divendres, 29 de juliol del 2011

En s'estiu


Esperem que com a mínim una petita porció d'aquest estiu el faci especial!
Tornem el 2 de Setembre.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Guerra i Pau ( Война и мир, 1869)



Després d’haver llegit algunes novel·les de Dostoievski i haver-me endinsat en el món de les classes baixes de Moscou i Sant Petersburg de mitjans i finals del XIX, on els personatges miserables i tenebrosos en són la nota predominant en un ambient de pobresa i misèria absoluta. Ara, amb Tolstoi, estic descobrint l’altre Rússia, la de l’aristocràcia. La Rússia dels prínceps, princeses, comtes i comtesses, on la vida dels quals gira al voltant de banquets fastuosos i de matrimonis de conveniència. És el món dels prohomes, els senyors dels quals les seves decisions poden portar a una guerra, i fins i tot, a la caiguda d’un país.
Centrant-me més en la novel.la de Tolstoi, Guerra i Pau, és una crònica històrica de les successives guerres entre la França Napoleònica i la Rússia d’Alexandre. Les descripcions bèl·liques són sublims - destacar la descripció que fa l'autor de la batalla d'Austerlitz- , i no falta una crítica mordaç a les classes dirigents, on la intel·ligència dels personatges que han passat a l’ història es posa en entredit - sobretot la figura de Napoleó-. També deixa en evidència l’absurditat de les guerres, tant en la manera en com poden arribar dos països a l’enfrontament - moltes vegades per qüestions trivials - i també, en el paper important que té la sort en el camp de batalla, en un context de caos absolut on aquesta última esdevé moltes vegades decisiva.
Crec que els dos escriptors són fonamentals per entendre la Rússia dels Tzars i les posteriors revolucions russes, en una època de convulsions a Europa i de canvis importants, que portarà a molts països a la caiguda de les seves monarquies.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Crematorio (2010)


Ve de gust veure com la ficció espanyola és capaç de produir sèries amb una qualitat mínima, encara que enlloc de fer-ho un canal generalista o hagi de fer un de pagament com Canal+. A diferència d’altres sèries d’aquest canal, aquest no es tracta d’un producte per a un públic minoritari. Crematorio, sèrie basada en una novel·la homònima de Manuel Chirbes, està construïda com a producte comercial i de qualitat.
Aprofitant que degut a la bombolla immobiliària que ha desencadenat la crisi, qui més qui menys pensa que alguna cosa fa pudor al litoral mediterrani, la sèrie ens explica la història de l’empresari de la construcció Rubén Bertomeu i de com des dels anys 80 s’ha anat enriquint a base d’edificar, comprar polítics, policies i creant un negoci mafiós. A cada episodi la trama avança i es centra en un dels personatges del seu entorn, del qual se’ns explica a través de flashbacks la seva relació amb el mafiós.
Com podeu comprovar la proposta no és massa original, però si que compta amb un guió més que digne, un repartiment creïble liderat per José Sancho, i ens manté enganxats i atents a la pantalla durant els 10 episodis de la primera temporada, cosa que ja per si sola és motiu de celebració en la ficció televisiva produïda a Espanya.

divendres, 22 de juliol del 2011

Objetos frágiles (Fragile things, 2006)


Els recursos de Neil Gaiman són limitats i la seva obra ha caigut massa en la repetició des dels anys 90, quan va guionitzar el còmic que de moment és la seva obra mestra: “Sandman”.
En aquest recull de relats de diferents èpoques, veiem clares les mancances d’un escriptor que brilla més quan escriu còmics que quan vol fer literatura. No obstant, també hi trobem el millor de Gaiman, que és el de sempre. Històries interessants en les que uneix els seus coneixements mitològics, històrics i màgics i que fa que entre els múltiples contes que hi trobem, més d’un ens diverteix d’allò més.
Els millors d’aquests relats serien dignes guions de sèries com "La dimensió desconeguda", ja que Gaiman segueix la tradició de grans contistes de la ciència-ficció i el terror anglosaxó com Ray Bradbury, Harlan Ellison i Robert Sheckley a qui dedica aquesta recopilació.
Un llibre només recomanat per seguidors de Gaiman (com un servidor) o malalts dels relats fantàstics.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Jo vaig matar l'Einstein, senyors (Zabil Jsem Einstein, Panove, 1969)


La història és la següent: en el futur, l'any 1999, els terroristes han llançat diverses bombes atòmiques que han provocat el desastre. No, no em refereixo a un hivern nuclear o a l'apocalipsi, sinó a alguna cosa que resultaria impensable per al mateix Carl Sagan: l'enverinament radioactiu ha provocat que la població femenina es quedi estèril, i el que és més inquietant, que els creixi la barba! Davant tal catàstrofe el caos s'apodera del món, es produeixen manifestacions, vagues i divorcis, per la qual cosa l'ONU decideix prendre cartes en l'assumpte. Primer proven sort amb una gegantina maquinilla d'afaitar, un invent que es revela completament inútil, i després prenen una decisió molt més radical i absurda, encara que no eximeix de certa lògica estranya. Decideixen viatjar al passat en una màquina del temps i matar a Albert Einstein, així la revolució de la física moderna aniria en una direcció diferent i les bombes atòmiques no existirien. Oldrich Lipský, el director, s'arma de consciència pop i grans dosis d'humor absurd per crear una obra clarament antiprogressista i que posa sobre el tapet qüestionis morals de gran importància, perquè dimonis, se us ocorre una cosa més paradoxal que viatjar en una màquina del temps per matar a Einstein? Existeix un assassinat més premeditament ideològic que aquest? Zabil Jsem Einstein, Panove, en un to d'aparent innocència, escull l'art i la música abans que la ciència i la física, i utilitza l'amor com a força redemptora.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Johnny va agafar el fusell (Johnny got his gun, 1971)


Dalton Trumbo pot ser considerat un dels grans guionistes de Hollywood. L’any 1947 va ser investigat pel Comitè d’Activitats Antiamericanes, va anar a la presó i el seu nom va passar a formar part de la llista negra (Hollywood Ten), per això el seu nom no apareix en els títols de crèdit de les obres de les quals va ser guionista, de fet l’Oscar que va guanyar pel guió de Vacances a Roma no va portar el seu nom fins després de la seva mort. L’any 1971 quan Trumbo va escriure el guió d’aquesta pel·lícula, adaptant la novel·la que ell mateix havia publicat el 1939, ho va fer pensant en Buñuel com a director,però al no aconseguir que aquest acceptes l’encàrrec va decidir dirigir-la ell mateix.
Joe Bonhan, el protagonista , és un soldat ferit durant la 1ª Guerra Mundial, una explosió el deixa cec,sord-mut i amb les quatre extremitats amputades. La impossibilitat de comunicar-se el deixa totalment indefens davant dels metges i el personal de l’hospital que no el consideren capaç de cap resposta coherent. Tan sols li queden els records , els somnis i una gran força de voluntat per intentar fer-se entendre.
Trumbo va utilitzar el blanc i negre per mostra el dia a dia a l’hospital i el color per els records i els somnis. El guió és molt bo, però la realització és tan sols correcta, amb unes bones interpretacions per part de Timothy Bottoms, Marsha Hunt i Donalt Sutherland i poca cosa més, malgrat el que acabo de dir la història és molt colpidora i aconsegueix mantenir-te en tensió des del principi. Quan es va estrenar va ser considerada com una pel·lícula antibel·licista i ningú pot negar que ho és, però principalment és un dur al·legat pel dret a morir dignament. És un dels primers films que tenen com a tema principal l’eutanàsia, per tant la podem considerà un antecedent d’altres obres com : Algú va volar sobre el niu del cucut (1975), Million dollar baby (2004) o Mar adentro (2004). El grup Metallica es va inspirar en aquesta pel·lícula per rodar el seu vídeo One.
Tot i no ser una obra mestra és recomanable, de tota manera no es pot deixar de pensar que hagués fet un geni com Buñuel amb aquesta història. Un consell final, no oblideu els mocadors si decidiu veure-la.

divendres, 15 de juliol del 2011

Teleshakespeare (2011)


“Teleshakespeare” no és una de les múltiples fonts on ens podem informar de quines sèries de televisió és imprescindible veure o ens podrien agradar, de llegir-ne petites crítiques o opinions. Per aixó ja teniu multitud d’opcions com poden ser aquest bloc o el llibre de Toni de la Torre “Las séries que no me dejan dormir”. Jorge Carrión ja avisa a la primera pàgina: El llibre conté infinitat de spoilers. El que intenta fer amb aquest llibre és dignificar les telesèries, fer-ne un anàlisis exhaustiu que les interrelaciona, les valora, i veu que aporta cadascuna d’elles al mitjà televisiu i a l’art d’explicar històries.
Carrión posa a les telesèries (o telenovel·les com ell les anomena) al nivell de la literatura o el cinema, com a un digne continuador d’aquestes dues arts. I per fer-ho ens disecciona i interrelaciona sèries de les que hem parlat aquí com Los Soprano, The Wire, Perdidos, A dos metros bajo tierra, Californication, Breaking Bad, V o Mad Men i d’altres que algún dia en parlarem com Battlestar Galactica, Treme, Dexter, Cárnivale o Herois.
I un arriba a la conclusió que des d'aquest mateix moment amb la mateixa insistència que els nostres pares en deien “Fill meu, llegeix”, ja hauríem d’estar dient “Fill meu, mira més la tele”.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Qui vol matar la Jessie? (Kdo chce zabít Jessii?, 1966)


Rose i Henry són un avorrit matrimoni txecoslovac, ella és una prestigiosa científica al servei de l'Estat i ell treballa com a enginyer en cap d’una fàbrica. Rose acaba d'inventar un elixir experimental que reemplaça els malsons per somnis reparadors, mentre que el seu marit s'entreté llegint còmics sobre una bella heroïna armada amb guants anti-gravitacionals. Una nit, Henry té un malson en què la bella heroïna és lligada i assotada per un superhome i un vaquer, així que Rose pren cartes en l'assumpte i li posa una injecció del seu elixir. El que la doctora desconeix és que els elements eliminats del camp dels somnis es materialitzen al món real, de tal manera que Henry es desperta al costat de l'esvelta heroïna de carn i ossos. El superhome i el vaquer també han cobrat vida, així que la lluita per aconseguir els guants anti-gravitacionals comença al món real. Qui vol matar la Jessie? és una pel•lícula de ciència ficció i una divertida comèdia pop. Realitat i ficció es confonen en una trama que dota a Henry de certs matisos heroics, mentre que Rose va semblant un dolent de còmic, una simplificació de rols que concorda molt amb el to alegre i absurd del film. Però darrera d'aquesta aparent ingenuïtat, la cinta trenca una llança a favor de la imaginació i planteja una irreverent crítica al règim comunista txecoslovac. A la pregunta de qui vol matar la Jessie?, entenent la Jessie com la personificació dels somnis, anhels i fantasies del protagonista, la pel•lícula respon de forma contundent: el racionalisme i l'estretor de mires del sistema soviètic.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Antología American Splendor Vol.1 (American Splendor, 1976-1982)


Han passat ja alguns anys des que es va estrenar a una minoria de sales de cinema American Splendor (2003), basada en la sèrie de còmics guionitzada per Harvey Pekar. Molts dels que vam descobrir a Pekar gràcies a aquell film, estàvem desitjant des d’aleshores que se’n publiqués la seva obra de forma decent al nostra país. Aquest moment ha arribat gràcies a La Cúpula que en publica una antologia de tres volums.
Harvey Pekar treballava com a administratiu en un hospital i quan va conèixer casualment a Robert Crumb i el còmic underground americà dels 70, hi va veure una forma d’art ideal per explicar les seves històries. Durant tres dècades Pekar ens va estar explicant històries sobre la seva vida quotidiana, la seva feina, la familia, els amics, amb l’habilitat de fer interessant allò quotidià, dedicar diverses pàgines a explicar-te una afonia, que no pot dormir a la nit o una discussió amb la seva dona per oblidar-se d’afegir el cafè a la llista de la compra. Sense més intenció que explicar les propies vivències, Pekar aconsegueix fer a través seu, un retrat de la classe obrera americana, i especialment de la seva ciutat Cleveland.
Com deia el mateix Pekar en una de les seves vinyetes: “Feia un parell d’anys que em voltava pel cap escriure guions per comic-books que fossin diferents a qualsevol que haguessin escrit els autors comercial i els underground. Ara, amb Crumb i Armstrong allà, vaig començar a pensar-hi una altra vegada... Més detingudament que mai. Els tius que fan superherois o animals antropormofitzats estan molt limitats perquè intenten atreure als nens. Y els que fan underground han obert noves temàtiques però, encara tenen molt potencial, encara hi ha un munt de coses que es poden fer. Als còmics pots fer el mateix que a les novel·les, a les pel·lícules, a les obres de teatre o el que sigui! Els còmics es composen de dibuixos i text... Amb dibuixos i text pots fer el que vulguis!"
A l’apartat gràfic, molts autors van il·lustrar les seves històries. En el primer volum de l’antologia, a part del mateix Robert Crumb, hi brilla especialment Gerry Shamray, amb un estil molt realista que juga de forma fantàstica amb la tinta i que encaixa a la perfecció amb les històries.

divendres, 8 de juliol del 2011

E.T. l'extraterrestre (E.T. The Extra-Terrestrial, 1982)


Sens dubte una de les obres mestres d’Steven Spielberg. Una història senzilla i emotiva, dirigida de forma magistral on la va encertar de ple amb el repartiment, on compta amb 3 joveníssims actors que borden els seus papers (Henry Thomas – Elliott-, Robert MacNaughton – Michael- i Drew Barrymore –Gertie). El cercle es tanca amb la inolvidable música de John Williams.

Un entranyable extraterrestre amb grans ulls, llarg coll, cap apepinat, dits com llanternes i un gran cor, es troba sol a la terra. Pendrà contacte amb un humà de 7 anys, l’Elliott i els seus germans, que viuran un munt d’aventures per aconseguir que ET torni a casa mitjançant la construcció d’una mena de “telèfon” intergalàctic.

Escenes tant brillants com la nit de Halloween (amb Yoda inclòs), la borratxera de l’E.T. i d’Elliott (amb un màgnifica escena de petó), o les bicis que volen amb la lluna i el sol al darrera, no se’ns esborren mai de la memòria.

Gràcies a Phenomena, el divendres passat vam poder tornar als anys 80 i reviure aquesta peli en un cinema on vam riure, ens vam emocionar i alguna que altra llàgrima va caure.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Happy End (1967)


Aquesta pel·lícula txecoslovaca es presenta com el paradigma definitiu d'un tipus de cinema a contra corrent, metafòrica i literalment, per un curiós motiu: està muntada al revés, amb els seus personatges (tots) caminant d'esquena i els seus diàlegs (alguns) en sentit invers. El film fa a miques la linealitat més clàssica i comença pel final, amb el tradicional Konec, al que li segueixen el que suposem són els títols de crèdit finals, alguns dels quals fins i tot es llegeixen a l'inrevés. La cinta és un autèntic tour de force narratiu i un clar precedent de films com Memento (2000) o la més recent El curiós cas de Benjamin Button (2008), i funciona gairebé com una barreja radical entre les dues, però amb la virtut afegida de no prendre's molt seriosament a si mateixa. El film és una extravagant comèdia i una obra d'art i assaig, on la semàntica inversa tergiversa el significat de qualsevol fet anodí i provoca tot tipus de situacions surrealistes, confusions i diàlegs absurds. A l'espectador, en el film, li dóna la sensació de que el temps és una cosa viva, que en ocasions s’alenteix i en unes altres s'accelera. L'estrella és, sens dubte, el muntatge. Happy End és una absurda comèdia sobre la vida humana i una autèntica joia de la Nova Onada txecoslovaca; l'humor al servei de l'art.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Celebración (Festen, 1998)


Festen és una pel.lícula de Thomas Vinterberg, la primera que es va realitzar sota les normes del Manifest Dogma 95, creat al 1995 pels directors danesos Lars Von Trier, el mateix Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen, amb la intenció de fer un cinema basat més en marcar el dramatisme de les escenes, utilitzant llum natural, càmera en mà i unes quantes regles més.

En aquesta contundent història, la celebració dels seixanta anys del patriarca d'una rica família burgesa estarà plena de moments inoblidables. Els tres fills d'aquest acabalat senyor, Michael, Helene i Christian, seran els principals protagonistes d'aquesta gran reunió. Helene i Christian no es veien des del funeral de la seva altra germana, Linda, a qui no va acudir el mal educat Michael. Christian encara està bastant afectat per la mort de la seva estimada germana, a la qual dos mesos enrere van trobar morta a la banyera, i el pla ordit per ell no només produirà un xoc en els convidats, sinó també en l'espectador, totalment interessat per el que pugui succeir després de la seva intervenció a l'hora de dir unes "dolces" paraules sobre el seu estimat pare.

Les seves intervencions són secrets trets a la llum que no tenen cap desperdici, elevant la tensió a un gran nivell. I la veritat és que aquesta manera de filmar amb càmera en mà, en aquesta ocasió és idònia, lluint amb un alt nivell la decadent celebració.

divendres, 1 de juliol del 2011

Primer aniversari



Ja fa un any que vam penjat la nostra primera Porció. En un any n’hem fet 244 més. Enhorabona a tots els col·laboradors per haver arribat fins aquí. I també als lectors!

A partir d’ara deixarem de ser tant constants i no tindrem Porció cada dia. 

Aquest bloc compta amb diversos col·laboradors amb edats i opinions diferents i té l'aspiració de ser encara més divers. Si voleu participar-hi amb les vostres ressenyes podeu contactar amb nosaltres via facebook, twitter o per correu electrònic: marcgallartb@hotmail.com

Ens llegim!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...