Johnny va agafar el fusell (Johnny got his gun, 1971)

Dalton Trumbo pot ser considerat un dels grans guionistes de Hollywood. L’any 1947 va ser investigat pel Comitè d’Activitats Antiamericanes, va anar a la presó i el seu nom va passar a formar part de la llista negra (Hollywood Ten), per això el seu nom no apareix en els títols de crèdit de les obres de les quals va ser guionista, de fet l’Oscar que va guanyar pel guió de Vacances a Roma no va portar el seu nom fins després de la seva mort. L’any 1971 quan Trumbo va escriure el guió d’aquesta pel·lícula, adaptant la novel·la que ell mateix havia publicat el 1939, ho va fer pensant en Buñuel com a director,però al no aconseguir que aquest acceptes l’encàrrec va decidir dirigir-la ell mateix.

Joe Bonhan, el protagonista , és un soldat ferit durant la 1ª Guerra Mundial, una explosió el deixa cec,sord-mut i amb les quatre extremitats amputades. La impossibilitat de comunicar-se el deixa totalment indefens davant dels metges i el personal de l’hospital que no el consideren capaç de cap resposta coherent. Tan sols li queden els records , els somnis i una gran força de voluntat per intentar fer-se entendre.

Trumbo va utilitzar el blanc i negre per mostra el dia a dia a l’hospital i el color per els records i els somnis. El guió és molt bo, però la realització és tan sols correcta, amb unes bones interpretacions per part de Timothy Bottoms, Marsha Hunt i Donalt Sutherland i poca cosa més, malgrat el que acabo de dir la història és molt colpidora i aconsegueix mantenir-te en tensió des del principi. Quan es va estrenar va ser considerada com una pel·lícula antibel·licista i ningú pot negar que ho és, però principalment és un dur al·legat pel dret a morir dignament. És un dels primers films que tenen com a tema principal l’eutanàsia, per tant la podem considerà un antecedent d’altres obres com : Algú va volar sobre el niu del cucut (1975), Million dollar baby (2004) o Mar adentro (2004). El grup Metallica es va inspirar en aquesta pel·lícula per rodar el seu vídeo One.
Tot i no ser una obra mestra és recomanable, de tota manera no es pot deixar de pensar que hagués fet un geni com Buñuel amb aquesta història. Un consell final, no oblideu els mocadors si decidiu veure-la.