dilluns, 10 de novembre del 2014

La Segunda Fundación ( Second Foundation, 1962)




Ens trobem davant de la tercera novel·la de la trilogia de les fundacions d'Isaac Asimov. És aquesta la tercera part de les saga original, però no la última de la mateixa, ja que més tard,com a conseqüència del reclam dels seguidors, Isaac Asimov va tancar-la amb dues novel·les més: Los límites de la fundación i Fundación y Tierra. 

La primera part d'aquesta novel·la es centra en la recerca desesperada del Mulo de la Segona Fundació, per aquesta empresa envia al seu general Han Pritcher, manipulat mentalment, i a un jove Bail Channis amb la ment intacta, per intentar esbrinar d'una vegada l'amagatall de la Segona Fundació, l'única que s'interposa entre el Mulo i la seva intenció d' esdevenir l'amo de la galàxia..  

A la segona part de la novel·la, superada ja l'etapa anterior, tornem a Terminus el planeta d'origen de la fundació. En aquest planeta un grup de científics té evidències del control mental que exerceix la Segona Fundació sobre les seves vides i, organitzant-se clandestinament, intentaran fer-l'hi front. 

Una saga imprescindible, però que un cops arribats aquí, obliga al lector a continuar amb les dues següents novel·les per tancar la perfecta simfonia gal·làctica que va escriure aquest geni. 

dilluns, 3 de novembre del 2014

Fundación y imperio ( Foundation and Empire, 1962)


Ens trobem davant de la segona novel·la de la Trilogia de les fundacions, considerada una de les millors sagues de ciència-ficció de la història. 

En aquesta segona entrega podem distingir-ne dues parts:

La primera part, on la profecia que preveia la psicohistòria de Harry  Seldon,  sobre la caiguda de l'Imperi Galàctic, és ja un fet. La decadència de l'imperi fa que aquest intenti desesperadament una contraofensiva contra la fundació de la mà del general Bel Riose. Aquests últims sospirs de l'Imperi recorden a la caiguda de l'Imperi Romà que va servir d'inspiració per Isaac Asimov.

La segona part, l'aparició del Mulo. Un mutant comença a posar en perill el plan Seldon, la psicohistòria capaç de preveure les accions de grans grups humans, pot veurés compromesa per l'aparició d'un ésser amb poders especials, un ésser inesperat i inexistent en les formulacions matemàtiques.

La primera novel·la de la Saga, Fundación, és una preludi: Isaac Asimov ens presenta els actors principals de la narració, les fundacions, l'Imperi Galàctic i el pla Seldon: el director d'orquestra que ha de dirigir de manera magistral els avatars i les accions humanes cap a un univers millor. Aquesta segona novel·la comença a posar en qüestió el director d'aquesta simfonia i els rols dels diferents actors. Ara sí, ja entrem de ple en un viatge al·lucinant cap a un futur incert per a la nostra espècie, on les coses no són mai com ens pensem. 

Hem podria atrevir a dir que, aquesta obra és per a la ciència-ficció el que és el Senyor dels Anells per al gènere fantàstic. La quantitat de referències i idees extretes d'aquests llibres en la filmografia i la novel·la d'aquest gènere són innombrables. Això encara és més evident,  si hi afegim els llibres anteriors i posteriors de la saga. Sí, el llegat que ha deixat Asimov en aquest camp, és incalculable. 


dilluns, 27 d’octubre del 2014

"Y pese a todo" - Juan de Dios Garduño


“Y pese a todo” ens narra la historia d'un món apocalíptic a causa de la 3a Guerra Mundial en que les armes nuclears han deixat el planeta gairebé deshabitat. A la ciutat de Bangor, a Maine, només hi queden tres persones. Peter, la seva filla petita i Patrick, el veí al que odia profundament, amb el seu gos Doggy.

La supervivència no només es centra en fer front a les gèlides temperatures de la ciutat deshabitada sinó a l'horrible presència d'uns ésser albins, producte de les armes químiques, que amenacen als protagonistes d'una manera letal.

Hi ha tres coses que fan enganxar al lector. La primera és com se'ns va explicant poc a poc com els dos protagonistes, Peter i Patrick, han arribat a aquest punt de la seva vida tant pel que fa a la situació actual com a la seva relació personal profundament trencada. La segona és que el protagonisme recau en els personatges i no en els albins o en l'amenaça que suposen, l'escriptor aconsegueix que coneguis bé al dos homes i que entenguis els punts de vista contraposats i els seus debats interiors. Finalment, l'ambient: la gelada Bangor esdevé un personatge més de la trama i gairebé pots notar com l'alè se't va congelant mentre avances en la lectura del llibre.

Mentre escric aquestes línies, ja fa algun temps que vaig llegir la novel·la, penso que el que planteja l'escriptor, tot i ser ciència-ficció, està de rabiosa actualitat. El governants d'un món pràcticament destruït són els culpables d'haver creat uns ésser que havien de servir-los per guanyar guerres fins que se'ls hi va escapar de les mans. La veritat és que en el món en el que ens ha tocat viure la premissa és més que creíble.

Si he de trobar-li un “però” diria que el final no m'ha deixat satisfeta i que de Dios Garduño ha tirat pel efecte de gran producció americana quan podia haver explorat altres camins. Tot i així, de moment, la novel·la s'adaptarà al cinema i no trigarem gaire a veure-la als cinemes.


dilluns, 20 d’octubre del 2014

Relatos Salvajes (2014)


Relatos Salvajes és una pel·lícula argentina (produïda en part per Pedro Almodóvar), dirigida per Damián Szifron, que es va estrenar als cinemes aquest divendres passat. I la veritat que, després de llegir tantes bones crítiques i de tenir tant d'èxit a Argentina (ja van per més de tres milions d'espectadors que l'han vist), tenia ganes de veure-la i, al contrari que passa a vegades que quan un té tantes expectatives acaba decepcionant-se, doncs en aquest cas ha sigut totalment al contrari. La pel·lícula conté sis històries plenes d'humor negre, venjança, ràbia, on els protagonistes es troben en situacions límit on es posa a prova la seva capacitat per actuar d'una manera civilitzada; però, com ja us podeu imaginar, les reaccions dels personatges representen la salsa de la pel·lícula ja que responen a un fet del què ja estan farts (i que també es pot veure al subtítol del cartell de la pel·lícula): “Este año se acabó poner la otra mejilla”. I encara que expliqui tot això, l'espectador es trobarà més sorpreses en la pel·lícula que faran que disfruti del moment. A més, no oblidem, i això és el que m'ha fet recomanar-vos el film, hi ha un element molt important: la pel·lícula està molt ben narrada i dirigida, amb la càmara situada on ha d'estar i aconseguint imatges impactants. O sigui que, qui vulgui passar una bona estona i disfrutar de bon cinema doncs ja sap el què ha de fer. I un últim apunt, el director va dir en una entrevista que havia tingut com a referents per la pel·lícula sèries com Cuentos Asombrosos (1985-1987), de Spielberg, The Twiligth Zone (1959-1964) i Alfred Hitchcock presenta (1955-1965); i per resumir, més o menys, el que he comentat abans, el director també va deixar clar, en una frase, el seu missatge: “Esta película es para los que explotan”.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Dates (2013)


Minisèrie britànica amb una proposta senzilla i alhora arriscada, i amb uns resultats interessants i alhora irregulars. 
La proposta és la següent, 9 capítols de poc més de 20 minuts on veurem la cita que dos personatges han concertat a través d’una pàgina web per a la recerca de parella. Gairebé 20 minuts de diàleg on el projecte de parella es coneix, es discuteix o s’agafa certa estima. 
Els 9 capítols de la trama versen sobre 5 personatges que expliquen 3 històries independents a través de les seves diferents cites. Per mi és en aquest punt on la sèrie falla. És interessant veure’n la primera història, la primera cita, però a mesura que vas coneixent els personatges, veus que no estan prou treballats com per mantenir-hi l’atenció durant més temps, que fa que la sèrie vagi perdent gas a mesura que avança. 
Al ser una sèrie curteta fa que aquest principi d’avorriment no arribi a fer-te abandonar (hi ajuda el bon treball dels actors) i pots acabar de veure els nous episodis tot pensant com hagués estat d’interessant la mateix proposta sense voler-hi donar continuïtat d’un episodi a l’altre.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Fargo (2014)


Reconec la idea de veure una sèrie que porta el nom de l’obra mestra dels germans Cohen, em va tirar enrere des del primer moment, però les bones crítiques llegides i les recomanacions sentides em van fer provar-ho. 
Al igual que la pel·lícula, la sèrie Fargo ens explica una història de crims reals a un petit poble de Dakota del Nord. No cal haver vist la peli per seguir la sèrie, però si la teniu present hi veureu un punt de connexió. 
En un primer moment sembla que la sèrie vol mantenir aquell to tan especial que van saber donar els Cohen a la pel·lícula, aquella sensació de veure la vida passar sense esforçar-se per ser-ne protagonista que donaven els habitants del poble i que podia arribar a irritar a algun espectador. Doncs bé, si aquesta es la intenció de la sèrie, no ho aconsegueix. 
Ens trobem però davant d’un bon thriller que segueix els cànons marcats pels èxits més recents de la televisió: plànols impossibles (especialment al inici dels episodis) i converses entre els personatges que expliquen històries que amaguen filosofia de pa sucat amb oli. Només deu episodis, una història autoconcloent en la que patireu bastant dels nervis i gaudireu de l’excel·lent interpretació de Billy Bob Thornton i de Martin Freeman.

dilluns, 29 de setembre del 2014

Festa dels Empestats de Malgrat de Mar "Visita dramatitzada"


La nit del dijous 14 d'Agost vam ser reclutats a Malgrat de Mar per anar a lluitar a Barcelona dins del context de la Guerra dels Segadors, a més vam anar a signar el nostre testament davant del notari del poble per deixar cobertes les esquenes de les nostres famílies, vam fer revisió d'armes, vam anar a l'església per expiar els nostres pecats amb el cor celestial de fons donant-nos la benedicció , vam ser testimonis dels estralls de la Pesta Negra i les seves funestes conseqüències, vam presenciar la separació d'una parella jove, la destitució i elecció d'un nou alcalde i , finalment, ens vam trobar cara a cara amb la innombrable i les seves fredes però sàvies paraules. 

Aquesta visita dramatitzada és l'activitat estrella de la Festa dels Empestat de Malgrat de Mar, una festa que va néixer gràcies a l'amor per la història i també per Malgrat d'en Joan Piña, la Núria Arís i la Sònia Arangou. Aquesta idea de crear una festa cultural a Malgrat de Mar que fes present la vil·la en el mapa cultural del territori, s'ha convertit en una realitat que ja va per a la seva tercera edició i ha aconseguit mobilitzar a tot un poble - a la festa hi participen moltes associacions veïnals, grups de teatre, dansa, corals, etc.- aconseguint un èxit merescut, com demostra la nombrosa participació de la gent a la Rua dels Empestat i l'esgotament ,en només tres dies, de les places per a la visita dramatitzada pel poble. 

Així que ja ho sabeu, l'estiu que ve, per a la festa major de Malgrat de Mar- la festa de Sant Roc- no us podeu perdre la Festa dels Empestats, si voleu fer la visita dramatitzada pel poble haureu d'estar a l'aguait ja que les entrades volen. 

Aquí teniu alguns enllaços amb més informació:



dilluns, 22 de setembre del 2014

Capitán América: El soldado de invierno (Captain America: The Winter soldier, 2014)






Després d’una molt recomanable primera part, on en el context de la primera guerra mundial, el Capità Amèrica s’enfrontava als nazis al més pur estil Indiana Jones, a la segona part de la saga, sembla que vulgui agafar de referent les pel·lícules d’espionatge de James Bond. 

Basada en les línees argumentals desenvolupades en les etapes més recents del còmic per Ed Brubaker, trobem una pel·lícula amb bones escenes d’acció dirigides amb destresa, efectes especials a dojo, moderadament entretinguda i amb un missatge entorn a la pèrdua de llibertats que han patit els americans durant els primers lustres del segle XXI amb l’excusa de l’amenaça terrorista. 
El principal problema és el guió. Sembla que en les més de dues hores de durada no en tinguin prou per explicar-nos bé la història i de sobte ens trobem amb girs de guió inexplicables que semblen no sorprendre a ningú i que pretenen que l’espectador entomi amb naturalitat. 
Aprofundir una mica més en el missatge, explicar millor allò aparentment inexplicable i estalviar-se alguna escena d’acció l’hagués convertit en una pel·lícula en digna continuació de la seva primera part. Una llàstima.

dilluns, 11 d’agost del 2014

Bon estiu

Marxem de vacances. Tornarem a mitjans de Setembre. Us deixem una de les reflexions del Dr.  Repronto i, si no les coneixeu, us recomeneu que aprofiteu el temps lliure d'aquests dies (si en teniu) i us hi submergiu.


A gaudir de l'estiu!

dilluns, 4 d’agost del 2014

Gomorra (2014)


Tothom sap que Roberto Saviano va escriure Gomorra arriscant la pell i vivint en la clandestinitat. D'aquest llibre se'n va fer una pel·lícula l'any 2008 i ara n'arriba la sèrie. No he vist encara la pel·lícula però recomano el visionat de la sèrie durant l'estiu.

L'argument es centra en la guerra entre dos capos: els Savastano y Conte que es disputen el poder del territori de la droga. Aquí els mafiosos no tenen glamour - al contrari, ens hem d'anar acostumant al estil kitsch de la Camorra - i és molt difícil posicionar-se amb cap dels dos clans perquè aquí el que compta és el poder, els diners, la posició i la jerarquia. La càmera capta el realisme com sobreviuen rodejats de pistoles i bales els anomenats treballadors de la droga i quin paper tenen cada un d'ells en aquest complicat joc d'escacs.

Pel que als protagonistes ni Savastono ni Conte són l'eix central. El personatge que funciona com a fil conductor es Ciro di Marzo, del clan Savatano i millor amic del fill del capo, a través d'ell anirem veient com la crueltat es menja tots els sentiments o gairebé tot. També resulten molt interessants el personatges de Genny Svastano, el fill únic del clan, i la seva mare.

Que ningú esperi El Padrino perquè aquí ens troben davant la crua realitat.

dilluns, 28 de juliol del 2014

A la carretera (On the road, 1957)


Aquestes primeres setmanes de juliol he estat fent de rodamón per l’extens territori nord-americà de la mà de Jack Kerouac. Així que, sortint de New York he agafat la red line fins arribar a San Francisco.

Jack Kerouac va escriure On the road en un sol rotlle i sense cap paràgraf, tot seguit, com si fos una carretera. Va ser poc acurat amb els signes de puntuació i l’ortografia. Per què la seva manera d'escriure havia de ser diferent a la seva manera d’entendre la vida ? Així és com va plasmar en aquest rotlle les seves vivències durant els viatges que va fer amb Neal Cassady i la resta de la colla: Allen Ginsberg, William Burroughs… pel vast continent americà. Aquesta gent va donar nom a una generació, la generació beat, que plasmarà la seva manera d’entendre la vida en una sèrie de llibres i poemes amb el Jazz com a banda sonora.

El llibre relata les vivències durant els tres viatges que portaran al protagonista per arreu del territori americà. Són dos viatges horitzontals d’ Est a Oest i un de vertical de Nord a Sud.



1947
Nueva York → Chicago, → Newton, Iowa → Stuart, Iowa → Cheyenne, Wyoming → Denver, Colorado → Salt Lake City, Utah → San Francisco, California → Marin City → Hollywood, California → Los Angeles, → Selma, California → Dalhart, Texas → Indianapolis, Indiana → Harrisburg, Pennsylvania → Nueva York.

1949
Rocky Mount, Carolina del Norte → Algiers, Luisiana → San Francisco, → Nueva York.

1950
Nueva York, → Terre Haute, Indiana → St. Louis, Missouri → Denver → Amarillo, Texas → Terre Haute, Indiana → San Antonio, Texas → Laredo, Texas → Nuevo Laredo, Tamaulipas → Hidalgo, Nuevo León → Ciudad Victoria → Llera de Canales → México DF.

Aquests viatges són una recerca, un intent desesperat de trobar sentit a la vida. Els protagonistes viuen el moment, submergits en l’alcohol i al límit de la bogeria, van peregrinant per bars, motels i carreteres amb la intenció de viure al límit en un ambient d’amor lliure quasi esquizofrènic.

Mai us han donat ganes d’anar a l’aventura? De deixar les responsabilitats monòtones del dia a dia i agafar la carretera? Doncs no ho penseu, tot és qüestió de posar-se ON THE ROAD..

dilluns, 21 de juliol del 2014

Vall fosca + Casa Macianet = binomi perfecte


Aquestes vacances hem decidit anar a conèixer la Vall fosca, ubicada a la part nord de la comarca del Pallars Jussà. He de dir que ha estat tot un descobriment, i pels amants del senderisme és la vall perfecta, per la gran quantitat d'excursions que es poden realitzar. Dels itineraris que hem fet aquests dies, voldria destacar la via verda del Carrilet, aquest sender segueix una antiga via de tren que es feia servir per transportar material des de la central hidroelèctrica fins als estanys, el camí transcorre per l'estatge alpí i serpenteja pels vessants de les muntanyes amb unes vistes privilegiades a vol d'ocell de la Vall Fosca. És un recorregut d'anada i tornada, però molt recomanable. Nosaltres el vam començar per l'estany de Sallente i en aquest cas vam realitzar a peu el desnivell de gairebé 400 metres del començament, però també es pot salvar aquest desnivell amb l'ajuda del telefèric, un cop superat el desnivell el camí transcorre planer fins arribar a la cambra d'aigües a l'alçada de Capdella on finalitza el recorregut. 

A partir de l'Estany de Gento hi ha moltes rutes d'alta muntanya que recorren els diferents estanys que conformen la capçalera de la vall, fins i tot podem arribar a Taüll o a Espot des dels GRs que parteixen d'aquest punt. Un altre itinerari que vam fer i ens va agradar molt és el que va de Capdella al Port del Rus, el camí és idíl·lic.  

Per acabar, recomanar-vos la casa rural on ens hem allotjat aquests dies, es diu Casa Macianet i es troba a Beranui. La casa té unes vistes espectaculars, les habitacions són molt còmodes i completes i tot està cuidat al detall. En Joan, el propietari, és l'amfitrió perfecte; és atent, discret i un cuiner magnífic. Els sopars a la fresca han estat espectaculars, cuina catalana amb productes de proximitat - molts dels productes són d'elaboració pròpia- i també ha estat molt agradable la companyia dels altres comensals; grans, plaents i profundes converses de sobretaula amb la Rosa, la Lídia, en Miquel i la Pilar. Tenim clar que repetirem l'experiència, Casa Macianet + Vall fosca = binomi perfecte. 


Déu vos guard els de la terra,
Déu vos guard els vilatans,
benvinguts a la Vall Fosca
turistes i estiuejants.

M'han dit que fes un romanço
que tota la vall cantés,
que agradés als de la terra
i també als forasters.

Ja és una feina galdosa,
ben galdosa, com hi ha món,
perquè diguis el que diguis,
no es pot contentar a tothom.

D'aquí en diuen la Vall Fosca
perquè està molt enclotat;
quan a altres llocs el sol brilla
pels d'aquí ja s'ha amagat.

»— Jaume Arnella, Romanço de la Vall Fosca

dilluns, 14 de juliol del 2014

A la sombra de las cuerdas (2009)



Si us parlo del Niño Miguel, segurament molts de vosaltres no sabreu de qui estic parlant, en canvi, si parlo de Paco de Lucía, Camarón i Tomatito, no faran falta presentacions. Aquest documental és un sentit homenatge a Niño Miguel, un guitarrista que ha deixat empremta en el món del flamenc, i que ha estat i és una influència per a  molts guitarristes, però que ha acabat relegat a l'oblit i passant els últims anys de la seva vida pidolant de bar en bar pels carrers de Huelva, amb l'única i inseparable companyia d'una guitarra. La malaltia - patia d'esquizofrènia -, les addiccions i, tal vegada, la falta de sort, van truncar la carrera prometedora d'aquest músic i podent estar al costat dels grans, ha acabat vivint en la més absoluta de les misèries. 
El documental fa visible la cruenta realitat dels seus últims anys de vida, però també fa repàs de la seva aportació al flamenc i a la guitarra flamenca. El reportatge compte amb la col·laboració de grans músics com : Paco de Lucia, Tomatito, Pepe Habichuela i Morente, que, mitjançant entrevistes, parlen de l'aportació del Niño Miguel al món del flamenc. En paraules del mateix Paco de Lucia " A todos los guitarristas nos deja perplejos ver un guitarrista en las condiciones en las que estaba Miguel y con tres cuerdas, que nadie se diera cuenta que la guitarra tenía sólo tres cuerdas"

Per finalitzar la porció,  us deixo el tràiler promocional del documental:

dilluns, 7 de juliol del 2014

El saltador del muro (The wall jumper, 1983)


El 9 de Novembre de 1989, aviat farà 25 anys, cau el mur de Berlín i Alemanya s’enfronta a la seva unificació. Tot just 6 anys abans, Peter Schneider publicava la novel·la “El saltador del muro”.
Aquest llibre gira entorn a la identitat, tant nacional com personal: On acaba l’Estat i comença el Jo? Jo seria jo si hagués nascut 5 quilòmetres més cap a l’est?
La identitat alemanya ja era tema de discussió abans d’aixecar el mur, aquí ens trobem en un capítol més de la història, la generada per la guerra freda. A través d’un narrador que passa d’occident a orient i parla de la seva experiència i les seves amistats a la RDA, Schneider ens presenta tots aquests dubtes sense resposta. Hàbilment, hi insereix petites històries d’altres “saltadors” del mur, amb casos tan curiosos com el dels nens que aconseguien anar a veure pel·lícules de cowboys a l’RFA.
Dos punts molt interessants: Com Schneider reflexa les diferències culturals i d’educació creades en només 20 anys entre ambdues bandes de la frontera, i com tot i l’esperit crític que Schneider i el seu amic de l’Est tenen de cadascun del seus governs, com en defensen algunes de les seves virtuts a capa i espasa quan són atacades per l’altra. Convicció o èxit de la manipulació política?

dilluns, 30 de juny del 2014

La Deriva (Vetusta Morla)



Els de Tres Cantos han publicat el seu tercer disc i es coronen com els grans reis del indie pop mainstrem per irònic que resulti el concepte. A Espanya no es perdona que un grup indie acabi omplint estadis o ho vengui absolutament per dues nits a Razzmatazz o cinc nits a La Riviera de Madrid. Aleshores és quan es comença a dir que són un grup sobrevalorat, que no valen res i que han perdut l'essència.  La Deriva és una bufetada a mà oberta a totes aquestes tonteries perquè demostra el solvents que són com a grup i la voluntat de reinventar-se.

Aquest tercer disc li dóna mil voltes a Mapas i suposa un gir a la trajectòria anterior deixant enrere l'èpica amb la sonoritat i les lletres metafòriques. El so és molt més orgànic i se'ls hi entén tot, sobretot, en les lletres més polítiques com la contundent Golpe Maestro on té un paper clau la veu de Pucho que té el talent per fer el que vulgui amb el seu instrument i que, per mi, és el millor cantant de tots aquests grupets indies que han aparegut en la última dècada.

Si hi ha una cosa que saben fer bé els Vetusta es crear una bona col·lecció de hits a cada disc i aquí n'hi ha  tres de ben clars: La Deriva, Golpe Masetro i Fuego. Però no tot són floretes: la segona part del disc, a partir de ¡Alto! perd molta pistonada i només ho arreglen els temes més pausats com Cuarteles de invierno i Una sonata fantasma. Tot i així el disc demostra saber fer i solvència, aquesta vaixell està molt lluny d'anar a la deriva.

Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. (2011)



Com explica al seu llibre, Josep Fontana va viure amb il·lusió la caiguda del feixisme a Europa després de la 2a Guerra Mundial (bé, no a tot Europa) i ha vist al llarg de 70 anys com el somni d’un món més lliure i just no s’acabava complint. 
En un esforç de síntesi lloable, Fontana condensa en menys de mil pàgines la història de la guerra freda, el naixement de l’Estat del benestar, el col·lapse i caiguda del comunisme i totes les seves derivades a tots els continents. A més ho fa d’una manera senzilla i entenedora, donant poques coses per conegudes i sobreenteses i fent caure alguns tòpics (personalment m’ha impressionat per la desmitificació de Churchill i de J.F. Kennedy). 
Com indica el títol del llibre hi ha una tesi al darrera, com els successius governs dels EUA han destruït i manipulat el somni de 1945. Qui més qui menys, tothom pot estar d’acord amb aquesta tesi, pel que el punt dèbil del llibre esdevé una excessiva benevolència amb el règim soviètic. En cap moment se’l justifica, però podríem dir que Fontana és molt més generós mostrant-nos les misèries del bloc capitalista que del comunista, cosa que no és necessària per donar-li la raó amb els seus arguments. 
El llibre està molt ben endreçat. Ordre cronològic, per descomptat, però amb l’habilitat de anar endavant i endarrere segons el capítol para tal d’organitzar també per continents i per zones de conflicte tots els escenaris de la guerra freda. Si us interessa el passat més recent i en conseqüència, el que ens expliquen cada dia als telenotícies, aquest és el llibre que necessiteu llegir.

dilluns, 23 de juny del 2014

Hořící keř (2013)


Bones notícies, HBO comença a produir sèries a Europa. I ho fa amb una mini-sèrie de 3 episodis entorn a la mort de Jan Palach.
Després del fracàs de la Primavera de Praga, un jove estudiant es va immolar al mig del carrer. El tractament de la noticia i del personatge que en va fer el govern txecoslovac sota la influència de la URSS és el tema central de la sèrie: La lluita de la família per demostrat que Palach no era un boig sinó un idealista que creia en la llibertat i en una Txecoslavàquia fora del domini de la URSS.
La marca HBO manté a Europa la qualitat a la que ens té acostumats tant a nivell de guió i de direcció (a càrrec d'Agnieszka Holland, qui va viure el moment que retrata), com d’actors.
Sèrie molt recomanable, que no us traurà gaire temps i que ens explica un moment històric poc conegut, i un retrat fantàstic de la frustració que va dominar Txecoslovàquia entre la Primavera de Praga i la caiguda del mur.

dilluns, 9 de juny del 2014

Dexter (2006-2013)


No fa massa, vam acabar de veure la vuitena temporada de Dexter i vam arribar a l'esperat final amb la sensació que, fos com fos, la valoració final de la sèrie seria bona. Sí, és cert que després d'una primera i segona temporada molt bones, arriba una tercera temporada en la que donen ganes de llençar la tovallola, però gràcies a una recomanació durant una tertúlia al Pipa Còmic, no ho vam fer, i vam poder gaudir d'una impressionant quarta temporada on els guionistes aconsegueixen revifar la sèrie d'una manera magistral -destacar el personatge de Trinity i la meravellosa actuació de John Arthur Lithgow-. 

Suposo que la tendència d'estirar com a xiclets les sèries que funcionen bé és inevitable, no deixen de ser productes industrials de consum, això origina moltes vegades que les trames perdin credibilitat, intensitat  i que puguin arribar a cansar a l'espectador. Però així com no podem fer una valoració dolenta d'un disc per què aquest tingui algunes cançons fluixes, tampoc em de carregant-se una sèrie fent servir aquesta mateixa regla de tres. 

Aquest són alguns dels motius pels quals crec que Dexter és una bona sèrie:

1. Bàsica: aconsegueix que un assassí en sèrie caigui bé i hi EMPATITZIS - resulta molt paradoxal, no trobeu?-.

2. L'evolució dels personatges. En aquest cas, i només agafant com a referència el protagonista, és impressionant la construcció de la psicologia del personatge al llarg de la sèrie, així com la conclusió final a la qual s'arriba - quines ganes que donen de fer un spoiler-. Els guionistes juguen amb la veritable naturalesa del personatge: té sentiments, no en té, és capaç d'estimar, o tal vegada aquests sentiments amaguen només a un ésser egoista?

3. La capacitat dels guionistes de sorprendre als espectadors amb girs inesperats. En gairebé totes les temporades els guionistes aconsegueixen sorprendre't i deixar-te amb la cara d'estaquirot.

4. La capçalera de la sèrie, que plena de metàfores visuals i de plànols a detall esdevé un perfecte pròleg dels episodis.

dilluns, 2 de juny del 2014

Mad Men (2007-2015)


Intentar escriure sobre Mad Men sense que se'm coli algun spoiler no sé si serà fàcil: duto que me'n surti però ho intentaré. 
S'ha acabat la primera part de la temporada final de Mad Men i ens queda per endavant un any d'espera per veure els set capítols restants. Una agonia tal i com han deixat la trama en aquesta primera tanda. Després d'una temporda i mitja més fluixa, els guionistes s'han ficat les piles i ha tornat la Mad Men de sempre: la que t'invita a pintar-te els llavis de vermell sang mentre et serveixes un whisky abans de donar-li al play al reproductor. 
Don Drapper és les vísceres de la sèrie, l'heroi i l'antiheroi a la vegada. El mascle alfa al que aspiren a ser molts homes i el que volen al llit la gran majoria de les dones fins que es destapen tota la seva col·lecció de misèries. Don és l'egocentrisme, el carisma, la mentida i la genialitat. Capaç de caure però com un bon Ave Fènix sempre troba la maner de tornar i, sí, gaudeixo veint-lo patir però també veint-lo aixecar-se de nou. Com gaudeixo veient la seva autèntica rèplica femenina, Peggy Olson, lluitant en un món d'homes per fer-se valer en un sector com el de la publicitat i sacrificant la seva vida personal per una carrera a l'èxit que no sempre és sinònim de felicitat. 
Peggy i Joan – la cap de les secretàries - són les úniques dones de l'agència de publicitat, i del seu entorn proper, que poden mirar a Don d'igual a igual, dones fortes, molt lluny de les parelles que sempre acompanyen a Mr. Drapper: l'abnegada Betty o la jove Megan. Elles són grans personatges femenins que no vacil·len ni donen un pas enrere. Tampoc voldria oblidar-me de Roger “estoy de vuelta de todo” Sterling, el contrapunt cínic necessari per digerir el whisky vigorós que és Mad Men. Un licor que s'ha de beure molt lentament però degustant cada glop per retenir el plaer que provoca.

dilluns, 26 de maig del 2014

Nymphomaniac (2013)


Un home al llindar de la tercera edat recull a una noia que troba ajaguda al carrer amb l'aspecte d'haver rebut una pallissa. A casa seva un cop comença a estar recuperada, la noia li comença a explicar la vida, marcada per la seva nimfomania.
Utilitzant com a excusa un debat moral al voltant de la nimfomania, Lars Von Trier executa un nou intent de provocar al seu públic habitual i a qualsevol que li doni la oportunitat, amb dues pel.lícules (gairebé quatre hores de metratge) que no aconsegueixen ni provocar ni que li donis massa voltes al tema.
Malaltia, vici, adicció, maldat, origens, enfoc religiós i algunes excuses més serveixen per justificar una peli de porno suau amb aires culturetes, que busca que ens escandalitzem amb quatre primers plans d'uns genitals femenins, ereccions masculines i alguna escena de sexe oral explícita.
Von Trier segueix essent un gran director, i l'execució és entre bona i molt bona en algunes escenes plásticament interessant. El problema és que el contingut em deixa totalment indiferent.
Bon intent Lars, però a mi em vas provocar més quan tu i quatre amics vau parir el moviment Dogma. Allò si que va ser revolucionari.

dilluns, 19 de maig del 2014

10.000 Km (2014)


Àlex i Sergi viuen a Barcelona i porten temps esperant un fill. Ara sembla que ja estan preparats però a Àlex li arriba una notícia brillant: li concedeixen una beca per estar un any a Los Ángeles. Després de parlar-ho entre ells, finalment Àlex se'n va als Estats Units.

Amb aquest argument senzill es va estrenar el divendres passat la pel·lícula 10.000 Km i al Cinema Truffaut de Girona van venir a presentar-la tant el productor (Tono Folguera), com el director (Carlos Marqués-Marcet) i els seus protagonistes (Natalia Tena i David Verdaguer). La petita sala estava quasi plena i feia goig poder disfrutar de la presència dels responsables de la pel·lícula. I quan es veu el resultat d'aquesta història d'amor un pensa que amb talent i treball es poden fer moltes coses. Amb un primer pla seqüència d'uns vint minuts de duració, la història et va atrapant de mica en mica, amb la bona interpretació de la parella protagonista i les idees clares del director. Veiem l'evolució de la seva relació, comunicant-se mitjançant el whatsapp o sobretot amb l'skype, amb silencis ben escollits que donen molt per imaginar-se i per donar a entendre el que li passa pel cap a cada un d'ells. A més, amb només dos personatges i rodada en dos espais interiors, la història concentra tota la seva atenció a aquesta difícil relació a distància i sembla que, per ara, ha donat els seus fruits: va guanyar cinc premis al passat Festival de Màlaga, inclosos el de millor pel·lícula, millor director i millor actriu. I esperem que segueixi el seu bon camí perquè s'ho mereix.

dilluns, 12 de maig del 2014

Shakespeare (2007)


Shakespeare i Sòcrates, quina relació poden tenir aquests dos grans genis, us estareu preguntant. Qui no coneix, encara que només sigui pel nom, al pare del concepte filosòfic i , que dir, del gran dramaturg?


Si mirem l'extensa bibliografia que hi ha dels dos autors en podríem fer muntanyes i muntanyes, el volum d'obres al voltant d'aquest dos figures és estratosfèric. Per cert, a Google guanya Shakespeare per pallissa amb 42 milions d'entrades davant dels 5 milions de Sòcrates. Però en realitat, no tenim ni d'un ni de l'altre, una informació de primera mà ni en primera persona de com eren en realitat aquests dos genis. En el cas de Sòcrates, tot allò que sabem ens bé explicat pels diàlegs socràtics, tot escrit per terceres persones i on hi podem posar un vel de dubte a tot el que ens expliquen ( llegir la porció de Guía para no entender a Sócrates) I en el cas de Shakespeare, les recerques que han dut a terme les rates d'arxiu només han donat informació fiscal: algun registre de propietat, la participació de l'autor en algun litigi, ... En el cas d'aquest últim, almenys ens ha arribat la seva obra, encara que hi ha estudiosos que també o posen en dubte.


Un altre incògnita que comparteixen és el seu veritable aspecte físic,les imatges que ens han arribat o són fetes segles després de la seva mort, o són de molt mala qualitat. Per tant, podem dir que la imatge que en tenim podria no ser la real.


Precisament, en aquest novel·la que us proposo, Bill Bryson posa en evidència la poca informació que tenim de Shakespeare, tot això després de que prèviament ens hagi posat en situació tot explicant el context històric i cultura de l'Anglaterra on va viure Shakespeare, des del boiròs Londres isabelí fins a la precària situació del món del teatre en aquell temps. 

Un llibre molt recomanable per endinsar-se en la vida i obra d'aquest geni literari.


A continuació, us deixo els enllaços a altres obres que hem porcionat d'aquest autor:



dilluns, 5 de maig del 2014

Vides encreuades (Short Cuts, 1993)


Raymond Carver va ser un escriptor nord-americà amb una visió bastant pesimista de la vida, i això ho sabia transmetre molt bé en els seus relats. Dos anys després de la seva mort, que es va produir a l'any 1988, el director Robert Altman va descobrir la seva obra i li va interessar tant que va voler adaptar al cinema algunes de les seves històries, amb l'ajuda, sobretot, de la vídua de l'escriptor. Altman i ella van mantenir una relació durant la preparació del film, enviant-se molta correspondència, i això va ser una de les peces clau quant al bon resultat de la pel·lícula.

Però Altman va fer alguns canvis: va barrejar històries, traslladant la localització del nord-oest del Pacífic al sud de Califòrnia, a ciutats i barris de Los Angeles, ja que d'aquesta manera els personatges es podien conèixer millor. Altman també es va inventar algun personatge amb l'ajuda del seu coguionista Frank Barhydt, i sempre amb l'aprovació de la vídua de Carver i intentant mantenir aquell aspecte ombriu que el malaguanyat escriptor semblava interessar-li tant, destacant alguns detalls d'aquelles vides que passaven per la seva ment i els quals eren descrits amb gran habilitat i senzillesa.

Per aquesta bona pel·lícula, Altman va tornar a tenir molts actors, com ja va passar amb el seu anterior treball, l'excel·lent El juego de Hollywood (1992). Entre d'altres estan: Tim Robbins, Andie MacDowell, Chris Penn, Robert Downey Jr., Frances McDormand, Mathew Modine, Madeleine Stowe, Julianne Moore y Jack Lemmon.

dilluns, 21 d’abril del 2014

La casa de hojas ( House of leaves, 2000)



L'opera prima de                     Aquesta traducció la devem          és molt complexe.
Mark Danielevsky                   a la col·laboració i valentia             LeS diferents tipografies,
podem dir que ja                     de dues editorials petites,             la disPosició
s'ha convertit en una                Pálido Fuego i Alpha Decay.                         del
novel·la de culte.                     Aquestes dues editorials,                                    TEXT.
Publicada l'any 2000               han apostat molt fort per                Tot això fa que el cost
als Estats Units ha                   la novel·la i s'han atrevit               de la seva publicació
hagut d'esperar fins                 a publicar-la. Penseu que               sigui molt:        VAT
el 2013 per tenir                     és una novel·la experimental                                 LE 
la traducció al Castellà.           i la maquetació del llibre                                     E


Aquesta maquetació del llibre fa de la lectura tot un joc, on el lector ha d'estar atent a la distribució no lineal de la mateixa com també a la constant utilització dels peus de pàgina (1). També estan inclosos annexos que serveixen per aprofundir més en la psicologia d'alguns personatges, o per il·lustrar algun fragment del llibre.

Pel què fa al gènere, ens trobem davant una novel·la de Terror, l'Stephen King, tot un referent en la matèria, ha dit el següent sobre La Casa de Hojas: " És el Moby Dick del gènere de terror".


Refe
      -rent
               a
              l'argument:  la novel·la juga amb dues històries paral·leles, per un costat la història de Jhonny Truant, un jove amb una vida molt turmentada. Jhonny juntament amb el seu amic de batalles nocturnes Lule, trobaran l'obra - mecanoscrit- de Zampanò, un ancià cec mort en estranyes circumstàncies. L'altre història és precisament l'explicada per Zampanò en aquest mecanoscrit, on es parla de l'informe Navidson. En ella s'explica la experiència d'una família que es trasllada a una casa a les afores de la ciutat, Will Navidson foto-periodista de professió, decideix gravar i immortalitzar aquest trasllat i canvi de vida que suposa per a la família. La seva adaptació a la nova llar es veurà alterada quan Navidson s'adoni que la

                                                      Casa mesura   s     n
                                                       m                          i
                                                                         é                                   d
                                                       s    per fora que per 

Aquest fet impossible des del punt de vista de la física, serà només el començament d'una aventura terrorífica cap allò que ens fa més por, les coses I  N  E  X  P  L  I  C A B L E S i  I  L  ·  L  Ò  G   I Q  U  E  S. 

Una novel·la impactant, que t'enreda entre les seves meravelloses i intricades pàgines i escrita de manera magistral. Sí, és una novel·la sobre una tema recorrent en el gènere del terror com és la  CASA encantada, però no us deixeu enganyar, la novel·la no té res de corrent.

(1) Claus per endinsar-nos en la trama del llibre.             

dilluns, 7 d’abril del 2014

Kafka (Kafka for Beginners, 2010)


Si agafem la vida i obra del que per molts és considerat com l'escriptor més influent del segle XX i ho adjuntem en un llibre il·lustrat per un dels millors dibuixants de còmics de fa vàries dècades, què obtenim? Doncs Kafka (ed. La Cúpula, 2010), una bona novel·la gràfica guionitzada per un tal David Zane Mairowitz i dibuixada per en Robert Crumb. L'encert d'aquesta novel·la gràfica és barrejar la vida del gran escriptor txecoslovac juntament amb imatges de les seves obres més representatives (com La metamorfosi o El procés), aconseguides gràcies a la imaginació del dibuixant nord-americà. Amb la força que transmeten aquestes imatges ens podem fer una idea de la gran quantitat de coses que li podien passar pel cap al senyor Kafka alhora de crear les seves històries, i és per això que el senyor Zane Mairowitz ha sapigut aprofitar la qualitat del senyor Crumb per donar més potència als punts més importants de la vida de Franz Kafka, que ens va deixar fa quasi noranta anys.

dilluns, 31 de març del 2014

Her (2013)


Hi ha pel·lícules contra les quals no pots fer res. Se't fiquen en el més profund del cervell i saps que no podràs treure-te-les del cap.

Her ha passat injustament desapercebuda en la batalla dels Oscars i altres premis de la temporada i, a sobre, han tingut l'enorme barra de no nominar la subtil, delicada i terriblement sensible interpretació de Joaquin Phoenix.

La història que se'ns conta es pot classificar entre el drama i la ciència ficció però aquest últim gènere aviat se li quedarà curt. Almenys jo la percebo com una història molt més contemporània del que sembla.

El protagonista, Theodore (Phoenix), és un paio solitari que passa un mal moment sentimental i que dedica els dies a treballar com a escriptor de cartes d'amor per a altres. Si, en bell mig del món tecnològic! Un bon dia es descarrega una aplicació que permet als usuaris cobrir totes les seves necessitats i comença a conversar amb la veu a l'altre costat de l'aplicació - una increïble Scarlett Johanson que només es val de la seva veu per transmetre emocions -. Samantha, creada per intel·ligència artificial, i Theodore començaran a conversar cada cop més fins al punt d'iniciar una relació íntima. Amb aquesta premissa Spike Jonze sembla voler provocar a l'espectador sobre la relació que els humans hem creat amb la tecnologia i fins on podem arribar o quins són els límits dels nostres sentiments. El que fa Jonze ja ho han intentat amb gran encert els creadors de Black Mirror (mini sèrie angles de visionat obligatori) en que el fil conductor  de cada capítol és com la tecnologia ens afecta o ens pot arribar a afectar. 

Her pot semblar un relat futurista però no ho és tant si tenim en compte el centenar d'aplicacions i pàgines webs destinades a trobar parella a través de la pantalla d'un ordenador o mòbil d'última generació. Aplicacions que ens inviten a crear relacions més platòniques que reals i, sobretot, és una lúcida reflexió que l'amor, com moltes altres emocions, estan dins del nostre cap al que ja no sabem governar.

Quan van aparèixer els títols de crèdit m'havia afectat més aquesta història d'amor entre un humà i una màquina que moltes altres pel·lícules que intenten fer-nos creure l'èpica de l'amor com a motor del món.




dilluns, 24 de març del 2014

Fuente y Caudal ( Paco de Lucía, 1973)


Encara amb la tristesa de saber que hem perdut a un dels grans de la història en el difícil art de les sis cordes. No he pogut estar-me de buscar, entre els cd's de Paco de Lucía que tinc a casa, un dels discos que més vegades he escoltat. Aquest disc va ser el que va portar a Paco de Lucía al gran públic, tot i que ell ja havia triomfat i actuat en els millors escenaris del món, i tot això per una rumba que conté el disc i que crec que no fa falta que digui el seu nom, tothom sap de quin tema parlo. Però, fora d'aquestes melodies més universals i populars, el disc conté un tema, Fuente y Caudal, que dóna nom al mateix. Aquest tema és una Taranta ,dins dels pals del flamenco: la buleria, la siguirilla, la soleà, etc, diríem que és el menys heterodoxa en quant a les normes de tempo i estructura. Doncs aquest tema vaig tenir la sort de poder-lo estudiar quan estava fent classes de guitarra flamenca a Barcelona, i tocar alguns fragments del mateix - amb les meves limitacions tècniques i rítmiques-. És un tema impressionant, té un fragment de tremolo - tècnica que permet tocar dues melodies alhora- que posa la pell de gallina.

Un dia parlant amb el meu professor, Juan Pedro Medina, jo li comentava que en la partitura d'aquest tema només hi veia milers i milers de notes, una darrera l'altre, impossibles de memoritzar. Com ho feia Paco de Lucía per composar un tema tant complex en quant a estructura i tocar-lo com ho feia i ,a més, amb el handicap de no saber llenguatge musical  - li vaig preguntar al meu professor -. La resposta va ser senzilla, allà on nosaltres veiem milers de notes que es succeeixen unes darrera de les altres, Paco de Lucia hi veu una harmonia feta de quatre acords, senzilla i lògica. És la diferència entre el geni i la resta dels mortals. 

Les persones ens deixen però les obres perduren, i Paco de Lucía, en aquest sentit, ja és immortal. 




dilluns, 17 de març del 2014

Hijos del Tercer Reich (Unsere Mütter, unsere Väter, 2013)


Sempre es diu que les guerres les expliquen els vencedors. En el cas de la Segona Guerra Mundial ens trobem a sobre amb uns vençuts tan avergonyits i humiliats per l’Holocaust que han tardat dècades a donar-nos la seva versió de la història. Centenars de novel·les, pel·lícules, còmics, sèries produïdes majoritàriament per nord-americans ens han donat un relat des del punt de vista dels vencedors del bloc oest. 
Com que el temps cura ferides i va posant les coses al seu lloc, en els últims anys hem tingut diversos exemples explicats des del punt de vista alemany com la novel·la “Les benignes” de Jonathan Littel o directament per autors alemanys com la pel·lícula “El hundimiento”. 
La minisèrie de tres episodis Hijos del tercer Reich entra dins d’aquest segon grup. Amb el seu títol original “Els nostres pares, les nostres mares” la sèrie ja demostra la seva valentia en el títol, accepte-m’ho, els nazis eren els pares i els avis dels alemanys d’avui. Tot i que malauradament no aborda amb la precisió que ho fa Littel els pensaments dels individus que formaven part de l’exèrcit nazi, si que humanitza als personatges fins al punt de enfrontar-nos amb allò més terrorífic del nazisme: els nazis no eren monstres vinguts d’un altre planeta sinó que eren tan humans com tu o jo. És això el que dóna valor a una sèrie que si agafés arguments semblants i els apliqués a qualsevol altre conflicte, seria un producte menor.
La història comença a Berlin, a l’estiu del 41. Els joves alemanys estan eufòrics pel ràpid avenç de la guerra. Cinc amics es troben per acomiadar-se en un bar. Tres d’ells van al front, dos com a soldats i una com a infermera. Els altres dos, una parella, es queden. Ella per triomfar al món de la música. Ell, un sastre jueu, a esperar que passi el temporal antisemita per seguir amb la seva vida. Preveuen una guerra curta: “Per Nadal a Berlín”, diuen. La cosa no tarda a torces, el front s’atura a les portes de Moscú i la persecució dels jueus es torna asfixiant. I la guerra treu el pitjor de cadascun d’ells.

dilluns, 10 de març del 2014

Lennon (2010)


L'escriptor francès David Foenkinos, gran amant de la música de John Lennon i de The Beatles, ha volgut arriscar-se alhora de fer una aproximació a la vida de John Lennon al llibre anomenat simplement Lennon (2010; Alfaguara el va publicar en castellà l'any passat). I dic arriscar-se perquè representa una biografia novel·lada sobre el famós músic, explicada en primera persona pel mateix artista, o sigui que Foenkinos s'ha hagut d'imaginar les paraules que diria el mateix Lennon. A més ho fa en unes hipotètiques sessions de psicoanàlisis entre 1975 i 1980, així que representa un monòleg de 189 pàgines. Per això, darrera d'aquest llibre hi ha un gran treball d'investigació: Foenkinos va escoltar moltes hores d'entrevistes i, sobretot, va escoltar moltes cançons de The Beatles i del mateix Lennon i així va apropar-se al seu estat d'ànim, a la seva forma de ser. I això va ser per l'autor el més complicat, "apropar-se a la seva veritat, al que realment havia viscut o sentit". Però sembla ser que els mateixos fanàtics de The Beatles estan encantats amb la novel·la i, fins i tot, alguns d'ells han comentat a l'escriptor que s'han imaginat al mateix Lennon parlant de la seva vida. Jo l'únic que us puc dir és que també penso el mateix i que m'ha agradat molt com està escrit, que es llegeix molt ràpidament, i que mentre ho fas t'imagines la vida, no només del mateix Lennon (desde la seva infància) sinó també la d'aquella època, el moment de la creació de The Beatles, la relació entre ells (sobretot la de Paul i Lennon), l'èxit tan aclaparador que van tenir i l'aparició de Yoko Ono. En definitiva, un llibre molt recomanable i que emociona per moments.

dilluns, 3 de març del 2014

Cleveland (2012)


L’obra pòstuma de Harvey Pekar té un punt de sorprenent. El guionista de còmics de Cleveland a qui la fama li va arribar tard però en vida gràcies a la pel·lícula “American Splendor” basada en el seus còmics, ens tenia acostumats a la seva visió pessimista de la vida. Un personatge queixós i rondaire que feia la seva crítica social a partir dels petits moment de la seva vida com a funcionar administratiu d’un hospital. 
La primera frase que trobem a la primer pàgina de Cleveland és “Yeah, live had a plenty of good days” posada en boca d’un Pekar dibuixat amb el seu habitual posat seriós, amb les seves poblades celles que li donen aquest toc de permanentment enfadat amb el món. Pekar ens posa en situació i en quatre pinzellades ens explica la història de la ciutat. Un cop ubicats comença l’autobiografia excel·lentment dibuixada per Joseph Remnant, donant especial importància als moments més feliços de la seva vida en el seu estil habitual. Un estil que ha fet que molt el qualifiquessin com un dels grans escriptors americans contemporanis.. 
Pekar s’acomiada de nosaltres magistralment i mirant de deixar-nos un bon regust de boca. Ho aconsegueix.

dilluns, 24 de febrer del 2014

L'home mico del Plistocè o per què em vaig cruspir el pare (The Evolution Man or how I ate my father, 1960)



Roy Lewis, l'autor d'aquest llibre, té la capacitat d'endinsar-nos en el passat remot de la nostra espècie a través d'una comunitat d'Homo Sapiens. Els protagonistes d'aquesta divertida història, tenen una comunicació verbal molt fluida ,fins i tot són capaços de fer servir tecnicismes paleontològics i arqueològics, fan descobriments cabdals per la història de la nostra espècie (el descobriment del foc i tot el que l'envolta, l'exogàmia, etc.) i també són capaços d'entendre allò que els fa diferents a la resta dels animals i de les espècies d'Homo veïnes. L'autor juga amb els descobriments del món de l'arqueologia i amb les diverses teories evolutives que hi ha, tot dotant als protagonistes d'idees i observacions que inevitablement et fan esbossar un somriure quan les llegeixes.

A continuació, us faig cinc cèntims d'aquesta peculiar família:

Ens trobem a l'època geològica anomenada Plistocé, 180.000 a.C., any amunt, any avall. La família que ens presenta aquest llibre, viu precisament en aquest antic període de la humanitat, el patriarca Edward és un evolucionista, creu que hem estat tocats per una vareta màgica i som els escollits entre tots els animals del planeta per fer quelcom més important. Per aquest motiu, sempre està pensant les maneres de progressar tecnològicament; com podem millorar les tècniques de cacera, la qualitat de les nostres eines, etc. En canvi, a l'altre extrem, trobem l'oncle Vània, que no és capaç d'entendre perquè ens entestem en caminar de manera bípeda, menjar carn de grans antílops i viure al terra, desprotegits de la seguretat que donen els arbres. Dels tres fills de l'Edward,  l'Oswald és el que menys entén aquesta obsessió del pare per evolucionar,l' Alexander és un tant estrany, últimament li ha donat per agafar l'ombra de les coses i deixar-les atrapades a les roques, el pare diu que és un artista , i Wilbur, és un bon caçador i un gran fabricant d'eines. En aquesta gran família no podrien faltar les dones, quan més voluptuoses millor - com han canviat els canons de bellesa femenina aquests darrers 100.000 anys... - Així, tenim a la Mare, determinant en alguns dels descobriments de la família, les filles Elsie, Ann, Doreen i Alice i les tietes Aggie i Nellie. Penseu que sense elles la vida de la comunitat seria impossible, un 70% de la nostra dieta és bàsicament fructífera, i elles són les encarregades de recol·lectar aquests fruits silvestres. A més, que dir de la seva feina en el curtit de les pells, fabricació d'estris,  la criança dels fills, etc. Per últim, parlar de l'aventurer de la família, l'oncle Ian, que un dia va decidir que volia voltar món i conèixer altres comunitats i cultures. Així va ser com va deixar Àfrica i va arribar a Europa, on va conèixer els homes robustos de prominència cranial, també va estar per Àsia i, tal vegada, va creuar l'estret de Bering per visitar terres americanes.

Doncs res, si voleu passar una bona estona amb el caliu del foc que dóna l'estança principal de la cova d'aquesta particular família, només heu d'obrir les pàgines d'aquest llibre i viureu les aventures i desventures d'aquesta comunitat. Un comunitat que ens recorda, que la comoditat de les nostres vides a l'actualitat, és fruit de milions d'anys d'una lluita a vida o mort per a la supervivència de la nostre espècie.




dilluns, 17 de febrer del 2014

Relaciones (1999)


A l'obra Relaciones (ed. Sins entido 1999), l'historietista i il·lustrador Federico del Barrio (aquest cop amb el pseudònim "Silvestre") aprofundeix en les possibilitats que dóna una pàgina en blanc, jugant molt bé amb el seu espai i utilitzant la tinta de moltes maneres. A més, amb les paraules justes aconsegueix que els personatges es formulin preguntes que van més enllà de les històries que ells mateixos protagonitzen, dient frases que acaben sent qüestions intel·ligents sobre el límit que pot haver-hi en la manipulació que fa d'ells el mateix autor. Aquest juga amb les seves creacions d'una forma simpàtica, deixant que el lector també entri en el seu joc. En definitiva, estem davant d'una obra en blanc i negre, de quaranta-vuit pàgines, molt original, amena, ràpida de llegir, amb diferents tipus de dibuixos, i que uneix coses com la il·lusió i la realitat de la vida. I com diu un dels personatges, "¿Qué mundo es éste, en el que una imagen vale más que mil palabras?".

dilluns, 10 de febrer del 2014

True Detective (2013)


El gènere de les sèries de televisió policíaques té una premissa força bàsica: un crim, uns policies que investiguen i un dolent que es manté en la incògnita. D’entrada sembla molt fàcil però poques sèries aconsegueixen, a partir d’aquesta base, crear un argument que atrapi i crear una història que et faci considerar totes les possibilitats com el més elaborat dels sudokus. Si a més a més aconsegueixen crear personatges complexes i ben interpretats és molt difícil que l’espectador no esperi setmanalment la seva ració de novel·la negra televisada.

I això m’ha passat a mi amb “True Detective”, la nova sèrie de l’HBO a la que estic segura que li caurà més d’un Emmy aquest 2014.

Tot comença l’any 1995 quan els agents Rust (Matthew McConauguey) i Marty (Woody Harrelson) comencen a investigar l’assassinat, amb tints satànics, d’una jove prostituta. A través de flashbacks se’ns explica com els dos agents abordaven el cas mentre que l’estructura narrativa ens porta al 2013, quan el cas es reobre de nou, i els dos agents són entrevistats, per separat, pels investigadors actuals del cas. Aquesta manera de contar la història obliga a l’espectador a no perdre’s cap detall ni dels flashbacks ni molt menys les entrevistes del present –  on els guionistes posen en boca de Rust autèntiques genialitats-.


Un dels punts forts és l’atmosfera que aconsegueixen crear opressiva i gris que inevitablement em recorda a The Killing, amb la diferència que en aquest cas els detectius són dos homes. Marty (Harrelson) és el poli afable, pare de família, faldiller i que aporta el contrapunt un xic més còmic.  Rust (McConauguey) és el poli sense habilitats socials, hermètic, clarament traumatitzat pel seu passat  i que l’ha convertit en un paio escèptic però que ha desenvolupat un sentit de la intuïció infal·lible. De fet, les escenes de McConauguey en les entrevistes del present són una pura delicatessen fent que jo, gran detractora d’aquest actor, hagi caigut absolutament rendida a la seva interpretació. La mirada del Rust del 2013 és la d’un home cansat i que ja no sap que vol dir la paraula esperança. Un home que sobreviu a base d’empassar el fum dels seus cigarrets i beure litres de cervesa mentre respon a les preguntes sobre el cas amb desgana des d’un lloc més enllà de la soledat absoluta. Només per saber perquè Rust ha canviat tant després de la investigació del 1995 no pots ni vols deixar de mirar la pantalla.

dilluns, 3 de febrer del 2014

Les coses grans (2013)


Les coses grans és una sèrie petita, de petites històries quotidianes en càpsules de 10 minuts escassos, que tracten sobre la parella, l’amistat, l’amor, el desig, les contradiccions i les neures que tots portem a dins...
Explicat tot en clau d’humor, d’aquell tipus d’humor que no et fa esclatar de riure però que et manté amb el somriure als llavis, sigui per què t’identifiques amb algun personatge o que la trama et porti a sensacions viscudes tot i que portades a extrems inversemblants. 
Roger Coma és el director, escriptor i protagonista de la sèrie, que és per tant un projecte molt personal que ha tirat endavant amb el suport de mecenes i patrocinadors. Com a intèrprets destaquen junt amb Coma, Mar Ulldemolins, Pep ambròs i David Verdaguer. 
Una websèrie que compta de moment amb una temporada de 9 episodis i que té més idees que pressupost. De fet estan buscant recursos per fer-ne una segona temporada. Us animo a veure-la i a col·laborar-hi. Podeu veure-la a TV3 o per You Tube .

dilluns, 27 de gener del 2014

Mi amigo Dahmer (My friend Dahmer, 2012)


Encara sota la influència d'haver visionat fa poc la quarta temporada de Dexter, que per cert és espectacular i molt recomanable, només llegir l'argument d'aquesta novel·la gràfica ja vaig saber que l'havia de comprar.

L'autor, Derf Backderf, ens explica que tots al llarg del nostre pas per l'institut hem coincidit amb personatges extravagants que ens feien riure o fins i tot ens podien fer una mica de por o resultar incòmodes, i que després amb el pas dels anys, repassant fotografies o parlant amb ex-companys, ens vinguin a la memòria i ens arribem a preguntar que haurà estat de les seves vides. En el cas de Derf Backederf, aquesta pregunta li van contestar tots els mitjans de comunicació del món el 22 de Juliol de 1991, quan Jeffrey Dahmer ( el conegut com a carnicer de Milwaukee) va ser detingut per l'assassinat de dicet homes i nois. Imagineu com deu ser saber que has estat company i amic d'un dels assassins en sèrie més important de la història.

En aquesta novel·la Derf ens intenta acostar a l'adolescència de Jeffrey Dahmer mitjançant els seus records i els dels seus companys d'institut, però també mitjançant moltes altres fonts com les entrevistes que va donar el mateix Dahmer abans de la seva mort, les entrevistes amb els pares, documents del FBI i nombrosos documentals i reportatges.

Com veurem al llarg del còmic, Dahmer des d'un bon començament ja convivia amb el seu "Obscur passatger", però: algú el podia haver ajudat?, per què la comunitat que envoltava aquest noi: pares, professors i companys no va ser capaç de veure que necessitava ajuda? També destaca el fet que aquest sinistre personatge no és producte d'un succés traumàtic ( com el cas de Dexter Morgan) sinó que viu una infantesa normal, dins d'un ambient familiar amb els seus problemes, però res fora del comú. 

La lectura d'aquest còmic, fa evident que el ser innat de la naturalesa de molts d'aquests assassins costa d'assimilar per part de la societat, i per aquest motiu, sempre s'ha intentat buscar una causa o un orígen a l'instint assassí dels psicòpates i a la seva despietada i desmesurada crueltat. Suposo que és una manera d'intentar amagar l'autèntica naturalesa de l'ésser humà, que com ha demostrat al llarg de la història, és capaç de realitzar les coses més belles i meravelloses alhora que les més cruels i perverses. 


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...