The inside job (2010)

Aquest és el documental que serveix i probablement servirà per explicar la crisi econòmica global que es va viure a finals de la primera dècada del S.XXI. Charles Ferguson aconsegueix fer-ho d’una manera entenedora i al acabar la peli saps què i qui va provocar la crisi financera, cosa que no és fàcil, la complexitat és molt alta i les causes múltiples. La seva estructura en capítols ens permet veure els antecedents, que el director ubica a l’administració Reagan, com es va coure la bombolla durant els mandats de Clinton i Bush i com va esclatar i les seves conseqüències.

Tot i que la pel·lícula té una ideologia molt clara que fa que es deixi algunes preguntes pendents de formular i esviaixi alguns aspectes, Ferguson opina però no manipula, intenta posar a tots els protagonistes davant la càmera, i quan algú s’hi nega, ho diu. Com podreu endevinar, els que s’hi han negat son els principals artífex de l’escenari que va dur a una crisi que bona part del món ja està deixant enrera.

Pel·lícula guanyadora de l'Oscar al millor llargmetratge documental que us recomano que veieu, ja que us ajudarà a crear-vos la vostra opinió. Però no espereu trobar-hi les causes de la crisi per la que passa Espanya. Aquesta, és una altra història. Esperem que algú ens l’expliqui.

Llimonada Joe (Limonádový Joe aneb Koňská opera, 1964)

De l'Europa de les Noves Onades i de la mà d’Oldrich Lipský, sorgeix aquesta aproximació txecoslovaca al western americà, una aproximació realitzada mitjançant la paròdia i la sàtira, i que està pensada per rendir un absurd homenatge al cinema de vaquers, i en especial a la seva etapa muda, però substituint el clàssic blanc i negre per una sèrie de cridaneres gammes bicolor, amb predomini del groc (llimona). La pel•lícula està situada a mig camí entre l'art i la broma, i és un encreuament transgènic de western, comèdia i musical. Humor absurd, gags visuals, slapstick, números musicals surrealistes i uns efectes especials basats en el trucatge, són el que es pot trobar a Llimonada Joe, una absurda òpera western que funciona com una anatomia del American way of life explicada als nens i és tot un clàssic de culte de la Nova Onada txecoslovaca.

Dios, patria y Coca-Cola (For God, Country and Coca-Cola, 2000)

Curiós títol per un llibre, no?

A mitjans dels 80 s'havia demostrat en un test a cegues, que la majoria de consumidors americans preferien el gust de la Pepsi al de la Coca-Cola, tot i que era per un marge escàs. Pepsi no parava de créixer. Coca-Cola va reaccionar, van crear un gust que guanyava de carrer en els comparatius i que era molt millor que el de la competència. La New Coke es va llançar al mercat i Coca-Cola va començar a rebre cartes que deien coses com: "Modificar la Coca-Cola es com si Déu canviés el color dels prats" o "Crec que si vostès cremessin la bandera de la nostra nació no em faria més mal". El problema no era el gust. Segons explica l'autor del llibre al pròleg, aquestes cartes son les que el van fer decidir pel seu títol.

Ja tenim títol, però per explicar-nos que? Doncs la història de una de les marques comercials més importants del segle XX (i de moment també del XXI), i de com ha arrelat tant en els seus consumidors, especialment els americans, com per produir reaccions d'aquesta mena. Mark Pendergrast ens explica la biografia d’un refresc de forma amena i entretinguda, hi trobareu un munt de curiositats, de pensaments sobre la gestió empresarial, d’errors, d’èxits i la fòrmula secreta de la Coca-Cola. I el que encara és més important que aquesta fòrmula per l'exit del producte: la història del marketing d’una empresa durant més de 100 anys.

Breaking Bad (2008)

Punt de partida: A Walter White, un professor de química d’un institut d’Albuquerque, li diagnostiquen un càncer de pulmó terminal. En Walter no vol que li falti de res a la seva familia quan ell no hi sigui, pel que aprofita els seus coneixements de química per cuinar metamfetamina.

Vince Gilligan construeix a partir d’aquí una història apassionant, cruel i amb un humor tan negre que et deixa el somriure glaçat a la cara. Els personatges de la sèrie son moralment tan ambigus com us podeu imaginar que és el seu protagonista per la sinopsi, cosa que fa que l’espectador es posicioni a favor de cada decisió i alhora la condemni, i vagi veient clarament com la cosa s’embolica i la resolució d’un conflicte porta com a conseqüència la llavor del conflicte següent: Crec que mai he patit tant davant d’una tele.

És evident que per ser fidel a la seva premissa, la sèrie no podia tenir una durada excessiva. Després d’una primera temporada brillant, les següents mantenen un nivell força alt, tot i alguna resolució excessivament rocambolesca pel to realista que vol tenir la sèrie. Això es perdona gràcies a magnífics episodis com “Fly”, el desè de la tercera temporada, que per si sol ja és una obra d’art.

Once (2006)

Once, de John Carney, és una història d'amor que emociona per la seva tendresa, pels seus humils personatges i, sobretot, per la bonica parella protagonista que sorprèn per la seva increïble naturalitat davant la càmera i per compondre belles cançons que transmeten tot el que senten, arribant a posar la pell de gallina a l'espectador.

La història és ben senzilla i coneguda per tots: noi coneix a noia, però la connexió entre els dos actors és excepcional i per a l'espectador és molt gratificant la sensació de bon rotllo que hi ha entre ells. Ell és Glen Hansard, un músic de professió i líder del grup The Frames i tot i no ser actor professional fa una interpretació esplèndida, juntament amb la d'ella, Marketa Irglova, una noia txecoslovaca (quan va fer la peli tenia 17 anys) que havia tocat el piano en algunes de les seves actuacions, sent aquest un símptoma de la seva formidable compenetració. John Carney havia estat baixista del seu grup i són molt amics, cosa que va facilitar la feina. Sempre havien volgut fer un projecte junts per al cinema i es van ficar de ple en aquesta història.

Gairebé totes les lletres estan escrites per Hansard, però la cançó Falling Slowly, que va guanyar l'Oscar, va ser escrita per ell i Irglova, i ella mateixa va escriure tres cançons més, com la preciosa If you want me.

Az prijde Kocour (1963)

És difícil descriure el gran plaer, la meravellosa sensació que t'omplena, al descobrir una joia tan gran de la cinematografia txecoslovaca, i tan injustament desconeguda. La pel·lícula sorprèn pel seu visible esforç de producció, per la bellesa de la seva narrativa lírica i per l'esperit autòcton de la seva trama, tot i que es desmarca de la plèiade de comèdies surrealistes de la Nova Onada txeca per desenvolupar una extraordinària rondalla moral, amb puntuals pinzellades d'humor. La història ens explica com un mag, una bella trapezista, una banda de músics i un gat amb ulleres, porten un fabulós espectacle d'il·lusionisme a un petit poble. El gat, a més, té una particularitat; quan es treu les ulleres la gent canvia de color segons la seva naturalesa i accions. Els mentiders i farsants es tornen violetes, els infidels grocs com el sofre, els tramposos i lladres grisos i els enamorats vermells. Aquesta estranya habilitat no trigarà a incomodar a alguns, que voldran desfer-se d'ell costi el que costi. La pel·lícula, així, es permet examinar la condició humana des del marc senzill que proporciona un conte, i emfatitza el paper de l'art com a mirall de la realitat. Bella, poètica, divertida i evocadora, Az prijde kocour te una posada en escena impecable i un aura màgic que pot recordar al dels grans musicals de Hollywood.

Anatomía de un instante (2009)

Sembla que Javier Cercas tingui una obsessió pel comportament humà en un moment decisiu. Que tingui la necessitat d’estudiar-lo, analitzar-lo, entendre’l. Ja ens ho va demostrar al seu primer gran èxit “Soldados de Salamina”, una novel·la que girava entorn al moment en que un soldat republicà perdona la vida a Sanchez-Mazas, ideòleg de Falange.

El que Cercas va fer en aquesta novel·la ho porta molt més lluny a “Anatomía de un instante”. Impossible trobar un títol més precís per aquest assaig on trobem una minuciosa descripció dels fets enregistrats per les càmeres de TVE el 23 de Febrer de 1981 al Congrés dels Diputats: 3 destacats polítics no es van deixar intimidar pels colpistes. Aquesta és l’excusa per explicar-nos les arrels del cop, els seus protagonistes, i de passada fer-nos una biografia d’aquests 3 polítics: Santiago Carrillo, Manuel Gutiérrez Mellado i molt especialment Adolfo Suárez.

Tres biografies lligades al cop d’Estat del 36, a la guerra, a l’exili, a la dictadura i a la transició, amb els seves dèries personals, la seva voluntat de redimir-se i de fer història, que permet a l’autor plantejar-se dilemes referents a la moral i l’ètica lligada a la política. Dilemes tractats al llarg de l’historia per pensadors que van des de Maquiavel fins a Max Webber.

Per poc que us interessi la història recent del país, el llibre us semblarà apassionant, ben documentat i rigorós. Cercas deixa sempre ben clar fins on arriba la informació i on comença la interpretació dels fets i de la psicologia dels seus protagonistes. Crec recordar que va ser Jordi Pujol qui entrevistat el 23 de Febrer d’enguany a la ràdio, i quan li van preguntar que ens faltava saber del cop 30 anys després va venir a dir alguna cosa semblant a: “Res, tot està al llibre d’en Cercas”. 

"El rey hizo cosas el 23-F que no debería haber hecho": Comentaris de Cercas a la presentació del llibre a "El País"

Lucky Louie (2006)

A finals dels anys 80 sèries com Roseanne o Els Simpson van obrir un nou camí en les comèdies de situació. Hi havia una sèrie de tabús en el gènere que aquestes sèries van fer caure, i a més ho van fer amb èxit. Es podia fer crítica social, parlar de drogues, sexe i ensenyar que la família nord-americana de classe mitjana no era sempre feliç.

Aquest via va ser aprofitada uns anys després pel còmic Louis C.K. a la seva sèrie Lucky Louie, produïda per la HBO. En una sola temporada de 13 episodis porta a l’extrem aquestes temàtiques que ens havia començat a mostrar Roseanne 20 anys abans. Per aconseguir-ho, Louis C.K. agafa personatges estereotipats que amb unes engrunes de realitat li serveixen per construir històries divertides i contundents. L’afortunat Louie té una feina de merda, una dona que treballa massa hores com a enfermera, una filla a la que no sap educar, un pis que cau a trossos, i uns amics que no saps mai si han passat la barrera de la perversió sexual i la drogaadicció. Com veieu, un material que en mans de qualsevol altre guionista esdevindria un drama social de telefilm de sobretaula però que en les mans d'aquest còmic us divertirà d’allò més.

Rain Dogs (Tom Waits, 1985)

Deixant de banda la seva faceta interpretativa demostrada en diverses pel·lícules (sobretot del director nord-americà Jim Jarmusch) i autor de les bandes sonores de moltes d'elles, cal dir que Tom Waits és un músic molt peculiar i autèntic, que des del seu primer àlbum (Closing Time, 1973) ha sabut combinar diversos estils com el blues, el rock, la polka o el jazz, i en els que s'ajunten tant instruments de percussió com de vent o de corda, i en els que per descomptat es pot reconèixer perfectament el que més el caracteritza: una veu entre esquinçada, afònica i ronca. I encara que a priori sembli una cosa que no jugui al seu favor, Waits sap utilitzar-la de manera impecable per crear una atmosfera única en les seves cançons, canviant el to segons ho consideri oportú. I l'àlbum Rain Dogs (1985) és un clar exemple dels diferents registres que pot obtenir amb la seva veu, trobant melodies tan suggerents com les genials Clap Hands, Jockey Full of Bourbon, Diamonds and Gold o Gun Street Girl. Llàstima que a part del millor Waits també trobem al pitjor, com en les balades rockeres de Hang down your head o la famosa Downtown Train, temes molt més comercials que s'allunyen moltíssim del Waits més fosc i interessant.

Asterios Polyp (2009)

David Mazzuchelli, després de signar, juntament amb Frank Miller, dues de les millors històries de superherois dels 80 i adaptar al còmic la “Ciutat de cristall” de Paul Auster, ens presenta ara una obra molt personal que guionitza i dibuixa.

Mazzuchelli aprofita aquest còmic per incloure-hi un munt de opinions personals, pors, dubtes existencials, plantejaments filosòfics i, tot i que sembli increïble, ho fa de forma totalment coherent articulant tots aquests conceptes al voltant de la història d’èxit i caiguda d’Asterios Polyp, un arquitecte de Nova York que té molt reconeixement però cap projecte edificat. La narració va alternant un capítol de la caiguda amb un de l’èxit en forma de flashback de tal forma que el lector va construint el personatge i entenent la història a un ritme que és l’adequat per a no prejutjar-lo, risc que es correria si s’expliqués la història de forma lineal.

Tot i que el guió és prou bò i interessant, on Mazzuchelli brilla especialment és a l’apartat gràfic, on utilitza totes les eines que el mitjà li posa al seu abast. No només el dibuix, el disseny o la perspectiva son importants, a Asterios Polyp, la rotulació i el color no només serveixen per complementar el dibuix o el guió, també formen part de la història que no s’entendria tant bé sense utilitzar-los.

Si Mazzuchelli ens va presentant obres d'aquest nivell, li podem perdonar que sigui tan poc prolífic.

Una invenció diabòlica (Vynález Zkázy, 1958)

Quan Karel Zeman (1910-1989) es va proposar traslladar a la pantalla el personal univers de Julio Verne, venia influenciat per la forta tradició marionetista de Txecoslovàquia i pel seu amor incondicional a l'obra de George Méliès. Així que el que va crear no va ser una adaptació a l'ús, mitjançant el trucatge, la sobreimpressió i el collage, i amb un sentit plenament lúdic i artesanal, Zeman va atorgar moviment a aquells gravats que acompanyaven les novel•les de l’escriptor, creant una suggestiva era del vapor repleta d'impossibles prodigis mecànics. Submarins, Zèppelins i diversos globus aerostàtics són moneda comuna en la pel•lícula, al que cal sumar una posada en escena basada en l'esgrafiat i una meravellosa estètica steampunk i retrofuturista. La cinta, sens dubte, és visualment portentosa, però cau presa de l'abstracció que provoca la seva pròpia perícia visual i l'acció queda mancada de tot dinamisme. El muntatge es recrea massa en unes imatges que tot i ser brillants, tan sol són el mitjà per explicar una història. Una història a la qual el director, molt ocupat en altres menesters, no ha sabut prestar-li tota l'atenció que es mereix. Una invenció diabòlica se'm presenta com un precedent poètic al que anys més tard aconseguirien Sin City (2005), 300 (2007) o Watchmen (2009), i francament, a aquesta pel·lícula ja es troben moltes de les virtuts i defectes amb els quals es toparien Zack Snyder i companyia al fer les seves adaptacions vinyeta a vinyeta. La proposta resulta de gran eficàcia plàstica però de poca resolució cinemàtica.

Éramos unos niños (Just kids, 2010)

Fue el verano en que murió Coltrane. Los hippies alzaron sus brazos vacíos y China detonó la bomba de hidrógeno. Jimi Hendrix prendió fuego a su guitarra en Monterey. Fue el verano del amor. Y en aquel clima cambiante e inhóspito, un encuentro casual cambió el curso de mi vida: fue el verano en que conocí a Robert Mapplethorpe.

Abans que Robert Mapplethorpe morís victima de la SIDA l'any 1989, la seva amiga Patti Smith li va prometre que escriuria la seva història i 20 anys després va complir la seva promesa. Una història que arranca amb el naixement dels dos artistes i que acaba amb la mort del fotògraf. Explica com es van conèixer al Nova York de finals dels 60, com es van enamorar, com van passar misèria i com van anar buscant el seu lloc en el món artístic i cultural per acabar essent una cantant de rock i un fotògraf enmig de Warhol, músics que venien de Woodstock, escriptors de la generació beat i demés fauna.

Després de llegir “Por favor, mátame” se’m va despertar un especial interès pel moviment cultural de Nova York de finals dels 60 i principis del 70, per això, quan vaig llegir la ressenya d'"Éramos unos niños" que va fer Toni Hernández al seu bloc, vaig decidir llegir-me’l. Però aquest llibre és ben diferent que el de McNeil i McCain. La visió molt personal, honesta, plena de sentiments i un punt poètica que ens dóna Patti Smith d’una ciutat, una època, una visió de l’art i una història d’amor i d’amistat, fa que fins i tot qualsevol persona que no tingui cap interès per descobrir la vida dels dos protagonistes s’emocioni.

El presoner (The prisoner, 1967-68)

Emblemàtica sèrie de televisió dels anys 60’s que gira entorn del número 6, un tipus del que desconeixem nom i ocupació i que renuncia al seu lloc de treball. Després de ser drogat i segrestat, desperta en un petit poble costaner conegut com La Vila. Les autoritats del lloc, la lleialtat de les quals també ignorem, pretenen esbrinar el motiu de la seva dimissió, imposant la seva voluntat mitjançant control mental, drogues, rentats de cervells, manipulació del somni i tot tipus d’estratagemes psicològiques. El presoner és una paranoia conspirativa de tints abstractes, on l'aventura d'espionatge futurista serveix com a excusa per tractar temes tan interessants com la relació entre poder i llibertat, l'anul•lació de la personalitat, l'individu com a element subversiu o el terrorífic be comú, conceptes que se'ns presenten mitjançant una posada en escena avantguardista i pop, repleta de colors primaris, escenografia Art Decó, psicodelia, surrealisme i l'ús reiteratiu d'una iconografia pròpia. La proposta resulta tan singular i excèntrica que s'ha creat un merescut culte al seu voltant.

Fundación (Foundation, 1951)

Isaac Asimov és un dels grans autors de la ciència ficció, en la branca que dóna més pes a la paraula ciència i menys a la ficció, és a dir, fa un esforç de predicció a partir dels seus coneixements científics per tal de presentar-nos històries que, si bé no són probables, si que serien possibles d’aquí uns centenars o milers d’anys.

Als anys 40 va escriure una sèrie de relats i novel·les curtes que va publicar a Astounding i que posteriorment va agrupar en el llibre “Foundation”. El fil conductor d’aquests relats és la psicohistòria, una nova ciència creada per Hari Seldon que permet preveure com es desenvoluparà a grans trets la història de la humanitat gràcies a models matemàtics. Seldon preveu una greu crisi i pren les úniques mesures que pot prendre.

Asimov era molt hàbil a l’hora d’entretenir i crear certes dosis de misteri en l’evolució dels esdeveniments que fan que aquestes històries siguin d’allò més divertides i t’enganxin a seguir la resta de la saga. A més, era tan bo, que 60 anys després la història no es veu gens passada de moda. A veure si algun editor s'anima i publiquen l'obra d'Asimov en català.

Valeria i la seva setmana de les meravelles (Valerie a týden divu, 1970)

És impossible no sentir-se fascinat pel laberint semàntic que representa Valeria i la seva setmana de les meravelles, un film pel que sobrevolen ombres d'Alicia al país de les meravelles i que està basat en un relat de l'escriptor surrealista Vítězslav Nezval. La seva història segueix l'enigmàtica lògica d'un somni preadolescent, el realitzador Jaromil Jireš ens (des)col•loca en l'estrany univers de Valeria, una òrfena de 13 anys que viu amb el seu tètrica àvia en un ambient de repressió religiosa. L'arribada al poble d'un grup de missioners i artistes ambulants iniciarà una cadena d'esdeveniments que provocarà que perilli la seva vida, la seva joventut i la seva innocència, i en els quals Valeria, amb l'ajuda d'unes arracades màgiques, haurà d'enfrontar-se a un diabòlic vampir. La pel·lícula elabora una inquietant metàfora sobre el despertar sexual d'una nena, prenent com a base elements del folklore i dels contes infantils. Lesbianisme, incest, vampirisme i iconografia cristiana, es donen de la mà en un film on el contrast entre puresa i obscenitat està molt present, i on els exteriors bucòlics i l'atmosfera de colors suaus, no fa més que intensificar una malsana corrent subterrània de maldat i vici.

X-Men: Primera generación (X-Men: First Class, 2011)

La franquicia de X-Men, després de dos magnifiques pel·lícules dirigides per Brian Singer, ens va donar un tancament de trilogia i un spin-off de Lobezno tant nefastes que semblava que l’havien deixat tocada de mort.

Però Brian Singer torna amb els mutants com a coescriptor i coproductor per demostrar que podia tornar a agafar l’essència dels personatges i fer una peli que, dirigida amb destresa per Matthew Vaughn, es posés a l’alçada de l’arrencada de la sèrie.

Aquesta vegada ens expliquen els orígens del grup i la joventut dels líders del mutants que vam conèixer a la trilogia original. Això ens remet als anys 60, en plena guerra freda on els mutants poden ser clau en el seu desenvolupament. I és clar que si tenim anys 60, guerra freda i espionatge, el referent és el Bond original, i la peli n’agafa molt encertadament l’estètica. S’havia parlat molt d’un spin-off que ens expliqués els orígens de Magneto, i d’alguna manera, tot i ser una pel·lícula coral, aquesta és la peli d’en Magneto, ja que sobre ell s’aguanta bona part del seu pes. Afortunadament, l’actor Michael Fassbender està a l’alçada del personatge, cosa gens fàcil si tenim en compte que el seu predecessor a l’hora d’interpretar-lo fou Ian McKellen.

A aquesta estètica i a aquesta bona interpretació l’acompanyen una bona història, uns personatges ben construïts i coherents amb el que ja se’ns havia explicat, January Jones i les dosis necessàries d’acció, tot plegat fa que passis dues hores al cine amb una peli que, tot i algunes mancances evidents, val la pena.

Llegeix també la crítica que n'ha fet "Quesito Rosa".

Els mandarins (2011)

Se'm fa difícil imaginar un llibre que parli sobre polítics i que sigui tan original, divertit, interessant i deliciós com aquest.

El periodista i ex-director del Periódico Rafel Nadal ens retrata en poc més de 100 pàgines les principals personalitats polítiques del nostre país, alguna estrangera i un parell d’escriptors. A pocs personatges els hi ha de dedicar més de 3 o 4 pàgines. Una simple anècdota, un parell de frases agafades al vol en una conversa informal, quatre gestos fets tot dinant en un restaurant... Amb aquestes cosetes en té prou per explicar-nos el que molts necessitarien pàgines i pàgines d’una biografia per poder reflectir, i encara!
Nadal només jutja directa i durament a un dels personatges, pel que fa a la resta, el lector interpreta. Per bé o per mal. Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, José Luis Rodriguez Zapatero, Joan Carles I, Josep Pla o François Miterrand son només alguns dels mandarins de la nostra societat que hi trobareu.
No us el perdeu, no us portarà més de dues hores devorar-lo.

Lamparetes (Antònia Font, 2011)

El dia que els mallorquins facin un disc dolent s'acabarà el món, ni calendari maya, ni terratrèmols, deep impacts o cogombres amb bacteris.

Més clar i accessible que 'Batiscafo Katiuskas', 'Lamparetes' ens torna a la particular visió de la realitat d'Antònia Font, un món ple de referències de la cultura popular on l'heroic es torna banal (fins en 'Clint Eastwood' acaba els seus dies sopant sol a la cuina) i el trivial es converteix en èpic (l'home que trenca a cantar al bar mentre els altres veuen el partit de 'Boreal'). Segueix l'habitual aposta pel pop senzill, fresc i sense prejudicis, per moments naïf (els cors de 'Me Sobren Paraules', la flauta i el Yupi Happy de 'Sospitosos' ...), però amb especial cura pels detalls i els arranjaments (impressionant el piano de 'Icebergs i Guèisers' o la falsa orquestra final de 'Pioners').

El disc s'obre amb 'Me Sobren Paraules' i 'Coses Modernes', exemples clars de la composició amb escriptura automàtica que sol utilitzar Joan Miquel Oliver, encara que en 'Lamparetes' es fa més patent que en anteriors treballs la seva intenció per explicar històries. Aquí hi ha la narració de l'arribada dels pioners a terres verges ('Pioners'), l'emocionant escapada nocturna del farer jubilat que encara conserva la clau del far ('Es Far de Ses Salines') o el conte d'amor bigger than life de 'Calgary 88', un hit perfecte, inqüestionable, que precedida del single 'Clint Eastwood'i de 'Icebergs i Guèisers' porten a 'Lamparetes' al seu cim. Pel mig encara queden cançons notables com 'Illes Balears', un irònic souvenir de tornada xampurrejat en spanglish i part final en reverse (la repetició de la lletra) o 'Es Canons de Navarone'. En el tancament, 'Minuts Musicals' és un notable instrumental perquè assimilis el que acabes d'escoltar, i no un 'Complimentant Compromisos Contractuals', entre altres coses perquè 'Lamparetes' surt editat en el propi segell del grup, Robot Innocent. I Pau Debon mai habia cantat tan bé, com a mostra aquest botó de la meva cançó favorita del disc i de la tota la seva discografia.

Demà m'aixecaré i em cremaré amb te (Zítra vstanu a oparím se cajem, 1977)

Som al futur, concretament en la dècada dels 90’s del segle XX, on Praga és la seu mundial dels viatges en el temps. Allà l'agència Universum ha engegat un negoci de turisme temporal amb el qual es pot anar de vacances a l'edat de pedra, l'antiguitat clàssica o qualsevol altra època que estigui d'oferta aquesta setmana. D'altra banda coneixem a un grup d'oficials nazis que gaudeixen de molt bona salut per ser octogenaris, el cas és que prenen pastilles anti-envelliment i encara estan ressentits per allò de perdre la guerra als anys 40 (els nazis no són famosos per la seva indulgència). Aquest destacament planeja segrestar un coet temporal i viatjar a l'Alemanya de la Segona Guerra Mundial, l'objectiu és lliurar una bomba atòmica a Hitler i així canviar el transcurs de la història. Demà m'aixecaré i em cremaré amb te és, en definitiva, una pueril comèdia de situació amb rerefons futurista, on el fet científic és maltractat de manera impúdica i l'humor absurd és empès fins a l'infinit i més enllà. Alguns riures per a una trama molt complicada, però gens complexa. Comentar que Jindrich Polák, el director, també és el realitzador de Voyage to the End of the Universe (Ikarie XB 1, 1963), cinta de ciència ficció que alguns cataloguen com la baula perduda entre Forbidden Planet i 2001: Una odissea de l'espai.

Marcos Montes (2010)

David Monteagudo, nascut a Galicia i resident a Catalunya, va començar a escriure als 40 anys. La seva primera novel·la “Fin” de la que ja vam parlar en aquest blog, ha venut més de 80.000 exemplars.

L’èxit de la primera ha propiciat la publicació d’una de les històries que tenia en un calaix, on torna a conseguir crear la intriga i tensió a la que ja ens té acostumants.

Igual que a “Fin” l’argument sembla un tòpic, però poc a poc i a mesura que llegeixes veus la seva particular forma de narrar, que aconsegueix que entris totalment dins l'obra.

Marcos Montes és un miner que treballa en una explotació d’or, la seva monòtona feina -d’on s’esbaeix creant un món interior-, es veurà alterada per un accident que farà que tant ell com els seus companys hagin de buscar una sortida completament a les fosques, fet que permet a Monteagudo analitzar el comportament de l’ésser humà en situacions extremes.

Una excel·lent trama que ens desencisa amb un final que, des del meu punt de vista, no està a l’alçada.