Punt de partida: A Walter White, un professor de química d’un institut d’Albuquerque, li diagnostiquen un càncer de pulmó terminal. En Walter no vol que li falti de res a la seva familia quan ell no hi sigui, pel que aprofita els seus coneixements de química per cuinar metamfetamina.
Vince Gilligan construeix a partir d’aquí una història apassionant, cruel i amb un humor tan negre que et deixa el somriure glaçat a la cara. Els personatges de la sèrie son moralment tan ambigus com us podeu imaginar que és el seu protagonista per la sinopsi, cosa que fa que l’espectador es posicioni a favor de cada decisió i alhora la condemni, i vagi veient clarament com la cosa s’embolica i la resolució d’un conflicte porta com a conseqüència la llavor del conflicte següent: Crec que mai he patit tant davant d’una tele.
És evident que per ser fidel a la seva premissa, la sèrie no podia tenir una durada excessiva. Després d’una primera temporada brillant, les següents mantenen un nivell força alt, tot i alguna resolució excessivament rocambolesca pel to realista que vol tenir la sèrie. Això es perdona gràcies a magnífics episodis com “Fly”, el desè de la tercera temporada, que per si sol ja és una obra d’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada