Ens trobem davant d’una sentida coproducció entre Bèlgica, França i diversos països, que enllaça amb altres títols tan emblemàtics de la ciència ficció com Escorxador Cinc (1972), Oblida't de mi! (2004) o sobretot Je t’aime, je t’aime (1968) d'Alain Resnais, degut en part a la seva habilitat per fondre la ciència-ficció amb la filmació dels laberints de la ment humana. La narració es deixa portar per un torrent d'imatges, exhorta en la bellesa flotant de la seva poesia visual, el discurs és espiral i l'espectador pot sentir-se perdut davant tant desordre narratiu, una cosa que intenta esmenar un final excessivament explícit, a on un personatge ens revela tots els secrets de la trama. El mecanisme es demostra massa planer per a una obra tan críptica com aquesta, però estic segur que un sector del públic ho agrairà. I la veritat és que està rodat de forma bastant frívola, així que no espatlla del tot el conjunt. El que sí li resta diversos punts és que en alguns dels seus paratges es sembli tant a Los amantes del Círculo Polar (1998). El fet que Les vides possibles de Mr. Nobody se'ns presenti com una feliç unió entre la cinta de Julio Medem abans esmentada i el cinema de Resnais, ens planteja seriosos dubtes sobre la seva originalitat. Sigui com sigui, Van Dormael és un excel•lent narrador i està copiant a referents exquisits, així que el resultat final és una filigrana narrativa de gran bellesa formal, però que provoca una inexcusable sensació de déjà vu en l'espectador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada