dimecres, 20 de juliol de 2011

Jo vaig matar l'Einstein, senyors (Zabil Jsem Einstein, Panove, 1969)


La història és la següent: en el futur, l'any 1999, els terroristes han llançat diverses bombes atòmiques que han provocat el desastre. No, no em refereixo a un hivern nuclear o a l'apocalipsi, sinó a alguna cosa que resultaria impensable per al mateix Carl Sagan: l'enverinament radioactiu ha provocat que la població femenina es quedi estèril, i el que és més inquietant, que els creixi la barba! Davant tal catàstrofe el caos s'apodera del món, es produeixen manifestacions, vagues i divorcis, per la qual cosa l'ONU decideix prendre cartes en l'assumpte. Primer proven sort amb una gegantina maquinilla d'afaitar, un invent que es revela completament inútil, i després prenen una decisió molt més radical i absurda, encara que no eximeix de certa lògica estranya. Decideixen viatjar al passat en una màquina del temps i matar a Albert Einstein, així la revolució de la física moderna aniria en una direcció diferent i les bombes atòmiques no existirien. Oldrich Lipský, el director, s'arma de consciència pop i grans dosis d'humor absurd per crear una obra clarament antiprogressista i que posa sobre el tapet qüestionis morals de gran importància, perquè dimonis, se us ocorre una cosa més paradoxal que viatjar en una màquina del temps per matar a Einstein? Existeix un assassinat més premeditament ideològic que aquest? Zabil Jsem Einstein, Panove, en un to d'aparent innocència, escull l'art i la música abans que la ciència i la física, i utilitza l'amor com a força redemptora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...