dilluns, 7 abril de 2014

Kafka (Kafka for Beginners, 2010)


Si agafem la vida i obra del que per molts és considerat com l'escriptor més influent del segle XX i ho adjuntem en un llibre il·lustrat per un dels millors dibuixants de còmics de fa vàries dècades, què obtenim? Doncs Kafka (ed. La Cúpula, 2010), una bona novel·la gràfica guionitzada per un tal David Zane Mairowitz i dibuixada per en Robert Crumb. L'encert d'aquesta novel·la gràfica és barrejar la vida del gran escriptor txecoslovac juntament amb imatges de les seves obres més representatives (com La metamorfosi o El procés), aconseguides gràcies a la imaginació del dibuixant nord-americà. Amb la força que transmeten aquestes imatges ens podem fer una idea de la gran quantitat de coses que li podien passar pel cap al senyor Kafka alhora de crear les seves històries, i és per això que el senyor Zane Mairowitz ha sapigut aprofitar la qualitat del senyor Crumb per donar més potència als punts més importants de la vida de Franz Kafka, que ens va deixar fa quasi noranta anys.

dilluns, 31 març de 2014

Her


Hi ha pel·lícules contra les quals no pots fer res. Se't fiquen en el més profund del cervell i saps que no podràs treure-te-les del cap.

Her ha passat injustament desapercebuda en la batalla dels Oscars i altres premis de la temporada i, a sobre, han tingut l'enorme barra de no nominar la subtil, delicada i terriblement sensible interpretació de Joaquin Phoenix.

La història que se'ns conta es pot classificar entre el drama i la ciència ficció però aquest últim gènere aviat se li quedarà curt. Almenys jo la percebo com una història molt més contemporània del que sembla.

El protagonista, Theodore (Phoenix), és un paio solitari que passa un mal moment sentimental i que dedica els dies a treballar com a escriptor de cartes d'amor per a altres. Si, en bell mig del món tecnològic! Un bon dia es descarrega una aplicació que permet als usuaris cobrir totes les seves necessitats i comença a conversar amb la veu a l'altre costat de l'aplicació - una increïble Scarlett Johanson que només es val de la seva veu per transmetre emocions -. Samantha, creada per intel·ligència artificial, i Theodore començaran a conversar cada cop més fins al punt d'iniciar una relació íntima. Amb aquesta premissa Spike Jonze sembla voler provocar a l'espectador sobre la relació que els humans hem creat amb la tecnologia i fins on podem arribar o quins són els límits dels nostres sentiments. El que fa Jonze ja ho han intentat amb gran encert els creadors de Black Mirror (mini sèrie angles de visionat obligatori) en que el fil conductor  de cada capítol és com la tecnologia ens afecta o ens pot arribar a afectar. 

Her pot semblar un relat futurista però no ho és tant si tenim en compte el centenar d'aplicacions i pàgines webs destinades a trobar parella a través de la pantalla d'un ordenador o mòbil d'última generació. Aplicacions que ens inviten a crear relacions més platòniques que reals i, sobretot, és una lúcida reflexió que l'amor, com moltes altres emocions, estan dins del nostre cap al que ja no sabem governar.

Quan van aparèixer els títols de crèdit m'havia afectat més aquesta història d'amor entre un humà i una màquina que moltes altres pel·lícules que intenten fer-nos creure l'èpica de l'amor com a motor del món.




dilluns, 24 març de 2014

Fuente y Caudal ( Paco de Lucía, 1973)


Encara amb la tristesa de saber que hem perdut a un dels grans de la història en el difícil art de les sis cordes. No he pogut estar-me de buscar, entre els cd's de Paco de Lucía que tinc a casa, un dels discos que més vegades he escoltat. Aquest disc va ser el que va portar a Paco de Lucía al gran públic, tot i que ell ja havia triomfat i actuat en els millors escenaris del món, i tot això per una rumba que conté el disc i que crec que no fa falta que digui el seu nom, tothom sap de quin tema parlo. Però, fora d'aquestes melodies més universals i populars, el disc conté un tema, Fuente y Caudal, que dóna nom al mateix. Aquest tema és una Taranta ,dins dels pals del flamenco: la buleria, la siguirilla, la soleà, etc, diríem que és el menys heterodoxa en quant a les normes de tempo i estructura. Doncs aquest tema vaig tenir la sort de poder-lo estudiar quan estava fent classes de guitarra flamenca a Barcelona, i tocar alguns fragments del mateix - amb les meves limitacions tècniques i rítmiques-. És un tema impressionant, té un fragment de tremolo - tècnica que permet tocar dues melodies alhora- que posa la pell de gallina.

Un dia parlant amb el meu professor, Juan Pedro Medina, jo li comentava que en la partitura d'aquest tema només hi veia milers i milers de notes, una darrera l'altre, impossibles de memoritzar. Com ho feia Paco de Lucía per composar un tema tant complex en quant a estructura i tocar-lo com ho feia i ,a més, amb el handicap de no saber llenguatge musical  - li vaig preguntar al meu professor -. La resposta va ser senzilla, allà on nosaltres veiem milers de notes que es succeeixen unes darrera de les altres, Paco de Lucia hi veu una harmonia feta de quatre acords, senzilla i lògica. És la diferència entre el geni i la resta dels mortals. 

Les persones ens deixen però les obres perduren, i Paco de Lucía, en aquest sentit, ja és immortal. 




dilluns, 17 març de 2014

Hijos del Tercer Reich (Unsere Mütter, unsere Väter, 2013)


Sempre es diu que les guerres les expliquen els vencedors. En el cas de la Segona Guerra Mundial ens trobem a sobre amb uns vençuts tan avergonyits i humiliats per l’Holocaust que han tardat dècades a donar-nos la seva versió de la història. Centenars de novel·les, pel·lícules, còmics, sèries produïdes majoritàriament per nord-americans ens han donat un relat des del punt de vista dels vencedors del bloc oest. 
Com que el temps cura ferides i va posant les coses al seu lloc, en els últims anys hem tingut diversos exemples explicats des del punt de vista alemany com la novel·la “Les benignes” de Jonathan Littel o directament per autors alemanys com la pel·lícula “El hundimiento”. 
La minisèrie de tres episodis Hijos del tercer Reich entra dins d’aquest segon grup. Amb el seu títol original “Els nostres pares, les nostres mares” la sèrie ja demostra la seva valentia en el títol, accepte-m’ho, els nazis eren els pares i els avis dels alemanys d’avui. Tot i que malauradament no aborda amb la precisió que ho fa Littel els pensaments dels individus que formaven part de l’exèrcit nazi, si que humanitza als personatges fins al punt de enfrontar-nos amb allò més terrorífic del nazisme: els nazis no eren monstres vinguts d’un altre planeta sinó que eren tan humans com tu o jo. És això el que dóna valor a una sèrie que si agafés arguments semblants i els apliqués a qualsevol altre conflicte, seria un producte menor.
La història comença a Berlin, a l’estiu del 41. Els joves alemanys estan eufòrics pel ràpid avenç de la guerra. Cinc amics es troben per acomiadar-se en un bar. Tres d’ells van al front, dos com a soldats i una com a infermera. Els altres dos, una parella, es queden. Ella per triomfar al món de la música. Ell, un sastre jueu, a esperar que passi el temporal antisemita per seguir amb la seva vida. Preveuen una guerra curta: “Per Nadal a Berlín”, diuen. La cosa no tarda a torces, el front s’atura a les portes de Moscú i la persecució dels jueus es torna asfixiant. I la guerra treu el pitjor de cadascun d’ells.

dilluns, 10 març de 2014

Lennon (2010)


L'escriptor francès David Foenkinos, gran amant de la música de John Lennon i de The Beatles, ha volgut arriscar-se alhora de fer una aproximació a la vida de John Lennon al llibre anomenat simplement Lennon (2010; Alfaguara el va publicar en castellà l'any passat). I dic arriscar-se perquè representa una biografia novel·lada sobre el famós músic, explicada en primera persona pel mateix artista, o sigui que Foenkinos s'ha hagut d'imaginar les paraules que diria el mateix Lennon. A més ho fa en unes hipotètiques sessions de psicoanàlisis entre 1975 i 1980, així que representa un monòleg de 189 pàgines. Per això, darrera d'aquest llibre hi ha un gran treball d'investigació: Foenkinos va escoltar moltes hores d'entrevistes i, sobretot, va escoltar moltes cançons de The Beatles i del mateix Lennon i així va apropar-se al seu estat d'ànim, a la seva forma de ser. I això va ser per l'autor el més complicat, "apropar-se a la seva veritat, al que realment havia viscut o sentit". Però sembla ser que els mateixos fanàtics de The Beatles estan encantats amb la novel·la i, fins i tot, alguns d'ells han comentat a l'escriptor que s'han imaginat al mateix Lennon parlant de la seva vida. Jo l'únic que us puc dir és que també penso el mateix i que m'ha agradat molt com està escrit, que es llegeix molt ràpidament, i que mentre ho fas t'imagines la vida, no només del mateix Lennon (desde la seva infància) sinó també la d'aquella època, el moment de la creació de The Beatles, la relació entre ells (sobretot la de Paul i Lennon), l'èxit tan aclaparador que van tenir i l'aparició de Yoko Ono. En definitiva, un llibre molt recomanable i que emociona per moments.

dilluns, 3 març de 2014

Cleveland (2012)


L’obra pòstuma de Harvey Pekar té un punt de sorprenent. El guionista de còmics de Cleveland a qui la fama li va arribar tard però en vida gràcies a la pel·lícula “American Splendor” basada en el seus còmics, ens tenia acostumats a la seva visió pessimista de la vida. Un personatge queixós i rondaire que feia la seva crítica social a partir dels petits moment de la seva vida com a funcionar administratiu d’un hospital. 
La primera frase que trobem a la primer pàgina de Cleveland és “Yeah, live had a plenty of good days” posada en boca d’un Pekar dibuixat amb el seu habitual posat seriós, amb les seves poblades celles que li donen aquest toc de permanentment enfadat amb el món. Pekar ens posa en situació i en quatre pinzellades ens explica la història de la ciutat. Un cop ubicats comença l’autobiografia excel·lentment dibuixada per Joseph Remnant, donant especial importància als moments més feliços de la seva vida en el seu estil habitual. Un estil que ha fet que molt el qualifiquessin com un dels grans escriptors americans contemporanis.. 
Pekar s’acomiada de nosaltres magistralment i mirant de deixar-nos un bon regust de boca. Ho aconsegueix.

dilluns, 24 febrer de 2014

L'home mico del Plistocè o per què em vaig cruspir el pare (The Evolution Man or how I ate my father, 1960)



Roy Lewis, l'autor d'aquest llibre, té la capacitat d'endinsar-nos en el passat remot de la nostra espècie a través d'una comunitat d'Homo Sapiens. Els protagonistes d'aquesta divertida història, tenen una comunicació verbal molt fluida ,fins i tot són capaços de fer servir tecnicismes paleontològics i arqueològics, fan descobriments cabdals per la història de la nostra espècie (el descobriment del foc i tot el que l'envolta, l'exogàmia, etc.) i també són capaços d'entendre allò que els fa diferents a la resta dels animals i de les espècies d'Homo veïnes. L'autor juga amb els descobriments del món de l'arqueologia i amb les diverses teories evolutives que hi ha, tot dotant als protagonistes d'idees i observacions que inevitablement et fan esbossar un somriure quan les llegeixes.

A continuació, us faig cinc cèntims d'aquesta peculiar família:

Ens trobem a l'època geològica anomenada Plistocé, 180.000 a.C., any amunt, any avall. La família que ens presenta aquest llibre, viu precisament en aquest antic període de la humanitat, el patriarca Edward és un evolucionista, creu que hem estat tocats per una vareta màgica i som els escollits entre tots els animals del planeta per fer quelcom més important. Per aquest motiu, sempre està pensant les maneres de progressar tecnològicament; com podem millorar les tècniques de cacera, la qualitat de les nostres eines, etc. En canvi, a l'altre extrem, trobem l'oncle Vània, que no és capaç d'entendre perquè ens entestem en caminar de manera bípeda, menjar carn de grans antílops i viure al terra, desprotegits de la seguretat que donen els arbres. Dels tres fills de l'Edward,  l'Oswald és el que menys entén aquesta obsessió del pare per evolucionar,l' Alexander és un tant estrany, últimament li ha donat per agafar l'ombra de les coses i deixar-les atrapades a les roques, el pare diu que és un artista , i Wilbur, és un bon caçador i un gran fabricant d'eines. En aquesta gran família no podrien faltar les dones, quan més voluptuoses millor - com han canviat els canons de bellesa femenina aquests darrers 100.000 anys... - Així, tenim a la Mare, determinant en alguns dels descobriments de la família, les filles Elsie, Ann, Doreen i Alice i les tietes Aggie i Nellie. Penseu que sense elles la vida de la comunitat seria impossible, un 70% de la nostra dieta és bàsicament fructífera, i elles són les encarregades de recol·lectar aquests fruits silvestres. A més, que dir de la seva feina en el curtit de les pells, fabricació d'estris,  la criança dels fills, etc. Per últim, parlar de l'aventurer de la família, l'oncle Ian, que un dia va decidir que volia voltar món i conèixer altres comunitats i cultures. Així va ser com va deixar Àfrica i va arribar a Europa, on va conèixer els homes robustos de prominència cranial, també va estar per Àsia i, tal vegada, va creuar l'estret de Bering per visitar terres americanes.

Doncs res, si voleu passar una bona estona amb el caliu del foc que dóna l'estança principal de la cova d'aquesta particular família, només heu d'obrir les pàgines d'aquest llibre i viureu les aventures i desventures d'aquesta comunitat. Un comunitat que ens recorda, que la comoditat de les nostres vides a l'actualitat, és fruit de milions d'anys d'una lluita a vida o mort per a la supervivència de la nostre espècie.




dilluns, 17 febrer de 2014

Relaciones (1999)


A l'obra Relaciones (ed. Sins entido 1999), l'historietista i il·lustrador Federico del Barrio (aquest cop amb el pseudònim "Silvestre") aprofundeix en les possibilitats que dóna una pàgina en blanc, jugant molt bé amb el seu espai i utilitzant la tinta de moltes maneres. A més, amb les paraules justes aconsegueix que els personatges es formulin preguntes que van més enllà de les històries que ells mateixos protagonitzen, dient frases que acaben sent qüestions intel·ligents sobre el límit que pot haver-hi en la manipulació que fa d'ells el mateix autor. Aquest juga amb les seves creacions d'una forma simpàtica, deixant que el lector també entri en el seu joc. En definitiva, estem davant d'una obra en blanc i negre, de quaranta-vuit pàgines, molt original, amena, ràpida de llegir, amb diferents tipus de dibuixos, i que uneix coses com la il·lusió i la realitat de la vida. I com diu un dels personatges, "¿Qué mundo es éste, en el que una imagen vale más que mil palabras?".

dilluns, 10 febrer de 2014

True Detective (2013)


El gènere de les sèries de televisió policíaques té una premissa força bàsica: un crim, uns policies que investiguen i un dolent que es manté en la incògnita. D’entrada sembla molt fàcil però poques sèries aconsegueixen, a partir d’aquesta base, crear un argument que atrapi i crear una història que et faci considerar totes les possibilitats com el més elaborat dels sudokus. Si a més a més aconsegueixen crear personatges complexes i ben interpretats és molt difícil que l’espectador no esperi setmanalment la seva ració de novel·la negra televisada.

I això m’ha passat a mi amb “True Detective”, la nova sèrie de l’HBO a la que estic segura que li caurà més d’un Emmy aquest 2014.

Tot comença l’any 1995 quan els agents Rust (Matthew McConauguey) i Marty (Woody Harrelson) comencen a investigar l’assassinat, amb tints satànics, d’una jove prostituta. A través de flashbacks se’ns explica com els dos agents abordaven el cas mentre que l’estructura narrativa ens porta al 2013, quan el cas es reobre de nou, i els dos agents són entrevistats, per separat, pels investigadors actuals del cas. Aquesta manera de contar la història obliga a l’espectador a no perdre’s cap detall ni dels flashbacks ni molt menys les entrevistes del present –  on els guionistes posen en boca de Rust autèntiques genialitats-.


Un dels punts forts és l’atmosfera que aconsegueixen crear opressiva i gris que inevitablement em recorda a The Killing, amb la diferència que en aquest cas els detectius són dos homes. Marty (Harrelson) és el poli afable, pare de família, faldiller i que aporta el contrapunt un xic més còmic.  Rust (McConauguey) és el poli sense habilitats socials, hermètic, clarament traumatitzat pel seu passat  i que l’ha convertit en un paio escèptic però que ha desenvolupat un sentit de la intuïció infal·lible. De fet, les escenes de McConauguey en les entrevistes del present són una pura delicatessen fent que jo, gran detractora d’aquest actor, hagi caigut absolutament rendida a la seva interpretació. La mirada del Rust del 2013 és la d’un home cansat i que ja no sap que vol dir la paraula esperança. Un home que sobreviu a base d’empassar el fum dels seus cigarrets i beure litres de cervesa mentre respon a les preguntes sobre el cas amb desgana des d’un lloc més enllà de la soledat absoluta. Només per saber perquè Rust ha canviat tant després de la investigació del 1995 no pots ni vols deixar de mirar la pantalla.

dilluns, 3 febrer de 2014

Les coses grans (2013)


Les coses grans és una sèrie petita, de petites històries quotidianes en càpsules de 10 minuts escassos, que tracten sobre la parella, l’amistat, l’amor, el desig, les contradiccions i les neures que tots portem a dins...
Explicat tot en clau d’humor, d’aquell tipus d’humor que no et fa esclatar de riure però que et manté amb el somriure als llavis, sigui per què t’identifiques amb algun personatge o que la trama et porti a sensacions viscudes tot i que portades a extrems inversemblants. 
Roger Coma és el director, escriptor i protagonista de la sèrie, que és per tant un projecte molt personal que ha tirat endavant amb el suport de mecenes i patrocinadors. Com a intèrprets destaquen junt amb Coma, Mar Ulldemolins, Pep ambròs i David Verdaguer. 
Una websèrie que compta de moment amb una temporada de 9 episodis i que té més idees que pressupost. De fet estan buscant recursos per fer-ne una segona temporada. Us animo a veure-la i a col·laborar-hi. Podeu veure-la a TV3 o per You Tube .
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...