Mad Men (2007)

Aquesta és una de les millors sèries que podem veure actualment. Quan me la van recomanar acabava de llegir els “Contes” de John Cheever, i quan vaig veure’n els primers episodis, si m’haguessin dit que l’invent estava signat pel propi Cheever, m’ho hagués cregut. Però el pare de la criatura és Matthew Weiner, ex-guionista de “Los Soprano”, qui al igual que feia Cheever, ens explica la vida a Nova York i als seus suburbis als anys 60. L’entorn escollit per retratar aquesta època és una agència publicitària, justament a l’edat d’or d’aquest negoci, un època en la que els publicistes eren una mena de icona a qui adorar. Tot això és utilitzat per mostrar-nos les relacions socials, laborals i personals, el masclisme dominant, les (males) costums de fumar i es beure per tot arreu, una època en  la que, com deia John Cheever, gairebé tothom anava amb barret pel carrer.
El ritme de la sèrie és pausat però no avorrit, té l'hipnotisme de l'encant de l'època, que a mi personalment m'enamora, i fa que t'entrin ganes de passejar, vestit per l'ocasió pels carrers de Manhattan. I paradoxalment, aquest és l'únic punt que trobo a faltar a la sèrie.  La sèrie està totalment mancada d'exteriors i no ens  ensenya aquests carrers. Una llàstima.

Els actors, poc coneguts, estan tots a un altíssim nivell. Tant alt i tant creïble que poden corre el risc de quedar encasellats en els seus vestits perfectament planxats i les seves cinturetes d’avispa, que comencen a marcar la moda de les passarel·les de cara a l'hivern que ve.

La qualitat de la producció, està al nivell de les grans sèries de la TV per cable americana, i en aquesta ocasió és mèrit de la AMC, que amb aquesta sèrie es va llençar per primer cop a la producció de sèries. Aquesta qualitat la podreu percebre des dels títols de crèdits, dissenyats amb un gust impressionant, i que semblen sortits de l’escola de Saul Bass.