dilluns, 28 de juliol del 2014

A la carretera (On the road, 1957)


Aquestes primeres setmanes de juliol he estat fent de rodamón per l’extens territori nord-americà de la mà de Jack Kerouac. Així que, sortint de New York he agafat la red line fins arribar a San Francisco.

Jack Kerouac va escriure On the road en un sol rotlle i sense cap paràgraf, tot seguit, com si fos una carretera. Va ser poc acurat amb els signes de puntuació i l’ortografia. Per què la seva manera d'escriure havia de ser diferent a la seva manera d’entendre la vida ? Així és com va plasmar en aquest rotlle les seves vivències durant els viatges que va fer amb Neal Cassady i la resta de la colla: Allen Ginsberg, William Burroughs… pel vast continent americà. Aquesta gent va donar nom a una generació, la generació beat, que plasmarà la seva manera d’entendre la vida en una sèrie de llibres i poemes amb el Jazz com a banda sonora.

El llibre relata les vivències durant els tres viatges que portaran al protagonista per arreu del territori americà. Són dos viatges horitzontals d’ Est a Oest i un de vertical de Nord a Sud.



1947
Nueva York → Chicago, → Newton, Iowa → Stuart, Iowa → Cheyenne, Wyoming → Denver, Colorado → Salt Lake City, Utah → San Francisco, California → Marin City → Hollywood, California → Los Angeles, → Selma, California → Dalhart, Texas → Indianapolis, Indiana → Harrisburg, Pennsylvania → Nueva York.

1949
Rocky Mount, Carolina del Norte → Algiers, Luisiana → San Francisco, → Nueva York.

1950
Nueva York, → Terre Haute, Indiana → St. Louis, Missouri → Denver → Amarillo, Texas → Terre Haute, Indiana → San Antonio, Texas → Laredo, Texas → Nuevo Laredo, Tamaulipas → Hidalgo, Nuevo León → Ciudad Victoria → Llera de Canales → México DF.

Aquests viatges són una recerca, un intent desesperat de trobar sentit a la vida. Els protagonistes viuen el moment, submergits en l’alcohol i al límit de la bogeria, van peregrinant per bars, motels i carreteres amb la intenció de viure al límit en un ambient d’amor lliure quasi esquizofrènic.

Mai us han donat ganes d’anar a l’aventura? De deixar les responsabilitats monòtones del dia a dia i agafar la carretera? Doncs no ho penseu, tot és qüestió de posar-se ON THE ROAD..

dilluns, 21 de juliol del 2014

Vall fosca + Casa Macianet = binomi perfecte


Aquestes vacances hem decidit anar a conèixer la Vall fosca, ubicada a la part nord de la comarca del Pallars Jussà. He de dir que ha estat tot un descobriment, i pels amants del senderisme és la vall perfecta, per la gran quantitat d'excursions que es poden realitzar. Dels itineraris que hem fet aquests dies, voldria destacar la via verda del Carrilet, aquest sender segueix una antiga via de tren que es feia servir per transportar material des de la central hidroelèctrica fins als estanys, el camí transcorre per l'estatge alpí i serpenteja pels vessants de les muntanyes amb unes vistes privilegiades a vol d'ocell de la Vall Fosca. És un recorregut d'anada i tornada, però molt recomanable. Nosaltres el vam començar per l'estany de Sallente i en aquest cas vam realitzar a peu el desnivell de gairebé 400 metres del començament, però també es pot salvar aquest desnivell amb l'ajuda del telefèric, un cop superat el desnivell el camí transcorre planer fins arribar a la cambra d'aigües a l'alçada de Capdella on finalitza el recorregut. 

A partir de l'Estany de Gento hi ha moltes rutes d'alta muntanya que recorren els diferents estanys que conformen la capçalera de la vall, fins i tot podem arribar a Taüll o a Espot des dels GRs que parteixen d'aquest punt. Un altre itinerari que vam fer i ens va agradar molt és el que va de Capdella al Port del Rus, el camí és idíl·lic.  

Per acabar, recomanar-vos la casa rural on ens hem allotjat aquests dies, es diu Casa Macianet i es troba a Beranui. La casa té unes vistes espectaculars, les habitacions són molt còmodes i completes i tot està cuidat al detall. En Joan, el propietari, és l'amfitrió perfecte; és atent, discret i un cuiner magnífic. Els sopars a la fresca han estat espectaculars, cuina catalana amb productes de proximitat - molts dels productes són d'elaboració pròpia- i també ha estat molt agradable la companyia dels altres comensals; grans, plaents i profundes converses de sobretaula amb la Rosa, la Lídia, en Miquel i la Pilar. Tenim clar que repetirem l'experiència, Casa Macianet + Vall fosca = binomi perfecte. 


Déu vos guard els de la terra,
Déu vos guard els vilatans,
benvinguts a la Vall Fosca
turistes i estiuejants.

M'han dit que fes un romanço
que tota la vall cantés,
que agradés als de la terra
i també als forasters.

Ja és una feina galdosa,
ben galdosa, com hi ha món,
perquè diguis el que diguis,
no es pot contentar a tothom.

D'aquí en diuen la Vall Fosca
perquè està molt enclotat;
quan a altres llocs el sol brilla
pels d'aquí ja s'ha amagat.

»— Jaume Arnella, Romanço de la Vall Fosca

dilluns, 14 de juliol del 2014

A la sombra de las cuerdas (2009)



Si us parlo del Niño Miguel, segurament molts de vosaltres no sabreu de qui estic parlant, en canvi, si parlo de Paco de Lucía, Camarón i Tomatito, no faran falta presentacions. Aquest documental és un sentit homenatge a Niño Miguel, un guitarrista que ha deixat empremta en el món del flamenc, i que ha estat i és una influència per a  molts guitarristes, però que ha acabat relegat a l'oblit i passant els últims anys de la seva vida pidolant de bar en bar pels carrers de Huelva, amb l'única i inseparable companyia d'una guitarra. La malaltia - patia d'esquizofrènia -, les addiccions i, tal vegada, la falta de sort, van truncar la carrera prometedora d'aquest músic i podent estar al costat dels grans, ha acabat vivint en la més absoluta de les misèries. 
El documental fa visible la cruenta realitat dels seus últims anys de vida, però també fa repàs de la seva aportació al flamenc i a la guitarra flamenca. El reportatge compte amb la col·laboració de grans músics com : Paco de Lucia, Tomatito, Pepe Habichuela i Morente, que, mitjançant entrevistes, parlen de l'aportació del Niño Miguel al món del flamenc. En paraules del mateix Paco de Lucia " A todos los guitarristas nos deja perplejos ver un guitarrista en las condiciones en las que estaba Miguel y con tres cuerdas, que nadie se diera cuenta que la guitarra tenía sólo tres cuerdas"

Per finalitzar la porció,  us deixo el tràiler promocional del documental:

dilluns, 7 de juliol del 2014

El saltador del muro (The wall jumper, 1983)


El 9 de Novembre de 1989, aviat farà 25 anys, cau el mur de Berlín i Alemanya s’enfronta a la seva unificació. Tot just 6 anys abans, Peter Schneider publicava la novel·la “El saltador del muro”.
Aquest llibre gira entorn a la identitat, tant nacional com personal: On acaba l’Estat i comença el Jo? Jo seria jo si hagués nascut 5 quilòmetres més cap a l’est?
La identitat alemanya ja era tema de discussió abans d’aixecar el mur, aquí ens trobem en un capítol més de la història, la generada per la guerra freda. A través d’un narrador que passa d’occident a orient i parla de la seva experiència i les seves amistats a la RDA, Schneider ens presenta tots aquests dubtes sense resposta. Hàbilment, hi insereix petites històries d’altres “saltadors” del mur, amb casos tan curiosos com el dels nens que aconseguien anar a veure pel·lícules de cowboys a l’RFA.
Dos punts molt interessants: Com Schneider reflexa les diferències culturals i d’educació creades en només 20 anys entre ambdues bandes de la frontera, i com tot i l’esperit crític que Schneider i el seu amic de l’Est tenen de cadascun del seus governs, com en defensen algunes de les seves virtuts a capa i espasa quan són atacades per l’altra. Convicció o èxit de la manipulació política?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...