dimarts, 14 de juny de 2011

Éramos unos niños (Just kids, 2010)


Fue el verano en que murió Coltrane. Los hippies alzaron sus brazos vacíos y China detonó la bomba de hidrógeno. Jimi Hendrix prendió fuego a su guitarra en Monterey. Fue el verano del amor. Y en aquel clima cambiante e inhóspito, un encuentro casual cambió el curso de mi vida: fue el verano en que conocí a Robert Mapplethorpe.

Abans que Robert Mapplethorpe morís victima de la SIDA l'any 1989, la seva amiga Patti Smith li va prometre que escriuria la seva història i 20 anys després va complir la seva promesa. Una història que arranca amb el naixement dels dos artistes i que acaba amb la mort del fotògraf. Explica com es van conèixer al Nova York de finals dels 60, com es van enamorar, com van passar misèria i com van anar buscant el seu lloc en el món artístic i cultural per acabar essent una cantant de rock i un fotògraf enmig de Warhol, músics que venien de Woodstock, escriptors de la generació beat i demés fauna.
Després de llegir “Por favor, mátame” se’m va despertar un especial interès pel moviment cultural de Nova York de finals dels 60 i principis del 70, per això, quan vaig llegir la ressenya d'"Éramos unos niños" que va fer Toni Hernández al seu bloc, vaig decidir llegir-me’l. Però aquest llibre és ben diferent que el de McNeil i McCain. La visió molt personal, honesta, plena de sentiments i un punt poètica que ens dóna Patti Smith d’una ciutat, una època, una visió de l’art i una història d’amor i d’amistat, fa que fins i tot qualsevol persona que no tingui cap interès per descobrir la vida dels dos protagonistes s’emocioni.

2 comentaris:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...