Declaración de guerra (La guerre est déclarée, 2011)

En la seva segona pel·lícula, Declaración de guerra (2012), l'actriu, guionista i directora francesa, Valérie Donzelli, conta part de la seva vida personal, centrant-se en la dramàtica experiència que va viure amb la seva actual parella, l'actor Jeremies Elkaïm, quan van descobrir que el seu fill tenia una greu malaltia. Les diverses proves que els metges van haver de fer-li i la terrible espera que ells van haver de suportar per conèixer quins eren els resultats van fer que el seu amor fos encara més fort, com es mostra de forma molt original i emotiva en la pel·lícula. Els dos actors interpreten a la parella protagonista, cosa que dóna més proximitat i versemblança al seu propi relat, sobretot per la gran química que hi ha entre ells. I és que Declaración de guerra és, sobretot, una preciosa història d'amor i un dels films més atrevits i plens de vitalitat dels últims temps.

Star Wars: Darth Vader e hijo (Star Wars: Darth Vader & Son, 2012)

Quan en aquest blog vam parlar del documental “The people vs George Lucas” ja explicàvem que sembla que els fans d’Star Wars senten més amor per la saga que el seu propi creador (per això molts ens vam tranquilitzar al saber que Disney ha encarregat el desenvolupament de la nova trilogia a JJ Abrams).

El dibuixant Jeffrey Brown es mostra aquí com un fan de la saga que, barrejant la seva experiència personal com a pare i els personatges creats per Lucas, crea una sèrie de situacions que mai van poder ser entre Darth Vader i el seu fill Luke quan era petit. Les escenes que ens dibuixa Brown són còmiques, que és el que a priori es deu buscar al situar al personatge més fosc i temut de la galàxia jugant, entretenint i educant a un nen. Però alhora, de forma intencionada o no, moltes de les pàgines desperten una enorme tendresa cap al personatge. Suposo que conèixer la història d’Anakin Skywalker i la seva caiguda al costat fosc ho fa inevitable.

L’autor es mostra d’alguna manera fidel a la saga tot i explicar-ne situacions impossibles, i pica l’ullet als fans enfotent-se’n en ocasions d’aquelles coses que més se li han criticat a George Lucas.

Si ets seguidor d’Star Wars, aquest àlbum és imprescindible.

Nader y Simin, una separación (Jodaeiye Nader az Simin, 2011)

Nader y Simin, una separación és un contundent drama iranià, escrit i dirigit per Asghar Farhadi, guanyador de molts premis, entre ells l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. En aquesta tràgica història el que s'imposa per sobre de tot és la realitat amb què està tractada la situació a la qual són exposats els personatges principals, posant els pèls de punta en algunes escenes on la tensió és gairebé palpable. Els boníssims diàlegs són transmesos amb tanta força que per moments és possible que l'espectador més vulnerable s'emocioni per complet, i tot sense caure ni en el sentimentalisme ni en l'exageració. El director té el gran encert d'explicar la història guardant certs detalls que es van revelant a poc a poc, mantenint d'aquesta manera l'interès de l'espectador per conèixer el resultat del que està passant. Potser estiguem parlant del que es podria considerar com el Michael Haneke iranià, i no només per la falta de música o per sorpreses que van apareixent a la trama, sinó també pel mateix bon inici i el gran final.

Aquí us deixo el tràiler del film: http://www.youtube.com/watch?v=nXs3aaZVL3U

Cashback (2006)

Escrita i dirigida per Sean Ellis (i basada en el seu propi curtmetratge), aquesta pel·lícula és original, fresca i respira un tò britànic que detectareu en el seu humor i també en la forma en que està dirigida, que ens pot recordar a directors com el Danny Boyle més primerenc o Edgar Wright.
Un jove estudiant d'Art és abandonat per la seva novia fet que li provoca un trauma que li provoca una depressió que li provoca insomni. Aquesta fase de la pel·lícula està explicada com l’he escrit, sense pauses, però a partir d'aqui la pel·lícula es relaxa. El protagonista decideix aprofitar les nits d’insomni treballant en un supermercat, una feina on hi apareixen un cap i uns companys que son el personatges que permeten al director deixar-se anar en la part més còmica de la peli. El protagonista, descobreix que té la capacitat d'aturar el temps i així dibuixar totes les dones que troba al supermercat, posant en pràctica les seves capacitats artístiques, en unes escenes tranquil·les i pausades que contrasten amb l'inici picat de la peli. 

Es tracta d'una història original, divertida, de bon gust estètic i hàbilment dirigida que us farà gaudir d'una bona estona.