Relatos Salvajes (2014)

Relatos Salvajes és una pel·lícula argentina (produïda en part per Pedro Almodóvar), dirigida per Damián Szifron, que es va estrenar als cinemes aquest divendres passat. I la veritat que, després de llegir tantes bones crítiques i de tenir tant d'èxit a Argentina (ja van per més de tres milions d'espectadors que l'han vist), tenia ganes de veure-la i, al contrari que passa a vegades que quan un té tantes expectatives acaba decepcionant-se, doncs en aquest cas ha sigut totalment al contrari. La pel·lícula conté sis històries plenes d'humor negre, venjança, ràbia, on els protagonistes es troben en situacions límit on es posa a prova la seva capacitat per actuar d'una manera civilitzada; però, com ja us podeu imaginar, les reaccions dels personatges representen la salsa de la pel·lícula ja que responen a un fet del què ja estan farts (i que també es pot veure al subtítol del cartell de la pel·lícula): “Este año se acabó poner la otra mejilla”. I encara que expliqui tot això, l'espectador es trobarà més sorpreses en la pel·lícula que faran que disfruti del moment. A més, no oblidem, i això és el que m'ha fet recomanar-vos el film, hi ha un element molt important: la pel·lícula està molt ben narrada i dirigida, amb la càmara situada on ha d'estar i aconseguint imatges impactants. O sigui que, qui vulgui passar una bona estona i disfrutar de bon cinema doncs ja sap el què ha de fer. I un últim apunt, el director va dir en una entrevista que havia tingut com a referents per la pel·lícula sèries com Cuentos Asombrosos (1985-1987), de Spielberg, The Twiligth Zone (1959-1964) i Alfred Hitchcock presenta (1955-1965); i per resumir, més o menys, el que he comentat abans, el director també va deixar clar, en una frase, el seu missatge: “Esta película es para los que explotan”.

Capitán América: El soldado de invierno (Captain America: The Winter soldier, 2014)

Després d’una molt recomanable primera part, on en el context de la primera guerra mundial, el Capità Amèrica s’enfrontava als nazis al més pur estil Indiana Jones, a la segona part de la saga, sembla que vulgui agafar de referent les pel·lícules d’espionatge de James Bond. 

Basada en les línees argumentals desenvolupades en les etapes més recents del còmic per Ed Brubaker, trobem una pel·lícula amb bones escenes d’acció dirigides amb destresa, efectes especials a dojo, moderadament entretinguda i amb un missatge entorn a la pèrdua de llibertats que han patit els americans durant els primers lustres del segle XXI amb l’excusa de l’amenaça terrorista. 

El principal problema és el guió. Sembla que en les més de dues hores de durada no en tinguin prou per explicar-nos bé la història i de sobte ens trobem amb girs de guió inexplicables que semblen no sorprendre a ningú i que pretenen que l’espectador entomi amb naturalitat. 

Aprofundir una mica més en el missatge, explicar millor allò aparentment inexplicable i estalviar-se alguna escena d’acció l’hagués convertit en una pel·lícula en digna continuació de la seva primera part. Una llàstima.

A la sombra de las cuerdas (2009)

Si us parlo del Niño Miguel, segurament molts de vosaltres no sabreu de qui estic parlant, en canvi, si parlo de Paco de Lucía, Camarón i Tomatito, no faran falta presentacions. Aquest documental és un sentit homenatge a Niño Miguel, un guitarrista que ha deixat empremta en el món del flamenc, i que ha estat i és una influència per a  molts guitarristes, però que ha acabat relegat a l'oblit i passant els últims anys de la seva vida pidolant de bar en bar pels carrers de Huelva, amb l'única i inseparable companyia d'una guitarra. La malaltia - patia d'esquizofrènia -, les addiccions i, tal vegada, la falta de sort, van truncar la carrera prometedora d'aquest músic i podent estar al costat dels grans, ha acabat vivint en la més absoluta de les misèries. 

El documental fa visible la cruenta realitat dels seus últims anys de vida, però també fa repàs de la seva aportació al flamenc i a la guitarra flamenca. El reportatge compte amb la col·laboració de grans músics com : Paco de Lucia, Tomatito, Pepe Habichuela i Morente, que, mitjançant entrevistes, parlen de l'aportació del Niño Miguel al món del flamenc. En paraules del mateix Paco de Lucia " A todos los guitarristas nos deja perplejos ver un guitarrista en las condiciones en las que estaba Miguel y con tres cuerdas, que nadie se diera cuenta que la guitarra tenía sólo tres cuerdas"

Per finalitzar la porció,  us deixo el tràiler promocional del documental:

Nymphomaniac (2013)

Un home al llindar de la tercera edat recull a una noia que troba ajaguda al carrer amb l'aspecte d'haver rebut una pallissa. A casa seva un cop comença a estar recuperada, la noia li comença a explicar la vida, marcada per la seva nimfomania.
Utilitzant com a excusa un debat moral al voltant de la nimfomania, Lars Von Trier executa un nou intent de provocar al seu públic habitual i a qualsevol que li doni la oportunitat, amb dues pel.lícules (gairebé quatre hores de metratge) que no aconsegueixen ni provocar ni que li donis massa voltes al tema.
Malaltia, vici, adicció, maldat, origens, enfoc religiós i algunes excuses més serveixen per justificar una peli de porno suau amb aires culturetes, que busca que ens escandalitzem amb quatre primers plans d'uns genitals femenins, ereccions masculines i alguna escena de sexe oral explícita.
Von Trier segueix essent un gran director, i l'execució és entre bona i molt bona en algunes escenes plásticament interessant. El problema és que el contingut em deixa totalment indiferent.
Bon intent Lars, però a mi em vas provocar més quan tu i quatre amics vau parir el moviment Dogma. Allò si que va ser revolucionari.

10.000 Km (2014)

Àlex i Sergi viuen a Barcelona i porten temps esperant un fill. Ara sembla que ja estan preparats però a Àlex li arriba una notícia brillant: li concedeixen una beca per estar un any a Los Ángeles. Després de parlar-ho entre ells, finalment Àlex se'n va als Estats Units.

Amb aquest argument senzill es va estrenar el divendres passat la pel·lícula 10.000 Km i al Cinema Truffaut de Girona van venir a presentar-la tant el productor (Tono Folguera), com el director (Carlos Marqués-Marcet) i els seus protagonistes (Natalia Tena i David Verdaguer). La petita sala estava quasi plena i feia goig poder disfrutar de la presència dels responsables de la pel·lícula. I quan es veu el resultat d'aquesta història d'amor un pensa que amb talent i treball es poden fer moltes coses. Amb un primer pla seqüència d'uns vint minuts de duració, la història et va atrapant de mica en mica, amb la bona interpretació de la parella protagonista i les idees clares del director. Veiem l'evolució de la seva relació, comunicant-se mitjançant el whatsapp o sobretot amb l'skype, amb silencis ben escollits que donen molt per imaginar-se i per donar a entendre el que li passa pel cap a cada un d'ells. A més, amb només dos personatges i rodada en dos espais interiors, la història concentra tota la seva atenció a aquesta difícil relació a distància i sembla que, per ara, ha donat els seus fruits: va guanyar cinc premis al passat Festival de Màlaga, inclosos el de millor pel·lícula, millor director i millor actriu. I esperem que segueixi el seu bon camí perquè s'ho mereix.

Vides encreuades (Short Cuts, 1993)

Raymond Carver va ser un escriptor nord-americà amb una visió bastant pesimista de la vida, i això ho sabia transmetre molt bé en els seus relats. Dos anys després de la seva mort, que es va produir a l'any 1988, el director Robert Altman va descobrir la seva obra i li va interessar tant que va voler adaptar al cinema algunes de les seves històries, amb l'ajuda, sobretot, de la vídua de l'escriptor. Altman i ella van mantenir una relació durant la preparació del film, enviant-se molta correspondència, i això va ser una de les peces clau quant al bon resultat de la pel·lícula.

Però Altman va fer alguns canvis: va barrejar històries, traslladant la localització del nord-oest del Pacífic al sud de Califòrnia, a ciutats i barris de Los Angeles, ja que d'aquesta manera els personatges es podien conèixer millor. Altman també es va inventar algun personatge amb l'ajuda del seu coguionista Frank Barhydt, i sempre amb l'aprovació de la vídua de Carver i intentant mantenir aquell aspecte ombriu que el malaguanyat escriptor semblava interessar-li tant, destacant alguns detalls d'aquelles vides que passaven per la seva ment i els quals eren descrits amb gran habilitat i senzillesa.

Per aquesta bona pel·lícula, Altman va tornar a tenir molts actors, com ja va passar amb el seu anterior treball, l'excel·lent El juego de Hollywood (1992). Entre d'altres estan: Tim Robbins, Andie MacDowell, Chris Penn, Robert Downey Jr., Frances McDormand, Mathew Modine, Madeleine Stowe, Julianne Moore y Jack Lemmon.

Her (2013)

Hi ha pel·lícules contra les quals no pots fer res. Se't fiquen en el més profund del cervell i saps que no podràs treure-te-les del cap.

Her ha passat injustament desapercebuda en la batalla dels Oscars i altres premis de la temporada i, a sobre, han tingut l'enorme barra de no nominar la subtil, delicada i terriblement sensible interpretació de Joaquin Phoenix.

La història que se'ns conta es pot classificar entre el drama i la ciència ficció però aquest últim gènere aviat se li quedarà curt. Almenys jo la percebo com una història molt més contemporània del que sembla.

El protagonista, Theodore (Phoenix), és un paio solitari que passa un mal moment sentimental i que dedica els dies a treballar com a escriptor de cartes d'amor per a altres. Si, en bell mig del món tecnològic! Un bon dia es descarrega una aplicació que permet als usuaris cobrir totes les seves necessitats i comença a conversar amb la veu a l'altre costat de l'aplicació - una increïble Scarlett Johanson que només es val de la seva veu per transmetre emocions -. Samantha, creada per intel·ligència artificial, i Theodore començaran a conversar cada cop més fins al punt d'iniciar una relació íntima. Amb aquesta premissa Spike Jonze sembla voler provocar a l'espectador sobre la relació que els humans hem creat amb la tecnologia i fins on podem arribar o quins són els límits dels nostres sentiments. El que fa Jonze ja ho han intentat amb gran encert els creadors de Black Mirror (mini sèrie angles de visionat obligatori) en que el fil conductor  de cada capítol és com la tecnologia ens afecta o ens pot arribar a afectar. 

Her pot semblar un relat futurista però no ho és tant si tenim en compte el centenar d'aplicacions i pàgines webs destinades a trobar parella a través de la pantalla d'un ordenador o mòbil d'última generació. Aplicacions que ens inviten a crear relacions més platòniques que reals i, sobretot, és una lúcida reflexió que l'amor, com moltes altres emocions, estan dins del nostre cap al que ja no sabem governar.

Quan van aparèixer els títols de crèdit m'havia afectat més aquesta història d'amor entre un humà i una màquina que moltes altres pel·lícules que intenten fer-nos creure l'èpica de l'amor com a motor del món.

Magic Magic (2013)

Mai hagués pensat que aniria a veure una pel·lícula a les vuit del matí, però sí, aquest any vam aixecar-nos a dos quarts de 6 per anar a l'auditori Melià a Sitges a veure Magic Magic. Per sort, vam escollir bé, i ràpidament la trama de la pel·lícula, i el cafè amb llet d'abans,  va fer treure'ns la son de sobre.
L'argument del film, ve a ser aquest:  una jove americana de nom Alícia (Juno Temple) va a passar uns dies de vacances amb una cosina seva (Emily Browning) que està d'erasmus a una universitat xilena. La cosina li ha preparat un cap de setmana en una casa perduda en alguna regió de Xile, però no les dues soles, sinó que també estaran acompanyades pel xicot xilé de l'amiga i uns quants amics més. Fora de ser una vetllada divertida i agradable, aquest cap de setmana es convertirà per a la jove Alicia, en un malson inoblidable.
Voldria destacar de la pel·lícula, primer la gran qualitat dels actors que hi treballen, ja que aconsegueixen fer gran, una pel·lícula amb poc pressupost i sense gran artificis. Destacar sobretot la gran interpretació de la protagonista Juno Temple en la pell d'Alícia i també la inquietant i magnífica actuació de Michael Cera, un dels amics de la cosina. En segon lloc, i bàsic, la trama de la pel·lícula, el director aconsegueix portar a l'espectador allà on vol i el film evoluciona juntament amb l'estat d'ànim del personatge principal. Us recomano que mireu el tràiler abans de veure-la, perquè a mi em va sorprendre la idea preconcebuda que em vaig fer del film amb el què, finalment, em vaig trobar.

Gravity (2013)

Gravity és una idea senzilla molt ben executada. Alfonso Cuarón ja ens havia demostrat la seva destresa darrera la càmera de grans produccions com “Hijos de los hombres” o la millor entrega de la saga Harry Potter, i en aquest cas porta a la pantalla un film més personal, escrit a quatre mans amb el seu fill Jonás. 

Gravity és sobretot una peli bonica. Segurament si volguéssim pensar quan se’ns ha presentat en una pantalla de cinema una visió de l’espai amb aquesta bellesa, ens hauríem de remuntar a "2001: Una odisea a l’espai" de Kubrick on veiem ballar les naus a ritme de vals. Cuarón utilitza plans seqüència llarguíssims i les tècniques actuals en favor de l’estètica. És la primera vegada que he considerat ben pagat el cost extra de veure una peli en 3D. La diferència? Utilitzar el 3D com una tècnica i no com una finalitat, el 3D al servei de la imatge i no a la inversa. 

El desenvolupament de la història combina molt bé els pocs moments de tranquil·litat amb la tensió d’algunes escenes i la seva durada de 90 minuts fa que sigui una peli que, malgrat el que pugui semblar al tràiler i tot i comptar només amb dos actors al repartiment, Sandra Bullock i George Clooney, no es fa gens feixuga, si exceptuem alguns moments sobrers que van a la recerca de la llagrimeta fàcil. 

És el repartiment el seu principal punt dèbil. Algú va decidir que Sandra Bullock era una bona actriu. La idea es va encomanar i fins i tot li van acabar donant un Oscar per The blind side. Amb la seva interpretació en aquesta pel·lícula podem comprovar, una vegada més, com s’equivoquen els acadèmics de Hollywood.

Comença l'espectacle (All that jazz, 1979)

Comença l'espectacle (1979) és un film dirigit per Bob Fosse, coreògraf i director nord-americà, que, sent el quart dels cinc que va rodar, i influenciat per Fellini, vuit i mig (1960), representa part de la seva vida, justament quan estava acabant de muntar el seu film Lenny (biopic sobre el controvertit còmic Lenny Bruce) i, alhora, preparava el musical Chicago per Broadway. Fosse va aconseguir la Palma d'Or a Cannes (ex aequo) i 9 nominacions als Oscars, de les que únicament va obtenir premi en les categories de millor cançó original, direcció artística, vestuari i muntatge. Però veient aquesta història, l'espectador podrà gaudir de la intensitat amb què està feta la pel·lícula, resultant un musical realitzat amb força, observant també tots els excessos del protagonista, les seves aventures amb algunes ballarines (té una ex-esposa i una filla), la seva entrega per dur a terme les coreografies, i, sobretot, la seva addicció al tabac. En definitiva, Comença l'espectacle és un fantàstic musical ple d'escenes inoblidables amb un dels personatges més carismàtics que ha donat la història del cinema, gràcies sobretot a la gran interpretació de Roy Scheider.

Searching for Sugar Man (2012)

Sud-àfrica es trobava en ple apartheid quan pels seus carrers sonava "I wonder" en boca de tots els revolucionaris, himne del moviment per més de vint anys que no només va aconseguir despertar a la població, sino també les veus de molts músics africans que per fi s'atrevien a cantar sobre la discriminació política, econòmica, social i, sobretot, racial.

Del cantant, però, poc coneixien a part del seu talent i bona lírica. Sense accés a informació, la població sud-africana es dedicava a adorar al "poeta dels suburbis" gràcies a gravacions pirates i vinils en els que la cançó "Sugar man", sobre la drogadicció i crítica a la política, es trobava amb la censura més bàsica (raspar amb un cúter la zona del disc a prohibir).

El documental de Malik Bendjelloul "Searching for Sugar Man" recull el sensacional treball que, al llarg dels anys, dos admiradors van dur a terme quan es van posar a investigar sobre l'ídol de la seva generació, el cantant de "I wonder", del que només coneixien el seu nom, Sixto Rodriguez, i la llegenda de que una vegada, al actuar davant d'un públic gens amable, es va suïcidar dalt de l'escenari.

Una història sobre la ironia de la casualitat, del destí i les mans cobdicioses dels productors musicals, que mai van comunicar a Sixto el seu increïble èxit a Sud-àfrica. Prepareu els mocadors, meravellosa.

Melancholia (2011)

De la mà del director danès Lars Von Trier, estem davant d'una pel·lícula que s'allunya cada cop més del manifest Dogma 95 impulsat pel mateix director. Això es fa evident veient el pressupost del film i la utilització dels efectes visuals. Suposo que tot tenim dret a canviar d'opinió i d'allunyar-nos dels nostres propis paradigmes. 

Dit això, ens trobem davant d'una pel·lícula que barreja drama i ciència-ficció a parts iguals. Melancholia ens regala uns primers minuts on les imatges oníriques dels personatges, acompanyades amb la música de l'alemany Wagner, ens transporten al dramatisme de la destrucció del món. És curiós, com una seqüència tant dramàtica sigui alhora tant bella "visualment parlant". Passats aquests primers minuts de preludi del que esdevindrà, Las Von Trier divideix la pel·lícula en dues parts: en la primera part, anomenada Justine -Kirsten Dunst-, ens ensenya el dia del casament d'aquesta amb Michael, la història es centra en el convit que realitzen en la fastuosa mansió de John -Kiefer Sutherland-, cunyat de Justine. Aquest convit, li serveix al director per començar a presentar-nos als personatges principals del film i a perfilar la psicologia dels mateixos. En la segona part de la pel·lícula, anomenada Claire - la germana de Justine-, es centra en la visita inesperada de Justine, un altre vegada a casa de la seva germana i el seu cunyat, amb l'intent de recuperar-se d'un profund estat de depressió.  Aquesta segona part, coincideix amb l'aparició d'un fenomen astronòmic que acompanyarà als protagonistes fins el final de la pel·lícula, l'aproximació a la Terra d'un planeta anomenat Malenconia. 

La pel·lícula utilitza una situació límit per exposar diferents maneres d'enfrontar-se a la tragèdia:  des del pessimisme més dràstic, a l'optimisme més racional o, senzillament, a l'esperança  nascuda de  l'aferrament instintiu a la vida que tenim com a espècie . Lars Von Trier aconsegueix, de manera magistral, crear una atmosfera de tristesa permanent, altrement anomenada, malenconia. 

Fènix 11·23 (2011)

Si aquesta pel·lícula ens la presentessin com a fruit de la imaginació d’un guionista, sortiríem del cinema preguntant-nos a qui li compra les drogues l’escriptor en qüestió. Per sort per la salut mental dels guionistes i per desgràcia dels habitants d’aquest país, la història que explica és real, i no basada en fets reals. 

L’Èric Bertran és un noi que l’any 2004 tenia 14 anys, vivia a Lloret de Mar, mirava el cul a les turistes i tenia una pàgina web on reivindicava la independència de Catalunya i des d’on enviava correus electrònics a empreses reivindicant els seus drets lingüístics. El que seria un adolescent bastant normalet. L’empresa de supermercats DIA va denunciar a la policia un d’aquests correus i a partir d’aquí va començar una odisea que vista a la pantalla deixa perplexe a l’espectador: escorcoll policial, acusació de terrorisme, declaració a l’audiència nacional... 

Una pel·lícula entretinguda, senzilla, amb una realització correcta, un bon treball d’actors i a la que no li caldria cert maniqueísme per posar-nos de mala llet veient-la. La història és prou explícita, no cal farcir-la d’escenes i plànols per deixar-nos les coses ben mastegadetes. Són aquests detalls que fan que a l’acabar la peli, t’entrin ganes de dir-li al director: Som espectadors, no idiotes.

La costilla de Adán (Adam's rib, 1949)

La costilla de Adán, de George Cukor, és una comèdia sobre la guerra de sexes en la qual brillen amb llum pròpia Spencer Tracy i Katharine Hepburn, una encantadora parella que acapara tota l'atenció de l'espectador gràcies a la seva gran química i la seva excelsa personalitat. La història comença quan una dona intenta assassinar el seu marit en descobrir que l'enganya amb una altra. És llavors quan entra en escena el matrimoni d'advocats Tracy-Hepburn, que a la primera escena junts, en llegir la notícia al diari, discuteixen sobre el que ha passat sense tenir els mateixos punts de vista. Ell opina que "la Llei és la Llei" i ella pren en consideració que la dona ha de ser igual a l'home davant la justícia. El que no sap aquesta parelleta és que s'enfrontaran en el cas, sent ell el fiscal i ella l'advocat defensor.

A més del somriure que ens aconsegueixen treure aquests dos monstres del cel·luloide, la pel·lícula també té certs tocs d'humor bastant encertats (alguns un tant exagerats), per aconseguir al final una de les millors comèdies de la història del cinema, amb uns immensos Spencer Tracy i Katherine Hepburn, que ens enlluernen amb la seva encomiable actuació i la seva gran simpatia a la gran pantalla. Si alguna vegada esteu baixos de moral, poseu-vos aquesta pel·lícula.

Declaración de guerra (La guerre est déclarée, 2011)

En la seva segona pel·lícula, Declaración de guerra (2012), l'actriu, guionista i directora francesa, Valérie Donzelli, conta part de la seva vida personal, centrant-se en la dramàtica experiència que va viure amb la seva actual parella, l'actor Jeremies Elkaïm, quan van descobrir que el seu fill tenia una greu malaltia. Les diverses proves que els metges van haver de fer-li i la terrible espera que ells van haver de suportar per conèixer quins eren els resultats van fer que el seu amor fos encara més fort, com es mostra de forma molt original i emotiva en la pel·lícula. Els dos actors interpreten a la parella protagonista, cosa que dóna més proximitat i versemblança al seu propi relat, sobretot per la gran química que hi ha entre ells. I és que Declaración de guerra és, sobretot, una preciosa història d'amor i un dels films més atrevits i plens de vitalitat dels últims temps.

Nader y Simin, una separación (Jodaeiye Nader az Simin, 2011)

Nader y Simin, una separación és un contundent drama iranià, escrit i dirigit per Asghar Farhadi, guanyador de molts premis, entre ells l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. En aquesta tràgica història el que s'imposa per sobre de tot és la realitat amb què està tractada la situació a la qual són exposats els personatges principals, posant els pèls de punta en algunes escenes on la tensió és gairebé palpable. Els boníssims diàlegs són transmesos amb tanta força que per moments és possible que l'espectador més vulnerable s'emocioni per complet, i tot sense caure ni en el sentimentalisme ni en l'exageració. El director té el gran encert d'explicar la història guardant certs detalls que es van revelant a poc a poc, mantenint d'aquesta manera l'interès de l'espectador per conèixer el resultat del que està passant. Potser estiguem parlant del que es podria considerar com el Michael Haneke iranià, i no només per la falta de música o per sorpreses que van apareixent a la trama, sinó també pel mateix bon inici i el gran final.

Aquí us deixo el tràiler del film: http://www.youtube.com/watch?v=nXs3aaZVL3U

Cashback (2006)

Escrita i dirigida per Sean Ellis (i basada en el seu propi curtmetratge), aquesta pel·lícula és original, fresca i respira un tò britànic que detectareu en el seu humor i també en la forma en que està dirigida, que ens pot recordar a directors com el Danny Boyle més primerenc o Edgar Wright.
Un jove estudiant d'Art és abandonat per la seva novia fet que li provoca un trauma que li provoca una depressió que li provoca insomni. Aquesta fase de la pel·lícula està explicada com l’he escrit, sense pauses, però a partir d'aqui la pel·lícula es relaxa. El protagonista decideix aprofitar les nits d’insomni treballant en un supermercat, una feina on hi apareixen un cap i uns companys que son el personatges que permeten al director deixar-se anar en la part més còmica de la peli. El protagonista, descobreix que té la capacitat d'aturar el temps i així dibuixar totes les dones que troba al supermercat, posant en pràctica les seves capacitats artístiques, en unes escenes tranquil·les i pausades que contrasten amb l'inici picat de la peli. 

Es tracta d'una història original, divertida, de bon gust estètic i hàbilment dirigida que us farà gaudir d'una bona estona.

Va succeir una nit (It happened one night, 1934)

Una de les "screwball comedy" més conegudes de la història del cinema (i considerada habitualment com la primera) la trobem en la pel·lícula Va succeir una nit, el primer gran èxit de Frank Capra i la primera en aconseguir els Oscars de les 5 categories més importants: pel·lícula, director, actor, actriu i guió, cosa que després van tornar a aconseguir Algú va volar sobre el niu del cucut (1975) i El silenci dels anyells (1991). Aquest tipus de comèdies es caracteritzen per ser comèdies romàntiques que es van fer molt populars en les dècades dels 30 i 40 a Hollywood, on la parella protagonista solia tenir una relació d'amor-odi, amb bastants embolics, i els diàlegs estaven plens de picardia. Capra va saber portar amb enginy el desenvolupament dels esdeveniments, encara que potser en algunes escenes es noti un ritme més lent i hagi alguns petits errors de raccord. Però, en general, la posada en escena és correcta i Capra filma alguns plans amb moviments de càmera molt ben executats. El millor de la pel·lícula és la química que hi ha entre Clark Gable i Claudette Colbert, aconseguint ambdós un bon paper, sobretot ell ja que el seu personatge té moments de borratxera, de felicitat, d'enuig, de picardia i d'enamorament. En definitiva, un clàssic amb bons diàlegs, una història d'amor ben portada i una gran parella protagonista.

El bazar de las sorpresas (The Shop around the Corner,1940)

A la vida podem tenir moments d'alegria o de tristesa depenent del que ens toqui viure, i en la comèdia romàntica El bazar de las sorpresas (1940), produïda i dirigida per Ernst Lubitsch, un percep les dues sensacions de forma natural i prodigiosa veient simplement la rutina laboral dels treballadors d'una botiga on passa gairebé tota la història. En la pel·lícula veiem un joc d'embolics molt ben portat i un intel·ligent desenvolupament de la història que conté diversos aspectes essencials de la vida, com la importància de tenir una feina i la por a sentir-se sol en dates importants. Els personatges estan molt ben construïts i dirigits expressament per caure bé o malament a l'espectador, i el més important de tots i el més complet és sens dubte el que interpreta en James Stewart, que fa un treball formidable a la pel·lícula. Per aquest clàssic, Lubitsch va comptar amb l'ajuda del guionista Samson Raphaelson (amb qui va col·laborar en nou ocasions) basant-se en una obra d'un tal Miklós László, i el resultat va ser prodigiós ja que l'espectador està gairebé tot el metratge amb un somriure dibuixat a la cara, a causa d'una bona combinació entre un humor de vegades sarcàstic i altres subtil i una gran història d'amor.

Amor (Amour, 2012)

Si sou seguidors de l’obra de Michael Haneke estareu acostumats a veure autèntiques joies cinematogràfiques que us fan sortir del cinema com si us haguessin donat una puntada de peu a l’estómac. Haneke té per costum mostrar-nos la pitjor cara de la societat occidental o de l’ésser humà en general. Amb Amor podríem dir que hi ha un canvi a la seva filmografia. Aquesta pel·lícula, com indica el seu títol, és una gran història d’amor. Oblideu-vos de la coça a l’estómac, aquesta vegada Haneke us encongirà el cor. 

Veureu una gran història d’amor a l’ocàs de la vida. A una parella d’edat avançada de la burgesia parisenca, culte i elegant, els hi fa un gir la vida quan una malaltia que la deixa a ella amb mig cos paralitzat inicia una degradació física que anirà a més. 

Haneke, com és habitual, ens mostra la història amb una fredor total. No condueix els nostres sentiments amb bandes sonores ni filigranes en la direcció. En la major part dels plànols, planta la càmera estàtica davant dels actors i deixa que es desenvolupi l’escena. Això fa brillar de forma espectacular la tasca dels dos protagonistes: Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. 

Imprescindible.