dimecres, 4 d’agost de 2010

El planeta prohibit (Forbidden Planet, 1956)


El planeta prohibit va arribar als cinemes just quan la ciència ficció començava a superar la seva infància, i per això es beneficia d'una meravellosa dualitat. D'una banda tenim una aventura espacial sensacionalista, que es nodreix de la febre pels plats voladors i que connecta directament amb les pors col•lectives d'aquells dies. I per un altre la pel•lícula ens ofereix una maduresa formal molt superior a la majoria dels productes de l'època, a més d'una notable harmonia visual i certa riquesa temàtica, degut al fet que la trama està elaborada a partir de La tempesta (1611), una peça dramàtica de Shakespeare que el film situa en un context futurista plegat de pistoles làser, robots, monstres i cels impossibles. Però l'encant de El planeta prohibit és sobretot qüestió de forma, el director Fred M. Wilcox es banya en els orígens pulp del gènere i elabora un impecable disseny de producció, els mecanismes del qual no han perdut gens de suggestió. L'ambientació retrofuturista és la principal basa d'aquesta fantasia colorista i naïf, on la imaginació visual campa per espais marcians i mons subterranis, convenientment recolzada d'una banda sonora íntegrament electrònica (la primera de la història del cinema, per cert). El planeta prohibit s'allunya del real per a elaborar una òpera espacial que explora el costat més meravellós de la ciència i que tot i els seus defectes de fàbrica, la seva alegre ingenuïtat i aquesta dificultat inherent a l'hora de sintonitzar amb el públic actual, només queda entelada per la presència d'un Leslie Nielsen molt més hàbil en un altre tipus de papers (Frank Drebin, brigada policial!). El film va causar furor en el seu moment, va servir d'inspiració a moltes pel•lícules i va posar la llavor que més tard originaria la famosa sèrie televisiva Star Trek (1966).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...