Gravity (2013)

Gravity és una idea senzilla molt ben executada. Alfonso Cuarón ja ens havia demostrat la seva destresa darrera la càmera de grans produccions com “Hijos de los hombres” o la millor entrega de la saga Harry Potter, i en aquest cas porta a la pantalla un film més personal, escrit a quatre mans amb el seu fill Jonás. 

Gravity és sobretot una peli bonica. Segurament si volguéssim pensar quan se’ns ha presentat en una pantalla de cinema una visió de l’espai amb aquesta bellesa, ens hauríem de remuntar a "2001: Una odisea a l’espai" de Kubrick on veiem ballar les naus a ritme de vals. Cuarón utilitza plans seqüència llarguíssims i les tècniques actuals en favor de l’estètica. És la primera vegada que he considerat ben pagat el cost extra de veure una peli en 3D. La diferència? Utilitzar el 3D com una tècnica i no com una finalitat, el 3D al servei de la imatge i no a la inversa. 

El desenvolupament de la història combina molt bé els pocs moments de tranquil·litat amb la tensió d’algunes escenes i la seva durada de 90 minuts fa que sigui una peli que, malgrat el que pugui semblar al tràiler i tot i comptar només amb dos actors al repartiment, Sandra Bullock i George Clooney, no es fa gens feixuga, si exceptuem alguns moments sobrers que van a la recerca de la llagrimeta fàcil. 

És el repartiment el seu principal punt dèbil. Algú va decidir que Sandra Bullock era una bona actriu. La idea es va encomanar i fins i tot li van acabar donant un Oscar per The blind side. Amb la seva interpretació en aquesta pel·lícula podem comprovar, una vegada més, com s’equivoquen els acadèmics de Hollywood.