El sol del membrillo (1992) és una pel·lícula que barreja documental i ficció en un laboriós procés de treball del pintor hiperrealista Antonio López García, basant-se en una idea original del mateix pintor i del director Víctor Erice.
Des de la tardor de 1990 fins a la primavera de l'any següent, a causa del desig del pintor de retratar un codonyer que va plantar temps enrere en una casa que li servia d'estudi, l'espectador serà un privilegiat observador veient la tècnica tan precisa del gran pintor manxec. El desenvolupament del retrat d'aquest arbre serà el tema central de la història, amb la paciència del seu autor per plasmar l'exactitud de la simetria en el seu llenç. Però els problemes començaran quan el temps vagi empitjorant i el sol només il·lumini durant unes hores, cosa que complicarà molt el treball tan meditat del pintor. Aquesta manera de representar la realitat d'Antonio López, amb una paciència gairebé interminable, és similar a la manera d'expressar-se en el cinema de Víctor Erice, ja que aquest utilitza el temps que calgui per aconseguir una bona fotografia i un so natural de les coses, donant una màgia especial al que vol mostrar.
El més aconseguit és l'interès que té l'espectador en les escenes en què el pintor es troba sol, però és cert que la pel·lícula perd ritme quan s'allarga amb alguns personatges que l'acompanyen en algun moment, i això de voler donar al final un punt de ficció a la història és una cosa que no ajuda a la durada del metratge. Tot i així, és un film interessant i diferent.
Des de la tardor de 1990 fins a la primavera de l'any següent, a causa del desig del pintor de retratar un codonyer que va plantar temps enrere en una casa que li servia d'estudi, l'espectador serà un privilegiat observador veient la tècnica tan precisa del gran pintor manxec. El desenvolupament del retrat d'aquest arbre serà el tema central de la història, amb la paciència del seu autor per plasmar l'exactitud de la simetria en el seu llenç. Però els problemes començaran quan el temps vagi empitjorant i el sol només il·lumini durant unes hores, cosa que complicarà molt el treball tan meditat del pintor. Aquesta manera de representar la realitat d'Antonio López, amb una paciència gairebé interminable, és similar a la manera d'expressar-se en el cinema de Víctor Erice, ja que aquest utilitza el temps que calgui per aconseguir una bona fotografia i un so natural de les coses, donant una màgia especial al que vol mostrar.
El més aconseguit és l'interès que té l'espectador en les escenes en què el pintor es troba sol, però és cert que la pel·lícula perd ritme quan s'allarga amb alguns personatges que l'acompanyen en algun moment, i això de voler donar al final un punt de ficció a la història és una cosa que no ajuda a la durada del metratge. Tot i així, és un film interessant i diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada