Dates (2013)

Minisèrie britànica amb una proposta senzilla i alhora arriscada, i amb uns resultats interessants i alhora irregulars. 

La proposta és la següent, 9 capítols de poc més de 20 minuts on veurem la cita que dos personatges han concertat a través d’una pàgina web per a la recerca de parella. Gairebé 20 minuts de diàleg on el projecte de parella es coneix, es discuteix o s’agafa certa estima. 

Els 9 capítols de la trama versen sobre 5 personatges que expliquen 3 històries independents a través de les seves diferents cites. Per mi és en aquest punt on la sèrie falla. És interessant veure’n la primera història, la primera cita, però a mesura que vas coneixent els personatges, veus que no estan prou treballats com per mantenir-hi l’atenció durant més temps, que fa que la sèrie vagi perdent gas a mesura que avança. 

Al ser una sèrie curteta fa que aquest principi d’avorriment no arribi a fer-te abandonar (hi ajuda el bon treball dels actors) i pots acabar de veure els nous episodis tot pensant com hagués estat d’interessant la mateix proposta sense voler-hi donar continuïtat d’un episodi a l’altre.

Fargo (2014)

Reconec la idea de veure una sèrie que porta el nom de l’obra mestra dels germans Cohen, em va tirar enrere des del primer moment, però les bones crítiques llegides i les recomanacions sentides em van fer provar-ho. 

Al igual que la pel·lícula, la sèrie Fargo ens explica una història de crims reals a un petit poble de Dakota del Nord. No cal haver vist la peli per seguir la sèrie, però si la teniu present hi veureu un punt de connexió. 

En un primer moment sembla que la sèrie vol mantenir aquell to tan especial que van saber donar els Cohen a la pel·lícula, aquella sensació de veure la vida passar sense esforçar-se per ser-ne protagonista que donaven els habitants del poble i que podia arribar a irritar a algun espectador. Doncs bé, si aquesta es la intenció de la sèrie, no ho aconsegueix. 

Ens trobem però davant d’un bon thriller que segueix els cànons marcats pels èxits més recents de la televisió: plànols impossibles (especialment al inici dels episodis) i converses entre els personatges que expliquen històries que amaguen filosofia de pa sucat amb oli. Només deu episodis, una història autoconcloent en la que patireu bastant dels nervis i gaudireu de l’excel·lent interpretació de Billy Bob Thornton i de Martin Freeman.

Hořící keř (2013)

Bones notícies, HBO comença a produir sèries a Europa. I ho fa amb una mini-sèrie de 3 episodis entorn a la mort de Jan Palach.

Després del fracàs de la Primavera de Praga, un jove estudiant es va immolar al mig del carrer. El tractament de la noticia i del personatge que en va fer el govern txecoslovac sota la influència de la URSS és el tema central de la sèrie: La lluita de la família per demostrat que Palach no era un boig sinó un idealista que creia en la llibertat i en una Txecoslavàquia fora del domini de la URSS.

La marca HBO manté a Europa la qualitat a la que ens té acostumats tant a nivell de guió i de direcció (a càrrec d'Agnieszka Holland, qui va viure el moment que retrata), com d’actors.

Sèrie molt recomanable, que no us traurà gaire temps i que ens explica un moment històric poc conegut, i un retrat fantàstic de la frustració que va dominar Txecoslovàquia entre la Primavera de Praga i la caiguda del mur.

Dexter (2006-2013)

No fa massa, vam acabar de veure la vuitena temporada de Dexter i vam arribar a l'esperat final amb la sensació que, fos com fos, la valoració final de la sèrie seria bona. Sí, és cert que després d'una primera i segona temporada molt bones, arriba una tercera temporada en la que donen ganes de llençar la tovallola, però gràcies a una recomanació durant una tertúlia al Pipa Còmic, no ho vam fer, i vam poder gaudir d'una impressionant quarta temporada on els guionistes aconsegueixen revifar la sèrie d'una manera magistral -destacar el personatge de Trinity i la meravellosa actuació de John Arthur Lithgow-. 

Suposo que la tendència d'estirar com a xiclets les sèries que funcionen bé és inevitable, no deixen de ser productes industrials de consum, això origina moltes vegades que les trames perdin credibilitat, intensitat  i que puguin arribar a cansar a l'espectador. Però així com no podem fer una valoració dolenta d'un disc per què aquest tingui algunes cançons fluixes, tampoc em de carregant-se una sèrie fent servir aquesta mateixa regla de tres. 

Aquest són alguns dels motius pels quals crec que Dexter és una bona sèrie:

1. Bàsica: aconsegueix que un assassí en sèrie caigui bé i hi EMPATITZIS - resulta molt paradoxal, no trobeu?-.

2. L'evolució dels personatges. En aquest cas, i només agafant com a referència el protagonista, és impressionant la construcció de la psicologia del personatge al llarg de la sèrie, així com la conclusió final a la qual s'arriba - quines ganes que donen de fer un spoiler-. Els guionistes juguen amb la veritable naturalesa del personatge: té sentiments, no en té, és capaç d'estimar, o tal vegada aquests sentiments amaguen només a un ésser egoista?

3. La capacitat dels guionistes de sorprendre als espectadors amb girs inesperats. En gairebé totes les temporades els guionistes aconsegueixen sorprendre't i deixar-te amb la cara d'estaquirot.

4. La capçalera de la sèrie, que plena de metàfores visuals i de plànols a detall esdevé un perfecte pròleg dels episodis.

Mad Men (2007-2015)

Intentar escriure sobre Mad Men sense que se'm coli algun spoiler no sé si serà fàcil: duto que me'n surti però ho intentaré. 

S'ha acabat la primera part de la temporada final de Mad Men i ens queda per endavant un any d'espera per veure els set capítols restants. Una agonia tal i com han deixat la trama en aquesta primera tanda. Després d'una temporda i mitja més fluixa, els guionistes s'han ficat les piles i ha tornat la Mad Men de sempre: la que t'invita a pintar-te els llavis de vermell sang mentre et serveixes un whisky abans de donar-li al play al reproductor. 

Don Drapper és les vísceres de la sèrie, l'heroi i l'antiheroi a la vegada. El mascle alfa al que aspiren a ser molts homes i el que volen al llit la gran majoria de les dones fins que es destapen tota la seva col·lecció de misèries. Don és l'egocentrisme, el carisma, la mentida i la genialitat. Capaç de caure però com un bon Ave Fènix sempre troba la maner de tornar i, sí, gaudeixo veint-lo patir però també veint-lo aixecar-se de nou. Com gaudeixo veient la seva autèntica rèplica femenina, Peggy Olson, lluitant en un món d'homes per fer-se valer en un sector com el de la publicitat i sacrificant la seva vida personal per una carrera a l'èxit que no sempre és sinònim de felicitat. 

Peggy i Joan – la cap de les secretàries - són les úniques dones de l'agència de publicitat, i del seu entorn proper, que poden mirar a Don d'igual a igual, dones fortes, molt lluny de les parelles que sempre acompanyen a Mr. Drapper: l'abnegada Betty o la jove Megan. Elles són grans personatges femenins que no vacil·len ni donen un pas enrere. Tampoc voldria oblidar-me de Roger “estoy de vuelta de todo” Sterling, el contrapunt cínic necessari per digerir el whisky vigorós que és Mad Men. Un licor que s'ha de beure molt lentament però degustant cada glop per retenir el plaer que provoca.

Hijos del Tercer Reich (Unsere Mütter, unsere Väter, 2013)

Sempre es diu que les guerres les expliquen els vencedors. En el cas de la Segona Guerra Mundial ens trobem a sobre amb uns vençuts tan avergonyits i humiliats per l’Holocaust que han tardat dècades a donar-nos la seva versió de la història. Centenars de novel·les, pel·lícules, còmics, sèries produïdes majoritàriament per nord-americans ens han donat un relat des del punt de vista dels vencedors del bloc oest. 

Com que el temps cura ferides i va posant les coses al seu lloc, en els últims anys hem tingut diversos exemples explicats des del punt de vista alemany com la novel·la “Les benignes” de Jonathan Littel o directament per autors alemanys com la pel·lícula “El hundimiento”. 

La minisèrie de tres episodis Hijos del tercer Reich entra dins d’aquest segon grup. Amb el seu títol original “Els nostres pares, les nostres mares” la sèrie ja demostra la seva valentia en el títol, accepte-m’ho, els nazis eren els pares i els avis dels alemanys d’avui. Tot i que malauradament no aborda amb la precisió que ho fa Littel els pensaments dels individus que formaven part de l’exèrcit nazi, si que humanitza als personatges fins al punt de enfrontar-nos amb allò més terrorífic del nazisme: els nazis no eren monstres vinguts d’un altre planeta sinó que eren tan humans com tu o jo. És això el que dóna valor a una sèrie que si agafés arguments semblants i els apliqués a qualsevol altre conflicte, seria un producte menor.

La història comença a Berlin, a l’estiu del 41. Els joves alemanys estan eufòrics pel ràpid avenç de la guerra. Cinc amics es troben per acomiadar-se en un bar. Tres d’ells van al front, dos com a soldats i una com a infermera. Els altres dos, una parella, es queden. Ella per triomfar al món de la música. Ell, un sastre jueu, a esperar que passi el temporal antisemita per seguir amb la seva vida. Preveuen una guerra curta: “Per Nadal a Berlín”, diuen. La cosa no tarda a torces, el front s’atura a les portes de Moscú i la persecució dels jueus es torna asfixiant. I la guerra treu el pitjor de cadascun d’ells.

True Detective (2013)

El gènere de les sèries de televisió policíaques té una premissa força bàsica: un crim, uns policies que investiguen i un dolent que es manté en la incògnita. D’entrada sembla molt fàcil però poques sèries aconsegueixen, a partir d’aquesta base, crear un argument que atrapi i crear una història que et faci considerar totes les possibilitats com el més elaborat dels sudokus. Si a més a més aconsegueixen crear personatges complexes i ben interpretats és molt difícil que l’espectador no esperi setmanalment la seva ració de novel·la negra televisada.

I això m’ha passat a mi amb “True Detective”, la nova sèrie de l’HBO a la que estic segura que li caurà més d’un Emmy aquest 2014.

Tot comença l’any 1995 quan els agents Rust (Matthew McConauguey) i Marty (Woody Harrelson) comencen a investigar l’assassinat, amb tints satànics, d’una jove prostituta. A través de flashbacks se’ns explica com els dos agents abordaven el cas mentre que l’estructura narrativa ens porta al 2013, quan el cas es reobre de nou, i els dos agents són entrevistats, per separat, pels investigadors actuals del cas. Aquesta manera de contar la història obliga a l’espectador a no perdre’s cap detall ni dels flashbacks ni molt menys les entrevistes del present –  on els guionistes posen en boca de Rust autèntiques genialitats-.

Un dels punts forts és l’atmosfera que aconsegueixen crear opressiva i gris que inevitablement em recorda a The Killing, amb la diferència que en aquest cas els detectius són dos homes. Marty (Harrelson) és el poli afable, pare de família, faldiller i que aporta el contrapunt un xic més còmic.  Rust (McConauguey) és el poli sense habilitats socials, hermètic, clarament traumatitzat pel seu passat  i que l’ha convertit en un paio escèptic però que ha desenvolupat un sentit de la intuïció infal·lible. De fet, les escenes de McConauguey en les entrevistes del present són una pura delicatessen fent que jo, gran detractora d’aquest actor, hagi caigut absolutament rendida a la seva interpretació. La mirada del Rust del 2013 és la d’un home cansat i que ja no sap que vol dir la paraula esperança. Un home que sobreviu a base d’empassar el fum dels seus cigarrets i beure litres de cervesa mentre respon a les preguntes sobre el cas amb desgana des d’un lloc més enllà de la soledat absoluta. Només per saber perquè Rust ha canviat tant després de la investigació del 1995 no pots ni vols deixar de mirar la pantalla.

Boss (2011)

És clar que el idealisme polític exposat per Aaron Sorkin a “El ala oestede la Casa Blanca” necessitava el seu contrapunt fosc. Tots sabem que la proposta de Sorkin no correspon a la realitat i sabem que el poder públic amaga molta merda, tot i que no podem calibrar l’abast de la porqueria.

Amb Gus Van Sant com a productor executiu i director del pilot, Boss vol presentar una visió de la política tocant més de peus a terra. L’alcalde de Chicago governa la ciutat amb mà de ferro i amb tot les corrupteles necessàries per mantenir-se al poder. La sèrie arranca quan li diagnostiquen una malaltia degenerativa del cervell i decideix amagar-ho, no fer-ho públic i seguir al càrrec a qualsevol preu.

Aquest inici acaba marcant la pauta d’una sèrie que podria funcionar igual o potser millor sense aquesta premissa, potser més adient per una minisèrie, i que obliga als guionistes a fer alguns girs poc creïbles per mantenir la història en dansa. A més, la sèrie es passa de frenada i acaba amb trames amb toc massa mafiós que li resten credibilitat.

Tot plegat va durar només 18 episodis al no comptar amb el favor de l’audiència i es convertí en un intent fallit de una sèrie amb realisme polític. La part positiva? Veure a Kelsey Grammer (sí, en Frasier) fent un esplèndid paper dramàtic.

Germán, últimas viñetas (2013)

Héctor Germán Oestrherld és, sense cap mena de dubte, un dels grans guionistes de còmics de la història. Ell és un dels que va aconseguir que el novè art fos digne d’aquest nom. A Oesterheld el va fer desapareixer la dictadura de Videla el 3 de Juliol de 1977, juntament amb les seves filles, gendres i nets. A dia d’avui se’l segueix considerant desaparegut. 

La televisió pública argentina va decidir rodar un projecte que proposava dedicar una sèrie de 13 episodis de 25 minuts a explicar els últims mesos de vida del guionista. Al espectador que no conegui la realitat argentina de l’època se li escaparan moltes coses, no és una sèrie que sembli pensada pel consum fora del seu país d’origen. A més, no es pot negar, és bastant fluixa, no acaba de trobar el tò entre la comèdia costumbrista a l’estil Cuéntame i la tragèdia dels fets, i no és fins als 3 episodis finals que agafa cert interés a l’explicar el cop d’Estat i la supervivència de Oesterheld a la clandestinitat. Intenten fer una proposta visual atractiva i moderna, i moltes vegades se’n surten, el problema és els d’uns guions que no porten enlloc (en una sèrie que vol mostrar com n’era de bo Oesterheld fent guions!) i uns personatges que t’hauries d’estimar però que et deixen totalment indiferent. 

Tot i així, m’he decidit a parlar-ne al blog ja que té certs punts que la fan interessant encara que només sigui conceptualment: 

1) Em sembla interesantíssim que la Televisió pública d’aquell país parli amb tota naturalitat de les seves vergonyes de fa només 30 anys. 

2) Que una televisió pública reivindiqui el còmic com a mitjà per crear obres d’art i no pur entreteniment infantil i/o adult. 

3) Que tot plegat pugui portar encara que només sigui a una persona més a llegir una de les obres d’aquest mestre, ja que si una de les coses fa bé la sèrie és deixar tant pels núvols al seu protagonista que no puguis evitar aproximar-te a la seva obra. 

Si voleu veure la sèrie, que està penjada a Internet de forma legal, cliqueu aquí. 

Si voleu llegir alguna de les seves grans obres mestres, El Eternauta i Mort Cinder han estat publicades a Espanya per Planeta deAgostini i Norma respectivament.

Top of the lake (2013)

Jane Campion, directora i guionista de El Piano, fa amb aquesta mini-sèrie una interessantíssima incursió en el mitjà televisiu amb un plantejament aparentment no gaire trencador però que gràcies al seu segell personal fa que la sèrie agafi un to particular. 

Perquè ens entenguem, la sèrie twinpickeja una mica. Transcorre en un poble perdut de la muntanya, on hi trobem un seguit de personatges que d’alguna manera o una altra amaguen o sembla que amaguen alguna cosa, i a la que una detectiu de policia torna després de molts anys per visitar a la seva mare malalta. Coincidint amb aquest retorn a casa, al poble hi ha un cas que requereix la seva atenció i a més s’hi estableix una comunitat de dones capitanejades per una mena de guru new wave.

El punt diferencial que li dóna Campion, és com no podia ser d’altra manera, el tractament dels personatges femenins. Les dones porten el pes de la història i els homes son simple comparsa, tot i que això no vol dir que no puguin jugar rols importants a la història. El paisatge de la sèrie i el seu tractament del color i la llum acaben d’embolcallar aquesta sensació enigmàtica que envolta el relat i els personatges, i els seus protagonistes compten tots amb bona nota en l’apartat interpretatiu (especialment una Elisabeth Moss que aconsegueix que evitem recordar-la com la Peggy Olson de Mad Men). 

Set episodis d’una horeta per explicar-nos una història de principi a final.

Through the wormhole (2010)

Estem davant d'una sèrie de documentals sobre astronomia amb el popular Morgan Freeman com a mestre de cerimònies. Tot i estar a anys llum del Cosmos de Carl Sagan pel que fa a capacitat divulgativa i claredat expositiva dels seus capítols, he de dir que és una sèrie que m'ha enganxat i, tot i aquesta llunyania respecte a l'obra del mestre Sagan, la part divulgativa està força treballada i intenta fer-se entendre - un aspecte important sobretot si ens submergim en l'univers quàntic- . La sèrie ja va per la quarta temporada, clar símptoma de la bona acceptació per part del públic. Tots els capítols parteixen d'una pregunta: existeix un creador?  Com hem arribat fins aquí? De què estem fets? o existeix el temps?. A partir d'aquesta pregunta inicial, el capítol comença a cercar respostes mitjançant les teories científiques existents al respecte. És interessant també tot el recull històric de descobriments astronòmics que ofereix la sèrie, posant noms i cognoms als científics que han fet possible un descobriment i explicant amb quin experiment, observació o cop de sort el van realitzar. Dir que aquesta última,  la sort, ha jugat un paper molt més important del que podríem pensar dins de la història de la ciència, ja que molts descobriments han estat fruit de l'atzar - sinó que li preguntin a Fleming i el descobriment de la penicil·lina-.

Boardwalk Empire (2010)

Steve Buscemi com a protagonista, Martin Scorsese com a productor i director del primer episodi i els Estats Units de la llei seca com a escenari fa de Boardwalk Empire la sèrie que tot bon fan de les pelis de gàngsters ha de veure. 

La història arrenca a Atlantic City l’any 1920, en el moment en que la llei seca entra en vigor i un grup de gent ho celebra com a la gran oportunitat per fer-se ric. Un d’ells és Nucky Thompson (Steve Buscemi), un dels personatges més influents de la ciutat i polític important del Partit Republicà. A altres ciutats d’Estats Units com Chicago o Nova York diferents organitzacions agafen posicions en el comerç il·legal de begudes alcohòliques contant entre els seus soldats amb gent com Al Capone o Lucky Luciano. 

La sèrie es basa lleugerament en un personatge real, Nucky Johnson, al que canvien el nom i part de la biografia per tal de poder tenir llibertat narrativa i no haver de cenyir-se a la realitat. Pausadament, al ritme que només la ficció televisiva permet, la trama va evolucionant i ens explica com un negoci il·legal en el que l’únic risc era ser detingut per la policia, progressivament es va complicant i va entrant la rivalitat, la violència i personatges poc desitjables com Capone van agafant pes, sentint-se com peix a l’aigua quan les coses es compliquen. 

El canal HBO ens presenta la qualitat cinematogràfica habitual de les seves sèries i les dosis de escenes pujadetes de to pel que fa al sexe i violència també habituals. Ideal per a seguidors de sèries de lenta digestió i bona degustació. Si sou més de fast food absteniu-vos.

Hijos de la anarquía (Sons of Anarchy, 2008)

Motards que trafiquen amb armes, bandes rivals, investigacions policials, terroristes irlandesos, argument Hamletià... Aquests i molts d’altres elements els trobem a Hijos de la anarquía, una sèrie creada per Kurt Sutter i que amb aquests ingredients hauria de ser una bomba però que pel meu gust fa mitja figa. La sensació permanent com a espectador és que la sèrie podria donar molt més de si però es queda a mig camí.

Enlloc d’aprofundir en els drames personals dels personatges, en allò que els ha portat a ser com són (de idealistes veterans del Vietnam a traficants d’armes) i en allò que els pot fer canviar al llarg de les temporades, la sèrie es queda en el més banal fins al punt de ser esclava del cliffhanger més sorprenent encara que aquest resti a la foto global. La sensació que la història bona és la que no t’expliquen, la que va passar 30 o 40 anys abans de l’inici de la sèrie és permanent. 

L’altre punt negatiu pel meu gust és la comoditat moral en la que deixen a l’espectador, que es posiciona necessariament amb un club de motards traficants d’armes gràcies als personatges que volen canviar aquest club, identificant-ne ràpidament els bons dels dolents per evitar que l’espectador s’hagi de molestar en pensar per què està tan a favor d’aquesta colla de malparits. Si a sobre hi afegeixes que el poli que els encobreix és un malalt de càncer i els que no ho fan són encara més malparits que els traficants, ja ho tenim solucionat: Acomodis i agafi crispetes que aquí no caldrà que faci anar gaire les neurones. 

Això és dolent? No te per què. Però quan et recomanen una sèrie dient que “T’agradarà si ets fan de Los Soprano”, el més fàcil és que la cosa vagi malament. El clàssic problema de les expectatives massa altes. Això és el que m’ha passat amb “Hijos de la anarquía”, una sèrie que em distreu però no m’emociona, m’entreté però no fa que al cap d’un temps pensi com de bo era aquell episodi o aquell altre. En definitiva, que no la comparin amb Los Soprano perquè no li arriba ni a la sola de la sabata.

A Fondo: Josep Plà (1976)

Al Institut, els meus professors de Literatura van intentar despertar-me cert interès per molts escriptors que vaig acabar odiant en part o totalment. Un d’ells va ser Josep Plà. Tot té el seu moment, i quan poc després d’entrar a la trentena el vaig redescobrir va ser tota una troballa. 

Avui però no parlaré de cap dels seus llibres, m’he quedat captivat pel personatge gràcies a una entrevista conduïda magistralment per Joaquín Soler Serrano al programa A Fondo de TVE (fa un dies l’Asensi recomanava també l’entrevista feta a Borges). 

Aquí ens trobem un Plà a punt de fer 80 anys parlant de literatura, donant la seva visió del ésser humà i del món en general, expressant la seva opinió sobre importants artistes y escriptors amb una aparent sinceritat brutal. I dic aparent perquè Plà sempre em deixa el dubte de si és sincer amb el que pensa o amb el que projecta el personatge que s’havia creat durant la seva carrera literària i periodística. 

Us deixo algun fragment per que us feu una idea (la transcripció no és exacte): 

Plà: Soy un hombre soltero, eso es muy importante. 

Soler: ¿Por qué es usted un hombre soltero? 

Plà: Porque no creo que nadie me hubiera hecho caso.

Soler: Pero usted ha mirado a las señoritas que pasan por la calle con una cierta estimación admirativa. 

Plà: Sí, precisamente porque pasaban por la calle. 

(...) 

La gente se divide en tres categorías amigos, conocidos y saludados.

(...)

En este país la democracia es infinitamente superior a Inglaterra, Francia, Alemania o Italia, dominadas por grandes propietarios y por la aristocracia o por militares. Aquí no hay nadie importante, todo el mundo es igual, por eso los catalanes somos tan groseros.

(…)

Toda la gente que tiene cosas importantes en Cataluña no han sido más que encargados.

(…)

Toda la riqueza de este país empezó con el proteccionismo, desde entonces Cataluña es un país inmensamente rico, grosero y espantoso. 

Val la pena l’entrevista encara que només sigui per veure la cerimònia d’embolicar i fumar-se una cigarreta que tenia Plà. Tal com explica ell, fumava per què mentre embolicava buscava l’adjectiu. Potser si jo fumés les meves Porcions estarien més ben escrites.

A Fondo: Jorge Luis Borges (1980)

Aquesta entrada pretén ser una oda a la vellesa, a la memòria vivent de la història. La nostra societat, malauradament, és una societat que ha donat l'esquena a la gent gran, els considerem persones que ja no són productives i, per tant, creiem que ja no poden aportar res de bo a la societat. Ara fa poc, reposaven un dels programes de Salvados on s'entrevistava a l'escriptor i economista José Luis Sampedro, de 95 anys, i sorprenia la claredat de les respostes i el contingut de les mateixes, una entrevista molt recomanable  En l'entrevista es parlava de la crisi econòmica i em quedo amb una de les frases que va dir Sampedro: "Beneïda Crisi", ho deia en el sentit que aquesta crisi farà despertar valors que semblaven adormits, despertarà consciències i farà valorar més allò immaterial que allò material. 

Aquesta entrevista em va fer recordar la lucidesa intel·lectual dels grans Saramago i Borges, que com més vells es feien, més interessant i transcendent eren les coses que deien. Veure el món des de la perspectiva que dóna el fet d'haver viscut gairebé una vida, el no tenir por del que diran o de marxar de tant en tant del políticament correcte són característiques que comparteixen aquest grans savis i que fa que sigui  tant interessant escoltar-los.

A l'entrevista a Borges feta l'any 1980 a TVE, veureu com l'admirat i venerat intel·lectual, ironitza vers la seva persona restant-se importància com escriptor, cada cop que l' entrevistador, Soler Serrano, l' omple de lloances. Fins i tot, acaba recomanant a la gent que no perdi el temps amb la seva obra, tot animant-los a llegir altres autors que, segons el mateix Borges, són molt superiors i profitosos que ell. Sorprèn també, la gran memòria i l’ agilitat mental que conservava amb 80 anys.
Per últim, recomanar mirar l'arxiu d'entrevistes fetes per Soler Serrano, hi ha autèntiques joies: Josep Pla, Julio Cortázar, Salvador Dalí, Salvador Espriu, etc.

The Newsroom (2012)

The Newsroom ha tancat la seva primera temporada als EUA i l’11 de Setembre s’estrenarà al Canal+. Si sou dels que vau gaudir amb “El ala oeste de la Casa Blanca” no us podeu perdre la nova creació de Aaron Sorkin. 

Si alguna cosa li podem retreure a Sorkin és que aquesta sèrie és més del mateix. Podríem dir que és una curiosa barreja dels elements polítics de “The West Wing” amb l’escenografia televisiva de la tristament cancel·lada “Studio 60”. L’acció principal de “The newsroom” es situa a la redacció de un telenotícies d’un canal de televisió nord-americà. Un d’aquells telenotícies d’autor que fan als EUA i que ens va ensenyar George Clooney a “Bona nit i bona sort”. Aquest caire subjectiu del tractament de la informació l’utilitza Sorkin per fer una bona repassada al partir Republicà tal com feia a les seves anteriors sèries i en aquesta ocasió, qui rep de valent és concretament el Tea Party. En la meva opinió, que Sorkin faci que el protagonista de la sèrie, el presentador Will McAvoy (Jeff Daniels fa el paper de la seva vida) sigui membre del partit republicà i centri en ells la majoria de les seves crítiques amb l’excusa de és el meu partit i vull que millori, fa grinyolar una mica la sèrie. 

La resta d’ingredients Sorkin també hi son: diàlegs enginyosos i ràpids, situacions còmiques que s’alternen amb la línea argumental dramàtica de la sèrie i tensió sexual a vegades un pèl nyonya entre personatges que no s’acaben de decidir a anar-se’n junts al llit. Uns personatges que intueixes que t’acabaràs estimant tant com al President Bartlet o a Josh Lyman.
Si encara dubteu de si aquesta sèrie és per vosaltres, només necessiteu veure’n els vuit minuts inicials del primer episodi. Si el discurs que fa Sorkin per boca de McAvoy no us atrapa, ja no cal que la mireu.

Òpera en texans (2011)

La capacitat de molts programes de Televisió de Catalunya de fer interessants temes aparentment avorrits i a més fer-ho amb audiències que en alguns casos poden ser liderar el prime time. Exemples com Caçadors de bolets, Caçadors de paraules o Veterinaris ho certifiquen. 

Avui parlarem d’un cas que tot i no arribar a l’èxit dels programes esmentats, s’ha guanyat un públic fidel creixent durant les seves (de moment) dues temporades: Òpera en texans. 

Aquest programa té la virtut de fer interessant l’òpera a tots aquells que ens ho miràvem des de la distància com una cosa no només avorrida sinó també potencialment atabaladora. Les dues claus que per mi fan que es resolgui aquest problema son dues: La passió és el motor d’un programa de música en el que no veureu partitures. 

El presentador, Ramon Gener, és d’aquelles persones que transmet la passió que sent pel tema i fins i tot la pot arribar a encomanar. Quan veus tant d’entusiasme a la pantalla no pots evitar enganxar-t’hi. En capítols de menys de mitja hora, projecta aquest entusiasme explicant les coses de forma senzilla per a qui no som entesos en música. Ho veureu quan acompanyat d’un ferrer ens il·lustra com Verdi va inventar el soestereofònic a “El trobador” o quan instal·lat a la plaça de Catalunya de Barcelona demostra als vianants que Carmen de Bizetté gairebé tants hits com qualsevol disc dels Beatles. 

Tot i que el que us he explicat no us convenci, doneu-li una oportunitat veieu-ne un episodi i segur que us hi enganxeu. Ampliareu la vostra cultura musical, descobrireu que la òpera us pot agradar i, molt important, us sentireu orgullosos de la televisió pública del nostre país.

Aquí hi teniu penjats els programes

Singulars (2009)

Fa poc porcionava un programa que parla d'actualitat amb la ironia i l'humor de Jordi Èvole, Salvados. Aquesta porció fa referència també a un programa que repassa l'actualitat, mitjançant el format entrevista, aquest cop sense humor però amb molta serietat i contundència, s'anomena Singulars i esta dirigit i presentat per Jaume Barberà. 

Al ser un programa que repassa l'actualitat, i com que aquesta - per desgràcia- està monopolitzada en els últims anys per la situació econòmica, molts dels seus programes tenen com a eix temàtic l'economia, tot i que es pot trobar algun programa sobre ciència, medicina i noves tecnologies com podeu veure en el següent enllaç: tots els programes de Singular. Del programa destacaria la tria dels entrevistats, tant per la seva qualificació tècnica i específica, com també pels diferents punts de vista que s'intenten reflectir, i també és interessant la bona utilització del material multimèdia per il·lustrar els aspectes tractats durant el programa. En referència a aquest últim punt, us deixo la il·lustració física del que representen els 100 mil milions d'euros " la calderilla "que els Europeus han prestat al nostre sistema bancari: Quant ocupen 100 mil milions d'euros?

Buscarse la vida en America (How to make it in America, 2010)

Ara que està tan de moda parlar d’emprenedors, tot sovint sentim parlar de com en són els estatunidencs, sempre a la recerca del seu somni americà. Deu ser cert aquest tarannà de buscar-se la vida per ells mateixos?

Ian Edelman ens ho explica en aquesta sèrie on en forma de comèdia dramàtica produïda per Mark Whalberg, ens mostra la vida de dos joves que volen guanyar-se la vida com a dissenyadors de roba, un ex-convicte que vol vendre la seva marca de beguda energètica i una noia que no sap ben bé cap on va. Aquests personatges i les seves vides creuades les trobem en una sèrie coral i urbana, que té a la ciutat de Nova York un personatge més en el repartiment com es pot veure en els seus magnífics títols de crèdit. Uns títols de crèdit als que si els hi doneu una ullada us serviran per tenir un tast de com és la sèrie a nivell visual i que podríem considerar una actualització de com ens va mostrar la ciutat Woody Allen als primers minuts de Manhattan. 

Ian Edelman sap imprimir molt bé el caràcter emprenedor i ens ensenya les dificultats i facilitats que hi ha a l’hora de fer negoci al Estats Units i que són úniques d'aquest país. De fet se'm fa difícil imaginar com es podria desenvolupar aquesta trama a una ciutat que no fos Nova York, on els immigrants i els seus fills han fet seva aquesta cultura de, tal com diu el títol, buscar-se la vida a Amèrica. De ben segur que si l'escenari fos un altre, la sèrie també ho seria.

Només dues temporades de 8 episodis la fan entretinguda, amb una estètica atractiva i moderna i amb l’únic problema que la seva cancel·lació al final de la segona temporada, l’obligà a tancar trames d’una forma tan precipitada que va acabar fent que el conjunt se’n ressentís.

Misfits (2009)

Un grup de delinqüents juvenils es troben complint condemna fent tasques socials quan enmig d’una estranya tempesta són víctimes d’un llamp que els hi dona poders sobrenaturals. Enlloc d’aprofitar els poders per atracar un banc o bé per evitar que els malvats es surtin amb la seva, el que fan és... res. Segueixen a la seva, complint la condemna imposada pels jutges. Afortunadament per nosaltres, els espectadors, ells no seran els únics afectats per la tempesta. 

Aquesta premissa tan simple serveix per donar un punt de vista diferent a un dels temes més habituals de la ficció televisiva i cinematogràfica actual. Temporades curtetes d’episodis auto conclusius que ens expliquen històries tan pobres com l’argument de la sèrie, i amb unes subtrames que donen continuïtat a la sèrie i que avancen a batzegades. 

Com veieu res per tirar coets si no fos pel gran atractiu de la sèrie: els seus personatges. Aquests joves delinqüents estan molt ben escollits, i els guionistes no tenen por de mostrar la crua realitat d’uns personatges marginats, que representen la pitjor cara de la societat i fer-ho d’una forma simpàtica i sense tallar-se un pèl, amb un llenguatge i unes accions tan grolleres que poden arribar a incomodar a l’espectador. 

Fins i tot els millors personatges i els millors diàlegs, poden arribar a ensopir-nos si no van acompanyats de històries atractives. I això comença a passar a partir de la tercera temporada de la sèrie, una temporada on, per acabar-ho d’adobar un dels protagonistes es veu substituït des del primer episodi.