Avui us recomenaré un llibre no pel seu valor literari, i no perquè estigui mal escrit, sinó pel seu superior valor documental i per la seva sinceritat. En masses ocasions he tingut la sensació que s'em volia fer creure que no hi havia franquistes catalans, com si la batalla de l'Ebre hagués iniciat una mena d'invasió. Al tenir familiars que eren franquistes i nascuts aquí, era una versió de l'història que mai em vaig creure, i m'ha agradat molt que ara Esther Tusquets hagi escrit "Habíamos ganado la guerra", on explica els primers anys de dictadura des del punt de vista dels vencedors.
El llibre comença parlant de la represió que va rebre la burgesia que vivia a la zona roja i l'euforia que es va desencadenar amb l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona. Si em permeteu, en citaré el primer paràgraf:
"Habíamos ganado la guerra. Hace unos días oí comentar que la guerra civil española la habíamos perdido todos. No es verdad. Cierto que, tras una contienda que dejaba el país en ruinas y había ocasionado un millón de muertos, tenía que haber forzosamente motivos de duelo en ambos bandos. Pero unos la habían perdido y otros la habían ganado. Los que la ganaron lo sabían bien, y los que la perdieron debían empezar a calibrar, supongo, la magnitud de la catástrofe. Y yo, con mis tres añitos, pertenecía al bando de los vencedores."
Així doncs, el llibre narra la infantesa i l'adolescència de l'escriptora a la Barcelona dels anys 40 i 50, dins d'una familia de classe alta i una mica fora del més comú: són franquistes però ateus. La nena té sempre la sensació que les coses no van bé a la seva ciutat i al seu païs, convertint-se en un cul de mal seient que va creixent i viatja de la banda feixista a l'afiliació al PSUC, passant fins i tot per un convent de monges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada