Kafka (Kafka for Beginners, 2010)

Si agafem la vida i obra del que per molts és considerat com l'escriptor més influent del segle XX i ho adjuntem en un llibre il·lustrat per un dels millors dibuixants de còmics de fa vàries dècades, què obtenim? Doncs Kafka (ed. La Cúpula, 2010), una bona novel·la gràfica guionitzada per un tal David Zane Mairowitz i dibuixada per en Robert Crumb. L'encert d'aquesta novel·la gràfica és barrejar la vida del gran escriptor txecoslovac juntament amb imatges de les seves obres més representatives (com La metamorfosi o El procés), aconseguides gràcies a la imaginació del dibuixant nord-americà. Amb la força que transmeten aquestes imatges ens podem fer una idea de la gran quantitat de coses que li podien passar pel cap al senyor Kafka alhora de crear les seves històries, i és per això que el senyor Zane Mairowitz ha sapigut aprofitar la qualitat del senyor Crumb per donar més potència als punts més importants de la vida de Franz Kafka, que ens va deixar fa quasi noranta anys.

Cleveland (2012)

L’obra pòstuma de Harvey Pekar té un punt de sorprenent. El guionista de còmics de Cleveland a qui la fama li va arribar tard però en vida gràcies a la pel·lícula “American Splendor” basada en el seus còmics, ens tenia acostumats a la seva visió pessimista de la vida. Un personatge queixós i rondaire que feia la seva crítica social a partir dels petits moment de la seva vida com a funcionar administratiu d’un hospital. 

La primera frase que trobem a la primer pàgina de Cleveland és “Yeah, live had a plenty of good days” posada en boca d’un Pekar dibuixat amb el seu habitual posat seriós, amb les seves poblades celles que li donen aquest toc de permanentment enfadat amb el món. Pekar ens posa en situació i en quatre pinzellades ens explica la història de la ciutat. Un cop ubicats comença l’autobiografia excel·lentment dibuixada per Joseph Remnant, donant especial importància als moments més feliços de la seva vida en el seu estil habitual. Un estil que ha fet que molt el qualifiquessin com un dels grans escriptors americans contemporanis.. 

Pekar s’acomiada de nosaltres magistralment i mirant de deixar-nos un bon regust de boca. Ho aconsegueix.

Relaciones (1999)

A l'obra Relaciones (ed. Sins entido 1999), l'historietista i il·lustrador Federico del Barrio (aquest cop amb el pseudònim "Silvestre") aprofundeix en les possibilitats que dóna una pàgina en blanc, jugant molt bé amb el seu espai i utilitzant la tinta de moltes maneres. A més, amb les paraules justes aconsegueix que els personatges es formulin preguntes que van més enllà de les històries que ells mateixos protagonitzen, dient frases que acaben sent qüestions intel·ligents sobre el límit que pot haver-hi en la manipulació que fa d'ells el mateix autor. Aquest juga amb les seves creacions d'una forma simpàtica, deixant que el lector també entri en el seu joc. En definitiva, estem davant d'una obra en blanc i negre, de quaranta-vuit pàgines, molt original, amena, ràpida de llegir, amb diferents tipus de dibuixos, i que uneix coses com la il·lusió i la realitat de la vida. I com diu un dels personatges, "¿Qué mundo es éste, en el que una imagen vale más que mil palabras?".

Mi amigo Dahmer (My friend Dahmer, 2012)

Encara sota la influència d'haver visionat fa poc la quarta temporada de Dexter, que per cert és espectacular i molt recomanable, només llegir l'argument d'aquesta novel·la gràfica ja vaig saber que l'havia de comprar.

L'autor, Derf Backderf, ens explica que tots al llarg del nostre pas per l'institut hem coincidit amb personatges extravagants que ens feien riure o fins i tot ens podien fer una mica de por o resultar incòmodes, i que després amb el pas dels anys, repassant fotografies o parlant amb ex-companys, ens vinguin a la memòria i ens arribem a preguntar que haurà estat de les seves vides. En el cas de Derf Backederf, aquesta pregunta li van contestar tots els mitjans de comunicació del món el 22 de Juliol de 1991, quan Jeffrey Dahmer ( el conegut com a carnicer de Milwaukee) va ser detingut per l'assassinat de dicet homes i nois. Imagineu com deu ser saber que has estat company i amic d'un dels assassins en sèrie més important de la història.

En aquesta novel·la Derf ens intenta acostar a l'adolescència de Jeffrey Dahmer mitjançant els seus records i els dels seus companys d'institut, però també mitjançant moltes altres fonts com les entrevistes que va donar el mateix Dahmer abans de la seva mort, les entrevistes amb els pares, documents del FBI i nombrosos documentals i reportatges.

Com veurem al llarg del còmic, Dahmer des d'un bon començament ja convivia amb el seu "Obscur passatger", però: algú el podia haver ajudat?, per què la comunitat que envoltava aquest noi: pares, professors i companys no va ser capaç de veure que necessitava ajuda? També destaca el fet que aquest sinistre personatge no és producte d'un succés traumàtic ( com el cas de Dexter Morgan) sinó que viu una infantesa normal, dins d'un ambient familiar amb els seus problemes, però res fora del comú. 

La lectura d'aquest còmic, fa evident que el ser innat de la naturalesa de molts d'aquests assassins costa d'assimilar per part de la societat, i per aquest motiu, sempre s'ha intentat buscar una causa o un orígen a l'instint assassí dels psicòpates i a la seva despietada i desmesurada crueltat. Suposo que és una manera d'intentar amagar l'autèntica naturalesa de l'ésser humà, que com ha demostrat al llarg de la història, és capaç de realitzar les coses més belles i meravelloses alhora que les més cruels i perverses. 

Thor de Walter Simonson (1983)

Pocs anys abans que una sèrie d’autors com Alan Moore, Grant Morrisson o Frank Miller canviessin per sempre la concepció dels còmics de superherois amb obres com Watchmen o Dark Knight Returns, Walter Simonson es va fer càrrec de Thor, en aquell moment un personatge en hores baixes. 

Creat als anys 60 per Stan Lee i Jack Kirby, Thor es basava en el Déu de la mitologia nòrdica i el posava a la terra, vivint com a Donald Blake, un humà, metge de professió i que pateix coixera. Un humà amb la peculiaritat que quan pica amb el seu bastó al terra es converteix en Thor el Poderós Déu d’Asgard. El recurs habitual de la identitat secreta aplicat a un Deú superheroic.

Simonson arribà al guió i dibuix de la sèrie i, amb carta blanca per part de l’editorial, decidí acabar amb aquesta història del Dr. Blake. En uns pocs episodis situà les aventures de Thor a més a Asgard (la terra dels Déus) que a Midgard (la dels homes), enfocà les històries més a la mitologia nòrdica convertint la sèrie en un bon recull d’aventures de Déus, mortals, gegants, follets i alguna gata maula. Amb un dibuix tan senzill com efectiu, el punt fort de la sèrie es trobava en els guions, entretinguts, divertits i addictius, amb el punt naïf que els còmics de Marvel i DC van anar perdent al final de la dècada dels 80 per tornar-hi només en comptades ocasions. 

A finals de 2013 Panini ha reeditat aquesta etapa en dos volums, aprofiteu l’ocasió.

Maus (1991)

Després de moltes recomanacions de familiars i amics, al final la insistència ha fet efecte, així que fa dues setmanes vaig anar a la botiga de còmics de l'Albert, Pipa Còmic, i vaig comprar-hi MAUS; la novel·la gràfica guanyadora del Pulitzer dibuixada i escrita per Art Spiegelman. 

En aquesta obra, Art Spiegelman ens explica la història real del seu pare Vladek Spiegelman, supervivent del camp d'extermini d' Auschwitz. Per escriure aquest relat, Art Spiegelmant va gravar en una gravadora moltes hores de converses amb el seu pare, i de fet, aquestes xerrades sobre el passat estan també reflectides a la història, així com també la relació entre pare i fill. Amb aquest base documental, l'autor ens explica la història viscuda pel seu pare, un jove empresari jueu polonès que es veurà immers en un malson i haurà d'intentar sobreviure, juntament amb la seva dona Anja, a un autèntic calvari. La novel·la es divideix en dues parts, la primera part anomenada, Relato de un Superviviente, ens explica  des dels anys previs a la Segona Guerra Mundial fins a la captura del matrimoni Spiegelmant i la seva arribada a Auschwitz. En aquesta part, l'autor explica com es van conèixer els seus pares (els anys feliços), per després relatar-nos els inicis de la persecució als jueus fins arribar a la creació dels guetos. La segona part, anomenada, Y aquí empezaron mis problemas, es centra en les vivències dins del camp d'extermini fins a la fi de la guerra.

El primer que sobte de la novel·la és la caracterització dels personatges, ja que els jueus són representats amb cap de ratolí, els nazis amb cap de gat, els polonesos amb cap de porc, els francesos amb cap de granota, etc. Aquesta caracterització va portar certa polèmica, fins al punt de qüestionar-se fins i tot si retirar-la o no del mercat. A nivell d'opinió personal, dir que m'ha sorprès com he arribat a empatitzar amb els personatges, posant-me a la pell de la tragèdia viscuda per aquesta família: patint les separacions forçades, el neguit de la persones perseguides o amagades i sobretot, al final, entenent totalment el caràcter obsessiu i maniàtic del senyor Vladek. També m'ha agradat molt la utilització dels flaixos temporals, la història va fent salts en el temps, des de Rego Park (Nova York) durant als anys 70, on s'explica la relació d'Artie amb el seu pare, als anys de la Segona Guerra Mundial, mitjançant les entrevistes que li fa el mateix Artie al seu pare.

Certament, i aprofitant que ara fa 75 anys de la nit dels vidres trencats, és un bon moment per refrescar la memòria, perquè fets tant execrables de la història de la humanitat no es tornin a repetir mai més.

Star Wars: Darth Vader e hijo (Star Wars: Darth Vader & Son, 2012)

Quan en aquest blog vam parlar del documental “The people vs George Lucas” ja explicàvem que sembla que els fans d’Star Wars senten més amor per la saga que el seu propi creador (per això molts ens vam tranquilitzar al saber que Disney ha encarregat el desenvolupament de la nova trilogia a JJ Abrams).

El dibuixant Jeffrey Brown es mostra aquí com un fan de la saga que, barrejant la seva experiència personal com a pare i els personatges creats per Lucas, crea una sèrie de situacions que mai van poder ser entre Darth Vader i el seu fill Luke quan era petit. Les escenes que ens dibuixa Brown són còmiques, que és el que a priori es deu buscar al situar al personatge més fosc i temut de la galàxia jugant, entretenint i educant a un nen. Però alhora, de forma intencionada o no, moltes de les pàgines desperten una enorme tendresa cap al personatge. Suposo que conèixer la història d’Anakin Skywalker i la seva caiguda al costat fosc ho fa inevitable.

L’autor es mostra d’alguna manera fidel a la saga tot i explicar-ne situacions impossibles, i pica l’ullet als fans enfotent-se’n en ocasions d’aquelles coses que més se li han criticat a George Lucas.

Si ets seguidor d’Star Wars, aquest àlbum és imprescindible.

Mister Wonderful (2012)

Mister Wonderful és l'última novel·la gràfica de Daniel Clowes, un dibuixant de còmics nord-americà que porta més de dues dècades en el món de les historietes i que segueix deixant una bona mostra del seu talent alhora d'utilitzar diferents estils de dibuix segons quines coses vulgui destacar. En aquesta història d'amor torna a barrejar un dibuix més caricaturesc en vinyetes on vol mostrar de forma simpàtica moments ideals del protagonista amb la seva possible parella, però el seu punt de vista és més seriós que en altres ocasions, i encara que s'interessi un altre cop per la vida d'un home solitari, com ja va fer-ho en el seu anterior treball, Wilson (que en Marc ja va comentar molt bé fa dos anys), a Mister Wonderful la manera de ser d'en Marshall no té res a veure amb el caràcter agre que tenia el personatge d'aquella altra novel·la gràfica, però sí que els dos arriben a una edat on s'adonen que han perdut certes coses. I concretament, a l'inici d'aquesta història trobem a en Marshall esperant a una noia a la taula d'un bar, ja que el seu amic Tim li ha preparat una cita a cegues. Però el pobre Marshall no té cap esperança de que sorti bé, no només per les seves experiències anteriors (després de dotze anys de casat en sis anys no va tenir cap relació), sinó perquè ella porta molts minuts de retard. Al final arribarà i entraran en escena els dubtes i les pors d'un Marshall més agobiat que mai. Dit això, s'ha de dir que la resta de la història passa en poc menys d'un dia i, possiblement, pels fans dels còmics d'en Clowes aquest treball sigui més fluix que d'altres però tot i així és una història d'amor molt ben narrada en la que l'autor utilitza amb eficàcia la forma apaïsada del llibre (sent la base encara més llarga que com es va publicar Ice Haven, del 2006), resultant en general un treball amable, sincer i amb un moment inoblidable de molta tendresa.

World War Hulk (2007)

World War Hulk és un còmic Marvel 100 %, i amb això vull dir que són més de 200 pàgines d’éssers súper poderosos barallant-se per un mal entès. Hi ha una història, i una excusa argumental bastant vàlida (o no), però com a fan que sóc el que més he degustat son els cops de puny a la cara i les frases lapidàries, i en aquesta ocasió no s’han quedat curts. M’ho he passat teta veient com Hulk “aplasta” a tot l’univers Marvel, perquè el leitmotiv de la història és aquest: veure com el gegant verd, més enfadat que mai, “aplasta” a tots i cadascuns dels éssers més poderosos de la terra. Les baralles es van succeint; Hulk contra la tecnologia elevada a la enèsima potencia, Hulk contra la màgia en estat pur, Hulk contra tota la força militar dels USA... I Hulk sempre acaba per demostrar una cosa: que qui va dir més val “maña” que força mai va ser irradiat per raigs gamma. La història, tanmateix, conté un fort component dramàtic que pot enfosquir un global on hauria de predominar la diversió, però també és cert que d’aquesta manera el relat guanya en contundència. El còmic ha estat editat en format Deluxe i te’l llegeixes d’una tirada, a més, conta amb un dibuixant d’alçada com és John Romita Jr, un dels autèntics culpables de que hagi caigut en la temptació de comprar-me aquest recopilatori.

Nick Furia, agente de S.H.I.E.L.D (Nick Fury, Agent of S.H.I.E.L.D., 1965)

Als anys 60 el tàndem creatiu Stan Lee i Jack Kirby van revolucionar el món del còmic de superherois gràcies a una visió diferent i més moderna dels conceptes i plantejaments que feia 30 anys havien estat inventats amb la creació de Superman, Batman i tants d’altres herois.

Lee amb Kirby i d'altres dibuixants van estar prop d’una dècada creant personatges com xurros i rescatant-ne d’altres procedents de còmics de 10 o 20 anys enrere. Un d’aquests personatges reinventat per a l’ocasió fou Nick Furia, un soldat de la 2a Guerra Mundial a qui van convertir en agent d’una organització governamental supersecreta que vetlla per la pau mundial i lluita contra Hidra, una organització feixista amb ànsies de dominació mundial. La reedició de les primeres històries d’aquest heroi sense poders que va fer Panini el 2010, ens presenta les primeres aventures del personatge.

El recopilatori parteix d’aquest fil argumental tan poc original i amb unes històries molt innocents amb guió de Lee i dibuixades per Kirby i sense gaire interès especial. Després de les primeres històries, un dibuixant anomenat Jim Steranko comença a fer els acabats dels dibuixos de Kirby per, posteriorment, encarregar-se totalment del dibuix i finalment també del guió. Aquí comença el millor. Steranko revoluciona el còmic i en aquesta edició ho podem copsar en només unes poques pàgines. A més d’oferir trames més complexes i interessants, a nivell gràfic parteix de la influència del seu predecessor i experimenta introduint imatges fotogràfiques retocades, pàgines senceres sense diàleg (cosa molt poc habitual a l’època), dissenys de pàgines delirants que fan que alguns l’enllacin amb el surrealisme Dalinià però que en realitat no deixa de ser un estil visual fruit de la seva època amb una clara influència del Pop Art.

Tot plegat fa que l’últim terç d’aquest volum sigui una petita joia que no hauria de faltar a les lleixes de qualsevol lector de còmics.

Crónicas de Jerusalén (Chroniques de Jérusalem, 2011)

Guy Delisle sembla especialitzat en viatjar a països en conflicte o subjectes a règims dictatorials i explicar-nos en un còmic les seves experiències en primera persona per acabar donant-nos, a través de les seves anècdotes, una visió general del conflicte molt subjectiva i alhora honesta.

A Shenzhen vam conèixer aquesta ciutat xinesa, a Crónicas Birmanas aquesta dictadura del sud-est asiàtic, a Pyonyang un retrat de l’estalinisme de Corea del Nord i ara Deslisle se’n va amb la seva dona i fills a un país democràtic però immers un greu conflicte que s’eternitza: Israel.

Mentres la seva dona treballa a Metges Sense Fronteres, Delisle intenta fer una vida normal i corrent amb els seus fills. No tarda però en patir en primera persona la tensió del territori. A partir de petites anècdotes que li passen durant els seus passejos pel parc, les seves visites turísitiques, les trobades amb altres estrangers que viuen a la zona, o les més o menys arriscades visites als check points fronterers, ens construeix una narració que corre en una direcció oposada al periodisme de investigació en format còmic que fa Joe Sacco (al que el mateix Delisle es refereix en un dels capítols). Sense abandonar l’humor de les seves anteriors obres ens presenta les diferents opcions religioses que conviuen al territori i el difícil i ridícula que pot arribar a ser la  convivència a l’orient mitjà degut als murs físics i mentals que s’hi ha construït durant dècades.

Tot plegat ho fa sense un posicionament polític explícit però si una crítica a certs col·lectius de totes bandes permetent que el lector n’extregui les seves pròpies conclusions.

100 balas (100 bullets, 1999)

Un desconegut amb una camisa blanca, un vestit i corbata negres, entrega un maletí amb una pistola, 100 bales impossibles de rastrejar i les proves que demostren de forma clara qui és la persona que t’ha amargat la vida. 

Tot i que va estar publicant-se durant 10 anys, 100 bales té tot l’aspecte de ser un còmic perfectament planificat des del principi. Amb una estructura argumental que recorda molt a la d’una sèrie de televisió, durant els seus 100 capítols, Brian Azzarello ens explica petites històries que de mica en mica van encaixant, deixant-nos veure al final l’obra completa. El resultat potser és un pèl enrevessat, pel que us recomano, si podeu, llegir-la tota seguida en la seva edició integral. 

100 bales és sèrie negra que conté tot el que se li demana al gènere: violència, sexe, cert misteri i personatges carismàtics. El lector va dubtant durant els 100 capítols. No acabem de tenir clar qui són els bons i qui els dolents si és que n'hi ha, i ja us aviso que no ho sabreu ni al final. Tot i així acabereu tenint certa empatia amb bona part dels personatges. 

Estem al davant d’una de les grans obres publicades per Vertigo, el segell de còmics editor de Sandman. 100 Bales, a diferència de l’obra de Gaiman, te l’aventatge d’estar dibuixada en la seva totalitat per un sol autor, Eduardo Risso. Risso té un estil de dibuix que em deixa força indiferent, però cal reconèixer que encaixa molt bé amb les històries que ens explica aquest còmic, i al ser l’únic dibuixant, dóna a la història un sentit unitari que la fa millor en el global.

Runaways (2011)

A vegades el còmic mainstream americà et reserva petites joies que et fan creure que tot i que les millors èpoques del gènere són cosa del passat, encara no hi ha autors que tenen coses per dir. 

És el cas de Brian K. Vaughan, que amb la publicació de Runaways al 2003 ens van recordar que no tot ha de ser el posat seriós, adult i a vegades massa carregat de filosofia barata que encara arrosseguem des dels 80. No ha de ser el còmic de superherois un gènere per a adolescents i pre-adolescents? No va revolucionar el gènere als anys 60 Stan Lee posant de protagonista un adolescent a les pàgines de Spiderman? Per què no repetir i actualitzar la fòrmula? 

A Runaways els protagonistes són un grup de nens que descobreixen alhora que tenen poders i que els seus pares són uns supervillans. No ve a ser una exageració del que creiem descobrir tots a l’adolescència? La identificació del lector al que va dirigit el còmic deu ser immediata. I pels que no estigueu en aquesta edat, que ens ofereix Runaways? Doncs un còmic fresc, amb aventures, diversió i que ens permet tornar-nos a sentir com quan erem nois que gaudiem de les històries que ens van tocar a la nostra època, fossin els Goonies o el Capitán Trueno. 

Panini ha recuperat els 18 primers números dels Runaways en un sol volum. El dibuix corre a càrrec de Adrian Alphona, que amb certes influències del manga, un traç senzill com el de John Romita Jr. i sense carregar les pàgines més del necessari, resol molt bé la narrativa tant a les escenes de diàlegs com a les de més acció.

Spiderman: La última cacería de Kraven (Spider-man: Kraven's last hunt, 1987)

 
Als anys 80, autors com Frank Miller o Alan Moore amb obres com Daredevil: Born Again i Watchmen respectivament van revolucionar els còmics de superherois amb històries tan realistes com els hi permetia el gènere i donant un tractament adult i fosc.

L’èxit de crítica i públic de propostes com aquestes va portar a una sobreexplotació d’aquesta mena de conceptes que van portar, com sol passar en aquests casos, grans quantitats de històries sense cap mena de valor, però també alguna història que sense estar al nivell de les obres mestres de Miller i Moore, si que les podem qualificar com a notables.

Un d’aquests casos és la saga d’Spiderman “La última cacería de Kraven”. Guionitzada per J.M. DeMatteis i dibuixada per Mike Zeck, es tracta d’una història en que un té la sensació que, com a les grans obres de la dècada, els autors van gaudir de força llibertat creativa per fer el que vulguessin amb un dels enemics d’Spiderman. El supervillà Kraven era tot un clàssic però també era força ridícul, cosa per altra banda habitual en els enemics d’Spiderman. Gairebé gosaria dir que DeMatteis demostra que no hi ha mals personatges sinó guionistes sense idees, ja que aconsegueix fer de Kraven un personatge boig i temible.

El to fosc de la història està molt ben il·lustrat per Mike Zeck, un dibuixant que personalment m’agrada molt i que sempre he pensat que va tenir menys fama de la que es mereixia. En resum, un bon còmic de Spiderman, tot i que tan sinistre i amb uns personatges tan fora de si, que quedaria molt millor amb Batman com a protagonista.

Tangencias (2000)

Miguelanxo Prado és un dibuixant de còmic i il·lustrador, molt conegut a tot el món després d'haver rebut diversos premis pels seus treballs i, sobretot, per haver dissenyat els personatges de la sèrie de dibuixos animat Men in Black (1997), produïda per Steven Spielberg. Tangencias és un recull de 8 històries dibuixades per ell entre finals dels 80 i durant els 90 i publicades a les revistes Cairo i Cimoc, i en les que resumeix breument i a la perfecció diversos retrobaments de parelles que es tornen a veure després de molts anys, adonant-se de l'error que van tenir en separar-se o de la dificultat que seria tornar a reprendre el passat. I per revelar-nos els secrets més ben guardats dels seus personatges, Prado utilitza un traç molt viu amb diverses tècniques, com l'aquarel·la, el pastel o l'acrílic, resseguit tot per una línia fina de retolador, component en definitiva bellíssimes imatges carregades d'erotisme i de molt sentiment en les que el lector es deixa portar sense poder evitar sentir-se en la pell de moltes d'aquestes històries. Les parelles fan l'amor recordant aquell passat que no tornarà, i molts d'ells miren a través de grans finestrals, remarcant aquell silenci tan aterridor dels comiats fugaços i amb la resignació de deixar les coses tal com es van quedar. Encara que, com diu un dels personatges en una de les històries, sempre ens quedarà el tòpic de "potser ens tornem a trobar".

Dr. Slump (Dr.Suranpu, 1980)

Gràcies a l’edició que Planeta està fent d’aquesta sèrie sota el títol “Dr. Slump Ultimate Edition”, una edició en 15 volums de 240 pàgines que recull totes les seves històries, estic gaudint de nou dels personatges que em van fer cedir en aquell curiós moment en que deixes la infantesa i tendeixes a rebutjar els dibuixos animats per infantils. 

El Dr. Slump ens explica la vida d’un poblet anomenat la Vila del Pingüí, on un científic anomenat Sembei Norimaki, crea una nena robot i la vol fer passar per la seva germana petita Arale. A aquest fil argumental i hem de sumar la calentor mental del Dr. Slump, els seus invents i els personatges de la sèrie i tenim un còmic molt divertit per a gairebé totes les edats. 

Akira Toriyama, que va crear posteriorment Bola de drac, ens diverteix i es diverteix fent un humor absurd, escatològic, verd i innocent alhora, homenatjant i parodiant personatges de la cultura popular japonesa i occidental, trencant la quarta paret que el separa del lector, protagonitzant ell mateix moltes històries, i en definitiva fent el que li donava la punyetera gana. Si una sensació tens llegint el Dr. Slump és que al darrera hi ha una llibertat creativa total. Fins i tot aquells aspectes que fan avançar la trama i que tan em van molestar quan seguia la sèrie de televisió, aquí no m’importen gens: tot suma i tot ho fa divertit. 

Oio!

Habibi (2011)

Craig Thompson ja ens va explicar a l'autobiogràfic Blankets, la seva estricta educació cristiana i com aquesta li havia marcat l'adolescència. A Habibi, publicada en català per Astiberri, la religió torna a ser un dels temes centrals de l'obra, en aquesta ocasió, tracta la religió islàmica.

El fil conductor de l'obra torna a ser una història d'amor. En aquest cas, un amor impossible de dos personatges que lluiten per la supervivència a algun lloc indeterminat del desert mentre es fan grans i el seu entorn canvia a un ritme vertiginós. Craig Thompson aprofita la història d'aquests personatges per establir-hi paral·lelismes amb fragments de l'Alcorà, escollint històries que també formen part dels llibres sagrats de les dues altres religions monoteïstes: el judaïsme i el cristianisme. D'alguna manera, Thompson demostra que partint d'un mateix Déu i d'un origen comú (parla d'Adam i Eva, Noé, Abraham o Jesucrist) el que separa el món és el poder econòmic o un vertiginós desenvolupament del tercer món descontrolat i mal portat que ha tingut conseqüències nefastes pel medi ambient. 

El masclisme, l'ús del nihab, l'abortament i d'altres temes són tractats també per Thompson, que com qui no vol la cosa, hi va deixant la seva opinió. Per capatar-ne tots els matisos i temes tractats de passada, aquesta obra mereix una segona lectura.

El dibuix de Thompson millora amb el temps, encara que sembli impossible, i algunes de les més de 600 pàgines d'aquesta extensa obra són una autèntica meravella. Per emmarcar.

The Beats (2009)

Tot i que s’ha classificat de còmic aquesta obra guionitzada en bona part per Harvey Pekar, a mi em passa amb ella el mateix que comentava uns mesos enrera sobre Dublinés d’Alfonso Zapico. Més que un còmic, es tracta d’una sèrie de biografies il·lustrades ja que l’efecte narratiu del dibuix, allò que defineix el còmic com a art seqüencial, no hi és present.

Aquest llibre és un intent d’explicar d’una forma divulgativa, accessible a tothom, qui van ser els escriptors més importants de l’anomenada Generació Beat i quin fou el seu llegat a les generacions d’artistes posteriors. Gran part del llibre es dedica a la biografia de Jack Kerouac, Allen Grinsberg i William S. Burroughs. La resta són petites històries de poques pàgines dedicades a altres escriptors i també algun artista plàstic i fins i tot una història dedicada a la llibreria City Lights de San Francisco.

Si no sabeu qui eren aquesta gent i us interessa, o si simplement ho sabeu i voleu aprofundir una mica més en la vida i obra d’aquests artistes, és una obra recomanable. Si al contrari, no hi teniu el més mínim interès, dubto que aquest llibre us el desperti.

Llegiu també la Porció sobre American Splendor de Harvey Pekar
Llegiu també la Porció sobre Howl, biopic d’Allen Grinsberg

Orígenes Superman (Superman: Secret Origin, 2009)

Periòdicament, i últimament força (potser massa) sovint, l’editorial DC ens torna a explicar l’origen d’un dels seus personatges estrella: Superman.

Una d’aquestes versions és la guionitzada per Geoff Johns i dibuixada per Gary Frank. Johns ens ofereix una mena de plat combinat amb tots els elements que han popularitzat Superman durant els últims 30 anys, i només hi posa alguna pinzellada de l’època daurada del còmic com a guarnició

Per guarnir-ho, recupera per exemple el personatge de Superboy, ens insinua la presencia de Krypto, el supergos, i com a teca forta, hi trobem coses que hem pogut veure a la sèries de TV, Smalville i Lois y Clark, o escenes que ens recordaran a la pel·lícula de Richard Donner dels 70. Per acabar-ho de rematar Frank dibuixa al personatge amb les faccions de Christopher Reeve. Una característica afegida, i per mi prou interessant, és que ens ensenya com el descobriment dels poders per part de Clark Kent i la seva assimilació, no van ser tot flors i violes. Superman va començar essent un inadaptat social, fet que casa més amb l’estil dels còmics de la Marvel (editorial de la competència) que amb l’esperit propi del primer superheroi.

Ens trobem davant d’un còmic molt ben dibuixat, força entretingut i interessant per qui es vulgui apropar al personatge. Tot i així no és, ni de lluny, el millor origen que podeu llegir-ne.

Antología American Splendor Vol.1 (American Splendor, 1976-1982)

Han passat ja alguns anys des que es va estrenar a una minoria de sales de cinema American Splendor (2003), basada en la sèrie de còmics guionitzada per Harvey Pekar. Molts dels que vam descobrir a Pekar gràcies a aquell film, estàvem desitjant des d’aleshores que se’n publiqués la seva obra de forma decent al nostra país. Aquest moment ha arribat gràcies a La Cúpula que en publica una antologia de tres volums.

Harvey Pekar treballava com a administratiu en un hospital i quan va conèixer casualment a Robert Crumb i el còmic underground americà dels 70, hi va veure una forma d’art ideal per explicar les seves històries. Durant tres dècades Pekar ens va estar explicant històries sobre la seva vida quotidiana, la seva feina, la familia, els amics, amb l’habilitat de fer interessant allò quotidià, dedicar diverses pàgines a explicar-te una afonia, que no pot dormir a la nit o una discussió amb la seva dona per oblidar-se d’afegir el cafè a la llista de la compra. Sense més intenció que explicar les propies vivències, Pekar aconsegueix fer a través seu, un retrat de la classe obrera americana, i especialment de la seva ciutat Cleveland.

Com deia el mateix Pekar en una de les seves vinyetes: “Feia un parell d’anys que em voltava pel cap escriure guions per comic-books que fossin diferents a qualsevol que haguessin escrit els autors comercial i els underground. Ara, amb Crumb i Armstrong allà, vaig començar a pensar-hi una altra vegada... Més detingudament que mai. Els tius que fan superherois o animals antropormofitzats estan molt limitats perquè intenten atreure als nens. Y els que fan underground han obert noves temàtiques però, encara tenen molt potencial, encara hi ha un munt de coses que es poden fer. Als còmics pots fer el mateix que a les novel·les, a les pel·lícules, a les obres de teatre o el que sigui! Els còmics es composen de dibuixos i text... Amb dibuixos i text pots fer el que vulguis!"

A l’apartat gràfic, molts autors van il·lustrar les seves històries. En el primer volum de l’antologia, a part del mateix Robert Crumb, hi brilla especialment Gerry Shamray, amb un estil molt realista que juga de forma fantàstica amb la tinta i que encaixa a la perfecció amb les històries.