant exagerats), per aconseguir al final una de les millors comèdies de la història del cinema, amb uns immensos Spencer Tracy i Katherine Hepburn, que ens enlluernen amb la seva encomiable actuació i la seva gran simpatia a la gran pantalla. Si alguna vegada esteu baixos de moral, poseu-vos aquesta pel·lícula.

Declaración de guerra (La guerre est déclarée, 2011)

En la seva segona pel·lícula, Declaración de guerra (2012), l'actriu, guionista i directora francesa, Valérie Donzelli, conta part de la seva vida personal, centrant-se en la dramàtica experiència que va viure amb la seva actual parella, l'actor Jeremies Elkaïm, quan van descobrir que el seu fill tenia una greu malaltia. Les diverses proves que els metges van haver de fer-li i la terrible espera que ells van haver de suportar per conèixer quins eren els resultats van fer que el seu amor fos encara més fort, com es mostra de forma molt original i emotiva en la pel·lícula. Els dos actors interpreten a la parella protagonista, cosa que dóna més proximitat i versemblança al seu propi relat, sobretot per la gran química que hi ha entre ells. I és que Declaración de guerra és, sobretot, una preciosa història d'amor i un dels films més atrevits i plens de vitalitat dels últims temps.

Star Wars: Darth Vader e hijo (Star Wars: Darth Vader & Son, 2012)

Quan en aquest blog vam parlar del documental “The people vs George Lucas” ja explicàvem que sembla que els fans d’Star Wars senten més amor per la saga que el seu propi creador (per això molts ens vam tranquilitzar al saber que Disney ha encarregat el desenvolupament de la nova trilogia a JJ Abrams).

El dibuixant Jeffrey Brown es mostra aquí com un fan de la saga que, barrejant la seva experiència personal com a pare i els personatges creats per Lucas, crea una sèrie de situacions que mai van poder ser entre Darth Vader i el seu fill Luke quan era petit. Les escenes que ens dibuixa Brown són còmiques, que és el que a priori es deu buscar al situar al personatge més fosc i temut de la galàxia jugant, entretenint i educant a un nen. Però alhora, de forma intencionada o no, moltes de les pàgines desperten una enorme tendresa cap al personatge. Suposo que conèixer la història d’Anakin Skywalker i la seva caiguda al costat fosc ho fa inevitable.

L’autor es mostra d’alguna manera fidel a la saga tot i explicar-ne situacions impossibles, i pica l’ullet als fans enfotent-se’n en ocasions d’aquelles coses que més se li han criticat a George Lucas.

Si ets seguidor d’Star Wars, aquest àlbum és imprescindible.

Nader y Simin, una separación (Jodaeiye Nader az Simin, 2011)

Nader y Simin, una separación és un contundent drama iranià, escrit i dirigit per Asghar Farhadi, guanyador de molts premis, entre ells l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. En aquesta tràgica història el que s'imposa per sobre de tot és la realitat amb què està tractada la situació a la qual són exposats els personatges principals, posant els pèls de punta en algunes escenes on la tensió és gairebé palpable. Els boníssims diàlegs són transmesos amb tanta força que per moments és possible que l'espectador més vulnerable s'emocioni per complet, i tot sense caure ni en el sentimentalisme ni en l'exageració. El director té el gran encert d'explicar la història guardant certs detalls que es van revelant a poc a poc, mantenint d'aquesta manera l'interès de l'espectador per conèixer el resultat del que està passant. Potser estiguem parlant del que es podria considerar com el Michael Haneke iranià, i no només per la falta de música o per sorpreses que van apareixent a la trama, sinó també pel mateix bon inici i el gran final.

Aquí us deixo el tràiler del film: http://www.youtube.com/watch?v=nXs3aaZVL3U

Cashback (2006)

Escrita i dirigida per Sean Ellis (i basada en el seu propi curtmetratge), aquesta pel·lícula és original, fresca i respira un tò britànic que detectareu en el seu humor i també en la forma en que està dirigida, que ens pot recordar a directors com el Danny Boyle més primerenc o Edgar Wright.
Un jove estudiant d'Art és abandonat per la seva novia fet que li provoca un trauma que li provoca una depressió que li provoca insomni. Aquesta fase de la pel·lícula està explicada com l’he escrit, sense pauses, però a partir d'aqui la pel·lícula es relaxa. El protagonista decideix aprofitar les nits d’insomni treballant en un supermercat, una feina on hi apareixen un cap i uns companys que son el personatges que permeten al director deixar-se anar en la part més còmica de la peli. El protagonista, descobreix que té la capacitat d'aturar el temps i així dibuixar totes les dones que troba al supermercat, posant en pràctica les seves capacitats artístiques, en unes escenes tranquil·les i pausades que contrasten amb l'inici picat de la peli. 

Es tracta d'una història original, divertida, de bon gust estètic i hàbilment dirigida que us farà gaudir d'una bona estona.

Un descans primaveral

Acabem d'encetar la primavera. Hi ha una millor manera de gaudir-la que amb unes mini-vacances de Setmana Santa que aquest any han caigut ben aviat?
Ens retrobem el 8 d'Abril.

Django desencadenado (Django unchained, 2012)

La història transcorre dos anys abans de l'esclat de la Guerra Civil Americana, King Schultz (Christoph Waltz), un caça-recompenses alemany, segueix la pista d'uns assassins per cobrar la preuada recompensa pels seus caps. És durant aquesta recerca, quan es trobarà en el seu camí amb un grup d'esclaus negres que estan sent portats cap a una plantació cotonera de les terres texanes. Aquí serà on conegui a l'altre protagonista de la història, un esclau negre de nom Django (Jamie Foxx) i a partir d'aquest moment, fruit d'un encontre fortuït o no,  les seves vides es veuran unides amb el tancament d'un acord entre King i Djanjo per trobar als antic capataços d'aquest últim, convertits ara en fugitius.

Pels seguidors de Tarantino és una pel·lícula a l'alçada de les seves millors produccions: guions treballats, situacions amb final inesperat, sang i fetge, diàlegs mordaços i escenes còmiques. Dins d'aquesta última, no perdres el diàleg que mantenen, en una de les escenes de la pel·lícula, els encaputxats. És un fragment memorable, on no pots parar de riure.

Per últim, no podia faltar en una pel·lícula de Tarantino les diferents picades d'ullet al cinema wester. Per tant, la pel·lícula està farcida d'homenatges i referències a pel·lícules mítiques i no tant mítiques d'aquest gènere com : Djanjo ( 1966, Sergio Corbucci ) i El gran Silencio ( del mateix Corbucci). També destacar la referència a Nigger Charley, caçarecompenses negre protagonitzat per Fred Williamson en els tres films: The Legend of Nigger Charley, The Soul of Nigger Charley i Boss Nigger. Si voleu veure alguns dels " easter eggs" que amaga la pel·lícula podeu fer una ullada a aquest enllaç: Easter eggs de Djanjo " desencadenado".

Va succeir una nit (It happened one night, 1934)

Una de les "screwball comedy" més conegudes de la història del cinema (i considerada habitualment com la primera) la trobem en la pel·lícula Va succeir una nit, el primer gran èxit de Frank Capra i la primera en aconseguir els Oscars de les 5 categories més importants: pel·lícula, director, actor, actriu i guió, cosa que després van tornar a aconseguir Algú va volar sobre el niu del cucut (1975) i El silenci dels anyells (1991). Aquest tipus de comèdies es caracteritzen per ser comèdies romàntiques que es van fer molt populars en les dècades dels 30 i 40 a Hollywood, on la parella protagonista solia tenir una relació d'amor-odi, amb bastants embolics, i els diàlegs estaven plens de picardia. Capra va saber portar amb enginy el desenvolupament dels esdeveniments, encara que potser en algunes escenes es noti un ritme més lent i hagi alguns petits errors de raccord. Però, en general, la posada en escena és correcta i Capra filma alguns plans amb moviments de càmera molt ben executats. El millor de la pel·lícula és la química que hi ha entre Clark Gable i Claudette Colbert, aconseguint ambdós un bon paper, sobretot ell ja que el seu personatge té moments de borratxera, de felicitat, d'enuig, de picardia i d'enamorament. En definitiva, un clàssic amb bons diàlegs, una història d'amor ben portada i una gran parella protagonista.