Primera part de l’anomenada “Trilogia de la vida” de Pier Paolo Pasolini, composada per aquesta pel·lícula, “Els contes de Canterbury” i “Les mil i una nits”.
Acompanyats per una banda sonora del genial Ennio Morricone, una sel·lecció d’alguns dels contes de Bocaccio, serveixen a Pasolini per mostrar una visió de la vida on prima la intel·ligència, la llibertat i l’anar contracorrent de les normes de la societat. I és que aquestes idees sorgides del hippisme i del maig del 68, no estan molt allunyades de les de la societat que retratava Bocaccio al final de l’edat mitjana.
Institucions com el matrimoni, l’església o els rics i poderosos són objecte de burla en un film amb cert contingut eròtic, que denota per altra banda un cert to naïf en les seves històries i que, a més, sembla quedar una mica curt de mitjans.
Qui sap si a això es referia Pasolini quan el pintor d’un immens fresc d’una església, que fa de fil conductor de les històries, exclama al final de la pel·lícula: per què realitzar una obra, quan resulta tan hermós només somiar-la?
Recordo haver-la vist però fa molt de temps, i crec que fins i tot a l'institut una professora ens va posar alguna escena. Però bé, els records a vegades es confonen...
ResponElimina