dijous, 16 de febrer de 2012

Runaways (2011)


A vegades el còmic mainstream americà et reserva petites joies que et fan creure que tot i que les millors èpoques del gènere són cosa del passat, encara no hi ha autors que tenen coses per dir. 
És el cas de Brian K. Vaughan, que amb la publicació de Runaways al 2003 ens van recordar que no tot ha de ser el posat seriós, adult i a vegades massa carregat de filosofia barata que encara arrosseguem des dels 80. No ha de ser el còmic de superherois un gènere per a adolescents i pre-adolescents? No va revolucionar el gènere als anys 60 Stan Lee posant de protagonista un adolescent a les pàgines de Spiderman? Per què no repetir i actualitzar la fòrmula? 
A Runaways els protagonistes són un grup de nens que descobreixen alhora que tenen poders i que els seus pares són uns supervillans. No ve a ser una exageració del que creiem descobrir tots a l’adolescència? La identificació del lector al que va dirigit el còmic deu ser immediata. I pels que no estigueu en aquesta edat, que ens ofereix Runaways? Doncs un còmic fresc, amb aventures, diversió i que ens permet tornar-nos a sentir com quan erem nois que gaudiem de les històries que ens van tocar a la nostra època, fossin els Goonies o el Capitán Trueno. 
Panini ha recuperat els 18 primers números dels Runaways en un sol volum. El dibuix corre a càrrec de Adrian Alphona, que amb certes influències del manga, un traç senzill com el de John Romita Jr. i sense carregar les pàgines més del necessari, resol molt bé la narrativa tant a les escenes de diàlegs com a les de més acció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...