Els de Tres Cantos han publicat el seu tercer disc i es coronen com els grans reis del indie pop mainstrem per irònic que resulti el concepte. A Espanya no es perdona que un grup indie acabi omplint estadis o ho vengui absolutament per dues nits a Razzmatazz o cinc nits a La Riviera de Madrid. Aleshores és quan es comença a dir que són un grup sobrevalorat, que no valen res i que han perdut l'essència. La Deriva és una bufetada a mà oberta a totes aquestes tonteries perquè demostra el solvents que són com a grup i la voluntat de reinventar-se.
Aquest tercer disc li dóna mil voltes a Mapas i suposa un gir a la trajectòria anterior deixant enrere l'èpica amb la sonoritat i les lletres metafòriques. El so és molt més orgànic i se'ls hi entén tot, sobretot, en les lletres més polítiques com la contundent Golpe Maestro on té un paper clau la veu de Pucho que té el talent per fer el que vulgui amb el seu instrument i que, per mi, és el millor cantant de tots aquests grupets indies que han aparegut en la última dècada.
Si hi ha una cosa que saben fer bé els Vetusta es crear una bona col·lecció de hits a cada disc i aquí n'hi ha tres de ben clars: La Deriva, Golpe Masetro i Fuego. Però no tot són floretes: la segona part del disc, a partir de ¡Alto! perd molta pistonada i només ho arreglen els temes més pausats com Cuarteles de invierno i Una sonata fantasma. Tot i així el disc demostra saber fer i solvència, aquesta vaixell està molt lluny d'anar a la deriva.
