dilluns, 28 juliol de 2014

On the road (1957)


Aquestes primeres setmanes de juliol he estat fent de rodamón per l’extens territori nord-americà de la mà de Jack Kerouac. Així que, sortint de New York he agafat la red line fins arribar a San Francisco.

Jack Kerouac va escriure On the road en un sol rotlle i sense cap paràgraf, tot seguit, com si fos una carretera. Va ser poc acurat amb els signes de puntuació i l’ortografia. Per què la seva manera d'escriure havia de ser diferent a la seva manera d’entendre la vida ? Així és com va plasmar en aquest rotlle les seves vivències durant els viatges que va fer amb Neal Cassady i la resta de la colla: Allen Ginsberg, William Burroughs… pel vast continent americà. Aquesta gent va donar nom a una generació, la generació beat, que plasmarà la seva manera d’entendre la vida en una sèrie de llibres i poemes amb el Jazz com a banda sonora.

El llibre relata les vivències durant els tres viatges que portaran al protagonista per arreu del territori americà. Són dos viatges horitzontals d’ Est a Oest i un de vertical de Nord a Sud.



1947
Nueva York → Chicago, → Newton, Iowa → Stuart, Iowa → Cheyenne, Wyoming → Denver, Colorado → Salt Lake City, Utah → San Francisco, California → Marin City → Hollywood, California → Los Angeles, → Selma, California → Dalhart, Texas → Indianapolis, Indiana → Harrisburg, Pennsylvania → Nueva York.

1949
Rocky Mount, Carolina del Norte → Algiers, Luisiana → San Francisco, → Nueva York.

1950
Nueva York, → Terre Haute, Indiana → St. Louis, Missouri → Denver → Amarillo, Texas → Terre Haute, Indiana → San Antonio, Texas → Laredo, Texas → Nuevo Laredo, Tamaulipas → Hidalgo, Nuevo León → Ciudad Victoria → Llera de Canales → México DF.

Aquests viatges són una recerca, un intent desesperat de trobar sentit a la vida. Els protagonistes viuen el moment, submergits en l’alcohol i al límit de la bogeria, van peregrinant per bars, motels i carreteres amb la intenció de viure al límit en un ambient d’amor lliure quasi esquizofrènic.

Mai us han donat ganes d’anar a l’aventura? De deixar les responsabilitats monòtones del dia a dia i agafar la carretera? Doncs no ho penseu, tot és qüestió de posar-se ON THE ROAD..

dilluns, 21 juliol de 2014

Vall fosca + Casa Macianet = binomi perfecte


Aquestes vacances hem decidit anar a conèixer la Vall fosca, ubicada a la part nord de la comarca del Pallars Jussà. He de dir que ha estat tot un descobriment, i pels amants del senderisme és la vall perfecta, per la gran quantitat d'excursions que es poden realitzar. Dels itineraris que hem fet aquests dies, voldria destacar la via verda del Carrilet, aquest sender segueix una antiga via de tren que es feia servir per transportar material des de la central hidroelèctrica fins als estanys, el camí transcorre per l'estatge alpí i serpenteja pels vessants de les muntanyes amb unes vistes privilegiades a vol d'ocell de la Vall Fosca. És un recorregut d'anada i tornada, però molt recomanable. Nosaltres el vam començar per l'estany de Sallente i en aquest cas vam realitzar a peu el desnivell de gairebé 400 metres del començament, però també es pot salvar aquest desnivell amb l'ajuda del telefèric, un cop superat el desnivell el camí transcorre planer fins arribar a la cambra d'aigües a l'alçada de Capdella on finalitza el recorregut. 

A partir de l'Estany de Gento hi ha moltes rutes d'alta muntanya que recorren els diferents estanys que conformen la capçalera de la vall, fins i tot podem arribar a Taüll o a Espot des dels GRs que parteixen d'aquest punt. Un altre itinerari que vam fer i ens va agradar molt és el que va de Capdella al Port del Rus, el camí és idíl·lic.  

Per acabar, recomanar-vos la casa rural on ens hem allotjat aquests dies, es diu Casa Macianet i es troba a Beranui. La casa té unes vistes espectaculars, les habitacions són molt còmodes i completes i tot està cuidat al detall. En Joan, el propietari, és l'amfitrió perfecte; és atent, discret i un cuiner magnífic. Els sopars a la fresca han estat espectaculars, cuina catalana amb productes de proximitat - molts dels productes són d'elaboració pròpia- i també ha estat molt agradable la companyia dels altres comensals; grans, plaents i profundes converses de sobretaula amb la Rosa, la Lídia, en Miquel i la Pilar. Tenim clar que repetirem l'experiència, Casa Macianet + Vall fosca = binomi perfecte. 


Déu vos guard els de la terra,
Déu vos guard els vilatans,
benvinguts a la Vall Fosca
turistes i estiuejants.

M'han dit que fes un romanço
que tota la vall cantés,
que agradés als de la terra
i també als forasters.

Ja és una feina galdosa,
ben galdosa, com hi ha món,
perquè diguis el que diguis,
no es pot contentar a tothom.

D'aquí en diuen la Vall Fosca
perquè està molt enclotat;
quan a altres llocs el sol brilla
pels d'aquí ja s'ha amagat.

»— Jaume Arnella, Romanço de la Vall Fosca

dilluns, 14 juliol de 2014

A la sombra de las cuerdas (2009)



Si us parlo del Niño Miguel, segurament molts de vosaltres no sabreu de qui estic parlant, en canvi, si parlo de Paco de Lucía, Camarón i Tomatito, no faran falta presentacions. Aquest documental és un sentit homenatge a Niño Miguel, un guitarrista que ha deixat empremta en el món del flamenc, i que ha estat i és una influència per a  molts guitarristes, però que ha acabat relegat a l'oblit i passant els últims anys de la seva vida pidolant de bar en bar pels carrers de Huelva, amb l'única i inseparable companyia d'una guitarra. La malaltia - patia d'esquizofrènia -, les addiccions i, tal vegada, la falta de sort, van truncar la carrera prometedora d'aquest músic i podent estar al costat dels grans, ha acabat vivint en la més absoluta de les misèries. 
El documental fa visible la cruenta realitat dels seus últims anys de vida, però també fa repàs de la seva aportació al flamenc i a la guitarra flamenca. El reportatge compte amb la col·laboració de grans músics com : Paco de Lucia, Tomatito, Pepe Habichuela i Morente, que, mitjançant entrevistes, parlen de l'aportació del Niño Miguel al món del flamenc. En paraules del mateix Paco de Lucia " A todos los guitarristas nos deja perplejos ver un guitarrista en las condiciones en las que estaba Miguel y con tres cuerdas, que nadie se diera cuenta que la guitarra tenía sólo tres cuerdas"

Per finalitzar la porció,  us deixo el tràiler promocional del documental:

dilluns, 7 juliol de 2014

El saltador del muro (1983)


El 9 de Novembre de 1989, aviat farà 25 anys, cau el mur de Berlín i Alemanya s’enfronta a la seva unificació. Tot just 6 anys abans, Peter Schneider publicava la novel·la “El saltador del muro”.
Aquest llibre gira entorn a la identitat, tant nacional com personal: On acaba l’Estat i comença el Jo? Jo seria jo si hagués nascut 5 quilòmetres més cap a l’est?
La identitat alemanya ja era tema de discussió abans d’aixecar el mur, aquí ens trobem en un capítol més de la història, la generada per la guerra freda. A través d’un narrador que passa d’occident a orient i parla de la seva experiència i les seves amistats a la RDA, Schneider ens presenta tots aquests dubtes sense resposta. Hàbilment, hi insereix petites històries d’altres “saltadors” del mur, amb casos tan curiosos com el dels nens que aconseguien anar a veure pel·lícules de cowboys a l’RFA.
Dos punts molt interessants: Com Schneider reflexa les diferències culturals i d’educació creades en només 20 anys entre ambdues bandes de la frontera, i com tot i l’esperit crític que Schneider i el seu amic de l’Est tenen de cadascun del seus governs, com en defensen algunes de les seves virtuts a capa i espasa quan són atacades per l’altra. Convicció o èxit de la manipulació política?

dilluns, 30 juny de 2014

La Deriva (Vetusta Morla)



Els de Tres Cantos han publicat el seu tercer disc i es coronen com els grans reis del indie pop mainstrem per irònic que resulti el concepte. A Espanya no es perdona que un grup indie acabi omplint estadis o ho vengui absolutament per dues nits a Razzmatazz o cinc nits a La Riviera de Madrid. Aleshores és quan es comença a dir que són un grup sobrevalorat, que no valen res i que han perdut l'essència.  La Deriva és una bufetada a mà oberta a totes aquestes tonteries perquè demostra el solvents que són com a grup i la voluntat de reinventar-se.

Aquest tercer disc li dóna mil voltes a Mapas i suposa un gir a la trajectòria anterior deixant enrere l'èpica amb la sonoritat i les lletres metafòriques. El so és molt més orgànic i se'ls hi entén tot, sobretot, en les lletres més polítiques com la contundent Golpe Maestro on té un paper clau la veu de Pucho que té el talent per fer el que vulgui amb el seu instrument i que, per mi, és el millor cantant de tots aquests grupets indies que han aparegut en la última dècada.

Si hi ha una cosa que saben fer bé els Vetusta es crear una bona col·lecció de hits a cada disc i aquí n'hi ha  tres de ben clars: La Deriva, Golpe Masetro i Fuego. Però no tot són floretes: la segona part del disc, a partir de ¡Alto! perd molta pistonada i només ho arreglen els temes més pausats com Cuarteles de invierno i Una sonata fantasma. Tot i així el disc demostra saber fer i solvència, aquesta vaixell està molt lluny d'anar a la deriva.

Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. (2011)



Com explica al seu llibre, Josep Fontana va viure amb il·lusió la caiguda del feixisme a Europa després de la 2a Guerra Mundial (bé, no a tot Europa) i ha vist al llarg de 70 anys com el somni d’un món més lliure i just no s’acabava complint. 
En un esforç de síntesi lloable, Fontana condensa en menys de mil pàgines la història de la guerra freda, el naixement de l’Estat del benestar, el col·lapse i caiguda del comunisme i totes les seves derivades a tots els continents. A més ho fa d’una manera senzilla i entenedora, donant poques coses per conegudes i sobreenteses i fent caure alguns tòpics (personalment m’ha impressionat per la desmitificació de Churchill i de J.F. Kennedy). 
Com indica el títol del llibre hi ha una tesi al darrera, com els successius governs dels EUA han destruït i manipulat el somni de 1945. Qui més qui menys, tothom pot estar d’acord amb aquesta tesi, pel que el punt dèbil del llibre esdevé una excessiva benevolència amb el règim soviètic. En cap moment se’l justifica, però podríem dir que Fontana és molt més generós mostrant-nos les misèries del bloc capitalista que del comunista, cosa que no és necessària per donar-li la raó amb els seus arguments. 
El llibre està molt ben endreçat. Ordre cronològic, per descomptat, però amb l’habilitat de anar endavant i endarrere segons el capítol para tal d’organitzar també per continents i per zones de conflicte tots els escenaris de la guerra freda. Si us interessa el passat més recent i en conseqüència, el que ens expliquen cada dia als telenotícies, aquest és el llibre que necessiteu llegir.

dilluns, 23 juny de 2014

Hořící keř (2013)


Bones notícies, HBO comença a produir sèries a Europa. I ho fa amb una mini-sèrie de 3 episodis entorn a la mort de Jan Palach.
Després del fracàs de la Primavera de Praga, un jove estudiant es va immolar calant-se foc al mig del carrer. El tractament de la noticia i del personatge que en va fer el govern txecoslovac sota la influència de la URSS és el tema central de la sèrie: La lluita de la família per demostrat que Palach no era un boig sinó un idealista que creia en la llibertat i en una Txecoslavàquia fora del domini de la URSS.
La marca HBO manté a Europa la qualitat a la que ens té acostumats tant a nivell de guió i de direcció (a càrrec d'Agnieszka Holland, qui va viure el moment que retrata), com d’actors.
Sèrie molt recomanable, que no us traurà gaire temps i que ens explica un moment històric poc conegut, i un retrat fantàstic de la frustració que va dominar Txecoslovàquia entre la Primavera de Praga i la caiguda del mur.

dilluns, 9 juny de 2014

Dexter (2006-2013)


No fa massa, vam acabar de veure la vuitena temporada de Dexter i vam arribar a l'esperat final amb la sensació que, fos com fos, la valoració final de la sèrie seria bona. Sí, és cert que després d'una primera i segona temporada molt bones, arriba una tercera temporada en la que donen ganes de llençar la tovallola, però gràcies a una recomanació durant una tertúlia al Pipa Còmic, no ho vam fer, i vam poder gaudir d'una impressionant quarta temporada on els guionistes aconsegueixen revifar la sèrie d'una manera magistral -destacar el personatge de Trinity i la meravellosa actuació de John Arthur Lithgow-. 

Suposo que la tendència d'estirar com a xiclets les sèries que funcionen bé és inevitable, no deixen de ser productes industrials de consum, això origina moltes vegades que les trames perdin credibilitat, intensitat  i que puguin arribar a cansar a l'espectador. Però així com no podem fer una valoració dolenta d'un disc per què aquest tingui algunes cançons fluixes, tampoc em de carregant-se una sèrie fent servir aquesta mateixa regla de tres. 

Aquest són alguns dels motius pels quals crec que Dexter és una bona sèrie:

1. Bàsica: aconsegueix que un assassí en sèrie caigui bé i hi EMPATITZIS - resulta molt paradoxal, no trobeu?-.

2. L'evolució dels personatges. En aquest cas, i només agafant com a referència el protagonista, és impressionant la construcció de la psicologia del personatge al llarg de la sèrie, així com la conclusió final a la qual s'arriba - quines ganes que donen de fer un spoiler-. Els guionistes juguen amb la veritable naturalesa del personatge: té sentiments, no en té, és capaç d'estimar, o tal vegada aquests sentiments amaguen només a un ésser egoista?

3. La capacitat dels guionistes de sorprendre als espectadors amb girs inesperats. En gairebé totes les temporades els guionistes aconsegueixen sorprendre't i deixar-te amb la cara d'estaquirot.

4. La capçalera de la sèrie, que plena de metàfores visuals i de plànols a detall esdevé un perfecte pròleg dels episodis.

dilluns, 2 juny de 2014

Mad Men (2007-2015)


Intentar escriure sobre Mad Men sense que se'm coli algun spoiler no sé si serà fàcil: duto que me'n surti però ho intentaré. 
S'ha acabat la primera part de la temporada final de Mad Men i ens queda per endavant un any d'espera per veure els set capítols restants. Una agonia tal i com han deixat la trama en aquesta primera tanda. Després d'una temporda i mitja més fluixa, els guionistes s'han ficat les piles i ha tornat la Mad Men de sempre: la que t'invita a pintar-te els llavis de vermell sang mentre et serveixes un whisky abans de donar-li al play al reproductor. 
Don Drapper és les vísceres de la sèrie, l'heroi i l'antiheroi a la vegada. El mascle alfa al que aspiren a ser molts homes i el que volen al llit la gran majoria de les dones fins que es destapen tota la seva col·lecció de misèries. Don és l'egocentrisme, el carisma, la mentida i la genialitat. Capaç de caure però com un bon Ave Fènix sempre troba la maner de tornar i, sí, gaudeixo veint-lo patir però també veint-lo aixecar-se de nou. Com gaudeixo veient la seva autèntica rèplica femenina, Peggy Olson, lluitant en un món d'homes per fer-se valer en un sector com el de la publicitat i sacrificant la seva vida personal per una carrera a l'èxit que no sempre és sinònim de felicitat. 
Peggy i Joan – la cap de les secretàries - són les úniques dones de l'agència de publicitat, i del seu entorn proper, que poden mirar a Don d'igual a igual, dones fortes, molt lluny de les parelles que sempre acompanyen a Mr. Drapper: l'abnegada Betty o la jove Megan. Elles són grans personatges femenins que no vacil·len ni donen un pas enrere. Tampoc voldria oblidar-me de Roger “estoy de vuelta de todo” Sterling, el contrapunt cínic necessari per digerir el whisky vigorós que és Mad Men. Un licor que s'ha de beure molt lentament però degustant cada glop per retenir el plaer que provoca.

dilluns, 26 maig de 2014

Nymphomaniac (2013)


Un home al llindar de la tercera edat recull a una noia que troba ajaguda al carrer amb l'aspecte d'haver rebut una pallissa. A casa seva un cop comença a estar recuperada, la noia li comença a explicar la vida, marcada per la seva nimfomania.
Utilitzant com a excusa un debat moral al voltant de la nimfomania, Lars Von Trier executa un nou intent de provocar al seu públic habitual i a qualsevol que li doni la oportunitat, amb dues pel.lícules (gairebé quatre hores de metratge) que no aconsegueixen ni provocar ni que li donis massa voltes al tema.
Malaltia, vici, adicció, maldat, origens, enfoc religiós i algunes excuses més serveixen per justificar una peli de porno suau amb aires culturetes, que busca que ens escandalitzem amb quatre primers plans d'uns genitals femenins, ereccions masculines i alguna escena de sexe oral explícita.
Von Trier segueix essent un gran director, i l'execució és entre bona i molt bona en algunes escenes plásticament interessant. El problema és que el contingut em deixa totalment indiferent.
Bon intent Lars, però a mi em vas provocar més quan tu i quatre amics vau parir el moviment Dogma. Allò si que va ser revolucionari.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...