Boss (2011)

És clar que el idealisme polític exposat per Aaron Sorkin a “El ala oestede la Casa Blanca” necessitava el seu contrapunt fosc. Tots sabem que la proposta de Sorkin no correspon a la realitat i sabem que el poder públic amaga molta merda, tot i que no podem calibrar l’abast de la porqueria.

Amb Gus Van Sant com a productor executiu i director del pilot, Boss vol presentar una visió de la política tocant més de peus a terra. L’alcalde de Chicago governa la ciutat amb mà de ferro i amb tot les corrupteles necessàries per mantenir-se al poder. La sèrie arranca quan li diagnostiquen una malaltia degenerativa del cervell i decideix amagar-ho, no fer-ho públic i seguir al càrrec a qualsevol preu.

Aquest inici acaba marcant la pauta d’una sèrie que podria funcionar igual o potser millor sense aquesta premissa, potser més adient per una minisèrie, i que obliga als guionistes a fer alguns girs poc creïbles per mantenir la història en dansa. A més, la sèrie es passa de frenada i acaba amb trames amb toc massa mafiós que li resten credibilitat.

Tot plegat va durar només 18 episodis al no comptar amb el favor de l’audiència i es convertí en un intent fallit de una sèrie amb realisme polític. La part positiva? Veure a Kelsey Grammer (sí, en Frasier) fent un esplèndid paper dramàtic.

Caos a les aules (2012)

Aprofitant que acabo de començar un nou curs escolar en un nou institut, i gràcies a poder-me desplaçar a la feina amb transport públic, he aprofitat aquests dies al tren per llegir un llibre escrit per un company de professió, Caos a les Aules d'Antoni Dalmases. Aquests experimentat professor de secundària amb més de 35 anys d'experiència a les esquenes, ens fa un retrat molt fidedigne de la realitat de l'ensenyament secundari al nostre país. Defugint del món idíl·lic de la pedagogia moderna, ens fa tocar de peus a terra i endinsar-nos al veritable camp de batalla de l'educació: les aules.

Mitjançant les anècdotes personals, l'autor ens explica les mancances i els problemes amb que els professors hem d'enfrontar el dia a dia a la feina. De manera irònica, alhora que realista i amb cops d'humor punyent, l'Antoni fa un retrat dels diferents actors implicats en aquesta difícil tasca d'ensenyar i, malauradament, d'educar alhora. Així és com l'autor fa un repàs de les diferents tipologies d'alumnes, pares i professors que, dins de la seva dilatada experiència, ha anat descobrint i catalogant. L'autor ens parla també i sense embuts, de les mancances i carències de l'escola anomenada integradora, on és parteix d'una idea ja d'arrel equivocada: l'igualitarisme. També amb un senzill però divertit joc de paraules, l'autor anomena a les aules Obertes, aules Encobertes. Per a tots aquells que desconegueu la funció d'aquestes aules, aquí en teniu la seva definició formal: Què són les Aules Obertes?

En definitiva, una lectura molt recomanable tant pels docents, que trobaran dins de les seves pàgines moltes situacions i anècdotes compartides, com també per a totes aquelles persones que vulguin saber de primera mà, quins són els problemes als quals han de fer front els nostres centres educatius. 

Surfer Rosa & Come on Pilgrim (Pixies, 1988)

Encara m'enrecordo del meu descobriment de Pixies. Més o menys va ser cap a finals de l'any 1995. En el moment que vaig tenir davant meu la portada de Surfer Rosa & Come on Pilgrim (1988) vaig pensar què coi seria allò. El CD en qüestió és la unió del primer àlbum (Surfer Rosa) amb el seu primer EP (Come on Pilgrim), i després d'escoltar-lo més d'una vegada sabia que era, com a mínim, una cosa totalment oposada a tot el que havia sentit fins llavors. El peculiar so de la banda i la veu de Black Francis (també conegut com Frank Black) cantant a vegades en castellà, em van deixar bocabadat, sense pensar si de veritat m'agradaven. Però més endavant em vaig adonar que sí, sobretot amb cançons com Bone Machine, amb els crits de ràbia de Black Francis, o Gigantic, amb la veu de Kim Deal, també River Euphrates, amb els seus coros tan especials, i com no Where is my mind?, amb la seva gran melodia. Però és que, amb el pas dels anys, Pixies s'ha convertit en una mítica banda que ha influenciat a tants de grups que sembla quasi increible que ho hagi aconseguit només gràcies a quatre àlbums.

Germán, últimas viñetas (2013)

Héctor Germán Oestrherld és, sense cap mena de dubte, un dels grans guionistes de còmics de la història. Ell és un dels que va aconseguir que el novè art fos digne d’aquest nom. A Oesterheld el va fer desapareixer la dictadura de Videla el 3 de Juliol de 1977, juntament amb les seves filles, gendres i nets. A dia d’avui se’l segueix considerant desaparegut. 

La televisió pública argentina va decidir rodar un projecte que proposava dedicar una sèrie de 13 episodis de 25 minuts a explicar els últims mesos de vida del guionista. Al espectador que no conegui la realitat argentina de l’època se li escaparan moltes coses, no és una sèrie que sembli pensada pel consum fora del seu país d’origen. A més, no es pot negar, és bastant fluixa, no acaba de trobar el tò entre la comèdia costumbrista a l’estil Cuéntame i la tragèdia dels fets, i no és fins als 3 episodis finals que agafa cert interés a l’explicar el cop d’Estat i la supervivència de Oesterheld a la clandestinitat. Intenten fer una proposta visual atractiva i moderna, i moltes vegades se’n surten, el problema és els d’uns guions que no porten enlloc (en una sèrie que vol mostrar com n’era de bo Oesterheld fent guions!) i uns personatges que t’hauries d’estimar però que et deixen totalment indiferent. 

Tot i així, m’he decidit a parlar-ne al blog ja que té certs punts que la fan interessant encara que només sigui conceptualment: 

1) Em sembla interesantíssim que la Televisió pública d’aquell país parli amb tota naturalitat de les seves vergonyes de fa només 30 anys. 

2) Que una televisió pública reivindiqui el còmic com a mitjà per crear obres d’art i no pur entreteniment infantil i/o adult. 

3) Que tot plegat pugui portar encara que només sigui a una persona més a llegir una de les obres d’aquest mestre, ja que si una de les coses fa bé la sèrie és deixar tant pels núvols al seu protagonista que no puguis evitar aproximar-te a la seva obra. 

Si voleu veure la sèrie, que està penjada a Internet de forma legal, cliqueu aquí. 

Si voleu llegir alguna de les seves grans obres mestres, El Eternauta i Mort Cinder han estat publicades a Espanya per Planeta deAgostini i Norma respectivament.

Summertime

Toca agafar-nos una Petita Porció de bona vida. Esperem retrobar-nos al Setembre.

Feu bondat!

Jo només il·lumino la catalana terra (2013)

Recordo fa uns quants anys quan a La2, en aquells moment coneguda com a TVE2, hi feien un programa en el circuit català anomenat "Són una meravella!". Gran polèmica, se'n fotien d'en Pujol, de la moreneta i fins i tot del Barça! Era un programa que no es podia emetre per TV3 en aquell moment, i era un programa creat pels Joglars. Aquesta habilitat que tenien Boadella i companyia de posar el dit a la nafra, d'ofendre, de fer mal i donar així un bany de realitat que ajudés a la gent a tocar de peus a terra, es va perdre a mesura que Boadella es va anar desconectant de la realitat. Però ara ha arribat algú que ens salvarà d'aquest anar fent, de l'anar combregant amb tota la merda que ens fotin al damunt. Ha arribat Valero Sanmartí. 

Aquest personatge que es va donar a conèixer a través del seu blog "Jo només follo a pèl" i que s'amaga al darrera d'una foto del gran Tom Selleck ha aconseguit que l'editorial Males Herbes li publiqui un llibre en el que es pot fotre amb qualsevol representació de la catalanitat (castellers, gralles, ratafia, el rock català, els Manel...) o la modernitat (turisme rural, gin tonics, els Manel...), i sí, també es fot amb el Barça... i amb en Guardiola! I no em val que em digueu que això ho fa cada setmana el Crackovia per TV3. Deixeu de banda aquest humor blanc i naïf perquè Sanmartí us fotrà cada clatellot amb les seves paraules que us deixarà tontos. 

Citant les primeres línees de la introducció: "Hòstia puta, quines ganes tinc que Catalunya sigui independent per poder criticar els catalans sense que m'acuseu de traïció a la pàtria."

Top of the lake (2013)

Jane Campion, directora i guionista de El Piano, fa amb aquesta mini-sèrie una interessantíssima incursió en el mitjà televisiu amb un plantejament aparentment no gaire trencador però que gràcies al seu segell personal fa que la sèrie agafi un to particular. 

Perquè ens entenguem, la sèrie twinpickeja una mica. Transcorre en un poble perdut de la muntanya, on hi trobem un seguit de personatges que d’alguna manera o una altra amaguen o sembla que amaguen alguna cosa, i a la que una detectiu de policia torna després de molts anys per visitar a la seva mare malalta. Coincidint amb aquest retorn a casa, al poble hi ha un cas que requereix la seva atenció i a més s’hi estableix una comunitat de dones capitanejades per una mena de guru new wave.

El punt diferencial que li dóna Campion, és com no podia ser d’altra manera, el tractament dels personatges femenins. Les dones porten el pes de la història i els homes son simple comparsa, tot i que això no vol dir que no puguin jugar rols importants a la història. El paisatge de la sèrie i el seu tractament del color i la llum acaben d’embolcallar aquesta sensació enigmàtica que envolta el relat i els personatges, i els seus protagonistes compten tots amb bona nota en l’apartat interpretatiu (especialment una Elisabeth Moss que aconsegueix que evitem recordar-la com la Peggy Olson de Mad Men). 

Set episodis d’una horeta per explicar-nos una història de principi a final.

Comença l'espectacle (All that jazz, 1979)

Comença l'espectacle (1979) és un film dirigit per Bob Fosse, coreògraf i director nord-americà, que, sent el quart dels cinc que va rodar, i influenciat per Fellini, vuit i mig (1960), representa part de la seva vida, justament quan estava acabant de muntar el seu film Lenny (biopic sobre el controvertit còmic Lenny Bruce) i, alhora, preparava el musical Chicago per Broadway. Fosse va aconseguir la Palma d'Or a Cannes (ex aequo) i 9 nominacions als Oscars, de les que únicament va obtenir premi en les categories de millor cançó original, direcció artística, vestuari i muntatge. Però veient aquesta història, l'espectador podrà gaudir de la intensitat amb què està feta la pel·lícula, resultant un musical realitzat amb força, observant també tots els excessos del protagonista, les seves aventures amb algunes ballarines (té una ex-esposa i una filla), la seva entrega per dur a terme les coreografies, i, sobretot, la seva addicció al tabac. En definitiva, Comença l'espectacle és un fantàstic musical ple d'escenes inoblidables amb un dels personatges més carismàtics que ha donat la història del cinema, gràcies sobretot a la gran interpretació de Roy Scheider.

Searching for Sugar Man (2012)

Sud-àfrica es trobava en ple apartheid quan pels seus carrers sonava "I wonder" en boca de tots els revolucionaris, himne del moviment per més de vint anys que no només va aconseguir despertar a la població, sino també les veus de molts músics africans que per fi s'atrevien a cantar sobre la discriminació política, econòmica, social i, sobretot, racial.

Del cantant, però, poc coneixien a part del seu talent i bona lírica. Sense accés a informació, la població sud-africana es dedicava a adorar al "poeta dels suburbis" gràcies a gravacions pirates i vinils en els que la cançó "Sugar man", sobre la drogadicció i crítica a la política, es trobava amb la censura més bàsica (raspar amb un cúter la zona del disc a prohibir).

El documental de Malik Bendjelloul "Searching for Sugar Man" recull el sensacional treball que, al llarg dels anys, dos admiradors van dur a terme quan es van posar a investigar sobre l'ídol de la seva generació, el cantant de "I wonder", del que només coneixien el seu nom, Sixto Rodriguez, i la llegenda de que una vegada, al actuar davant d'un públic gens amable, es va suïcidar dalt de l'escenari.

Una història sobre la ironia de la casualitat, del destí i les mans cobdicioses dels productors musicals, que mai van comunicar a Sixto el seu increïble èxit a Sud-àfrica. Prepareu els mocadors, meravellosa.

Melancholia (2011)

De la mà del director danès Lars Von Trier, estem davant d'una pel·lícula que s'allunya cada cop més del manifest Dogma 95 impulsat pel mateix director. Això es fa evident veient el pressupost del film i la utilització dels efectes visuals. Suposo que tot tenim dret a canviar d'opinió i d'allunyar-nos dels nostres propis paradigmes. 

Dit això, ens trobem davant d'una pel·lícula que barreja drama i ciència-ficció a parts iguals. Melancholia ens regala uns primers minuts on les imatges oníriques dels personatges, acompanyades amb la música de l'alemany Wagner, ens transporten al dramatisme de la destrucció del món. És curiós, com una seqüència tant dramàtica sigui alhora tant bella "visualment parlant". Passats aquests primers minuts de preludi del que esdevindrà, Las Von Trier divideix la pel·lícula en dues parts: en la primera part, anomenada Justine -Kirsten Dunst-, ens ensenya el dia del casament d'aquesta amb Michael, la història es centra en el convit que realitzen en la fastuosa mansió de John -Kiefer Sutherland-, cunyat de Justine. Aquest convit, li serveix al director per començar a presentar-nos als personatges principals del film i a perfilar la psicologia dels mateixos. En la segona part de la pel·lícula, anomenada Claire - la germana de Justine-, es centra en la visita inesperada de Justine, un altre vegada a casa de la seva germana i el seu cunyat, amb l'intent de recuperar-se d'un profund estat de depressió.  Aquesta segona part, coincideix amb l'aparició d'un fenomen astronòmic que acompanyarà als protagonistes fins el final de la pel·lícula, l'aproximació a la Terra d'un planeta anomenat Malenconia. 

La pel·lícula utilitza una situació límit per exposar diferents maneres d'enfrontar-se a la tragèdia:  des del pessimisme més dràstic, a l'optimisme més racional o, senzillament, a l'esperança  nascuda de  l'aferrament instintiu a la vida que tenim com a espècie . Lars Von Trier aconsegueix, de manera magistral, crear una atmosfera de tristesa permanent, altrement anomenada, malenconia.