Descubriendo a John Cazale (I Knew It Was You: Rediscovering John Cazale, 2009)

Descubriendo a John Cazale (2009) és un emotiu documental de la HBO dirigit per un tal Richard Shepard, que va ser projectat al Festival de Cinema de Sundance al 2009 i en el qual es fa un homenatge a l'actor nord-americà John Cazale mort el 1978 als 42 anys a causa d'un càncer de pulmó. Malgrat la seva curta carrera cinematogràfica, aquest actor d'origen italià, que és un desconegut per molts espectadors, va aparèixer en cinc pel·lícules dels anys 70 que s'han convertit en clàssics i que entre totes elles van ser nominades a 40 Oscars: El padrí (1972), El padrí II (1974), La conversa (1974), Tarda negra (1975) i El caçador (1978). En el documental apareixen actors i directors que van treballar amb ell, com Sidney Lumet, Francis Ford Coppola, Robert de Niro, Al Pacino o Meryl Streep, però també altres actors més joves que es queden meravellats pel seu gran talent, com Steve Buscemi, Sam Rockwell o Philip Seymour Hoffman. Tots ells destaquen la manera que tenia Cazale per donar vida als seus personatges, per això el consideren com un actor camaleònic, molt intens, i amb una gran concentració a l'hora de treballar. Però, com diuen els que millor el van conèixer, no només destacava a la gran pantalla o en les obres de teatre que va participar, també va ser algú especial en la seva vida personal, com es pot sentir en els millors moments del film amb els records del seu gran amic Al Pacino i, sobretot, de Meryl Streep, que va ser la seva parella durant els dos últims anys de la seva vida i que va estar amb ell fins al final, un trist moment que es va produïr abans que s'estrenés El caçador.

Aquí us deixo el link del tràiler en anglès: http://www.youtube.com/watch?v=cyBjZgO6xvs

100 balas (100 bullets, 1999)

Un desconegut amb una camisa blanca, un vestit i corbata negres, entrega un maletí amb una pistola, 100 bales impossibles de rastrejar i les proves que demostren de forma clara qui és la persona que t’ha amargat la vida. 

Tot i que va estar publicant-se durant 10 anys, 100 bales té tot l’aspecte de ser un còmic perfectament planificat des del principi. Amb una estructura argumental que recorda molt a la d’una sèrie de televisió, durant els seus 100 capítols, Brian Azzarello ens explica petites històries que de mica en mica van encaixant, deixant-nos veure al final l’obra completa. El resultat potser és un pèl enrevessat, pel que us recomano, si podeu, llegir-la tota seguida en la seva edició integral. 

100 bales és sèrie negra que conté tot el que se li demana al gènere: violència, sexe, cert misteri i personatges carismàtics. El lector va dubtant durant els 100 capítols. No acabem de tenir clar qui són els bons i qui els dolents si és que n'hi ha, i ja us aviso que no ho sabreu ni al final. Tot i així acabereu tenint certa empatia amb bona part dels personatges. 

Estem al davant d’una de les grans obres publicades per Vertigo, el segell de còmics editor de Sandman. 100 Bales, a diferència de l’obra de Gaiman, te l’aventatge d’estar dibuixada en la seva totalitat per un sol autor, Eduardo Risso. Risso té un estil de dibuix que em deixa força indiferent, però cal reconèixer que encaixa molt bé amb les històries que ens explica aquest còmic, i al ser l’únic dibuixant, dóna a la història un sentit unitari que la fa millor en el global.

Els Miserables (Les Misérables, 1980)

Les dades parlen per si soles, és un musical que durant els 25 anys que fa de la seva estrena, l'han vist més de  56 milions d'espectadors i, per aquest motiu, s'ha convertit en el musical més longeu. Aquest fet, l'ha posicionat en el podi dels musicals al costat de : The Phantom of the Opera, Cats, West Side Story, Chicago, etc. 

La història és una adaptació de l'obra "Les Miserables" de Victor Hugo i explica la història de Jean Valjean, un lladre fugat de la presó que intenta redimir-se del pecats comesos, però sempre amb l'ombra de la llei trepitjant-li els talons. És durant aquest viatge a la redempció on coneixerà als miserables; els paries, els desemparats. Aquells que no tenen res a perdre perquè ja ho han perdut tot, que s'aprofiten de la debilitat dels més vulnerables, que utilitzen l'engany, el crim i que es refugien en el vicis més terrenals.

Aquests van ser els antecedents que van fer que m'interesses per aquest musical i, aprofitant que el musical s'estava representant a Barcelona, anés a veure'l la setmana passada. Suposo que a l'anar amb l'expectativa tant alta, em va decepcionar una mica. Però tot i això, he de dir que l'escenografia, els decorats, la música ( del compositor Claude-Michel Schönberg)  i els cantants són espectaculars, que hi ha moments de " Gallina de Piel " com el final del primer acte amb la cançó " One day more", traduida a " Sale el Sol". Dit això, reivindico que els musicals no es tradueixin, que es conservin en l'idioma que es van parir. No entenc perquè no es pot fer com a l'òpera i buscar un sistema de fer-los en VOSE.

Per últim, i aprofitant que són les últimes setmanes en cartellera del musical, us recomano que l'aneu a veure, això sí, aprofitant algun tipus de descompte, sinó poder no val la pena i podeu esperar a anar a Broadway o a Londres a veure-la.

Aquí us deixo, per a mi, una de les joies d'aquest musical "One day more". També té una flash Mob molt divertida: Polish Flash Mob.

Runaways (2011)

A vegades el còmic mainstream americà et reserva petites joies que et fan creure que tot i que les millors èpoques del gènere són cosa del passat, encara no hi ha autors que tenen coses per dir. 

És el cas de Brian K. Vaughan, que amb la publicació de Runaways al 2003 ens van recordar que no tot ha de ser el posat seriós, adult i a vegades massa carregat de filosofia barata que encara arrosseguem des dels 80. No ha de ser el còmic de superherois un gènere per a adolescents i pre-adolescents? No va revolucionar el gènere als anys 60 Stan Lee posant de protagonista un adolescent a les pàgines de Spiderman? Per què no repetir i actualitzar la fòrmula? 

A Runaways els protagonistes són un grup de nens que descobreixen alhora que tenen poders i que els seus pares són uns supervillans. No ve a ser una exageració del que creiem descobrir tots a l’adolescència? La identificació del lector al que va dirigit el còmic deu ser immediata. I pels que no estigueu en aquesta edat, que ens ofereix Runaways? Doncs un còmic fresc, amb aventures, diversió i que ens permet tornar-nos a sentir com quan erem nois que gaudiem de les històries que ens van tocar a la nostra època, fossin els Goonies o el Capitán Trueno. 

Panini ha recuperat els 18 primers números dels Runaways en un sol volum. El dibuix corre a càrrec de Adrian Alphona, que amb certes influències del manga, un traç senzill com el de John Romita Jr. i sense carregar les pàgines més del necessari, resol molt bé la narrativa tant a les escenes de diàlegs com a les de més acció.

Son & Moon, Diario de un astronauta (2009)

En el documental Son & Moon (Diario de un astronauta) (2009), de Manuel Huerga (director de Salvador -Puig Antich-, del 2006), l'astronauta Michael E. López-Alegria, nascut a Madrid i de pares extremenys però nacionalitzat nord-americà, ha d'afrontar una altra missió espacial en la que s'ha d'aïllar durant set mesos de la seva dona i el seu fill Nico. Per això, gran part de la trama d'aquest interessant documental es basa en les videoconferències de l'astronauta amb el seu fill, tant per a llegir-li contes (com La princesa promesa) com per a felicitar-li el seu setè aniversari. I la relació que mantenen tots dos és bona, però en algunes ocasions el noi no té ganes de parlar amb el seu pare, mantenint-se un tant dispers, segurament per la rutina d'haver de fer-ho sempre davant d'una càmera.

Al 2009 es van complir 40 anys de l'arribada de l'home a la Lluna, per això té encara més interès aquest documental. A més, el director ha sabut recrear el món apassionant de l'espai amb l'ajuda de l'astronauta López-Alegría, sent el seu operador de càmera durant tot el temps que va estar en òrbita. I encara que, la veritat, cinematogràficament la pel·lícula no sembla tenir res a destacar, el muntatge del mateix director és encertat per unir l'interessant material obtingut per l'astronauta (ajuntant després la seva veu en off quan llegeix el seu diari) amb escenes emotives, informatives i familiars. Tot això sumant-li la magnífica música de Micka Luna.

Aquí deixo el link del tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=4ZrEtJedYNY&feature=related

Una Breu història de gairebé tot (A Short History of Nearly Everything, 2003)

Fa relativament poc, en Dani porcionava un llibre de Bill Bryson "Aventuras i desventuras del chico centella". Crec que aquest autor és un exemple de divulgador científic, ja que aconsegueix amb els seus llibres, que temes aparentment avorrits o difícils, ens resultin interessants i entenedors. 

En aquest llibre, Bill Bryson fa un repàs de les grans aportacions científiques al llarg de la història de la humanitat, intentant contestar el com sabem el què sabem. Tocant un ampli ventall de temes: geologia, biologia, astronomia, arqueologia..., l’ autor, d’ una manera molt divulgativa i gens avorrida - com ens té acostumats-, ens acosta als grans científics de la història. Uns científics sobtadament excèntrics, competitius, obsessius i insensats, que moltes vegades no han estat a l’alçada dels seus descobriments. És un llibre que des del començament deixa enganxat al lector i, a través del qual, s’aprenen i desaprenen molt coses.

La idea d'escriure aquest llibre, segons el mateix autor, li va venir quan estudiava a l'institut. Durant una classe de naturals on s'estaven explicant les capes de la terra i la seva composició, el jove Bill es va començar a preguntar com sabien els científics quina era la composició del nucli de la terra, ja que els éssers humans no tenien els mitjans per haver arribat a fer una prospecció a tanta fondària; no hi ha cap tuneladora tant llarga! Va ser aquest dubte l'inspirador d'una obra sorprenent, que serveix per adonar-nos de que moltes de les coses que donem com a científicament demostrades, tan sols són aproximacions, hipòtesis o conjectures. 

El decameró (Il decameron, 1971)

Primera part de l’anomenada “Trilogia de la vida” de Pier Paolo Pasolini, composada per aquesta pel·lícula, “Els contes de Canterbury” i “Les mil i una nits”. 

Acompanyats per una banda sonora del genial Ennio Morricone, una sel·lecció d’alguns dels contes de Bocaccio, serveixen a Pasolini per mostrar una visió de la vida on prima la intel·ligència, la llibertat i l’anar contracorrent de les normes de la societat. I és que aquestes idees sorgides del hippisme i del maig del 68, no estan molt allunyades de les de la societat que retratava Bocaccio al final de l’edat mitjana. 

Institucions com el matrimoni, l’església o els rics i poderosos són objecte de burla en un film amb cert contingut eròtic, que denota per altra banda un cert to naïf en les seves històries i que, a més, sembla quedar una mica curt de mitjans. Qui sap si a això es referia Pasolini quan el pintor d’un immens fresc d’una església, que fa de fil conductor de les històries, exclama al final de la pel·lícula: per què realitzar una obra, quan resulta tan hermós només somiar-la?

El gato desaparece (2011)

 
Carlos Sorín, autor de pel·lícules on ens expliquen petites històries quotidianes, canvia de registre i firma un thriller on hi trobem recursos propis d’aquest gènere, però també petjada pròpia de l'autor. 

Sorín té prou habilitat per mantenir-nos en suspens mentre dura una peli on qualsevol cosa sembla que hagi de passar en qualsevol moment. Amb un parell de bons actors (Beatriz Spelzini i Luís Luque), un gat i destresa al darrera la càmera n’hi ha prou per construir una bona i entretinguda història amb una durada molt adient d'una hora i mitja (perquè últimament s’entesten a fer dura les pelis més de dues hores si no és necessari?), i que potser peca de tenir un final un pèl previsible.

De passada Sorín, a més d’una bona història de suspens, no se'n està d’explicar-nos un conte sobre les relacions de parella, sobre si un individu pot conèixer perfectament un altre per molt que hi porti anys de convivència. Un conte sense alliçonament moral, que simplement deixa que cada espectador es miri el melic de la seva relació de parella i en faci la seva reflexió.

Helvética (Helvetica, 2007)

Al 2007 es van complir 50 anys de la creació d'una de les tipografies més utilitzades en la nostra societat: l'Helvetica. I per això, un director nord-americà anomenat Gary Hustwit, que al 2009 va estrenar un altre documental sobre el procés creatiu en el disseny industrial, va realitzar la pel·lícula Helvetica (2007), endinsant-se en aquesta ocasió en el món del disseny gràfic, donant un homenatge a aquesta famosa lletra que per a alguns és tan perfecta en tots els seus detalls. Però el director no només dóna informació sobre el que va suposar l'aparició d'aquesta esperada tipografia en els anys 50, o així com el seu veritable origen i l'evolució que ha tingut amb el pas dels anys, sinó que també encerta a enfocar el documental dins d'una visió global del disseny gràfic, amb converses de diversos experts en la matèria i les seves diferents opinions sobre a utilitzar tant la famosa Helvètica. I per veure la dimensió que abasta l'ús d'aquest tipus de lletra, el documental no para d'ensenyar imatges de ciutats com Nova York, Amsterdam, Berlín o Zuric, en les quals es pot veure la gran quantitat de cartells, senyals i marques que fan servir aquesta lletra amb totes les seves variacions. I encara que és veritat que gaudiran més de la pel·lícula els que es dediquen al disseny gràfic, el documental és força interessant i la música instrumental de fons està molt ben escollida per fer més amè el seu desenvolupament.

Aquí us deixo el link per veure el tràiler que resumeix molt bé el documental: http://www.youtube.com/watch?v=Bw7bVD-V8rs I aquí deixo el link del documental sencer que es pot veure a Youtube amb subtítols en espanyol: http://www.youtube.com/watch?v=KRaGDp2WMig&feature=related