La clase (Entre les murs, 2008)

Entre les murs, de Laurent Cantet, és una mena de docudrama en el que s'intenta barrejar una realitat creïble amb una mica de ficció, mostrant de forma molt encertada les dificultats d'un professor a l'hora d'influir en els seus alumnes perquè prestin una mica d'atenció.

François Bégaudeau, actor protagonista que fa el paper del professor de llengua i, a més, professor a la vida real, autor de la novel·la Entre les murs en què es va inspirar aquesta història, porta quatre anys a l'institut de París i intenta que els seus alumnes, d'uns catorze anys d'edat, li parlin amb educació i segueixin la seva classe amb un mínim d'atenció. Però els seus alumnes, molts d'ells immigrants bastant farts de les matèries que imparteixen, no tindran moltes ganes d'escoltar.

Aquesta pel·lícula és potser la que millor hagi plasmat el problema de l'educació. Que jo sàpiga és dels pocs exemples en el cel·luloide en què veiem a algun professor totalment impotent i desballestat per la inútil tasca que creu que està fent, com l'escena en què un tutor arriba a la sala de professors bastant indignat i fart de la classe que li ha tocat. Per això crec que és una digna i necessària pel·lícula que explica molt bé el problema de l'ensenyament avui en dia, amb un intel·ligent guió i un bon treball d'interpretació de tots els seus protagonistes, i que a més va guanyar la Palma d'Or a Cannes.

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey (The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society, 2008)

Mery Ann Shaffer, l’autora d’aquesta obra, tenia setanta anys quan va començar a redactar-la i era la seva primera novel·la, malauradament no la va poder acabar i va ser la seva neboda, la escriptora Annie Barrows, qui ho va fer. La versió catalana és una traducció de la Marta Vilella. L’obra va caure a les meves mans per casualitat, em va cridar l’atenció el seu llarg títol, i vaig descobrir una petita joia.

L’acció passa l’any 1946, Juliet Ashton és una escriptora que mentre busca tema pel seu proper llibre rep una carta de Dawsey Adams, un habitant de l’illa de Guernsey, el que li diu a la carta porta a l’escriptora a començar una correspondència amb ell, les cartes de Dawsey la faran viatjar fins a l’illa per documentar-se i escriure sobre la ocupació alemanya. Guernsey és una illa anglesa del Canal de la Mànega, aquestes illes van ser ocupades pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial.

És una novel·la epistolar, a traves de les cartes que s’envien els diferents protagonistes coneixerem la història dels habitants de l’illa durant l’ocupació, de quina manera les dificultats per trobar menjar, un garrí de contraban i una noia decidida i valenta, van portar a alguns dels illencs a crear una societat literària i a començar a interessar-se per una activitat, llegir, que abans no pensaven que poguessin fer.

L’obra és curta i entretinguda, es llegeix ràpid, és de les que quan la comences et sap greu deixar-la . Però no espereu una obra mestra, és tan sols un divertiment, una història interessant i ben escrita.

¿Qué fue de Jorge Sanz? (2010)

L'any passat, Canal+ ens sorprenia amb la realització una nova sèrie protagonitzada per (glups) Jorge Sanz, després d'uns anys més oblidat que els disquettes. És per això que enfrontar-se a ¿Qué fue de Jorge Sanz? em provocava una barreja de mandra i morbo brutals (com a bon fan de la caspa i la vergonya aliena que sóc)
Les històries de "estrella venida a menos" són quasi una cita diària a les nostres pantalles, i ja altres es van encarregar d'explicar la seva vida i miracles de la manera més còmica possible (per exemple, Lisa Kudrow a "The comeback" o la peli JCVD). El suc de ¿Qué fue de Jorge Sanz? és que beu directament d'aquestes fonts i (per fi!) espanyolitza quelcom tan anglosaxó com és riure's d'un mateix, o l'humor per vergonya aliena, el que provoca risa nerviosa, com el monòleg de Ricky Gervais als Golden Globe o qualsevol frase de Mar Segura de Mujeres Ricas
I sincerament, Jorge Sanz es supera com mai, demostrant que o es un excel·lent actor, o be que Trueba l'ha dirigit perfectament. La sèrie acaba sent una magnífica auto-paròdia de part del star system espanyol més caspa, amb un Resines fent el mateix paper que sempre en fa però en la pell del veritable Resines, Santiago Segura fent d'una mena de Torrente, o amb Juan Diego Botto rient-se de la seva posició d'actor compromès. Això per no parlar de l'increible Eduardo Antuña com un absurd mànager que abans es dedicava a la venda de formatges, una autèntica revelació!
A més a més, David Trueba ha sabut enganyar a l'espectador contínuament. Amb un estil pròxim al fals documental (encara que no arribi a ser-ho), un es termina preguntant si realment totes les situacions són fictícies. I aquesta connexió amb el personatge (acabes pràcticament convençut per creure-li tot), no és gens fàcil d'aconseguir. Teniu els 6 capítols per veure online o descarregar a seriesyonkis.

Daiquiri Blues (Quique González, 2009)

Aquest és el vuitè treball d'aquest cantautor madrileny, que després de molts anys de fer bolos per petites sales i locals de la capital, sembla que comença a gaudir d'un merescut reconeixement.

És un disc de ritme pausat, sense els riffs roquers que havien caracteritzat el treball anterior: averia i rendición , amb més protagonisme del piano i de les guitarres acústiques que donen tons pastel a la sonoritat. Cal dir, que és un disc d'aquells que no entren a la primera, necessita ser escoltat diverses vegades per començar a gaudir-lo. Potser, tampoc seria el disc per a descobrir aquest autor, ja que hi ha d'altres que poden ser més agraïts a l'orella ,com el cas de Personal i Salitre 48. Però, malgrat tot, crec que és un bon disc i torna ha estar a l'alçada del que s'espera d'aquest músic.

Del contingut, destacaria la cançó i single del disc: la luna debajo del brazo. És una cançó amb tints nostàlgics -molt utilitzats al llarg de la seva discografia- i amb una melodia molt enganxosa. Recorda molt a Salitre, gairebé podríem considerar-les germanes. Juntament amb aquesta, i amb un tractament rítmic i melòdic similar, tenim: Nadie Podrá con Nosotros i Cuando estés en Vena. Aquestes, juntament amb Deslumbrado, són les cançons que més et captiven del disc en les primeres escoltes, després amb el temps - i com passa molt sovint amb els discos- descobreixes cançons que en un començament t'havien passat desapercebudes: en aquests cas m'ha passat amb Su día libre i Algo me aleja de ti.

Per acabar, dir que el disc ha estat gravat a Nashville i ha contat amb la col·laboració de músics il.lustres com: Al Perkins a la Pedal Steel , Will Kimbrough a la guitarra, Tyson Rogers als teclats i Tony Joe White al piano.

El invierno del dibujante (2010)

Amb la seguretat que deu donar com a autor el Premio Nacional del Cómic concedit a “Arrugas”, Paco Roca s’ha permès el luxe de fer una obra a priori menys comercial. A “El invierno del dibujante” ens explica la història real de com uns quants creadors de còmic van plantar cara, en plena dictadura, a la editorial Bruguera en defensa dels seus drets d’autor, creant la seva pròpia revista “Tio Vivo”.

Aquesta trama serveix com a vehicle per fer un homenatge a aquests dibuixants, que no eren altres que Conti, Cifré, Peñarroya, Escobar, Giner, i a altres com Ibáñez o Vázquez. Però a més, des d’una posició crítica, també fa un homenatge a una certa forma de fer còmics i a l’editorial Bruguera i al seu personal, que juntament amb el TBO, van popularitzar la historieta a Espanya des de la post-guerra.

En segon terme, també se’ns explica l’Espanya i la Barcelona dels anys 50, un ambient que les vinyetes transpiren pels quatre costats, i la situació anímica de la post-guerra amb una sèrie de derrotats per la guerra, que ho serien una vegada més per la vida. I és que el cap i a la fi, la creació de “Tío Vivo” no deixa de ser una lluita d’uns treballadors pels seus drets. Ja que en aquella època, dedicar-se a fer còmics era un ofici més que un art.

L'únic retret que se li podria fer a Roca, és que no pot evitar revestir de certa nostàlgia el retrat dels autors i de l'editorial que feien i publicaven els còmics que ell llegia de petit. En la meva opinió, però, aixo no és cap defecte, i li dóna un punt emotiu al palpar-se perfectament que està fet des d'un profund respecte, admiració i estima cap als protagonistes.

El còmic es perfecte a nivell narratiu i d’il·lustració, dins de l’estil clàssic de Roca, que pren certs riscos al explicar la història en flashbacks i començant donant-nos a conèixer el final tot just a les primeres pàgines, o rebaixant el ritme en certes converses que es sostenen al llarg de forces vinyetes sense forçar-ne l’enquadrament per donar-li més dinamisme.

Urgencias (E.R., 1994)

Us he de confesar que tinc una adicció, m’atrau tota sèrie on els protes vagin amb una bata blanca i un estetoscopi penjat del coll, on s’utilitzen frases com: placa de torax o desfibrilador. Però és un problema que controlo força bé i encara puc discernir entre una bona sèrie de metges i una de mediocre.
Aquesta és de les primeres, hereva de "A Cor Obert", ER va ser creada i produida per Michael Crichton entre d'altres. Té 15 temporades d’uns 22 capítols cada un, un total de 132 hores dins de les Urgències de l’Hospital County General de Chicago. Hospital universitari per on han passat tot un seguit de personatges que t’enganxen des del primer moment, on es convinen els casos que es tanquen a cada capítol amb la vida a l’hospital, que ens permet viure l’evolució del protagonistes, que en cap moment esdevenen plans. Els pacients d’aquest hospital han tingut el privilegi de ser atesos per un jove George Clooney (que va participar fins a la temporada 5), de palpar els encants del doctor John Carter (Noah Wyle) o de molts altres, doncs com podeu suposar 15 temporades donen feina a molta gent.
Que no us faci por la llargada de la sèrie, un cop l’hagueu començat ja no hi haurà qui us pari. Us la recepto!

Hierro 3 (Bin-jip, 2004)

Tae-Suk és un jove que dóna voltes per la ciutat buscant cases a on estar-s'hi temporalment en absència dels seus propietaris. Un dia mentres n'està buscant una, troba a Sun-hwa, una jove recluida i maltractada pel seu ric i gelós marit. Ella, intrigada, decideix seguir a Tae-suk en la seva vida errant de casa en casa, fins que un dia són descoberts: el jove el tanquen a la presó i Sun-hwa es veu obligada a tornar a casa amb el seu marit... Al sortir de la presó, el primer que fa Tae-suk és anar a buscar a Sun-hwa...

La resta de la trama la deixo a la vostra imaginació, però us invito a que pogueu descobrir el final de la pel·lícula! Premiada amb el "León de Plata" al millor director i Premi Fipresci a la millor pel·lícula al festival de Venecia del 2004.

Gran obra mestra, senzilla però impactant, amb un argument insòlit i original... segons LaButaca.net "Pura poesía visual" pel·lícula de poques paraules però de molts sentiments.

Espero que la meva primera aportació al Blog sigui del vostre agrat...

El dimoni de les armes (Gun Crazy, 1950)

Joseph H. Lewis va ser un director de pel·lícules de sèrie B i és recordat sobretot per El dimoni de les armes (1950), que encara que no va tenir el reconeixement a la taquilla s'ha convertit en una obra digne d'elogi, resolta amb variats recursos i rodada en trenta dies. La pel·lícula ens explica la història de Bart Tare, un enamorat de les armes, que coneixerà en una fira a la pistolera Annie Laurie Starr, i junts començaran una relació que acabarà en un viatge ple de persecucions per un robatori que cometran.

Bona actuació de la parella protagonista John Dall i Peggy Cummins, que són recordats pel seu gran paper en aquesta pel·lícula i per la seva curta carrera cinematogràfica. Ella és la femme fatale que aconsegueix que ell canviï d'opinió davant les seves virtuts per a la seducció. Tots dos estan molt ben dirigits pel senyor Lewis, que utilitza coherentment flash-backs i elipsis per relatar el més significatiu, encara que de vegades utilitzi massa el recurs d'imatges encadenades. En diverses escenes de la pel·lícula Lewis aconsegueix enquadraments formidables, utilitzant el recurs del zoom cap a un pla curt per ressaltar un rostre o un gest. Però el moment més conegut i elogiat de la pel·lícula és el plànol seqüència del robatori a un banc executat de forma aparentment senzilla en què l'espectador se sent partícip per situar-se la càmera al seient del darrere del cotxe. Potser aquest sigui un bon exemple pel qual la Nouvelle Vague va considerar aquesta pel·lícula com un clar referent al seu ideal cinematogràfic.

El vividor (The Hustler, 1961)

El vividor és una obra mestra del director Robert Rossen, i en ella el personatge principal es diu Eddie Felson, interpretat magistralment per Paul Newman, un jugador de billar amb gran talent però amb ànima de perdedor nat. La seva falta d'autoconducta davant altes expectatives fa que retrocedeixi sempre en la seva obstinació, submergint-se en la beguda com a única excusa a la qual agafar-se. Newman va admetre en una entrevista que mai havia agafat un tac, però ens ofereix una mostra de la seva gran qualitat, amb una extraordinària precisió a l'hora d'expressar-se. Qualsevol diria que mai ha jugat al billar per la forma en que es mou al voltant de la taula i de com agafa el tac i li posa guix.

Però no només ell sobresurt en la pel·lícula, tots els actors tenen una gran presència a la pantalla, sobretot Jackie Gleason, com el gran rival d'Eddie, o George C. Scott que intenta fer veure a Eddie que sense algú com ell que li doni suport mai arribarà a res. I la fotografia és un altre de les troballes d'aquesta pel lícula. Gràcies a ella, la sala de billars Ames, a Nova York, prop de Times Square, està il·luminada amb un estil exquisit, ressaltant el contrast entre la llum de les taules i el fons del local, aconseguint més autenticitat en els personatges i una gran posada en escena.

Avatar (2009)

Avatar per sobre de tot és ESPECTACULAR. Paisatges virtuals, personatges generats per ordinador i actors reals, aconsegueixen unificar-se en perfecte equilibri, on res en cap moment desentona gens ni mica, sens dubte la pel·lícula porta al límit la tecnologia actual, i en aquest sentit és tota una fita. El seu disseny artístic i conceptual també és elaborat i grandiloqüent, replet de paisatges i criatures impossibles però sorprenentment reals. Lloar el gran treball que han fet James Cameron i la seva trouppe és de justícia, encara que no tot sigui del meu gust, perquè la paleta de colors es decanta massa cap als tons pastel i l'estètica tribal no em sembla l'elecció més encertada. A més a més darrera la cortina de pirotècnia visual es veuen els engranatges d'una història més vella que el caminar a peu. Després d'una introducció estranya, complicada i excessiva, la pel·lícula s'assenta en una trama ximple, convencional i reconeixible per a qualsevol que sàpiga en quin món viu.

L'home que va confondre la seva dona amb un barret (The man who mistook his wife for a hat, 1985)

Ens trobem davant d’un llibre de relats. Ficció? No exactament. De fet, ens trobem davant d’un llibre de divulgació científica, concretament del camp de la neurologia. Com podem casar-ho això?

Oliver Sacks és un neuròleg que ens explica casos reals que ha tractat personalment de pacients amb diferents patologies i, per fer-ho, tria un format més aviat semblant al conte.

El millor de tot és que ho fa des d’un equilibri realment difícil d’aconseguir. No hi trobareu la fredor ni l’excés de tecnicismes del punt de vista científic, però tampoc va a buscar la llagrimeta per deixar-te al final de cada història amb el cor encongit. L’habilitat de Sacks per no caure en cap d’aquests paranys és increïble, i fins i tot es permet el luxe de posar-hi una mica d’humor com podeu comprovar pel mateix títol del llibre, que dóna nom a la primera història i que ens explica el cas d’un pacient amb agnòsia visual i que realment va confondre la seva dona per un barret.

Aquest primer capítol està dins la part de “Pèrdues” dedicada als pacients que han perdut alguna facultat. En tenim una altra, “Excessos” amb pacients amb excés d’alguna cosa, com és el cas del síndrome de Tourette. La tercera part l’anomena “Arravataments” i hi inclou temes com les visions, i per acabar, a l’última part anomenada “El món dels simples”, ens dóna el seu punt de vista de malalties com l’autisme.

Insisteixo, no és el que pot semblar a primera vista. Aprendreu molt, no us farà mal i no us avorrirà llegir-lo. El cervell és, segurament, la part més desconeguda del nostre cos per part de la ciència, i per això és tan fascinant.

Californication (2007)

Californication s'ha convertit en un d'aquests paisatges televisius on la realitat es distorsiona, per molt inversemblant i rebuscada que sembli, aquesta producció de Showtime mai escatima en acció sexual i l'espectador sempre queda satisfet amb la seva quota setmanal de nus i perversions mentre se sent aclaparat per la degradació dels personatges i el desenfrenament de certes situacions. El fet que cada temporada sigui tan sol d'11 o 12 episodis de vint i pocs minuts de durada, fa que la trama sempre apunti en una direcció concreta i mai es perdi en els dubtes típics de sèries molt més longeves. La seva progressió resulta pausada i en el fons manté una estructura de comèdia d’embolics clàssica, encara que la duu a terme amb una incorrecció superlativa. Hank Moody (David Duchovny) segueix inventant-se noves i insòlites maneres de ficar la pota sense perdre ni un polsim de carisma, que és el que defineix al personatge. Un "capullu", al cap i a la fi, però amb encant. La sèrie oprimeix aquest tipus de tecles que fan que vegis al bon pare o espòs que podria arribar a ser, així que una part de nosaltres sempre desitjarà que tot li vagi bé, aquest és el fil conductor de la trama i al que es recorre durant cada temporada, però que inevitablement se salda amb un coitus interruptus. Aquí no hi ha possibilitat de redempció, i no és perquè el guió no ho permeti o perquè sigui una de les característiques intrínseques al protagonista, sinó perquè va contra les lleis naturals de la pròpia sèrie. El dia en què Hank Moody expiï els seus pecats Californication morirà, però de moment no hi ha de què preocupar-se, la sèrie gaudeix de molt bona salut i Hank, l'escriptor que mai escriu, segueix en caiguda lliure. Com sol dir-se amb una copa a la mà; fins al fons!

loudQUIETloud. A film about the Pixies (2006)

lQl és la fòrmula màgica del rock dels noranta: tornada suau, estrofa potent (o al revés), i tornem a començar. Pensin en Creep de Radiohead, en Undone (The Sweater Song) de Weezer, en Bullet With Butterfly Wings de Smashing Pumpkins o en la cançó que, segons diu la gent que ho té mal entès, ho va començar tot: Smells Like Teen Spirit de Nirvana.
I dic que ho tenen mal entès perquè en realitat el senyor Cobain el que intentava fer era imitar un grup que va passar pràcticament desapercebut mentre va estar actiu: els Pixies. No ho dic jo, el mateix Cobain ho reconeixia. La curta carrera dels Pixies havia produït cinc fantàstics discs entre 1987 i 1991. L’any 1993, sense ja cap mena de comunicació entre els membres del grup, Frank Black –cantant, guitarra i compositor de la pràctica totalitat de les cançons del grup- va anunciar la dissolució de la banda i va emprendre una carrera en solitari que mai va estar a l’alçada del que se n’esperava. Com la Velvet Underground, la fama i el reconeixement de Pixies van créixer quan ja no existien, inspirant a centenars de bandes a fer el següent gran pas amb les seves idees.
Per sorpresa de molts –m’hi incloc- Black va decidir reunir la banda altre cop l’any 2004 per començar una gira mundial. Vaig tenir el plaer d’assistir al concert que van fer a Barcelona aquell any i, a jutjar per les aglomeracions, no era l’únic que esperava amb candeletes aquell esdeveniment. Quatre senyors madurets -tres d’ells calbs, dos amb tendències a la obesitat- cantant cançons que tenien més de deu anys, sense novetats, sense disc nou... Alguns –lícitament- ho van interpretar com una fantàstica forma de fer cèntims fàcils; per a mi va ser la oportunitat de veure un dels grups de la meva vida, i si s’estaven emplenant les butxaques no em sabia greu: per fi recollien els fruits que s’havien endut altres amb el que ells havien sembrat.
Aquest documental retrata justament aquesta gira de tornada des dels inicis, amb algun assaig, les trucades entre membres dels grups, les alopècies, les butllofes que surten als dits després de tant temps d’inactivitat, l’ego inflat del cantant inflat, els estralls de les drogues, els fans incrèduls, les discussions enmig de la gira per excessos d’alcohol...
En definitiva, un must see per als fans de la banda, i un bon retrat del pas del temps i del que poden fer un grapat de bones cançons per als que no ho siguin tant.

In Vitro (Casa del Viento, 2010)

Heu parat mai atenció a com funciona el vostre cervell quan escolteu música? Jo ho intento. He descobert que pràcticament mai interpreto les lletres. Em pot agradar moltíssim una veu, però és molt poc probable que intenti entendre el que està dient. La veu és tan sols un altre instrument, un altre timbre. Tot i que la lletra vulgui suggerir un missatge determinat, l'ignoro, l'evito, l'esquivo. No se si això és bo o és dolent, ni si és necessari que ho sigui. Tinc una teoria que probablement sigui falsa. Tendeixo a l'abstracció. Tendeixo a generar la meva realitat. No accepto el que em suggereixen, ni tan sols amb la música.

• Descarregar MP3 en alta qualitat i portada en un fitxer ZIP
• +INFO

El dormilega (Sleeper, 1973)

Influenciat per les tendències contraculturals dels anys setanta, Woody Allen expandeix el seu personal univers cap al futur, i ho fa mitjançant situacions surrealistes, diàlegs mordaços, converses existencialistes, jazz accelerat, slapstick i diversos gags de confecció clàssica. Un tipus d'humor, entre gruix i intel•lectual, que no sempre qualla i que en ocasions pot pecar de massa localista, però que de vegades es demostra totalment efectiu. A mesura que avança l'acció la trama es va tornant més abstracta, al•legòrica i absurda, i la sàtira social i política guanya terreny, el que sumat al seu to jovial i a l'escàs metratge (amb prou feines noranta minuts), fan que aquest sigui un producte entretingut i de fàcil visionat. El dormilega pot no resultar perfecta, però es veu amb simpatia, en part per la gran broma que representa i en part per la seva actitud, perquè té l'estranya virtut de no creure en la ciència, ni en els sistemes polítics, ni en Déu, tan sol en el sexe i la mort. Un parell d'anys més tard Allen perfeccionaria aquesta fórmula amb L'última nit de Boris Grushenko (que no per casualitat porta el títol original de Love and Death) i després emprendria el camí que li conduiria a rodar comèdies més rodones i sofisticades com Annie Hall (1977) i Manhattan (1979). Tots vam sortir guanyant, però alguna cosa es troba a faltar.

A dos metros bajo tierra (Six feet under, 2001)

"A dos metros bajo tierra" és una de les millors sèries de la TV dels últims anys, que compta, a més, amb un dels millors títols de crèdit que s'han fet mai per la TV i amb un final que fa que el viatge encara hagi valgut més la pena.

Partint d'un plantejament molt original, la sèrie narra la vida d'una família propietària d'un negoci funerari després de la mort del pare i gerent del negoci. Alan Ball sap treure tot el suc possible a la mort, per donar un punt de vista propi sobre la sexualitat, les drogues, les relacions familiars, la malaltia, la immigració o la paternitat, i sobre la vida en general, a vegades amb profunditat "filosòfica" a vegades amb frivolitat, però acompanyat sempre d'un humor negre amb molta classe i que no sempre és explícit.

La fòrmula no s’allarga en excés, 60 episodis dividits en 5 temporades on els personatges creixen, evolucionen, pateixen, riuen i al cap i a la fi viuen, culminant en un últim episodi en el que podreu veure alguns dels minuts més brillants que s'han rodat mai per la ficció televisiva.