dilluns, 10 de febrer de 2014

True Detective (2013)


El gènere de les sèries de televisió policíaques té una premissa força bàsica: un crim, uns policies que investiguen i un dolent que es manté en la incògnita. D’entrada sembla molt fàcil però poques sèries aconsegueixen, a partir d’aquesta base, crear un argument que atrapi i crear una història que et faci considerar totes les possibilitats com el més elaborat dels sudokus. Si a més a més aconsegueixen crear personatges complexes i ben interpretats és molt difícil que l’espectador no esperi setmanalment la seva ració de novel·la negra televisada.

I això m’ha passat a mi amb “True Detective”, la nova sèrie de l’HBO a la que estic segura que li caurà més d’un Emmy aquest 2014.

Tot comença l’any 1995 quan els agents Rust (Matthew McConauguey) i Marty (Woody Harrelson) comencen a investigar l’assassinat, amb tints satànics, d’una jove prostituta. A través de flashbacks se’ns explica com els dos agents abordaven el cas mentre que l’estructura narrativa ens porta al 2013, quan el cas es reobre de nou, i els dos agents són entrevistats, per separat, pels investigadors actuals del cas. Aquesta manera de contar la història obliga a l’espectador a no perdre’s cap detall ni dels flashbacks ni molt menys les entrevistes del present –  on els guionistes posen en boca de Rust autèntiques genialitats-.


Un dels punts forts és l’atmosfera que aconsegueixen crear opressiva i gris que inevitablement em recorda a The Killing, amb la diferència que en aquest cas els detectius són dos homes. Marty (Harrelson) és el poli afable, pare de família, faldiller i que aporta el contrapunt un xic més còmic.  Rust (McConauguey) és el poli sense habilitats socials, hermètic, clarament traumatitzat pel seu passat  i que l’ha convertit en un paio escèptic però que ha desenvolupat un sentit de la intuïció infal·lible. De fet, les escenes de McConauguey en les entrevistes del present són una pura delicatessen fent que jo, gran detractora d’aquest actor, hagi caigut absolutament rendida a la seva interpretació. La mirada del Rust del 2013 és la d’un home cansat i que ja no sap que vol dir la paraula esperança. Un home que sobreviu a base d’empassar el fum dels seus cigarrets i beure litres de cervesa mentre respon a les preguntes sobre el cas amb desgana des d’un lloc més enllà de la soledat absoluta. Només per saber perquè Rust ha canviat tant després de la investigació del 1995 no pots ni vols deixar de mirar la pantalla.

2 comentaris:

  1. Té molt bona pinta. He llegit que cada temporada comptarà amb una nova parella de detectius - actors de renom- investigant un nou cas. Una cosa que m'agrada és que les temporades són curtes, aquesta té només vuit episodis. Apuntada a la llista! Per cert, benvinguda a Porcions Sol.

    ResponElimina
  2. Gràcies per la rebuda i deixar-me participar ;)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...