dilluns, 24 de setembre de 2012

Diario de la guerra del cerdo (1969)


Aquesta és una novel·la que pot agradar i incomodar alhora.
Ens trobem a Buenos Aires. Una onada de violència omple els carrers de la ciutat. Els joves s’han revelat contra els vells. Els persegueixen i els apallissen, moltes vegades fins a la mort. El llibre està explicat des del punt de vista d’un home a les portes de la vellesa que comparteix bona part del seu temps amb amics que ja es troben plenament en la tercera edat i que ens parla de la lluita a la ciutat i de la seva lluita personal contra la vellesa. La primera lluita forma clarament part de la ficció, la segona és molt habitual a la nostra societat.
L’escriptor Adolfo Bioy Casares no acaba d’explicar-nos els motius d’aquesta violència intergeneracional, però la manera d’actuar és semblant als episodis de persecucions racials o religioses que malauradament han estat habituals a la història de la humanitat.
Com veieu, l’argument ja és incòmode de per si, però ho fa més quan el lector se’n va adonant, pels comentaris dels protagonistes, que a diferència dels brots de violència racial, en aquest cas les víctimes mostren certa comprensió i conformisme amb els fets. Els vells no volen ser vells i són els primers enemics de la inevitable vellesa.
L’autor, que afirmava que va escriure aquest llibre quan va sentir que envellia, construeix un relat sobre com ens costa acceptar el fet de fer-nos grans, com les condicions físiques fan palès allò que el cap no vol veure i com ens aferrem a qualsevol cosa que ens faci sentir joves. A més d’aquest posicionament personal enfront del propi envelliment, també ens dóna una visió sociològica personal d’una societat que envelleix i que no sap que fer amb els seus avis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...