dilluns, 12 de novembre de 2012

Vides desafinades (2011)


El Premi Joanot Martorell 2011 vindria a ser una típica historia coral de personatges el destí dels quals s'acaba creuant. Aquests personatges es mouen tots entre els 30 i els 40 anys i Xavier Aliaga ens hi explica el seu pas de la joventut a la maduresa. Si aquí hi afegim la relació que ténen amb la música els protagonistes, des de dues propietàries d’una petita discogràfica fins a un seguidor de la música indie, passant per un crític musical de segona, la novel·la sembla escrita per fer les delícies de tots aquells que vam gaudir d’Alta fidelitat, sigui en la seva versió literària escrita per Nick Hornby o per la seva versió cinematogràfica dirigida per Stephen Frears. En aquest cas però les referències musicals a bandes com Wilco, Los Planetas o Antònia Font donen la sensació en moltes ocasions que hi són posades amb calçador.
La novel·la escrita en primera persona pels diversos protagonistes que s'alternen segons els capítol, busca omplir els forats buits entre narradors forçant massa vegades les situacions per tal que aquests ens acabin explicant fets passats de forma poc natural o creïble. Em sembla interessant el fet que l’autor escrigui en català o valencià en funció de l’origen del narrador de cada capítol, donant una riquesa de vocabulari i expressió molt bona a la novel·la al combinar perfectament ambdós dialectes amb tanta naturalitat i a més fent-ho amb un llenguatge jove i gens artificial. Nota: En contra de l’opinió d’alguns polítics i opinaires professionals, amb un coneixement normal de català en qualsevol de les seves variants, podreu entendre el llibre sense necessitat de diccionaris ni traduccions. 
Tot i la seva aparent manca d’originalitat en el plantejament, hi trobem una sèrie de girs argumentals que van sorprenent al lector sense semblar artificiosos i converteixen la lectura en agradable i distreta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...