dilluns, 3 de desembre de 2012

Hijos de la anarquía (Sons of Anarchy, 2008)


Motards que trafiquen amb armes, bandes rivals, investigacions policials, terroristes irlandesos, argument Hamletià... Aquests i molts d’altres elements els trobem a Hijos de la anarquía, una sèrie creada per Kurt Sutter i que amb aquests ingredients hauria de ser una bomba però que pel meu gust fa mitja figa. La sensació permanent com a espectador és que la sèrie podria donar molt més de si però es queda a mig camí.
Enlloc d’aprofundir en els drames personals dels personatges, en allò que els ha portat a ser com són (de idealistes veterans del Vietnam a traficants d’armes) i en allò que els pot fer canviar al llarg de les temporades, la sèrie es queda en el més banal fins al punt de ser esclava del cliffhanger més sorprenent encara que aquest resti a la foto global. La sensació que la història bona és la que no t’expliquen, la que va passar 30 o 40 anys abans de l’inici de la sèrie és permanent. 
L’altre punt negatiu pel meu gust és la comoditat moral en la que deixen a l’espectador, que es posiciona necessariament amb un club de motards traficants d’armes gràcies als personatges que volen canviar aquest club, identificant-ne ràpidament els bons dels dolents per evitar que l’espectador s’hagi de molestar en pensar per què està tan a favor d’aquesta colla de malparits. Si a sobre hi afegeixes que el poli que els encobreix és un malalt de càncer i els que no ho fan són encara més malparits que els traficants, ja ho tenim solucionat: Acomodis i agafi crispetes que aquí no caldrà que faci anar gaire les neurones. 
Això és dolent? No te per què. Però quan et recomanen una sèrie dient que “T’agradarà si ets fan de Los Soprano”, el més fàcil és que la cosa vagi malament. El clàssic problema de les expectatives massa altes. Això és el que m’ha passat amb “Hijos de la anarquía”, una sèrie que em distreu però no m’emociona, m’entreté però no fa que al cap d’un temps pensi com de bo era aquell episodi o aquell altre. En definitiva, que no la comparin amb Los Soprano perquè no li arriba ni a la sola de la sabata.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...