Mary & Max, una impecable animació realitzada en stop-motion amb figures de plastilina, és definitivament una de les pel·lícules que un no pot deixar de veure. La combinació de tècnica d'animació per explicar una història tan inusual, amb un intel·ligent guió amb traces d'ironia i humor negre (negríssim a vegades), fan d'aquesta experiència, una cosa única.
Està bassada en un fet real (com les d'Antena 3 dels caps de setmana - mode irònic ON-). Tot comença a l'Austràlia dels anys setanta, on viu Mary Daisy Winkle (amb la veu de Toni Collette), una solitària nena de 8 anys atrapada en una sòrdida realitat: una mare alcohòlica i cleptòmana, un pare indiferent i mediocre i un avi en cadira de rodes. Mary no té amics ja que és "rara", amb una taca de naixement al front de la que tots se'n riuen. Un dia decideix que buscarà un amic per correspondència, i a l'atzar tria a en Max Jerry Horowitz (el gran Philip Seymour Hoffmann) en una guia telefònica de Nord-Amèrica.
Max és un cuarentón solter, jueu i obès que assisteix a teràpia de menjadors compulsius. Però a més a més, pateix la síndrome d'Asperger, una variant d'autisme que no li permet establir relacions personals. Solitari i deprimit, Max se sent perdut i intimidat a la ciutat de Nova York, un ambient massa agressiu per una persona com ell.
Però es llavors quan mitjançant les cartes el miracle succeeix. L'intercanvi epistolar a través dels anys canvia la vida dels dos protagonistes, i els hi permet descobrir que es possible establir llaços propers i duradors amb altres persones, tot i que mai les hi veiem i aparentment no tinguem res en comú. Aquesta manera d'il·lustrar la relació entre dues persones es tan intensa que ens fa qüestionar com a espectador si allò de "el alma gemela" té en realitat sentit. Els éssers estimats venen en embolcalls que mai ens hauríem imaginat.
Mai pot creure un, com a espectador, que un discurs sobre l'amistat sigui tan seriós, dur i commovedor al mateix temps. I potser sigui això el més meravellós d'un treball com aquest. Sense discursos banals ni superficials sobre l'amistat, ens obre una porta a la intensitat de la lletra escrita, les connexions profundes i els petits miracles que succeeixen cada dia, a vegades sense que ens hi adonem ni compte.
Està bassada en un fet real (com les d'Antena 3 dels caps de setmana - mode irònic ON-). Tot comença a l'Austràlia dels anys setanta, on viu Mary Daisy Winkle (amb la veu de Toni Collette), una solitària nena de 8 anys atrapada en una sòrdida realitat: una mare alcohòlica i cleptòmana, un pare indiferent i mediocre i un avi en cadira de rodes. Mary no té amics ja que és "rara", amb una taca de naixement al front de la que tots se'n riuen. Un dia decideix que buscarà un amic per correspondència, i a l'atzar tria a en Max Jerry Horowitz (el gran Philip Seymour Hoffmann) en una guia telefònica de Nord-Amèrica.
Max és un cuarentón solter, jueu i obès que assisteix a teràpia de menjadors compulsius. Però a més a més, pateix la síndrome d'Asperger, una variant d'autisme que no li permet establir relacions personals. Solitari i deprimit, Max se sent perdut i intimidat a la ciutat de Nova York, un ambient massa agressiu per una persona com ell.
Però es llavors quan mitjançant les cartes el miracle succeeix. L'intercanvi epistolar a través dels anys canvia la vida dels dos protagonistes, i els hi permet descobrir que es possible establir llaços propers i duradors amb altres persones, tot i que mai les hi veiem i aparentment no tinguem res en comú. Aquesta manera d'il·lustrar la relació entre dues persones es tan intensa que ens fa qüestionar com a espectador si allò de "el alma gemela" té en realitat sentit. Els éssers estimats venen en embolcalls que mai ens hauríem imaginat.
Mai pot creure un, com a espectador, que un discurs sobre l'amistat sigui tan seriós, dur i commovedor al mateix temps. I potser sigui això el més meravellós d'un treball com aquest. Sense discursos banals ni superficials sobre l'amistat, ens obre una porta a la intensitat de la lletra escrita, les connexions profundes i els petits miracles que succeeixen cada dia, a vegades sense que ens hi adonem ni compte.
Realment el cinema d'animació està en un época molt molt dolça, baixant!
ResponEliminai tant, infinitament millor que el cinema "convencional": aquesta i Fantastic Mr Fox van ser les meves favorites de l'any passat (va vinga, Up també)
ResponElimina