Els dolents ( Shakespeare's Villains 2013)

De la ploma de Steven Berkoff, actor, director i dramaturg anglès, ens ha arribat a Barcelona l'obra Els Dolents ( Shakespeare's Villans) amb la direcció de Ramon Simó, traducció de Marius Serra i l'actuació, com actor principal i únic, de Manel Barceló. Aquesta obra es proposa presentar-nos i explicar-nos les maldats dels dolents de les obres d'un dels dramaturgs i escriptors més venerat i admirat de la història, William Shakespeare.

Per tots aquells que no conegueu l'obra de Shakespeare no tingueu por d'anar a veure-la,  ja que en tot moment els personatges són presentats per Barceló i contextualitzats dins de l'obra on apareixen. Per tant, és una obra que es pot seguir perfectament. Cal destacar la capacitat camaleònica de Barceló de posar-se a la pell de Iago, Richard III, Macbeth, Shylock, Hamlet i Oberon, entre molts d'altres i ser capaç de fer-los creïbles. També destacar la intensitat que mostra d'alt de l'escenari, en una hora i mitja de ritme trepidant passant d'un personatge a l'altre sense interrupció.

L'obra a més de parlar dels diferents tipus de dolents que hi ha: els intel·ligents, els mediocres, els marginats, etc. També reflexiona sobre les seves debilitats i misèries, tot intentant explicar com moltes vegades és en la falta d'amor on es genera el monstre. A més d'aquest tema, l'obra també intenta explicar les dificultats que tenen els actors a l'hora d'interpretar a tant il·lustres personatges, sobretot, si porten el segell del dramaturg anglès. Tampoc no falta, la caricaturització dels crítics i dels espectadors, tant importants i necessaris pel món del teatre.

En resum, una obra que ens submergeix dins de l'univers shakesperià a través dels seus personatges més enigmàtics, els dolents. En definitiva, una hora i mitjà de bon teatre.

Burundanga (2012)

Fa només mig any que ETA va deixar la seva activitat terrorista. Fer-ne una obra teatral en clau de comèdia quan encara hi ha aspectes del conflicte per resoldre és, com a mínim, valent.
Aquest és el repte que assumeixen Jordi Galceran i Jordi Casanovas. El primer autor d’una de les comèdies més populars de l’escena barcelonina dels últims anys i el segon director de la petita sala FlyHart.
La veritat és que aquest aspecte és potser el més atractiu de l’obra i el que es converteix en el motor de l’acció. Per la resta, no va més enllà de la típica comèdia d'embolics que t’arrenca alguns somriures i et deixa marxar a casa amb cert bon rotllo i la seguretat que hauràs oblidat l’obra al cap de no massa temps.
No espereu doncs trobar en aquesta obra el mateix que vau veure-hi a el Mètode Grönholm o a Dakota. Aquí tot i que pel tema pugui semblar que tot plegat pugui tenir semblants dosis de mala bava, en realitat es tracta d’una comèdia blanca i amable amb la que passareu una bona estona i poca cosa més.
En tot cas cal lloar la valentia de tirar endavant una obra com aquesta i també és important destacar que el fet que es pugui fer, és una molt bona senyal.

Els Miserables (Les Misérables, 1980)

Les dades parlen per si soles, és un musical que durant els 25 anys que fa de la seva estrena, l'han vist més de  56 milions d'espectadors i, per aquest motiu, s'ha convertit en el musical més longeu. Aquest fet, l'ha posicionat en el podi dels musicals al costat de : The Phantom of the Opera, Cats, West Side Story, Chicago, etc. 

La història és una adaptació de l'obra "Les Miserables" de Victor Hugo i explica la història de Jean Valjean, un lladre fugat de la presó que intenta redimir-se del pecats comesos, però sempre amb l'ombra de la llei trepitjant-li els talons. És durant aquest viatge a la redempció on coneixerà als miserables; els paries, els desemparats. Aquells que no tenen res a perdre perquè ja ho han perdut tot, que s'aprofiten de la debilitat dels més vulnerables, que utilitzen l'engany, el crim i que es refugien en el vicis més terrenals.

Aquests van ser els antecedents que van fer que m'interesses per aquest musical i, aprofitant que el musical s'estava representant a Barcelona, anés a veure'l la setmana passada. Suposo que a l'anar amb l'expectativa tant alta, em va decepcionar una mica. Però tot i això, he de dir que l'escenografia, els decorats, la música ( del compositor Claude-Michel Schönberg)  i els cantants són espectaculars, que hi ha moments de " Gallina de Piel " com el final del primer acte amb la cançó " One day more", traduida a " Sale el Sol". Dit això, reivindico que els musicals no es tradueixin, que es conservin en l'idioma que es van parir. No entenc perquè no es pot fer com a l'òpera i buscar un sistema de fer-los en VOSE.

Per últim, i aprofitant que són les últimes setmanes en cartellera del musical, us recomano que l'aneu a veure, això sí, aprofitant algun tipus de descompte, sinó poder no val la pena i podeu esperar a anar a Broadway o a Londres a veure-la.

Aquí us deixo, per a mi, una de les joies d'aquest musical "One day more". També té una flash Mob molt divertida: Polish Flash Mob.

Agost (August: Osage County, 2010)

La setmana passada no va ser l'última que es va poder veure Agost al TNC, ja han confirmat que tornarà al teatre al 2012. I és que sembla que tan crítica com espectadors (les entrades s’esgotaven en hores com si fos un concert de pop) estan d’acord en que Agost serà del milloret que es podrà veure aquesta temporada als escenaris barcelonins. I us podeu preguntar: N’hi ha per tant?

Agost compta amb una escenografia espectacular, una mena de casa de nines de tres pisos a tamany real on pots veure l’interior com si es tractés de “13, Rue del Percebe”. També hi trobem bones interpretacions de gairebé tot el repartiment, on brillen especialment Emma Vilarasau i Anna Lizaran, dirigides per Sergi Belbel. I per últim hi tenim un text brillant de Tracy Letts. I és en aquest text, guanyador del Pulitzer al 2008, on radica el millor de l’obra, però també el que et fa sortir del teatre una miqueta decepcionat.

Letts fa un molt bon anàlisi de les relacions humanes i familiars, alternant humor i drama amb molta habilitat al voltant d’una trobada familiar provocada per la desaparició del pare. L’explosió dels conflictes en el segon acte deixa el llistó tan alt, que surts al descans pensant que difícilment es podrà superar al tercer acte. I així és. Sembla que l’autor ho vol deixar tot tan lligat, que encadena tres finals, arribant a desconcertar a l’espectador que no sap si l’obra s’ha acabat o no.

Al final surts del teatre com quan surts d’un restaurant en el que has menjat de meravella però el cafè era dolent. Molt satisfet, però amb una mica de mal regust a la boca.

Alones (2010)

Els “Tallers de Teatre de la Fàbrica” van obrir el passat diumenge 4 de juliol les portes del seu local d’assaig (una sala de la Fàbrica Llobet de Calella) per presentar un modest espectacle en format reduït (45 minuts) que agrupava vuit monòlegs breus extrets de pel•lícules i peces teatrals, amb el nexe comú de la soledat; uns en clau dramàtica i uns en clau còmica.

Una escena de “Cosas que nunca te dije” (Isabel Coixet, 1996) en la que una noia grava un sentit missatge en vídeo per la seva ex parella o una escena de “Piedras” (Ramon Salazar, 2001) on una noia escriu des de Lisboa una carta a un amic que ha marxat; són algunes de les propostes que van presentar, totes elles entrellaçades amb diferents peces musicals (escollides amb molt d’encert) donant com a resultat un espectacle íntim, amb una escenografia senzilla, funcional i delicada, amb l’encant típic d’allò que és fugaç.

Sota la direcció de Txell Botey (al teatre Tantarantana fins el 18 de juliol, "Contra el Progrés") vam veure a set actors, alguns de veterans defensant amb energia i gratitud els seus personatges, alguns que debutaven en aquell precís instant, i mancats de la seguretat que dóna l’experiència; i d’altres que comptaven amb la seguretat pròpia de l’experiència tot i debutar. El punt no positiu de la tarda el va posar la calor, doncs ens trobàvem en una sala no condicionada, però ja se sap que els espectacles amateurs tenen moltes coses en contra i la manca de recursos forma part del seu encant. El resultat final de l’espectacle va ser positiu. Per molts anys tinguem teatre de qualitat, en format breu, extens, reduït o eixamplat, però això sí, amateur.

El visitant (Le Visiteur, 1993)

Una de les millors experiències que he tingut en un teatre, va ser cap allà l'any 96 quan vaig veure al Poliorama "El visitant" d'Eric-Emmanuel Schmitt, dirigida per Rosa Ma. Sardà. Tinc molt bon record d'aquella obra i el text em va deixar fascinat. Uns quants anys després, l'he rellegit i no m'en puc estar de recomenar-lo.

Eric-Emmanuel Schmitt, autor també de "El llibertí", escriu una obra curta, d'un sol acte, però on hi encabeix algunes de les grans preguntes que sempre s'ha fet l'home. El punt de partida és tan senzill com ben trobat: durant l'ocupació nazi de Austria, el Dr. Freud es debat entre la resistencia com a jueu a l'Austria ocupada o la fugida a l'exili per salvar la vida. La nit del 22 d'Abril de 1938, rep la visita d'un desconegut, potser Déu, amb el que mantindrà una llarga conversa sobre l'existència de la divinitat, de la consciència de l'existència de l'ésser humà, i de la llibertat de l'home entre grans altres temes. Tot i que així explicat pot semblar feixuc, el text és entenedor, didàctic, entretingut i fins i tot amb algún toc d'humor aportat gairebé sempre pel Visitant. Molt intel·ligentment, Schmitt no es mulla i deixa en mans del lector, al igual que és en mans de Freud, decidir si el Visitant és realment Déu o no.

Al cap i a la fi, qui es pot resistir a diàlegs tan deliciosos com aquest entre Freud i la seva filla:

FREUD: Sempre seràs una criatura. Els nens són filòsofs per naturalesa: fan preguntes.

ANNA: I els adults?

FREUD: Els adults són idiotes per naturalesa: responen

ÍNDEX DE TEATRE

Agost (August: Osage County, 2010)
Alones (2010)
Burundanga (2012)
El visitant (Le Visiteur, 1993)
Els dolents ( Shakespeare's Villains)
Els Miserables (Les Misérables, 1980)