dilluns, 20 de setembre de 2010

París, Texas (Paris, Texas, 1984)


París, Texas (1984), dirigida per un dels cineastes més importants dins del considerat cinema d'autor, l'alemany Wim Wenders, és una pel·lícula de culte dels 80, una autèntica joia que t'atrapa des de l'inquietant inici fins al seu bell i emocionant desenllaç final.

La història comença amb un travelling aeri que ens mostra part d'un desert de Texas, molt ben acompanyat per unes notes de guitarra de Ry Cooder (cançó molt coneguda que es va utilitzar en l'antiga sintonia del programa de la 2: Documentos TV); poc després, veiem un personatge deambulant per aquest paisatge auster amb un vestit polsós i una garrafa d'aigua gairebé buida. Aquest personatge està interpretat per Harry Dean Stanton, un actor al qual sempre li han donat papers secundaris (com a Alien, el octavo pasajero, 1979), però que aquí és el protagonista, i la veritat és que interpreta meravellosament el paper de Travis, un pare perdut en els seus records que fuig sense saber on, encara que té una idea fixa al seu cap: París, Texas.

Wenders ens va endinsant en l'argument d'una manera pausada, amb plànols bellíssims i uns diàlegs molt ben pensats. La delicadesa de les imatges contrasta amb la duresa de reconèixer coses del passat que Travis creia haver oblidat. El personatge de la seva dona (Jean), un paper molt important en la història, ho interpreta la bella Nastassja Kinski, que no pot estar més maca en aquesta pel·lícula.

En definitiva, París, Texas és una road-movie preciosa, molt nostàlgica, plena d'emocions i de ferides del passat que no es van poder cicatritzar. Va aconseguir la Palma d'Or a Cannes i un servidor la considera com una de les seves cinc pel·lícules preferides.

1 comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...