dilluns, 30 d’abril de 2012

The artist (2011)


Si ens hem de creure el que ens han explicat grans pel·lícules com “Cantant sota la pluja” o “Sunset Boulevard”, el pas del cinema mut al sonor debia ser un autèntic trauma. La guanyadora dels Oscars d’enguany “The artist” també ha volgut fer una homenatge a aquesta època i als seus actors. La proposta és, a priori, valenta. Fer a la segona dècada del segle XXI, una peli muda i en blanc i negre, 80 anys després de la desaparició d’aquest tipus de cinema, té el seu mèrit.
La peli per això no arriba fins a les últimes conseqüències i es queda en un exercici més cosmètic i no sap, o no vol, arribar a ser un veritable film com els de l’època. Podríem dir que és una peli del gust de l’espectador actual però sense so ni color. La història té un punt naïf i innocent que ajuda a aquest clima de cinema d’abans, i que per contra fa que sigui una història molt previsible, que tot i així no avorreix a un espectador que crec que en general es passa bona part de l’hora i mitja que està al cinema, amb un somriure als llavis. Algunes escenes són realment boniques i ben trobades, impossibles d’imaginar si la història no fos la que és i no tingués la limitació de plantejament que té. I és que quan algú es posa una sèrie de limitacions formals tan imporants, d’alguna manera s’ha d’exprimir el cervell per arribar a commoure a l’espectador. No era aquesta la intenció dels creadors del moviment Dogma 95?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...