dilluns, 23 d’agost de 2010

Los Soprano (The Sopranos, 1999)


Un pare de família es veu amb l’obligació d’agafar les regnes del negoci familiar, sempre amb la supervisió del seu oncle i la seva mare, amb un pes històric important dins el clan i el negoci. A més, es tracta d’una persona a la que li és difícil abaixar-se els pantalons exclusivament per a gaudi de la seva senyora. Tot plegat li genera una sèrie de dilemes personals, morals i de relació amb l’entorn, que acabaran portant-lo a episodis d’estrés i depressió, pels que necessitarà ajuda d’una psiquiatra. A aquesta trama, que ja de per si pot ser interessant, hi podem afegir que el negoci familiar no és cap altre que la mafia, amb la qual cosa tots els dilemes morals de la sèrie agafen un caire encara més interessant.
A partir d’aquí, David Chase i el seu equip de guionistes van desgranant al llarg de 6 temporades (86 episodis) tota una sèrie de trames i subtrames que deixaran encantats als fans del gènere, encara que el desmitifica una mica, al tractar molt de prop la psicologia del gàngster i la seva vida més quotidiana. Segurament no s’ens passaria mai pel cap un Michael Corleone vestit amb xandall un diumenge al matí, menjant una porció de pizza en un terrasseta de New Jersey, cosa que Tony Soprano fa habitualment.
La sèrie però, també interessarà als que no són seguidors de pelis de gàngsters, gràcies al bon anàlisis que fa de les relacions matrimonials i paterno-filials, del poder i la seva conservació (vessant maquiavèlica), de la integració de la immigració a Estats Units, des del punt de vista no del nouvingut sinó de les famílies italianes que porten diverses generacions visquen-t’hi. Una de les virtuds de la sèrie és que sap aprofitar molt bé el format serialitzat de la TV. No tenen pressa per explicar la història ni precipitar els esdeveniments, les coses no passen, flueixen, evolucionen amb el tempo adequat.
Si als guions, que són una obra mestra a cada episodi, hi afegim una producció acurada (i de les més cares del seu moment), una interpretació que es mou entre el molt correcte i l’excel•lència, i certa experimentació en algun episodi del més pur estil Lynch, tindrem el que, segons molts crítics i part del públic, és la millor sèrie de la història de la TV.

2 comentaris:

  1. Juntament amb El Lado Oeste de la Casa Blanca, són sèries que tinc pendents de veure. Serà qüestió de posar-s'hi.

    ResponElimina
  2. L'haig de començar a veure ja!! Jo també he llegit que és de les millors sèries que s'han fet mai a la TV, igual que The Wire, però aquesta última em dóna molta mandra veure-la (per ara).

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...