dijous, 1 de juliol de 2010

El visitant (Le Visiteur, 1993)


Una de les millors experiències que he tingut en un teatre, va ser cap allà l'any 96 quan vaig veure al Poliorama "El visitant" d'Eric-Emmanuel Schmitt, dirigida per Rosa Ma. Sardà. Tinc molt bon record d'aquella obra i el text em va deixar fascinat. Uns quants anys després, l'he rellegit i no m'en puc estar de recomenar-lo.
Eric-Emmanuel Schmitt, autor també de "El llibertí", escriu una obra curta, d'un sol acte, però on hi encabeix algunes de les grans preguntes que sempre s'ha fet l'home. El punt de partida és tan senzill com ben trobat: durant l'ocupació nazi de Austria, el Dr. Freud es debat entre la resistencia com a jueu a l'Austria ocupada o la fugida a l'exili per salvar la vida. La nit del 22 d'Abril de 1938, rep la visita d'un desconegut, potser Déu, amb el que mantindrà una llarga conversa sobre l'existència de la divinitat, de la consciència de l'existència de l'ésser humà, i de la llibertat de l'home entre grans altres temes. Tot i que així explicat pot semblar feixuc, el text és entenedor, didàctic, entretingut i fins i tot amb algún toc d'humor aportat gairebé sempre pel Visitant. Molt intel·ligentment, Schmitt no es mulla i deixa en mans del lector, al igual que és en mans de Freud, decidir si el Visitant és realment Déu o no.
Al cap i a la fi, qui es pot resistir a diàlegs tan deliciosos com aquest entre Freud i la seva filla:

FREUD: Sempre seràs una criatura. Els nens són filòsofs per naturalesa: fan preguntes.
ANNA: I els adults?
FREUD: Els adults són idiotes per naturalesa: responen

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...