dilluns, 14 de novembre de 2011

Les veus del Pamano (2004)


En ple debat sobre la memòria històrica, aquesta novel·la que en tracta el tema ha anat guanyant lectors entusiasmats des que es va publicar i s’ha convertit en una de les novel·les catalanes més traduïdes i venudes al món. 
Jaume Cabré ens demostra que un best-seller pot tractar temes de debat sense cercar polèmiques esotèriques o conspiranoiques i a sobre fer-ho escrivint d’una forma agosarada per a un llibre que pugui tenir aquestes aspiracions. Cabré ens explica la història d’uns personatges en tres moments del temps: la postguerra, la transició i els primers anys del segle XXI i veiem com van cicatritzant o no les ferides que ha deixat la guerra a les persones i als pobles. Per fer-ho, utilitza la Tina, una professora d’un poble del Pirineu que va estirant del fil per esbrinar qui era realment l’Oriol, un mestre que com ella va anar de Barcelona a un poble del Pirineu per exercir la seva feina 60 anys abans que ella. Uns personatges que en la seva majoria no podem qualificar com a bons i dolents, sinó que són en general víctimes de la història, tot i que ens hi poguem identificar més o menys segons el bàndol en que la història els hagi col·locat.
Una història que explicada de forma lineal seria un culebrot soporífer, es converteix en mans de Cabré en un llibre que devores, on l’autor ens introdueix en el mateix diàleg escenes diferents, amb personatges diferents, amb narradors diferents i diferents moments del temps que es van encreuant. I encara que sembli impossible el resultat s’entén i fa palès el paral·lelisme de les vides dels personatges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...