La Segunda Fundación ( Second Foundation, 1962)

Ens trobem davant de la tercera novel·la de la trilogia de les fundacions d'Isaac Asimov. És aquesta la tercera part de les saga original, però no la última de la mateixa, ja que més tard,com a conseqüència del reclam dels seguidors, Isaac Asimov va tancar-la amb dues novel·les més: Los límites de la fundación i Fundación y Tierra. 

La primera part d'aquesta novel·la es centra en la recerca desesperada del Mulo de la Segona Fundació, per aquesta empresa envia al seu general Han Pritcher, manipulat mentalment, i a un jove Bail Channis amb la ment intacta, per intentar esbrinar d'una vegada l'amagatall de la Segona Fundació, l'única que s'interposa entre el Mulo i la seva intenció d' esdevenir l'amo de la galàxia..  

A la segona part de la novel·la, superada ja l'etapa anterior, tornem a Terminus el planeta d'origen de la fundació. En aquest planeta un grup de científics té evidències del control mental que exerceix la Segona Fundació sobre les seves vides i, organitzant-se clandestinament, intentaran fer-l'hi front. 

Una saga imprescindible, però que un cops arribats aquí, obliga al lector a continuar amb les dues següents novel·les per tancar la perfecta simfonia gal·làctica que va escriure aquest geni. 

Fundación y imperio ( Foundation and Empire, 1962)

Ens trobem davant de la segona novel·la de la Trilogia de les fundacions, considerada una de les millors sagues de ciència-ficció de la història. 

En aquesta segona entrega podem distingir-ne dues parts:

La primera part, on la profecia que preveia la psicohistòria de Harry  Seldon,  sobre la caiguda de l'Imperi Galàctic, és ja un fet. La decadència de l'imperi fa que aquest intenti desesperadament una contraofensiva contra la fundació de la mà del general Bel Riose. Aquests últims sospirs de l'Imperi recorden a la caiguda de l'Imperi Romà que va servir d'inspiració per Isaac Asimov.

La segona part, l'aparició del Mulo. Un mutant comença a posar en perill el plan Seldon, la psicohistòria capaç de preveure les accions de grans grups humans, pot veurés compromesa per l'aparició d'un ésser amb poders especials, un ésser inesperat i inexistent en les formulacions matemàtiques.

La primera novel·la de la Saga, Fundación, és una preludi: Isaac Asimov ens presenta els actors principals de la narració, les fundacions, l'Imperi Galàctic i el pla Seldon: el director d'orquestra que ha de dirigir de manera magistral els avatars i les accions humanes cap a un univers millor. Aquesta segona novel·la comença a posar en qüestió el director d'aquesta simfonia i els rols dels diferents actors. Ara sí, ja entrem de ple en un viatge al·lucinant cap a un futur incert per a la nostra espècie, on les coses no són mai com ens pensem. 

Hem podria atrevir a dir que, aquesta obra és per a la ciència-ficció el que és el Senyor dels Anells per al gènere fantàstic. La quantitat de referències i idees extretes d'aquests llibres en la filmografia i la novel·la d'aquest gènere són innombrables. Això encara és més evident,  si hi afegim els llibres anteriors i posteriors de la saga. Sí, el llegat que ha deixat Asimov en aquest camp, és incalculable. 

"Y pese a todo" - Juan de Dios Garduño

“Y pese a todo” ens narra la historia d'un món apocalíptic a causa de la 3a Guerra Mundial en que les armes nuclears han deixat el planeta gairebé deshabitat. A la ciutat de Bangor, a Maine, només hi queden tres persones. Peter, la seva filla petita i Patrick, el veí al que odia profundament, amb el seu gos Doggy.

La supervivència no només es centra en fer front a les gèlides temperatures de la ciutat deshabitada sinó a l'horrible presència d'uns ésser albins, producte de les armes químiques, que amenacen als protagonistes d'una manera letal.

Hi ha tres coses que fan enganxar al lector. La primera és com se'ns va explicant poc a poc com els dos protagonistes, Peter i Patrick, han arribat a aquest punt de la seva vida tant pel que fa a la situació actual com a la seva relació personal profundament trencada. La segona és que el protagonisme recau en els personatges i no en els albins o en l'amenaça que suposen, l'escriptor aconsegueix que coneguis bé al dos homes i que entenguis els punts de vista contraposats i els seus debats interiors. Finalment, l'ambient: la gelada Bangor esdevé un personatge més de la trama i gairebé pots notar com l'alè se't va congelant mentre avances en la lectura del llibre.

Mentre escric aquestes línies, ja fa algun temps que vaig llegir la novel·la, penso que el que planteja l'escriptor, tot i ser ciència-ficció, està de rabiosa actualitat. El governants d'un món pràcticament destruït són els culpables d'haver creat uns ésser que havien de servir-los per guanyar guerres fins que se'ls hi va escapar de les mans. La veritat és que en el món en el que ens ha tocat viure la premissa és més que creíble.

Si he de trobar-li un “però” diria que el final no m'ha deixat satisfeta i que de Dios Garduño ha tirat pel efecte de gran producció americana quan podia haver explorat altres camins. Tot i així, de moment, la novel·la s'adaptarà al cinema i no trigarem gaire a veure-la als cinemes.

A la carretera (On the road, 1957)

Aquestes primeres setmanes de juliol he estat fent de rodamón per l’extens territori nord-americà de la mà de Jack Kerouac. Així que, sortint de New York he agafat la red line fins arribar a San Francisco.

Jack Kerouac va escriure On the road en un sol rotlle i sense cap paràgraf, tot seguit, com si fos una carretera. Va ser poc acurat amb els signes de puntuació i l’ortografia. Per què la seva manera d'escriure havia de ser diferent a la seva manera d’entendre la vida ? Així és com va plasmar en aquest rotlle les seves vivències durant els viatges que va fer amb Neal Cassady i la resta de la colla: Allen Ginsberg, William Burroughs… pel vast continent americà. Aquesta gent va donar nom a una generació, la generació beat, que plasmarà la seva manera d’entendre la vida en una sèrie de llibres i poemes amb el Jazz com a banda sonora.

El llibre relata les vivències durant els tres viatges que portaran al protagonista per arreu del territori americà. Són dos viatges horitzontals d’ Est a Oest i un de vertical de Nord a Sud.

1947
Nueva York → Chicago, → Newton, Iowa → Stuart, Iowa → Cheyenne, Wyoming → Denver, Colorado → Salt Lake City, Utah → San Francisco, California → Marin City → Hollywood, California → Los Angeles, → Selma, California → Dalhart, Texas → Indianapolis, Indiana → Harrisburg, Pennsylvania → Nueva York.

1949
Rocky Mount, Carolina del Norte → Algiers, Luisiana → San Francisco, → Nueva York.

1950
Nueva York, → Terre Haute, Indiana → St. Louis, Missouri → Denver → Amarillo, Texas → Terre Haute, Indiana → San Antonio, Texas → Laredo, Texas → Nuevo Laredo, Tamaulipas → Hidalgo, Nuevo León → Ciudad Victoria → Llera de Canales → México DF.

Aquests viatges són una recerca, un intent desesperat de trobar sentit a la vida. Els protagonistes viuen el moment, submergits en l’alcohol i al límit de la bogeria, van peregrinant per bars, motels i carreteres amb la intenció de viure al límit en un ambient d’amor lliure quasi esquizofrènic.

Mai us han donat ganes d’anar a l’aventura? De deixar les responsabilitats monòtones del dia a dia i agafar la carretera? Doncs no ho penseu, tot és qüestió de posar-se ON THE ROAD..

El saltador del muro (The wall jumper, 1983)

El 9 de Novembre de 1989, aviat farà 25 anys, cau el mur de Berlín i Alemanya s’enfronta a la seva unificació. Tot just 6 anys abans, Peter Schneider publicava la novel·la “El saltador del muro”.

Aquest llibre gira entorn a la identitat, tant nacional com personal: On acaba l’Estat i comença el Jo? Jo seria jo si hagués nascut 5 quilòmetres més cap a l’est?

La identitat alemanya ja era tema de discussió abans d’aixecar el mur, aquí ens trobem en un capítol més de la història, la generada per la guerra freda. A través d’un narrador que passa d’occident a orient i parla de la seva experiència i les seves amistats a la RDA, Schneider ens presenta tots aquests dubtes sense resposta. Hàbilment, hi insereix petites històries d’altres “saltadors” del mur, amb casos tan curiosos com el dels nens que aconseguien anar a veure pel·lícules de cowboys a l’RFA.

Dos punts molt interessants: Com Schneider reflexa les diferències culturals i d’educació creades en només 20 anys entre ambdues bandes de la frontera, i com tot i l’esperit crític que Schneider i el seu amic de l’Est tenen de cadascun del seus governs, com en defensen algunes de les seves virtuts a capa i espasa quan són atacades per l’altra. Convicció o èxit de la manipulació política?

Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. (2011)

 

Com explica al seu llibre, Josep Fontana va viure amb il·lusió la caiguda del feixisme a Europa després de la 2a Guerra Mundial (bé, no a tot Europa) i ha vist al llarg de 70 anys com el somni d’un món més lliure i just no s’acabava complint. 

En un esforç de síntesi lloable, Fontana condensa en menys de mil pàgines la història de la guerra freda, el naixement de l’Estat del benestar, el col·lapse i caiguda del comunisme i totes les seves derivades a tots els continents. A més ho fa d’una manera senzilla i entenedora, donant poques coses per conegudes i sobreenteses i fent caure alguns tòpics (personalment m’ha impressionat per la desmitificació de Churchill i de J.F. Kennedy). 

Com indica el títol del llibre hi ha una tesi al darrera, com els successius governs dels EUA han destruït i manipulat el somni de 1945. Qui més qui menys, tothom pot estar d’acord amb aquesta tesi, pel que el punt dèbil del llibre esdevé una excessiva benevolència amb el règim soviètic. En cap moment se’l justifica, però podríem dir que Fontana és molt més generós mostrant-nos les misèries del bloc capitalista que del comunista, cosa que no és necessària per donar-li la raó amb els seus arguments. 

El llibre està molt ben endreçat. Ordre cronològic, per descomptat, però amb l’habilitat de anar endavant i endarrere segons el capítol para tal d’organitzar també per continents i per zones de conflicte tots els escenaris de la guerra freda. Si us interessa el passat més recent i en conseqüència, el que ens expliquen cada dia als telenotícies, aquest és el llibre que necessiteu llegir.

Shakespeare (2007)

Shakespeare i Sòcrates, quina relació poden tenir aquests dos grans genis, us estareu preguntant. Qui no coneix, encara que només sigui pel nom, al pare del concepte filosòfic i , que dir, del gran dramaturg?

Si mirem l'extensa bibliografia que hi ha dels dos autors en podríem fer muntanyes i muntanyes, el volum d'obres al voltant d'aquest dos figures és estratosfèric. Per cert, a Google guanya Shakespeare per pallissa amb 42 milions d'entrades davant dels 5 milions de Sòcrates. Però en realitat, no tenim ni d'un ni de l'altre, una informació de primera mà ni en primera persona de com eren en realitat aquests dos genis. En el cas de Sòcrates, tot allò que sabem ens bé explicat pels diàlegs socràtics, tot escrit per terceres persones i on hi podem posar un vel de dubte a tot el que ens expliquen ( llegir la porció de Guía para no entender a Sócrates) I en el cas de Shakespeare, les recerques que han dut a terme les rates d'arxiu només han donat informació fiscal: algun registre de propietat, la participació de l'autor en algun litigi, ... En el cas d'aquest últim, almenys ens ha arribat la seva obra, encara que hi ha estudiosos que també o posen en dubte.

Un altre incògnita que comparteixen és el seu veritable aspecte físic,les imatges que ens han arribat o són fetes segles després de la seva mort, o són de molt mala qualitat. Per tant, podem dir que la imatge que en tenim podria no ser la real.

Precisament, en aquest novel·la que us proposo, Bill Bryson posa en evidència la poca informació que tenim de Shakespeare, tot això després de que prèviament ens hagi posat en situació tot explicant el context històric i cultura de l'Anglaterra on va viure Shakespeare, des del boiròs Londres isabelí fins a la precària situació del món del teatre en aquell temps. 

Un llibre molt recomanable per endinsar-se en la vida i obra d'aquest geni literari.


A continuació, us deixo els enllaços a altres obres que hem porcionat d'aquest autor:

•  Una Breu història de gairebé tot

•  A casa. Una breu història de la vida de la vida privada. 

• Aventuras y desventuras del Chico Centella 

La casa de hojas ( House of leaves, 2000)

L'opera prima de                     Aquesta traducció la devem          és molt complexe.
Mark Danielevsky                   a la col·laboració i valentia             LeS diferents tipografies,
podem dir que ja                     de dues editorials petites,             la disPosició
s'ha convertit en una                Pálido Fuego i Alpha Decay.                         del
novel·la de culte.                     Aquestes dues editorials,                                    TEXT.
Publicada l'any 2000               han apostat molt fort per                Tot això fa que el cost
als Estats Units ha                   la novel·la i s'han atrevit               de la seva publicació
hagut d'esperar fins                 a publicar-la. Penseu que               sigui molt:        VAT
el 2013 per tenir                     és una novel·la experimental                                 LE 
la traducció al Castellà.           i la maquetació del llibre                                     E

Aquesta maquetació del llibre fa de la lectura tot un joc, on el lector ha d'estar atent a la distribució no lineal de la mateixa com també a la constant utilització dels peus de pàgina (1). També estan inclosos annexos que serveixen per aprofundir més en la psicologia d'alguns personatges, o per il·lustrar algun fragment del llibre.

Pel què fa al gènere, ens trobem davant una novel·la de Terror, l'Stephen King, tot un referent en la matèria, ha dit el següent sobre La Casa de Hojas: " És el Moby Dick del gènere de terror".

Refe
      -rent
               a

              l'argument:  la novel·la juga amb dues històries paral·leles, per un costat la història de Jhonny Truant, un jove amb una vida molt turmentada. Jhonny juntament amb el seu amic de batalles nocturnes Lule, trobaran l'obra - mecanoscrit- de Zampanò, un ancià cec mort en estranyes circumstàncies. L'altre història és precisament l'explicada per Zampanò en aquest mecanoscrit, on es parla de l'informe Navidson. En ella s'explica la experiència d'una família que es trasllada a una casa a les afores de la ciutat, Will Navidson foto-periodista de professió, decideix gravar i immortalitzar aquest trasllat i canvi de vida que suposa per a la família. La seva adaptació a la nova llar es veurà alterada quan Navidson s'adoni que la

                                                      Casa mesura   s     n
                                                       m                          i
                                                                         é                                   d
                                                       s    per fora que per 

Aquest fet impossible des del punt de vista de la física, serà només el començament d'una aventura terrorífica cap allò que ens fa més por, les coses I  N  E  X  P  L  I  C A B L E S i  I  L  ·  L  Ò  G   I Q  U  E  S. 

Una novel·la impactant, que t'enreda entre les seves meravelloses i intricades pàgines i escrita de manera magistral. Sí, és una novel·la sobre una tema recorrent en el gènere del terror com és la  CASA encantada, però no us deixeu enganyar, la novel·la no té res de corrent.

(1) Claus per endinsar-nos en la trama del llibre.             

Lennon (2010)

L'escriptor francès David Foenkinos, gran amant de la música de John Lennon i de The Beatles, ha volgut arriscar-se alhora de fer una aproximació a la vida de John Lennon al llibre anomenat simplement Lennon (2010; Alfaguara el va publicar en castellà l'any passat). I dic arriscar-se perquè representa una biografia novel·lada sobre el famós músic, explicada en primera persona pel mateix artista, o sigui que Foenkinos s'ha hagut d'imaginar les paraules que diria el mateix Lennon. A més ho fa en unes hipotètiques sessions de psicoanàlisis entre 1975 i 1980, així que representa un monòleg de 189 pàgines. Per això, darrera d'aquest llibre hi ha un gran treball d'investigació: Foenkinos va escoltar moltes hores d'entrevistes i, sobretot, va escoltar moltes cançons de The Beatles i del mateix Lennon i així va apropar-se al seu estat d'ànim, a la seva forma de ser. I això va ser per l'autor el més complicat, "apropar-se a la seva veritat, al que realment havia viscut o sentit". Però sembla ser que els mateixos fanàtics de The Beatles estan encantats amb la novel·la i, fins i tot, alguns d'ells han comentat a l'escriptor que s'han imaginat al mateix Lennon parlant de la seva vida. Jo l'únic que us puc dir és que també penso el mateix i que m'ha agradat molt com està escrit, que es llegeix molt ràpidament, i que mentre ho fas t'imagines la vida, no només del mateix Lennon (desde la seva infància) sinó també la d'aquella època, el moment de la creació de The Beatles, la relació entre ells (sobretot la de Paul i Lennon), l'èxit tan aclaparador que van tenir i l'aparició de Yoko Ono. En definitiva, un llibre molt recomanable i que emociona per moments.

L'home mico del Plistocè o per què em vaig cruspir el pare (The Evolution Man or how I ate my father, 1960)

Roy Lewis, l'autor d'aquest llibre, té la capacitat d'endinsar-nos en el passat remot de la nostra espècie a través d'una comunitat d'Homo Sapiens. Els protagonistes d'aquesta divertida història, tenen una comunicació verbal molt fluida ,fins i tot són capaços de fer servir tecnicismes paleontològics i arqueològics, fan descobriments cabdals per la història de la nostra espècie (el descobriment del foc i tot el que l'envolta, l'exogàmia, etc.) i també són capaços d'entendre allò que els fa diferents a la resta dels animals i de les espècies d'Homo veïnes. L'autor juga amb els descobriments del món de l'arqueologia i amb les diverses teories evolutives que hi ha, tot dotant als protagonistes d'idees i observacions que inevitablement et fan esbossar un somriure quan les llegeixes.

A continuació, us faig cinc cèntims d'aquesta peculiar família:

Ens trobem a l'època geològica anomenada Plistocé, 180.000 a.C., any amunt, any avall. La família que ens presenta aquest llibre, viu precisament en aquest antic període de la humanitat, el patriarca Edward és un evolucionista, creu que hem estat tocats per una vareta màgica i som els escollits entre tots els animals del planeta per fer quelcom més important. Per aquest motiu, sempre està pensant les maneres de progressar tecnològicament; com podem millorar les tècniques de cacera, la qualitat de les nostres eines, etc. En canvi, a l'altre extrem, trobem l'oncle Vània, que no és capaç d'entendre perquè ens entestem en caminar de manera bípeda, menjar carn de grans antílops i viure al terra, desprotegits de la seguretat que donen els arbres. Dels tres fills de l'Edward,  l'Oswald és el que menys entén aquesta obsessió del pare per evolucionar,l' Alexander és un tant estrany, últimament li ha donat per agafar l'ombra de les coses i deixar-les atrapades a les roques, el pare diu que és un artista , i Wilbur, és un bon caçador i un gran fabricant d'eines. En aquesta gran família no podrien faltar les dones, quan més voluptuoses millor - com han canviat els canons de bellesa femenina aquests darrers 100.000 anys... - Així, tenim a la Mare, determinant en alguns dels descobriments de la família, les filles Elsie, Ann, Doreen i Alice i les tietes Aggie i Nellie. Penseu que sense elles la vida de la comunitat seria impossible, un 70% de la nostra dieta és bàsicament fructífera, i elles són les encarregades de recol·lectar aquests fruits silvestres. A més, que dir de la seva feina en el curtit de les pells, fabricació d'estris,  la criança dels fills, etc. Per últim, parlar de l'aventurer de la família, l'oncle Ian, que un dia va decidir que volia voltar món i conèixer altres comunitats i cultures. Així va ser com va deixar Àfrica i va arribar a Europa, on va conèixer els homes robustos de prominència cranial, també va estar per Àsia i, tal vegada, va creuar l'estret de Bering per visitar terres americanes.

Doncs res, si voleu passar una bona estona amb el caliu del foc que dóna l'estança principal de la cova d'aquesta particular família, només heu d'obrir les pàgines d'aquest llibre i viureu les aventures i desventures d'aquesta comunitat. Un comunitat que ens recorda, que la comoditat de les nostres vides a l'actualitat, és fruit de milions d'anys d'una lluita a vida o mort per a la supervivència de la nostre espècie.

Testament a Praga (1970)

Tomàs Pàmies i la seva filla Teresa son autors d’aquest llibre, escrit des de l’exili i guanyador del premi Josep Pla l’any 1971. El pare fou dirigent local a Balaguer del Bloc Obrer i Camperol, i la filla dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i casada amb Gregorio López Raimundo, qui fou secretari general del PSUC. 

Tomàs Pàmies va escriure les seves memòries des de Praga poc abans de morir i les va enviar a la seva filla, resident a París, per tal que ella les polís. Tornant de l’enterrament del seu pare a la capital txecoslovaca, on havia viscut amb ell durant 12 anys, i coincidint amb els mesos posteriors a la Primavera de Praga, Teresa Pàmies emprèn la tasca encomanada, intercalant les memòries amb una sèrie de cartes dirigides al seu pare. En aquestes cartes hi reflexiona de com estan anant les coses a la seva estimada Praga i a la revolució obrera en general. 

Aquests textos intercalats permeten llegir la biografia d’un pagès que va esdevenir un líder obrer al seu poble i que va poder arribar a complir el somni de viure en un país socialista, contraposada a la visió de la seva filla, socialista convençuda, que s’enfronta als dubtes generats davant l’invasió soviètica de Txecoslovàquia. Una manera molt interessant d’apropar-se a la història a partir d’un itinerari particular i veure esquerdar-se un somni compartit per persones de diverses generacions.

Mantícora (1972)

Avui toca parlar de la segona novel·la de la trilogia de Deptford, integrada per: El cinquè en discòrdia, Mantícora i El món dels prodigis. No cal dir, per la qualitat de la seves obres, que ens trobem davant d'un gran escriptor, alguns el defineixen com la baula perduda entre Charles Dickens i John Irving. Podríem pensar que posar a Robertson Davies a l'alçada d'aquest mestres és desproporcionat, però aquests dubtes es dissipen quan t'endinses a la seva obra. 

Si El cinquè en discòrdia ens explicava la vida del professor d'història Dustan Ramsay (clicar aquí per veure el post), aquest es centra en David Stauton, fill del magnat Boy Stauton mort en dubtoses circumstàncies. La novel·la comença quan David, un prestigiós advocat canadenc, decideix anar a psicoanalitzar-se a Zurich a l'institut Jung. Aquesta necessitat de demanar ajuda externa és un reflex de la no acceptació de la mort del seu pare, i de l'obsessió per part del David a pensar que el seu pare ha estat assassinat, al contrari de les fonts oficials que hi certifiquen un suïcidi.

La novel·la es divideix en tres parts: la primera part anomenada, Per què vaig anar a Zurich, és una part introductòria on s'explica quin és l'incident o desencadenant que portarà en David a demandar els serveis de l'institut Jung. La segona part, David i els trasgos, conforma el gruix de la novel·la i es centra exclusivament en la introspecció del personatge dins de la seva vida, tot això sota l'atenta i analítica supervisió de la doctora Von Haller.   L'última part, Diari de Sorgenfrei, esdevé la trobada d'en David amb els altres dos personatges claus de la trilogia Dustan Ramsay i Eisengrim al palau de la particular senyora Liesl.

Per finalitzar, només dir, que ens trobem davant de l'obra menys notable de la trilogia, tot i que la part central de la novel·la és una classe magistral de com es pot arribar a perfilar la psicologia d'un personatge, fins el punt de realitzar, en aquest cas amb l'eina del psicoanàlisis, un aprofundiment a les parts més íntimes del mateix. Realment, després de llegir el llibre, entenem qui és i perquè és David Stauton.

Com a detall curiós, esmentar que Robersont Davies sempre ens deixa a manera d'epíleg una frase al final dels seus llibres que sintetitza o resumeix el contingut del mateix. Aquest és l'epíleg de Mantícora:

< Todo aquello que nos irrita acerca de nosotros mismos puede llevarnos a entender a otros.> C.G.JUNG

Ready Player One (2011)

 

Si has estat nen o adolescent als 80, et flipava l’Indiana Jones, jugaves a ser un Goonie o a conduir un Delorean, quan no estaves enganxat a una maquineta jugant al Space Invaders o et passaves la tarda carregant un joc d’ordinador mitjançant cintes de casset, aquest és el llibre que has de llegir.  Perquè si segueixes aquest perfil, has de saber que Ernest Cline, l’autor del llibre, és un friqui com tu que ha posat totes les seves passions en una novel·la. 

Ready Player One ens presenta un futur distòpic on la gent viu més dins d’una realitat virtual anomenada Oasis (una mena de Second Life però que mola) que no a una vida real decadent i en plena crisi energètica planetària. El creador d’Oasis mor sense descendència i decideix donar la seva fortuna i el control de l’empresa al primer que trobi tres claus i obri tres portals dins de la realitat virtual que ell va crear. 

El més original que aporta el llibre és amalgamar en 500 pàgines tot allò que vol trobar algú com vosaltres, perquè amics, d'aquest argument em falta explicar-vos que el creador d’Oasis era un nostàlgic de la seva adolescència als anys 80, fins al punt que n’estava obsessionat. 

Pocs girs argumentals que no t’esperis, cap sorpresa al llarg del llibre. Si ets un friqui com Déu Lucas mana, el llibre s’anirà desenvolupant tal com el tens el cap. Però la màgia funciona i en cap moment perds interès en el que està passant. Una entretingudíssima, divertida i lleugera lectura que devorareu sense adonar-vos-en.

Per cert, els drets per fer la peli ja estan venuts, per poc que es faci bé, això serà un blockbuster d'aquells que marquen època.

Caos a les aules (2012)

Aprofitant que acabo de començar un nou curs escolar en un nou institut, i gràcies a poder-me desplaçar a la feina amb transport públic, he aprofitat aquests dies al tren per llegir un llibre escrit per un company de professió, Caos a les Aules d'Antoni Dalmases. Aquests experimentat professor de secundària amb més de 35 anys d'experiència a les esquenes, ens fa un retrat molt fidedigne de la realitat de l'ensenyament secundari al nostre país. Defugint del món idíl·lic de la pedagogia moderna, ens fa tocar de peus a terra i endinsar-nos al veritable camp de batalla de l'educació: les aules.

Mitjançant les anècdotes personals, l'autor ens explica les mancances i els problemes amb que els professors hem d'enfrontar el dia a dia a la feina. De manera irònica, alhora que realista i amb cops d'humor punyent, l'Antoni fa un retrat dels diferents actors implicats en aquesta difícil tasca d'ensenyar i, malauradament, d'educar alhora. Així és com l'autor fa un repàs de les diferents tipologies d'alumnes, pares i professors que, dins de la seva dilatada experiència, ha anat descobrint i catalogant. L'autor ens parla també i sense embuts, de les mancances i carències de l'escola anomenada integradora, on és parteix d'una idea ja d'arrel equivocada: l'igualitarisme. També amb un senzill però divertit joc de paraules, l'autor anomena a les aules Obertes, aules Encobertes. Per a tots aquells que desconegueu la funció d'aquestes aules, aquí en teniu la seva definició formal: Què són les Aules Obertes?

En definitiva, una lectura molt recomanable tant pels docents, que trobaran dins de les seves pàgines moltes situacions i anècdotes compartides, com també per a totes aquelles persones que vulguin saber de primera mà, quins són els problemes als quals han de fer front els nostres centres educatius. 

Jo només il·lumino la catalana terra (2013)

Recordo fa uns quants anys quan a La2, en aquells moment coneguda com a TVE2, hi feien un programa en el circuit català anomenat "Són una meravella!". Gran polèmica, se'n fotien d'en Pujol, de la moreneta i fins i tot del Barça! Era un programa que no es podia emetre per TV3 en aquell moment, i era un programa creat pels Joglars. Aquesta habilitat que tenien Boadella i companyia de posar el dit a la nafra, d'ofendre, de fer mal i donar així un bany de realitat que ajudés a la gent a tocar de peus a terra, es va perdre a mesura que Boadella es va anar desconectant de la realitat. Però ara ha arribat algú que ens salvarà d'aquest anar fent, de l'anar combregant amb tota la merda que ens fotin al damunt. Ha arribat Valero Sanmartí. 

Aquest personatge que es va donar a conèixer a través del seu blog "Jo només follo a pèl" i que s'amaga al darrera d'una foto del gran Tom Selleck ha aconseguit que l'editorial Males Herbes li publiqui un llibre en el que es pot fotre amb qualsevol representació de la catalanitat (castellers, gralles, ratafia, el rock català, els Manel...) o la modernitat (turisme rural, gin tonics, els Manel...), i sí, també es fot amb el Barça... i amb en Guardiola! I no em val que em digueu que això ho fa cada setmana el Crackovia per TV3. Deixeu de banda aquest humor blanc i naïf perquè Sanmartí us fotrà cada clatellot amb les seves paraules que us deixarà tontos. 

Citant les primeres línees de la introducció: "Hòstia puta, quines ganes tinc que Catalunya sigui independent per poder criticar els catalans sense que m'acuseu de traïció a la pàtria."

Victus (2012)

 

L’últim llibre d’Albert Sánchez Piñol segueix fil per randa el que ha de ser una bona novel·la històrica. Sembla estar molt ben documentada, és fidel als fets històrics (encara que per fer-ho contradigui a bona part del que la cultura popular té assumit), i busca apropar aquesta història al lector a través d’un protagonista, Martí Zubiria, que tot i ser un personatge que va existir, se’n sap tan poca cosa que l’autor pot crear al voltant de la seva biografia el que més li convingui. 

Victus és la història de la guerra de successió espanyola i del setge de la ciutat de Barcelona que hi va posar punt i final. Un setge que els catalans sabem massa bé com va acabar, posar emoció a uns fets que ja coneixem, encara que sigui en línees generals, no ha de ser una tasca gens fàcil. 

Per fer-ho Sánchez Piñol divideix el llibre en tres parts: Veni, Vidi i Victus. A la primera part el personatge i el lector aprenen el que era un assetjament d’una ciutat al segle XVIII, a la segona el protagonista va agafant personalitat en experiènies bèl·liques i la tercera és la que ja sabem com acaba. El problema que he tingut amb el llibre és que en cap moment he empatitzat amb el protagonistes. Personalment em va interessar molt la primera part però em vaig avorrir amb les aventures del protagonista en una segona part en que vaig trobat a l’autor molt allunyat d’aquell escriptor que tan em va fer gaudir amb La pell freda. Afortunadament en el desenllaç vaig vibrar. Sánchez Piñol és tan bo que en alguns moments arribes a tenir un pensament fugaç de que Barcelona se’n sortirà i acabarà amb els borbònics. 

Tot i que pel meu gust és irregular, recomano a tothom que llegeixi aquest llibre per la magnífica tasca de divulgació de la nostra història que fa l'autor. La seva acurada edició amb plànols, mapes i il·lustracions és magnífica. I a més, hi descobrireu que els catalans, com els escocesos a Braveheart, també vam tenir el nostre heroi. I no, no es va dir Rafael de Casanoves. Era castellà i es deia Villaroel. Llegiu el llibre i en sabreu més.

100 años de cine: momentos clave (Movies. The Little Black Book, 2009)

Quan per primer cop vaig tenir a les mans aquest llibre, vaig pensar (per la portada) que seria bastant comercial, que es fixaria sobretot amb els clàssics de la història del cinema. Una vegada ja comprat vaig veure que no és així. 100 años de cine: momentos clave recull mil articles de seixanta-dos col·laboradors, entre ells crítics i historiadors de cinema i d'altres professions, que se centren en destacar aconteixements claus pel cinema, en pel·lícules i escenes en concret, o en alguns diàlegs, tot dividit en dècades desde 1890. També és veritat que sorprèn que no incloguin alguns clàssics i en canvi sí que trobem molt cinema asiàtic (massa i tot) i films de cinema experimental, però cada col·laborador dona el seu motiu de per què és clau el moment o l'escena que ha escollit de totes les dècades, i això és part de l'objectiu dels autors d'aquest llibre, donar les raons de per què s'ha volgut explicar detalls d'alguna pel·lícula en concret. En definitiva, és una publicació força interessant i molt ben editada on els amants del cinema aniran descobrint pel·lícules desconegudes (i també algunes impossibles de trobar) i disfrutaran totalment del seu contingut.

Lili Marleen: canción de amor y muerte (2008)

Qui hagi vist la pel·lícula Senderos de gloria, de Stanley Kubrick, i s’enrecordi de l’emocionant escena final, entendrà les intencions de la meva proposta ja que el títol mateix d’aquest llibre, Lili Marleen: canción de amor y muerte, ja ho diu tot i conté perfectament les sensacions que un té quan veu aquella escena gloriosa de la pel·lícula antibèlica del mestre Kubrick. L’autora d’aquest treball és Rosa Sala Rose que, a la vegada, ha sapigut donar un enfocament global a la història de la cançó Lili Marleen i ha donat molts detalls de la vida dels seus protagonistes, buscant d’aquesta manera el seu origen i la seva evolució, convertint-se en la cançó més traduïda del segle XX (també al català). I això que tot va començar per un poema escrit per un alemany anomenat Hans Leip durant la Primera Guerra Mundial, fent-se molt popular a la Segona Guerra Mundial amb la música de Norbert Schultze i cantada per Lale Andersen. Però quasi tothom recorda millor la versió de l’actriu Marlene Dietrich que la va fer pels nord-americans (ella es va exiliar als Estats Units i es va nacionalitzar al 1939). I encara que el llibre es fa massa llarg i a vegades hi ha massa informació amb una gran quantitat de noms, emociona en molts passatges per imaginar-se un la importància que va tenir per alguns soldats escoltar aquesta cançó cada nit tres minuts abans de les deu en la Ràdio Belgrado. La llàstima és que la cançó es va fer tant popular que no només l’escoltaven els soldats alemanys i els Aliats sinó que també ho feien les víctimes en els camps de concentració.
Aquí us deixo el link del poema: http://es.wikipedia.org/wiki/Lili_Marleen
I aquí la versió original cantada per Lale Andersen amb un bon resum de la seva història: http://www.youtube.com/watch?v=9qibSFwcm7Q

Vides desafinades (2011)

El Premi Joanot Martorell 2011 vindria a ser una típica historia coral de personatges el destí dels quals s'acaba creuant. Aquests personatges es mouen tots entre els 30 i els 40 anys i Xavier Aliaga ens hi explica el seu pas de la joventut a la maduresa. Si aquí hi afegim la relació que ténen amb la música els protagonistes, des de dues propietàries d’una petita discogràfica fins a un seguidor de la música indie, passant per un crític musical de segona, la novel·la sembla escrita per fer les delícies de tots aquells que vam gaudir d’Alta fidelitat, sigui en la seva versió literària escrita per Nick Hornby o per la seva versió cinematogràfica dirigida per Stephen Frears. En aquest cas però les referències musicals a bandes com Wilco, Los Planetas o Antònia Font donen la sensació en moltes ocasions que hi són posades amb calçador.

La novel·la escrita en primera persona pels diversos protagonistes que s'alternen segons els capítol, busca omplir els forats buits entre narradors forçant massa vegades les situacions per tal que aquests ens acabin explicant fets passats de forma poc natural o creïble. Em sembla interessant el fet que l’autor escrigui en català o valencià en funció de l’origen del narrador de cada capítol, donant una riquesa de vocabulari i expressió molt bona a la novel·la al combinar perfectament ambdós dialectes amb tanta naturalitat i a més fent-ho amb un llenguatge jove i gens artificial. Nota: En contra de l’opinió d’alguns polítics i opinaires professionals, amb un coneixement normal de català en qualsevol de les seves variants, podreu entendre el llibre sense necessitat de diccionaris ni traduccions. 

Tot i la seva aparent manca d’originalitat en el plantejament, hi trobem una sèrie de girs argumentals que van sorprenent al lector sense semblar artificiosos i converteixen la lectura en agradable i distreta.

Lugares que no quiero compartir con nadie (2011)

No havia llegit mai res d'Elvira Lindo fora d’algun article publicat a algun diari que m’havia caigut a les mans per casualitat, i això hagués seguit així si no fos perquè em vaig trobar mirant per una llibreria aquesta personalíssima guia de la ciutat de Nova York amb un títol tan interessant. Un enamorat d’aquesta ciutat com jo no va poder evitar llegir-lo. 

La seva lectura ha aconseguit dos coses: confirmar que haig de tornar a visitar la ciutat i descobrir a una escriptora prou interessant. 

Elvira Lindo no escriu una guia de viatge, el que escriu és una mena de diari que moltes vegades agafa un aire de teràpia psicològica. Per la feina del seu marit es veu obligada, però a gust, a viure la meitat de l’any a Nova York. La idea del llibre és que a través d’experiències i anècdotes del dia a dia ens vagi descobrint llocs per passejar, per prendre un cafè, per menjar o per gaudir de bona música dins de la ciutat. Aquest plantejament tan senzill s’acaba convertint en una mena d’striptease on l'autora ens explica sentiments bastant íntims o deixa veure pensaments que poden fàcilment ofendre a algú, donant així al títol del llibre un doble sentit: no tots els llocs que no vol compartir amb ningú i que explica al llibre es troben físicament a la ciutat de Nova York. 

En paraules de l'escriptora: Lo esencial, en Nueva York, está a la vista de todo el mundo. Esta es la historia de mi recorrido personal, de mi paseo diario, de mi nueva vida a partir de los cuarenta. Este libro es una trampa a mí misma: hablo de lugares que no me gustaría compartir con nadie, porque forman parte de mi vida cotidiana, no de una guía turística, pero ya se sabe, igual que el chismoso no puede evitar contar un secreto, el narrador cae siempre en el vicio de escribir lo que vive.