S’ha de parar bé l’orella per percebre la (petita) grandiositat del tercer disc de Sanjosex. Potser perquè m’esperava una immediata continuació de Temps i Rellotge (2007), la primera vegada que el vaig escoltar em va deixar una mica descol·locat.
Aquí no hi ha un ampli ventall d’estils (perquè potser no cal demostrar res, a aquestes alçades), sinó un so global, potser ja un so propi, que guia per un grapat de petites peces sorprenents, un conjunt de trencaclosques inacabats que prometen sempre un pas més enllà; en definitiva, uns temes molt allunyats ja dels convencionalismes de Viva! (2005). Potser mirar enrere amb aquestes dues obres com a perspectiva és el que ens mostra d’una forma més aclaparadora com ha crescut Carles Sanjosé en tant poc temps: podríem dir que l’anomenat (per la premsa especialitzada) fill de Riba i Dylan ja té pèl al pit.
La llum tènue i l’alegria melancòlica que transmetien les cançons dels seus dos primers treballs es transformen aquí en una melancolia reflexiva, interna, i a voltes fins i tot dolorosa. Potser són només els matisos els que fan que passem d’una sensació a l’altra, però és que aquest disc n’és ple, de matisos. Si suposéssim que el seu primer treball era un disc d’estiu, i conseqüentment que el segon era un disc de primavera, aquest sens dubte seria el disc de tardor. I el que a primera vista pot semblar un trencament, s’acaba convertint en una natural continuïtat: hi trobem encara la proximitat física i mental, el costumisme immediat de llenguatge lleuger, i l’agradable sensació de què les lletres de les cançons han sortit naturalment d’acord amb els sentiments del seu autor. I no semblen pas unes sensacions buscades, al contrari: la idea de sinceritat impregna el disc de dalt a baix i s’apuntala amb aquest disc com un dels grans valors de l’obra de Sanjosex.
Aquí no hi ha un ampli ventall d’estils (perquè potser no cal demostrar res, a aquestes alçades), sinó un so global, potser ja un so propi, que guia per un grapat de petites peces sorprenents, un conjunt de trencaclosques inacabats que prometen sempre un pas més enllà; en definitiva, uns temes molt allunyats ja dels convencionalismes de Viva! (2005). Potser mirar enrere amb aquestes dues obres com a perspectiva és el que ens mostra d’una forma més aclaparadora com ha crescut Carles Sanjosé en tant poc temps: podríem dir que l’anomenat (per la premsa especialitzada) fill de Riba i Dylan ja té pèl al pit.
La llum tènue i l’alegria melancòlica que transmetien les cançons dels seus dos primers treballs es transformen aquí en una melancolia reflexiva, interna, i a voltes fins i tot dolorosa. Potser són només els matisos els que fan que passem d’una sensació a l’altra, però és que aquest disc n’és ple, de matisos. Si suposéssim que el seu primer treball era un disc d’estiu, i conseqüentment que el segon era un disc de primavera, aquest sens dubte seria el disc de tardor. I el que a primera vista pot semblar un trencament, s’acaba convertint en una natural continuïtat: hi trobem encara la proximitat física i mental, el costumisme immediat de llenguatge lleuger, i l’agradable sensació de què les lletres de les cançons han sortit naturalment d’acord amb els sentiments del seu autor. I no semblen pas unes sensacions buscades, al contrari: la idea de sinceritat impregna el disc de dalt a baix i s’apuntala amb aquest disc com un dels grans valors de l’obra de Sanjosex.
Bona crítica! Jo no he escoltat massa aquest senyor, però se’ns dubte va ser un dels millors, sinó el millor, d’aquesta última edició del PopArb. I comparteixo amb tu aquesta sensació que impera a les seves cançons, d’estar escrites sense esforç, i per això sonen tan sinceres i fresques.
ResponEliminaTotalment d'acord, un disc genial i un millor Carles Sanjose en directe!
ResponElimina