Country & Western (Siniestro Total, 2010)

Aclarim-ho d’entrada: l’últim disc de Siniestro Total no és un disc de country en el sentit estricte. Té un regust country, però sona com sonen últimament ST, com els gats vells que són, amb algun toc de Texas per aquí i per allà. Sí que hi ha homenatges a Johnny Cash, però també a AC/DC i, en definitiva, a ells mateixos (“Country & Western”, la cançó, no és més que “Yo dije yeah!” tocada per uns senyors que ronden la cinquantena...). Està pensat per editar-se en vinil (edició limitada de 600 exemplars), i s’ha intentat mantenir aquesta consistència de dues cares també en l’edició en CD (tot i perdre la gràcia) col·locant una cançó instrumental al final de cada “cara” (experimentació radiofònica a “The wrong frequency”; més western que country a “La balada del látigo”) com a Policlínico Miserable (1995).

Les males notícies són dues: la primera, òbviament, és el títol. La segona, que es confirma que es va fer un mal canvi de baixista. La versatilitat amb l'instrument d’Oscar Avendaño és proporcionalment inversa a la seva capacitat compositiva; la substitució de Segundo Grandío (coautor de “Camino de la cama” o “Chusma”) per Avendaño (autor o coautor de tots els temes insubstancials i prescindibles del disc) resta bastant al còmput global que, així i tot, és positiu.

Perquè sí, amics meus, estem davant del millor disc de ST en tretze anys. I no se m’espantin, que de fet això només vol dir que és millor que La historia del blues (2000) i Popular, democrático y científico (2005), que és l’únic material nou que s’han dignat a treure en aquest període. El combo Soto/Hernández es mostra aquí engrassat a la perfecció ("Trastorno bipolar"), el so està més cuidat que mai, i la lírica del senyor Hernández recupera amb aquest disc part d’aquell punch que havia tingut fins a mitjans dels noranta; no arriba a aquell nivell, però ens corrobora que encara és capaç del millor (“Como el aceite y el yang”), del pitjor (“Los putos amos”) i de les habituals sortides per la tangent (“The very first one”).

Potser hi falta alguna de les habituals sortides punk, però a aquestes alçades del partit l’únic que podem fer és agrair que, amb gairebé trenta anys d’història a l’esquena, encara siguin capaços de fer un altre enorme esforç conceptual com aquest.