Encara amb la tristesa de saber que hem perdut a un dels grans de la història en el difícil art de les sis cordes. No he pogut estar-me de buscar, entre els cd's de Paco de Lucía que tinc a casa, un dels discos que més vegades he escoltat. Aquest disc va ser el que va portar a Paco de Lucía al gran públic, tot i que ell ja havia triomfat i actuat en els millors escenaris del món, i tot això per una rumba que conté el disc i que crec que no fa falta que digui el seu nom, tothom sap de quin tema parlo. Però, fora d'aquestes melodies més universals i populars, el disc conté un tema, Fuente y Caudal, que dóna nom al mateix. Aquest tema és una Taranta ,dins dels pals del flamenco: la buleria, la siguirilla, la soleà, etc, diríem que és el menys heterodoxa en quant a les normes de tempo i estructura. Doncs aquest tema vaig tenir la sort de poder-lo estudiar quan estava fent classes de guitarra flamenca a Barcelona, i tocar alguns fragments del mateix - amb les meves limitacions tècniques i rítmiques-. És un tema impressionant, té un fragment de tremolo - tècnica que permet tocar dues melodies alhora- que posa la pell de gallina.
Un dia parlant amb el meu professor, Juan Pedro Medina, jo li comentava que en la partitura d'aquest tema només hi veia milers i milers de notes, una darrera l'altre, impossibles de memoritzar. Com ho feia Paco de Lucía per composar un tema tant complex en quant a estructura i tocar-lo com ho feia i ,a més, amb el handicap de no saber llenguatge musical - li vaig preguntar al meu professor -. La resposta va ser senzilla, allà on nosaltres veiem milers de notes que es succeeixen unes darrera de les altres, Paco de Lucia hi veu una harmonia feta de quatre acords, senzilla i lògica. És la diferència entre el geni i la resta dels mortals.
Les persones ens deixen però les obres perduren, i Paco de Lucía, en aquest sentit, ja és immortal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada