dilluns, 27 octubre de 2014

"Y pese a todo" - Juan de Dios Garduño


“Y pese a todo” ens narra la historia d'un món apocalíptic a causa de la 3a Guerra Mundial en que les armes nuclears han deixat el planeta gairebé deshabitat. A la ciutat de Bangor, a Maine, només hi queden tres persones. Peter, la seva filla petita i Patrick, el veí al que odia profundament, amb el seu gos Doggy.

La supervivència no només es centra en fer front a les gèlides temperatures de la ciutat deshabitada sinó a l'horrible presència d'uns ésser albins, producte de les armes químiques, que amenacen als protagonistes d'una manera letal.

Hi ha tres coses que fan enganxar al lector. La primera és com se'ns va explicant poc a poc com els dos protagonistes, Peter i Patrick, han arribat a aquest punt de la seva vida tant pel que fa a la situació actual com a la seva relació personal profundament trencada. La segona és que el protagonisme recau en els personatges i no en els albins o en l'amenaça que suposen, l'escriptor aconsegueix que coneguis bé al dos homes i que entenguis els punts de vista contraposats i els seus debats interiors. Finalment, l'ambient: la gelada Bangor esdevé un personatge més de la trama i gairebé pots notar com l'alè se't va congelant mentre avances en la lectura del llibre.

Mentre escric aquestes línies, ja fa algun temps que vaig llegir la novel·la, penso que el que planteja l'escriptor, tot i ser ciència-ficció, està de rabiosa actualitat. El governants d'un món pràcticament destruït són els culpables d'haver creat uns ésser que havien de servir-los per guanyar guerres fins que se'ls hi va escapar de les mans. La veritat és que en el món en el que ens ha tocat viure la premissa és més que creíble.

Si he de trobar-li un “però” diria que el final no m'ha deixat satisfeta i que de Dios Garduño ha tirat pel efecte de gran producció americana quan podia haver explorat altres camins. Tot i així, de moment, la novel·la s'adaptarà al cinema i no trigarem gaire a veure-la als cinemes.


dilluns, 20 octubre de 2014

Relatos Salvajes (2014)


Relatos Salvajes és una pel·lícula argentina (produïda en part per Pedro Almodóvar), dirigida per Damián Szifron, que es va estrenar als cinemes aquest divendres passat. I la veritat que, després de llegir tantes bones crítiques i de tenir tant d'èxit a Argentina (ja van per més de tres milions d'espectadors que l'han vist), tenia ganes de veure-la i, al contrari que passa a vegades que quan un té tantes expectatives acaba decepcionant-se, doncs en aquest cas ha sigut totalment al contrari. La pel·lícula conté sis històries plenes d'humor negre, venjança, ràbia, on els protagonistes es troben en situacions límit on es posa a prova la seva capacitat per actuar d'una manera civilitzada; però, com ja us podeu imaginar, les reaccions dels personatges representen la salsa de la pel·lícula ja que responen a un fet del què ja estan farts (i que també es pot veure al subtítol del cartell de la pel·lícula): “Este año se acabó poner la otra mejilla”. I encara que expliqui tot això, l'espectador es trobarà més sorpreses en la pel·lícula que faran que disfruti del moment. A més, no oblidem, i això és el que m'ha fet recomanar-vos el film, hi ha un element molt important: la pel·lícula està molt ben narrada i dirigida, amb la càmara situada on ha d'estar i aconseguint imatges impactants. O sigui que, qui vulgui passar una bona estona i disfrutar de bon cinema doncs ja sap el què ha de fer. I un últim apunt, el director va dir en una entrevista que havia tingut com a referents per la pel·lícula sèries com Cuentos Asombrosos (1985-1987), de Spielberg, The Twiligth Zone (1959-1964) i Alfred Hitchcock presenta (1955-1965); i per resumir, més o menys, el que he comentat abans, el director també va deixar clar, en una frase, el seu missatge: “Esta película es para los que explotan”.

dilluns, 13 octubre de 2014

Dates (2013)


Minisèrie britànica amb una proposta senzilla i alhora arriscada, i amb uns resultats interessants i alhora irregulars. 
La proposta és la següent, 9 capítols de poc més de 20 minuts on veurem la cita que dos personatges han concertat a través d’una pàgina web per a la recerca de parella. Gairebé 20 minuts de diàleg on el projecte de parella es coneix, es discuteix o s’agafa certa estima. 
Els 9 capítols de la trama versen sobre 5 personatges que expliquen 3 històries independents a través de les seves diferents cites. Per mi és en aquest punt on la sèrie falla. És interessant veure’n la primera història, la primera cita, però a mesura que vas coneixent els personatges, veus que no estan prou treballats com per mantenir-hi l’atenció durant més temps, que fa que la sèrie vagi perdent gas a mesura que avança. 
Al ser una sèrie curteta fa que aquest principi d’avorriment no arribi a fer-te abandonar (hi ajuda el bon treball dels actors) i pots acabar de veure els nous episodis tot pensant com hagués estat d’interessant la mateix proposta sense voler-hi donar continuïtat d’un episodi a l’altre.

dilluns, 6 octubre de 2014

Fargo (2014)


Reconec la idea de veure una sèrie que porta el nom de l’obra mestra dels germans Cohen, em va tirar enrere des del primer moment, però les bones crítiques llegides i les recomanacions sentides em van fer provar-ho. 
Al igual que la pel·lícula, la sèrie Fargo ens explica una història de crims reals a un petit poble de Dakota del Nord. No cal haver vist la peli per seguir la sèrie, però si la teniu present hi veureu un punt de connexió. 
En un primer moment sembla que la sèrie vol mantenir aquell to tan especial que van saber donar els Cohen a la pel·lícula, aquella sensació de veure la vida passar sense esforçar-se per ser-ne protagonista que donaven els habitants del poble i que podia arribar a irritar a algun espectador. Doncs bé, si aquesta es la intenció de la sèrie, no ho aconsegueix. 
Ens trobem però davant d’un bon thriller que segueix els cànons marcats pels èxits més recents de la televisió: plànols impossibles (especialment al inici dels episodis) i converses entre els personatges que expliquen històries que amaguen filosofia de pa sucat amb oli. Només deu episodis, una història autoconcloent en la que patireu bastant dels nervis i gaudireu de l’excel·lent interpretació de Billy Bob Thornton i de Martin Freeman.

dilluns, 29 setembre de 2014

Festa dels Empestats de Malgrat de Mar "Visita dramatitzada"


La nit del dijous 14 d'Agost vam ser reclutats a Malgrat de Mar per anar a lluitar a Barcelona dins del context de la Guerra dels Segadors, a més vam anar a signar el nostre testament davant del notari del poble per deixar cobertes les esquenes de les nostres famílies, vam fer revisió d'armes, vam anar a l'església per expiar els nostres pecats amb el cor celestial de fons donant-nos la benedicció , vam ser testimonis dels estralls de la Pesta Negra i les seves funestes conseqüències, vam presenciar la separació d'una parella jove, la destitució i elecció d'un nou alcalde i , finalment, ens vam trobar cara a cara amb la innombrable i les seves fredes però sàvies paraules. 

Aquesta visita dramatitzada és l'activitat estrella de la Festa dels Empestat de Malgrat de Mar, una festa que va néixer gràcies a l'amor per la història i també per Malgrat d'en Joan Piña, la Núria Arís i la Sònia Arangou. Aquesta idea de crear una festa cultural a Malgrat de Mar que fes present la vil·la en el mapa cultural del territori, s'ha convertit en una realitat que ja va per a la seva tercera edició i ha aconseguit mobilitzar a tot un poble - a la festa hi participen moltes associacions veïnals, grups de teatre, dansa, corals, etc.- aconseguint un èxit merescut, com demostra la nombrosa participació de la gent a la Rua dels Empestat i l'esgotament ,en només tres dies, de les places per a la visita dramatitzada pel poble. 

Així que ja ho sabeu, l'estiu que ve, per a la festa major de Malgrat de Mar- la festa de Sant Roc- no us podeu perdre la Festa dels Empestats, si voleu fer la visita dramatitzada pel poble haureu d'estar a l'aguait ja que les entrades volen. 

Aquí teniu alguns enllaços amb més informació:



dilluns, 22 setembre de 2014

Capitán América: El soldado de invierno (Captain America: The Winter soldier, 2014)






Després d’una molt recomanable primera part, on en el context de la primera guerra mundial, el Capità Amèrica s’enfrontava als nazis al més pur estil Indiana Jones, a la segona part de la saga, sembla que vulgui agafar de referent les pel·lícules d’espionatge de James Bond. 

Basada en les línees argumentals desenvolupades en les etapes més recents del còmic per Ed Brubaker, trobem una pel·lícula amb bones escenes d’acció dirigides amb destresa, efectes especials a dojo, moderadament entretinguda i amb un missatge entorn a la pèrdua de llibertats que han patit els americans durant els primers lustres del segle XXI amb l’excusa de l’amenaça terrorista. 
El principal problema és el guió. Sembla que en les més de dues hores de durada no en tinguin prou per explicar-nos bé la història i de sobte ens trobem amb girs de guió inexplicables que semblen no sorprendre a ningú i que pretenen que l’espectador entomi amb naturalitat. 
Aprofundir una mica més en el missatge, explicar millor allò aparentment inexplicable i estalviar-se alguna escena d’acció l’hagués convertit en una pel·lícula en digna continuació de la seva primera part. Una llàstima.

dilluns, 11 agost de 2014

Bon estiu

Marxem de vacances. Tornarem a mitjans de Setembre. Us deixem una de les reflexions del Dr.  Repronto i, si no les coneixeu, us recomeneu que aprofiteu el temps lliure d'aquests dies (si en teniu) i us hi submergiu.


A gaudir de l'estiu!

dilluns, 4 agost de 2014

Gomorra (2014)


Tothom sap que Roberto Saviano va escriure Gomorra arriscant la pell i vivint en la clandestinitat. D'aquest llibre se'n va fer una pel·lícula l'any 2008 i ara n'arriba la sèrie. No he vist encara la pel·lícula però recomano el visionat de la sèrie durant l'estiu.

L'argument es centra en la guerra entre dos capos: els Savastano y Conte que es disputen el poder del territori de la droga. Aquí els mafiosos no tenen glamour - al contrari, ens hem d'anar acostumant al estil kitsch de la Camorra - i és molt difícil posicionar-se amb cap dels dos clans perquè aquí el que compta és el poder, els diners, la posició i la jerarquia. La càmera capta el realisme com sobreviuen rodejats de pistoles i bales els anomenats treballadors de la droga i quin paper tenen cada un d'ells en aquest complicat joc d'escacs.

Pel que als protagonistes ni Savastono ni Conte són l'eix central. El personatge que funciona com a fil conductor es Ciro di Marzo, del clan Savatano i millor amic del fill del capo, a través d'ell anirem veient com la crueltat es menja tots els sentiments o gairebé tot. També resulten molt interessants el personatges de Genny Svastano, el fill únic del clan, i la seva mare.

Que ningú esperi El Padrino perquè aquí ens troben davant la crua realitat.

dilluns, 28 juliol de 2014

A la carretera (On the road, 1957)


Aquestes primeres setmanes de juliol he estat fent de rodamón per l’extens territori nord-americà de la mà de Jack Kerouac. Així que, sortint de New York he agafat la red line fins arribar a San Francisco.

Jack Kerouac va escriure On the road en un sol rotlle i sense cap paràgraf, tot seguit, com si fos una carretera. Va ser poc acurat amb els signes de puntuació i l’ortografia. Per què la seva manera d'escriure havia de ser diferent a la seva manera d’entendre la vida ? Així és com va plasmar en aquest rotlle les seves vivències durant els viatges que va fer amb Neal Cassady i la resta de la colla: Allen Ginsberg, William Burroughs… pel vast continent americà. Aquesta gent va donar nom a una generació, la generació beat, que plasmarà la seva manera d’entendre la vida en una sèrie de llibres i poemes amb el Jazz com a banda sonora.

El llibre relata les vivències durant els tres viatges que portaran al protagonista per arreu del territori americà. Són dos viatges horitzontals d’ Est a Oest i un de vertical de Nord a Sud.



1947
Nueva York → Chicago, → Newton, Iowa → Stuart, Iowa → Cheyenne, Wyoming → Denver, Colorado → Salt Lake City, Utah → San Francisco, California → Marin City → Hollywood, California → Los Angeles, → Selma, California → Dalhart, Texas → Indianapolis, Indiana → Harrisburg, Pennsylvania → Nueva York.

1949
Rocky Mount, Carolina del Norte → Algiers, Luisiana → San Francisco, → Nueva York.

1950
Nueva York, → Terre Haute, Indiana → St. Louis, Missouri → Denver → Amarillo, Texas → Terre Haute, Indiana → San Antonio, Texas → Laredo, Texas → Nuevo Laredo, Tamaulipas → Hidalgo, Nuevo León → Ciudad Victoria → Llera de Canales → México DF.

Aquests viatges són una recerca, un intent desesperat de trobar sentit a la vida. Els protagonistes viuen el moment, submergits en l’alcohol i al límit de la bogeria, van peregrinant per bars, motels i carreteres amb la intenció de viure al límit en un ambient d’amor lliure quasi esquizofrènic.

Mai us han donat ganes d’anar a l’aventura? De deixar les responsabilitats monòtones del dia a dia i agafar la carretera? Doncs no ho penseu, tot és qüestió de posar-se ON THE ROAD..

dilluns, 21 juliol de 2014

Vall fosca + Casa Macianet = binomi perfecte


Aquestes vacances hem decidit anar a conèixer la Vall fosca, ubicada a la part nord de la comarca del Pallars Jussà. He de dir que ha estat tot un descobriment, i pels amants del senderisme és la vall perfecta, per la gran quantitat d'excursions que es poden realitzar. Dels itineraris que hem fet aquests dies, voldria destacar la via verda del Carrilet, aquest sender segueix una antiga via de tren que es feia servir per transportar material des de la central hidroelèctrica fins als estanys, el camí transcorre per l'estatge alpí i serpenteja pels vessants de les muntanyes amb unes vistes privilegiades a vol d'ocell de la Vall Fosca. És un recorregut d'anada i tornada, però molt recomanable. Nosaltres el vam començar per l'estany de Sallente i en aquest cas vam realitzar a peu el desnivell de gairebé 400 metres del començament, però també es pot salvar aquest desnivell amb l'ajuda del telefèric, un cop superat el desnivell el camí transcorre planer fins arribar a la cambra d'aigües a l'alçada de Capdella on finalitza el recorregut. 

A partir de l'Estany de Gento hi ha moltes rutes d'alta muntanya que recorren els diferents estanys que conformen la capçalera de la vall, fins i tot podem arribar a Taüll o a Espot des dels GRs que parteixen d'aquest punt. Un altre itinerari que vam fer i ens va agradar molt és el que va de Capdella al Port del Rus, el camí és idíl·lic.  

Per acabar, recomanar-vos la casa rural on ens hem allotjat aquests dies, es diu Casa Macianet i es troba a Beranui. La casa té unes vistes espectaculars, les habitacions són molt còmodes i completes i tot està cuidat al detall. En Joan, el propietari, és l'amfitrió perfecte; és atent, discret i un cuiner magnífic. Els sopars a la fresca han estat espectaculars, cuina catalana amb productes de proximitat - molts dels productes són d'elaboració pròpia- i també ha estat molt agradable la companyia dels altres comensals; grans, plaents i profundes converses de sobretaula amb la Rosa, la Lídia, en Miquel i la Pilar. Tenim clar que repetirem l'experiència, Casa Macianet + Vall fosca = binomi perfecte. 


Déu vos guard els de la terra,
Déu vos guard els vilatans,
benvinguts a la Vall Fosca
turistes i estiuejants.

M'han dit que fes un romanço
que tota la vall cantés,
que agradés als de la terra
i també als forasters.

Ja és una feina galdosa,
ben galdosa, com hi ha món,
perquè diguis el que diguis,
no es pot contentar a tothom.

D'aquí en diuen la Vall Fosca
perquè està molt enclotat;
quan a altres llocs el sol brilla
pels d'aquí ja s'ha amagat.

»— Jaume Arnella, Romanço de la Vall Fosca
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...