dimecres, 6 de juliol de 2011

Happy End (1967)


Aquesta pel·lícula txecoslovaca es presenta com el paradigma definitiu d'un tipus de cinema a contra corrent, metafòrica i literalment, per un curiós motiu: està muntada al revés, amb els seus personatges (tots) caminant d'esquena i els seus diàlegs (alguns) en sentit invers. El film fa a miques la linealitat més clàssica i comença pel final, amb el tradicional Konec, al que li segueixen el que suposem són els títols de crèdit finals, alguns dels quals fins i tot es llegeixen a l'inrevés. La cinta és un autèntic tour de force narratiu i un clar precedent de films com Memento (2000) o la més recent El curiós cas de Benjamin Button (2008), i funciona gairebé com una barreja radical entre les dues, però amb la virtut afegida de no prendre's molt seriosament a si mateixa. El film és una extravagant comèdia i una obra d'art i assaig, on la semàntica inversa tergiversa el significat de qualsevol fet anodí i provoca tot tipus de situacions surrealistes, confusions i diàlegs absurds. A l'espectador, en el film, li dóna la sensació de que el temps és una cosa viva, que en ocasions s’alenteix i en unes altres s'accelera. L'estrella és, sens dubte, el muntatge. Happy End és una absurda comèdia sobre la vida humana i una autèntica joia de la Nova Onada txecoslovaca; l'humor al servei de l'art.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...