dimecres, 13 d’octubre de 2010

Los detectives salvajes (1998)


Ja feia temps que el nom de Bolaño s’anava creuant amb la meva vida quan, finalment i mig per casualitat, vaig començar a llegir aquest llibre a Viena, a casa d’una amiga que se l’havia comprat, i aprofitant que jo no m’havia dut res per omplir les hores mortes que tot viatge comporta (normalment un greu error, però en aquest cas tota una benedicció). En aquells austríacs dies no devia llegir-ne més de cinquanta pàgines, però la veritat és que ja llavors el llenguatge de Bolaño em va entusiasmar, i me’l vaig apuntar en una d’aquelles llistes de llibres per adquirir a les que a l’hora de la veritat mai es fa cas...
I no ha estat fins dos anys després que me l’he llegit sencer, que m’ha captivat i que m’ha fascinat del tot. N’he gaudit tant que me l’he dosificat, i encara no puc parar de donar-hi voltes. Fins i tot n’he rellegit algun tros un cop acabat.
No és fàcil explicar de què tracta, i potser podria desvetllar alguna cosa que algú prefereix no saber. De fet, jo el vaig llegir sense saber-ne més que el que havia sentit, que era un gran llibre.
La història la comença a narrar a mode de diari García Madero, un estudiant universitari que s’introdueix en el món d’Arturo Belano i Ulises Lima, dos aprenents de poeta decidits a engegar un nou moviment, el real visceralisme, al Mèxic de la dècada dels 70. La segona part canvia de registre, i a partir d’aquí múltiples narradors, aparentment entrevistats en diferents espais físics (Mèxic, París, Luanda, Roma o San Diego, però també Calella, Sant Pol i Malgrat!) i al llarg de vint anys, ens van parlant en tercera persona d’amor, de drogues, de sexe, de poesia i de proxenetes, però sobretot de quan i com han conegut a Belano i Lima, dibuixant una tènue història que a vegades costa molt de seguir per les seves prolepsis, però amb la brillant facultat de no deixar-te anar encara que ja sàpigues com acaba tot el que t’estan explicant.
El seu volum pot espantar una mica: 609 pàgines (en l’edició d’Anagrama; per cert, aquests sí que saben com divulgar cultura: amb edicions més econòmiques!), però us convido a què us hi llenceu sense prejudicis perquè val molt la pena.

3 comentaris:

  1. Fins ara tot el que havia sentit era que era un gran llibre, però el seu volum em tirava una mica enrera. Però et faré cas i el posaré a la llista de llibres.

    ResponElimina
  2. El tinc fa bastant de temps i té molt bona pinta, a veure si el llegeixo!!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...