Dos a la carretera (Two for the road, 1967)

Una parella de més de 30 anys es miren des del seu cotxe a dos recent casats, que vestits encara de nuvis i amb posat seriós, seuen en un altre cotxe l’un al costat de l’altre. La parella, sense deixar d’observar-los es diuen:

-No semblen gaire feliços.

-Perquè haurien de semblar-ho? Acaben de casar-se.

Amb aquesta contundència comença “Dos a la carretera” un lúcid, divertit i alhora dramàtic anàlisi del matrimoni que Audrey Hepburn i Albert Finney van protagonitzar al 1967, sota les ordres d’Stanley Donnen.

Després d’aquestes dues línees de diàleg, la parella comença un viatge per França, que els portarà a recordar anteriors viatges pel país, fets en diferents etapes de la seva vida, preguntant-se: Què ens ha passat? El muntatge de la pel•lícula, que es segueix veient tremendament modern, va saltant contínuament en el temps, establint paral•lelismes constants en l’evolució dels personatges, la seva relació i el seu estatus social i econòmic, convertint-se en una oda a la nostàlgia de la joventut, la passió i la innocència perdudes, on els seus protagonistes s’han convertit justament en allò que no volien ser. Els dos protagonistes estan magníficament interpretats per Finney y Hepburn, però ella desperta més simpaties que el seu company. Aquest és l’únic retret que se li pot fer a una pel•lícula que no hauria de posicionar a l’espectador en cap moment, però suposo que és impossible no caure rendit als encants d’una preciosa i esplèndida Audrey Hepburn, envoltada de les boniques melodies que Henry Mancini va composar.

A “Dos a la carretera” ens movem còmodament entre el drama, la comèdia romàntica més amable i l’humor més irònic, i fins i tot sarcàstic, provocat pel desengany. Un humor enverinat per a l’espectador, que no pot evitar pensar en algun moment que allò és, pot ser o ha estat la història de la seva vida.