dilluns, 21 d’octubre de 2013

Mantícora (1972)


Avui toca parlar de la segona novel·la de la trilogia de Deptford, integrada per: El cinquè en discòrdia, Mantícora i El món dels prodigis. No cal dir, per la qualitat de la seves obres, que ens trobem davant d'un gran escriptor, alguns el defineixen com la baula perduda entre Charles Dickens i John Irving. Podríem pensar que posar a Robertson Davies a l'alçada d'aquest mestres és desproporcionat, però aquests dubtes es dissipen quan t'endinses a la seva obra. 

Si El cinquè en discòrdia ens explicava la vida del professor d'història Dustan Ramsay (clicar aquí per veure el post), aquest es centra en David Stauton, fill del magnat Boy Stauton mort en dubtoses circumstàncies. La novel·la comença quan David, un prestigiós advocat canadenc, decideix anar a psicoanalitzar-se a Zurich a l'institut Jung. Aquesta necessitat de demanar ajuda externa és un reflex de la no acceptació de la mort del seu pare, i de l'obsessió per part del David a pensar que el seu pare ha estat assassinat, al contrari de les fonts oficials que hi certifiquen un suïcidi.

La novel·la es divideix en tres parts: la primera part anomenada, Per què vaig anar a Zurich, és una part introductòria on s'explica quin és l'incident o desencadenant que portarà en David a demandar els serveis de l'institut Jung. La segona part, David i els trasgos, conforma el gruix de la novel·la i es centra exclusivament en la introspecció del personatge dins de la seva vida, tot això sota l'atenta i analítica supervisió de la doctora Von Haller.   L'última part, Diari de Sorgenfrei, esdevé la trobada d'en David amb els altres dos personatges claus de la trilogia Dustan Ramsay i Eisengrim al palau de la particular senyora Liesl.

Per finalitzar, només dir, que ens trobem davant de l'obra menys notable de la trilogia, tot i que la part central de la novel·la és una classe magistral de com es pot arribar a perfilar la psicologia d'un personatge, fins el punt de realitzar, en aquest cas amb l'eina del psicoanàlisis, un aprofundiment a les parts més íntimes del mateix. Realment, després de llegir el llibre, entenem qui és i perquè és David Stauton.

Com a detall curiós, esmentar que Robersont Davies sempre ens deixa a manera d'epíleg una frase al final dels seus llibres que sintetitza o resumeix el contingut del mateix. Aquest és l'epíleg de Mantícora:

< Todo aquello que nos irrita acerca de nosotros mismos puede llevarnos a entender a otros.> C.G.JUNG




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...