La història és ben coneguda: L’huracà Katrina va arribar amb tal força a Nova Orleans que va destruir parts dels dics de contenció que protegien la ciutat de l’aigua. Bona part d’ella va quedar submergida sota l’aigua i sota el caos, la violència i l’instint de supervivència dels seus ciutadans. L’actuació de l’administració va arribar tard i malament. I després?
David Simon, creador de la magnífica “The Wire”, ens explica en aquesta sèrie la vida a Nova Orleans després de la catàstrofe i ho fa fugint de melodrames, amb una sèrie coral però no de vides creuades, si no que ens va explicant de mica amb mica, fragment a fragment, com s’ho fan diferents ciutadans anònims per afrontar la situació i tirar endavant, negant-se a marxar de la seva ciutat.
El seu punt de vista és radicalment local. Ens mostra que la ciutat és una mena d’illa dins del seu país degut al creuament històric de cultures, que ha donat una forma ben diferent i allunyada de la típica cultura americana i que fa sentir orgullosos als seus habitants. Ens ho mostra, no ens ho explica, cosa que demana la implicació de l’espectador.
La música hi té a més un pes molt important, com no podia ser d’altre manera (els títols de crèdit i la seva cançó son una joia). Bona part dels protagonistes de la sèrie son músics de jazz, blues, folk o hip hop i els que no ho són, són melòmans empedreïts.
El ritme de la narració també té certa musicalitat. No és lent, és lentíssim, però es guarda a la màniga algun cop amagat que de sobte fa girar la vida d’un dels seus personatges alhora que sacseja a l’espectador.
Localista, farcit de música poc popular, sense uns protagonistes clras i una trama difuminada i lenta, té tots els ingredients necessaris per fracassar però és una petita meravella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada