divendres, 13 d’agost de 2010

Viatge a Montserrat (Quimi Portet, 2009)


L’últim disc de l’Astre Intercomarcal és un bon resum del que fins ara ha estat la seva carrera musical en solitari. És el que fa set, i hi podem trobar tant revisions de sonoritats dels seus primers treballs (principalment els sintetitzadors que planegen i les recuperades guitarres elèctriques) com els tambors i el nylon dels últims discs.
“Música per a cremar autobusos”, “Dorm” o “Viatge a Montserrat” remeten directament a aquella època en la que Quimi Portet semblava fer esforços per fer-se un lloc en l’atapeït museu del rock català; la novetat és que aquí no hi ha esforços i que tot plegat sona molt menys encaixat, més dinàmic i natural, herència sens dubte de la reinvenció del personatge que va fer a partir de 2004. No sé si conscientment o sense saber-ho, a partir d’aquell moment les produccions van semblar passar a segon terme a favor de l’espontaneïtat. La triologia Hoquei sobre pedres (1997), Cançoner electromagnètic (1999) i Acadèmia dels somnis (2001) és el pilar sobre el que molts s’adormirien i es començarien a repetir. Però el tomb que va fer va inundar de rauxa cada racó dels seus discs. La Terra és plana (2004) continua essent, per mi, el millor disc en català de la dècada; una al•lucinada brutal, un disc surrealísticament dolç on no hi desencaixarien gens les presents “Sabadell” i “Quitèria”.
I si el so és una mena de compendi de les maneres portetianes, en aquest cas les lletres també ho són: reiteren la disbauxa dels últims discs i es repeteixen les bromes, que ja són clàssiques (el pavelló, l’aplec, etc.). Tot i així, què voleu que us digui, a mi encara em fan gràcia. Potser el més curiós de l’apartat lletres sigui que també hi ha una certa tornada cap a la tristesa que rondava els primers treballs. “Dorm” és segurament la cançó més colpidora que ha escrit en anys. En tot cas, “Homes i dones del cap dret” (hereva directa d’”Hostessa”), “Excursionista” (en versió normal i per a aplecs) i l’esmentada “Dorm” justifiquen per si soles l’existència d’aquest treball.
En resum, un bon disc per iniciar-se en l’univers Portet per als forans, i un disc que no inventa res de nou però que deixa més que satisfet als que en tenim prou en, de tant en tant, poder escoltar aquest venerable cantautor (cantautor?).

4 comentaris:

  1. Reconec totes les virtuds del guapo del Último de la Fila, però la seva veu moltes vegades és la frontera que em costa superar perquè em vingui de gust escoltar-lo.
    De l'últim disc, em quedo amb "Homes i dones del cap dret".

    ResponElimina
  2. Doncs jo tinc Hoquei sobre pedres, Acadèmia dels somnis (aquest el vaig comprar després de veure'l a Tordera) i La terra és plana, però fa molt de temps que no els escolto. I encara que a vegades les veus una mica especials em molesten, no em passa amb la d'en Quimi Portet. Hauré de tornar-me a enganxar a les seves cançons i dornar-li un cop d'orella a aquest últim álbum.

    ResponElimina
  3. En Marc ha dit una veritat com un temple, les virtuds del mestre són inequívoques, però el timbre i qualitat de la seva veu fan entervolir un resultat final que a molts priva d'escoltar més enllà de "la primera capa"...

    A mi personalment, és dels discs seus que més m'ha agradat...

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...