dijous, 17 de maig de 2012

Misfits (2009)


Un grup de delinqüents juvenils es troben complint condemna fent tasques socials quan enmig d’una estranya tempesta són víctimes d’un llamp que els hi dona poders sobrenaturals. Enlloc d’aprofitar els poders per atracar un banc o bé per evitar que els malvats es surtin amb la seva, el que fan és... res. Segueixen a la seva, complint la condemna imposada pels jutges. Afortunadament per nosaltres, els espectadors, ells no seran els únics afectats per la tempesta. 
Aquesta premissa tan simple serveix per donar un punt de vista diferent a un dels temes més habituals de la ficció televisiva i cinematogràfica actual. Temporades curtetes d’episodis auto conclusius que ens expliquen històries tan pobres com l’argument de la sèrie, i amb unes subtrames que donen continuïtat a la sèrie i que avancen a batzegades. 
Com veieu res per tirar coets si no fos pel gran atractiu de la sèrie: els seus personatges. Aquests joves delinqüents estan molt ben escollits, i els guionistes no tenen por de mostrar la crua realitat d’uns personatges marginats, que representen la pitjor cara de la societat i fer-ho d’una forma simpàtica i sense tallar-se un pèl, amb un llenguatge i unes accions tan grolleres que poden arribar a incomodar a l’espectador. 
Fins i tot els millors personatges i els millors diàlegs, poden arribar a ensopir-nos si no van acompanyats de històries atractives. I això comença a passar a partir de la tercera temporada de la sèrie, una temporada on, per acabar-ho d’adobar un dels protagonistes es veu substituït des del primer episodi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...