Perduts (Lost, 2004-10)

L'enigma plantejat per J.J. Abrams ha jugat amb l'espectador intencionadament, mostrant el seu rostre més versàtil, comportant-se com una aventura exòtica, un thriller paranoide, un malson nihilista o un trencaclosques per a nerds, depenent de la temporada en què es trobés, i elaborant excursions a la ciència ficció més metafísica, o fins i tot al pèplum místic, en la seva recta final. La gramàtica de Lost està repleta de mil i una piruetes que han servit per articular una narrativa polièdrica i exasperant, però completament adictiva. Aquesta sèrie s'ha obstinat per mantenir-se en la penombra capítol rere capítol, narrant-nos una odissea metafísica a on les regles mai han estat desvetllades. El joc d'oposats sempre ha estat aquí -bé i mal, fe i ciència, Jack i Locke, Jacob i l'Home de Negre- però la sèrie ha deixat que sigui el públic qui jutgi el paper de cadascun, facilitant un ampli ventall d'interpretacions. Els seus personatges han estat densos, oberts i dinàmics, amb elements contradictoris i la capacitat de sorprendre'ns convincentment. La línia que ha separat al dolent de l'heroi sempre ha estat poc clara, alimentant un debat que s'ha estès més enllà del sofà de les nostres cases i que ha arribat als mitjans de comunicació, convertint-se en tot un fenomen televisiu. El colofó l’ha posat un tancament difícilment superable; la retransmissió simultània de l'últim capítol en 59 països diferents. Un final èpic i emocionant a on la sèrie, a pocs minuts per al final, ha tornat a fer una cabriola narrativa, aproximant-se perillosament als arquetips de desenllaços que fan ràbia. La conclusió no ha funciona bé a nivell narratiu, però el fort vincle que s'ha establert amb els aficionats li ha donat sentit. Lost ha pres consciència de si mateixa en la seva última temporada i al final, s'ha permès el luxe de que ens acomiadem dels personatges. El moment cal assaborir-ho com el que és, un homenatge, que cadascú jutgi si era merescut o no.